L’etapa revolucionaria del Majoral Cendra
Amb la
finalitat d’acabar amb la inestabilitat política, Isabel II va ser declarada
reina d’Espanya amb només 13 anys, començant el Regnat d'Isabel II (1843-1868). Durant el seu
regnat es va succeir La Dècada moderada
(1844-1854), sorgida de la reacció contra els progressistes i el seu
líder i cap de govern Olózaga, que
havia decretat la dissolució de les Corts. El cap dels moderats, el general Narváez, va dur a terme amb mà ferma una
política d'estabilitat. El partit moderat l'integraven les classes mitjanes
il·lustrades, les enriquides per la desamortització, l'aristocràcia
latifundista i la burgesia en sentit estricte. D'acord amb els seus interessos
es va redactar la Constitució de 1845, molt més moderada que la Constitució
progressista de 1837. La seva política es va caracteritzar per la
centralització i unificació de l'aparell administratiu de l'Estat: es van
retallar els poders dels ajuntaments, es va crear la Guàrdia Civil com a força
armada del govern per garantir la llei i l'ordre; es va promulgar un nou Codi
penal; es va redactar un Pla d'Estudis unificat, privant a les universitats del
seu tradicional independència, etc. etc.
El nostre
protagonista, el Majoral, està en la glòria: a més de batle de Pego, també
l’han nomenat diputat progressista a Alacant (1841-1843 ), però amb
l'arribada dels moderats al poder el 1844, el Majoral es desvincula de la
política i es dedica a l'administració de les seves propietats promovent la
conducció i distribució d'aigües de la marjal de Pego, obra de gran importància
per al desenvolupament econòmic de la població, i com no, de les seves pròpies
finques al paratge.
a). La Revolta de Barcelona 1842
A les
Corts espanyoles sorgeix el rumor que Espartero vol signar un tractat comercial
amb Anglaterra que liberalitzaria l'entrada de teixits anglesos a Espanya, a
canvi d'un emprèstit. La indústria cotonera catalana -proteccionista- es va
posar en peu de guerra contra aquest projecte i contra Espartero. A Barcelona,
damunt, s’afegia el sofriment del homes de ‘‘La Brusa”, menestrals i obrers,
que estaven experimentant els rigors del primer industrialisme, atur, fam... La
crisi econòmica colpejava cruament als obrers, afegint-se damunt l'amenaça de
les lleves forçoses - les odiades quintes- va fer explotar la situació. El 13
de novembre de 1842 es produí un enfrontament entre obrers i soldats en la
Porta del Ángel. El motí va córrer per la ciutat immediatament i en un parell
de dies va prendre enormes proporcions. En un primer moment els industrials
catalans van sostenir la revolta. El general Van Halen i les tropes van haver
d'abandonar la ciutat a les mans de l'ordre revolucionari de la milícia
nacional i de l’anomenada “patuleia'', es a dir, els tres batalló de milicians
o “tiradors de la pàtria”, de caràcter exaltat, més una comissió municipal
encarregada de fer complir les ordres de la Junta Directiva Provisional (creada
el 15 de novembre de 1842) dirigida per
Joan Manuel Carsi, redactor de ‘‘El Republicà” i amic del Majoral Cendra. Aquesta
experiència va acabar amb el bombardeig d'Espartero de la ciutat catalana del 3
de desembre, que és va saldar amb cent morts i nombrosos ferits. Cinc dies
desprès a la ciutat de València hi va haver un alçament republicà, paral·lel al
de Barcelona, però que sols aguanta un dia.
Bombardeig de Barcelona 1842
La burgesia conservadora catalana i els defensors de
l'Antic Règim van aprofitar la presència d’alguns personatges peculiars per a
burlar-se dels treballadors i dels revolucionaris. Bernat Xinxola va ser el cap de turc, doncs durant anys els nois
catalans han estat rient-se d'ell, sense saber qui era, en base al següent
refranys escatològic: “En Bernat Xinxola / que es tira pets a la cassola”. Doncs cal
reivindicar la figura d'aquest revolucionari que va defensar Barcelona com a
membre la Junta Popular Directiva contra el setge d’Espartero, presidida per
Joan Manuel Carsí i constituïda per menestrals (un sastre, un mistaire, etc.)
el novembre de 1842. Com que Xinxola s’exaltava amb facilitat i li agradava
aixecar el colze (o bé és una falsa acusació), els moderats, els reaccionaris i
els grimpadors addictes a la corona espanyola el van convertir en la riota de
la ciutat per desacreditar la revolta i les idees republicanes. Ara una cosa
així seria impensable (Hotel Dillúns).
Cromo de la web Menorca
Luis González Bravo Murillo, del Partit Moderat i amb idees
profundament reaccionaries, va ser nomenat President del Consell de Ministres
(5 desembre 1843 al 3 de maig) amb el suport del general Narváez. Va treballar
per aquest dissolent la Milícia Nacional, acabant amb el seu caràcter civil i progressista,
el seu caire local i autònom dependent de cada ajuntament, transformant-la en
un cos militar dependent del govern central, sumís a la política conservadora i
centralista. A més, va declarar l'estat de setge, va dissoldre els ajuntaments,
designat els alcalde pel Govern, va imposar la censura a la premsa i va acusar
Olozaga de tractar d'intrigar contra la futura reina Isabel II quan era
president del Consell.
Gravat del port d'Alacant en 1844
b). La Revolta de Pantaleón Boné
La mesura
no va caure bé als comandaments de la milícia a Alacant, ja que tirava per
terra les esperances posades en la Milícia pels progressistes com a salvaguarda
de la llibertat. Els Diputats alacantins van elaborar un manifest combatent la
llei d'ajuntaments i el van difondre per tota la província, en contra del
consentiment del Governador i Cap Polític, Ramon
Ceruti, que, a més de considerar doctrina subversiva, va donar
ordres de segrestar la publicació del manifest i impedir la seva circulació. El
28 gener de 1844 va esclatar un moviment revolucionari en defensa de
l'autonomia municipal i contra l'actitud reaccionària i anticonstitucional del
govern segons publicava el diari progressista "El Eco del Comercio". Es tractava de
revoltar la ciutat contra el govern moderat per tal de estendre-la a altres
ciutats i enderrocar el govern despòtic de González Bravo i de Narváez. Esl
progressistes conspiren per enderrocar-lo, sent la persona destinada per
revoltar Alacant el coronel de Cavalleria i comandant de carrabiners Pantaleón Boné, que el 24 de gener de 1840, al
pas per Gandia, va manifestar al Comandant d'armes d'aquella ciutat que anava a
Pego per tal de capturar el Majoral. Assabentat el pegolí de la noticia i,
segons confessa, ignorant el partit a què pertanyia el carrabiner, va decidir
amagar-se.
A la nit
del mateix día, el coronel Pantaleón Boné arriba a la ciutat d'Alacant al
capdavant de 150 carrabiners del carrer i altres 50 de cavalleria i una
companyia del batalló de Savoia, sota el pretext de realitzar una batuda de
contrabandistes que sovint desembarcaven gènere il·legal per les costes. El
diumenge 28 de gener, aprofitant que era diumenge de carnaval i per tant dia de
diversió, els carrabiners van ocupar el castell i van fer presoner al seu
governador. Boné va ordenar detenir a les autoritats civils (Ramón Ceruti,
governador, i Miguel Pascual de Bonanza, alcalde) i militars (Manuel Lasala,
Comandant General de província) i traslladar-les al Castell de Sta Bàrbara. Va
crear una Junta d'Armament i Defensa per organitzar les forces i descarregar a
la Junta de part del treball. Estava formada, entre altres, per Fernando
Ybarrola, un altre dels caps de la milícia, i Juan
Manuel Carsí, un dels més importants líders de la revolta
republicana de 1842 a Barcelona.
El 28 de gener de 1844 es produeix a Alacant un
pronunciament popular davant l’autoritarisme de Espartero liderat pel militar
progressista Pantaleón Boné.
La revolta
d'Alacant va fracassar i el Capità General Federico
Roncali va
ajusticiar al malacó alacantí al Coronel Boné i altres. Roncali va citar a
Joaquín Antoni Cendra al seu despatx de València i li va proposar el càrrec de
coronel de la recentment creada Guàrdia Civil (Aquesta historia tampoc acabi de
comprendre-la. Com un Govern conservador li ofereix un càrrec a un liberal?)
Amb
l’arribada del general Narváez al poder comença la Dècada
Moderada (1844-54) que va suprimir la llibertat d'expressió,
l'elecció popular de les autoritats dels ajuntaments i la Milícia Nacional.
Sembla que el nostre protagonista estava assabentat dels moviments
revolucionaris de Barcelona, València i Alacant. En aquest temps Pego es un
districte electoral poderós. Vegem el Quadre següent:
Fuente: A.D.P.A. Secc. Elecciones. Legajo 147.
De un total
de 74.493 veïns, tan sols podien votar en les eleccions provincials 2.080 persones,
es a dir, el 2'79% de la població, a las que Pego aportava 179 electores,
Alacant 213, Elx 246... D’aquests electors, el 92'30 % el formen hisendats
contribuents amb mes de 400 reals; el 7'70 % contribueixen amb 200 reals, sent
els més nombrosos els metges, cirurgians i farmacèutics, seguits a distancia
per doctors i llicenciats, magistrats, abocats... Pedro Pascual Sala de Pego pagava
més de 1.000 reals de contribució, i José Ventura de Orduña, advocat, pagava
una contribució de 714 rea les en Guadalest y 868 en Benissa.
Pego, carrer Alfonso XII en 1910
El 9 de
setembre de 1845 el Majoral és capturat per ordre del governador moderat José Rafael Guerra, la qual cosa significa que
En Joaquin Antoni Cendra era un fort opositor a les mesures centralistes de Guerra, el qual va
instaurar un veritable sistema d'espionatge assalariat que conculcava les
llibertats individuals a través de denúncies i delacions. Aquest polític va
aconseguir sotmetre la província d'Alacant a les ordres centralistes de Madrid.
El presoner va ser traslladat al castell de Santa Bàrbara, a Alacant, i a la
Sala dels Turments de la fortificació és sotmès a un dur interrogatori que
culmina amb la condemna d'afusellament. Finalment, la pena li va ser commutada,
a canvi del seu exili a Algèria.
c). L'exili del Majoral a Alger
El Majoral
fa amistat amb molts liberals progressistes refugiats a la costa algeriana
després de la fracassada rebel·lió de Pantaleón Boné. Un dels liberals
progressistes refugiats a Alger serà Carlos
Carballo, a qui el Majoral es refereix com Coronel Carvelho, molt
dutxo en els complots amb les societats secretes espanyoles instal·lades a
Alger. Carballo és coneixedor del nomenament de Cendra per la Junta de Baiona
(no confondre-la amb la de 1808) com brigadier en 1830. Aquesta “junta” estava
formada per els liberals del exili que havien creat el «directori provisional
de l’alçament d’Espanya contra la tirania», la posteriorment denominada «Junta
de Baiona» Al juny de 1846 tenien previst desembarcar uns 300 emigrats en les
costes valencianes, però l'agent d'Alger va informar a Madrid i els plans es
van desbaratar. (Villar,
Juan Bta. Los españoles en la
Argelia francesa. Centro Estudios Históricos. Universidad de
Murcia, 1989).
La replaceta de Pego en 1918
La sequera de 1912 va ser una de les pitjors del segle
XX, la província d'Alacant es va veure immersa en ella, molts alacantins van
haver partir cap a Algèria, sobretot a Oran per treballar de temporers al camp.
Font del Xorret, Xixona.
L'abril de
1846 el Majoral rep la visita del general Lacarte amb ordres directes d'Espartero, lliurant-li 3000 duros. En Joaquín Antoni
es reuneix a Nimes amb Juan Prim,
exiliat a Marsella des de febrer, amb qui retornarà a sòl algerià ocultant-se
al Hotel Orleans d'Alger, on mantenen reunions amb els membres de les juntes
clandestines. El 20 de maig Cendra i Prim -aquest sota una falsa identitat-
tornen a Marsella, amb periples a Montpeller i Sète, conferenciant amb amics de
la causa. Al setembre el Majoral torna a visitar a Prim i rep instruccions de
dirigir-se a Suïssa i Roma. El 9 d'octubre hi va haver a Ginebra una revolta
dels radicals contra els nobles. Les autoritats suïsses li van notificar a
l'endemà al Majoral que abandonés immediatament Suïssa i el van tancar al
Dipòsit de Bourg, on l'havien destinat acompanyat de Gendarmes. El 24 d'octubre
el van embarcar en un vaixell destinat cap a Roma, però, des del port de Niça
el transbordaren a un vaixell espanyol, al assabentar-se que la reina havia
decretat el seu indult -el dels liberals- gràcies al seu matrimoni,
llavors el Majoral va retornar a Espanya a través del port de Barcelona.
El 21
novembre 1847 mitjançant una ordre el Govern modifica els límits provincials
entre València i Alacant, la qual cosa afecta a Pego, doncs els municipis
d'Oliva, Potries, Font d'En Carròs, Villalonga i Rafelcofer deixen de pertànyer
al seu partit judicial i s'integren en el territori de Gandia. Pego perd poder
decisiu en les eleccions
Aquests anys
els preus del blat a Alacant eren dels més alts del país. Mentre que en els
centres de producció la faneca de blat es venia entre 38 i 46 reals, en terres
alacantines se situava entre els 64 i 67 reals. Hi havia, per tant, raons
perquè el govern temés un conflicte social a gran escala i prengués tot un
seguit de mesures precautòries, que no van poder impedir que el maig de 1848
esclatés una rebel·lió a Pego, capitanejada per Joaquín Antoni Cendra, Antoni Ivars i Manuel Masip. Resulta confús el
caràcter i naturalesa de la mateixa. Mentre que Vicente
Ramos la situa com
conspiració carlina, el govern, la premsa o alguns historiadors com Pirala parlen del
protagonisme de les partides republicanes (Ramos,V.:
Crónica de la provincia de Alicante y de su
capital. Alicante, 1979. Ramos,V.:
Historia política, parlamentaria y obrera de la
provincia de Alicante. Alicante, 1988 Pirala, A.: Historia
contemporánea. Anales desde 1843 hasta la conclusión de la actual guerra civil.
Madrid, 1875 -1879. El Heraldo. 23-5-1848.) asegura Díaz Marín,
Pedro (Las estructuras de poder durante la década moderada:
Alicante, 1844-1854. Tesis de Doctorado. Biblioteca
Virtual Miguel de Cervantes. Universidad de Alicante. Alicante, 1997), en la
página 319.
Recordem que
l’esperit revolucionari recorre tots els països europeus. Al febrer de 1488 a
Paris esclata una revolució, que destronà al Luis Felip i que instaurà la Segon
República francesa. Iniciades a França es van difondre en ràpida expansió per
pràcticament tot Europa central (Alemanya, Àustria, Hongria) i per Itàlia en el
primer semestre de l'any 1848. Va ser determinant per a això el nivell de
desenvolupament que havien adquirit les comunicacions (telègraf, ferrocarril),
en el context de la Revolució industrial. A l'estat espanyol hi han petits
alçaments en algunes ciutats. Els moviments revolucionaris contaven amb la
connivència de demòcrates y prosocialistes –des de Orense a Pí y Margall- i amb
les subvenciones logístiques i armament de Francià y Gran Bretanya.
L’any 48 es
l`Any de les Revolucions o la Primavera
dels Pobles, denominació historiogràfica de l'onada revolucionària que va
acabar amb l'Europa de la Restauració (el predomini de l'absolutisme en el
continent europeu des del Congrés de Viena de 1814 -1815). A més de la seva
condició de revolucions liberals, les revolucions de 1848 es van caracteritzar
per la importància de les manifestacions de caràcter nacionalista i per l'inici
de les primeres mostres organitzades del moviment obrer.
Giuseppe Pellizza da Volpedo, El quart Estat, 1901, Civica Galleria
d'Art Moderna, Milà. (Fotograma que obre la pel·lícula Novecento de Bernardo Bertolucci, 1976). El
Manifest Comunista de Karl Marx es va publicar a Londres el gener de 1848, poc abans de l'esclat de les
revoltes a París. Va ser un encàrrec de la Lliga dels Comunistes, partit
polític organitzat a Londres.
d). La Revolta
de Tàrbena
Fotografia de 1900 de treballadors valencians, la
majoria d'ells de Tàrbena, al planter de Bab-el-Oued al costat d'altres
empleats autòctons. De Republicanos en el Norte de África.
A les
nostres terres el moviment revolucionari va començar amb el pronunciament
republicà de Manuel Masip, metge d
'Almenara, que el 12 maig 1848 van penetrar a Segorbe, on va romandre fins a la
matinada del dia 13, en què va sortir de la ciutat sense haver aconseguit que
la població s'adherís al moviment. Aquesta circumstància i la persecució de què
fou objecte el grup per part de dos companyies de l'exèrcit va provocar la seva
dissolució. Simultàniament a l'intent de Masip, el 14 de maig de
1848, es va produir un pronunciament republicà a Pego -dirigit per Joaquín Antoni Cendra i els germans Antonio i Pedro Ivars- i a Xiva, on un
advocat de Bunyol, Joan Baptista Ferrer,
es va posar al capdavant de la rebel·lió. També hi va haver una conspiració
contra el Govern a Tàrbena, lloc triat per Ferrer per estar desterrat allí Joan Baptista Escrig, natural d'Orxeta, per
haver conspirat contra el poder a València.
Autor: Desconegut. “Mudats a s’heredat” en
Parelles (Tàrbena, Marina Baixa). Setembre, 1944. A taula, el catxarro (o “sa
porrona” en tarbener) i la catalana. Ultralocalia
La historia
del revolucionari Joan Baptista Ferrer
comença quan el govern ordena la seva detenció per la Guàrdia Civil, acusant-lo
d'haver-se reunit a Tàrbena amb altres conspiradors, però quan hi arriben ja ha
aconseguit escapar-se. Segons la investigació del corregidor de la Vila Joiosa,
succeí que al lloc de Tàrbena, on es trobava reclòs Joan
Baptista Escrig, al mes d'abril de 1848, acudiren a reunir-se amb
ell les següents persones, totes elles liberals i revolucionaris: Josep Olivares de Berniarbeig; Jaume Boronat, de
Calp, Cosme Jorro, d'Altea; Josep Ignasi Barber, d'Altea; Jeroni Llorca, de Finestrat, Josep Llorca, d'Orxeta; Marcelino Morant, de Bolulla; un fill de Carreres d'Alacant i Valerià Barber, de Pedreguer. Les reunions van
ser afavorides pel jove advocat Francesc Salvà
Pont, de Tàrbena. Alguns d'ells s'entrevisten clandestinament amb Vicente Pallarés, escrivà de Callosa d'en
Sarrià, presumptament implicats tots ells en la fugida de Escrig (Signes, Miguel. Història
de Tàrbena. 1992, pàg. 64). Molts d'ells van ser detinguts, però
van ser absolts pel jutjat de Dènia.
Historia de Pego i dels nostres països
Comentaris