Altres gegants grecs i del terreny


Làmina corresponent a l'obra de Athanasius Kircher titulada "Mundus Subterraneus". Tom II. Gegants mitològics. Per ayacata7 Cesar Ojeda

     Començarem per Agrio (Ἅγριος Agrios, 'salvatge') i Orio (Ορειος Oreios, 'muntanyès'), fills d'Polifonte, una de les verges del seguici d'Artemisa. Menyspreava l'amor, odiava als homes i el matrimoni per evitar ser forçada a casar-se, va fugir als boscos. Afrodita la va castigar fent que s'enamorés d'un ós: es va apariar amb l'animal i va tenir dos fills, Agre i Orio, d'aparença monstruosa. Tots dos eren gegants poderosos que no honraven als déus i practicaven el canibalisme, i com a càstig van ser transformats en estriges (ocells) per Hermes.

      Els Alóades eren dos germans bessons anomenats Oto (Ὥτος, 'mussol orellut') i Efialtes (Ἐφιάλτες, 'el que salta'), fills de Posidó i Ifimedea, que van voler derrocar el cel amb les mans i tombar a Zeus. Creixien cada any un colze d'amplada i una braça en alçada. Quan van tenir nou anys d'edat van decidir lluitar contra els déus, de manera que apilaren la muntanya Ossa sobre l'Olimp i el Pelión sobre l'Ossa, amenaçant així amb pujar fins al cel. També deien que omplint el mar amb les muntanyes ho convertirien en terra seca i farien mar la terra. Els va matar Apol·lo.




Talla dolça o gravat al burí, obra de Tommaso Piroli (1752-1824) a partir d'un dibuix de 1793 de John Flaxman, emprada en una edició de la Ilíada de 1795: Oto i Efialtes mantenen encadenat a Ares. Wikipedia

     Segons els milesis Anax (Ἅναξ), fill d'Urà i Gea, va governar el país, que llavors era anomenat Anactoria en el seu honor. El seu fill Asteri (Ἀστέριος), gegant com ell, li va succeir en el tron, però el cretenc Milet, fill d'Apol·lo, va conquistar el país i li va canviar el nom pel seu. Asteri mesurava deu colzades d'alt i va ser enterrat a la petita illa de Lade.

      Antífates (Ἀντιφάτης), fill de Posidó i Gea, era el rei de la tribu dels Lestrigons, uns gegants antropòfags que va trobar Odisseu en els seus viatges. Anfífates va destruir la flota d'Odisseu. Quan, en el setè dia després d'abandonar l'illa d'Èol, Odisseu va desembarcar a la costa dels Lestrígons i va enviar a tres dels seus homes per explorar el país, un d'ells va ser immediatament capturat i devorat per Antífates. Els Lestrígons van atacar llavors els vaixells d’Odisseu, qui només va poder escapar amb un veler. 



Fresc de la Casa de Via Graziosa (en el Esquilí de Roma), conservat avui a la Biblioteca Vaticana: Els exploradors enviats per Odisseu es troben amb la filla de Antífates. Ca 125 a. C. Wikipedia




J. C. Andrä: "Griechische Heldensagen für die Jugend bearbeitet". Berlín: publicat per Neufeld i Henius de 1902


      Anteo (Ἀνταῖος), fill de Posidó (oceà) i Gea (Terra) que vivia en Irasa, en els deserts de Líbia, desafiava i assassinava a tot el que s'endinsava en els seus dominis, doncs havia fet vot de construir un temple al seu pare amb cranis humans. Sempre vencia en els seus baralles, ja que quan queia a terra o la tocava, la seva mare li donava forces de nou. Va reptar a Hèracles, qui ho va derrocar tres vegades, però en va. Hèracles va advertir el que passava i, aixecant en suspens per impedir rebre l'alè de la seva mare, ho va asfixiar.



Hèracles i Anteo, en un atuell grega del Museu del Louvre.



Divina Comèdia de Dante Alighieri (edició del final del 1800) il·lustració de Gustave Doré


      Caco (Κακος kakòs, 'dolent' o 'malvat'), fill d’Hefest, era un gegant meitat home i meitat sàtir que vomitava remolins de flames i fum. Vivia en una cova de la muntanya Aventí en la porta sempre penjaven els caps dels humans que devorava. Va robar alguns dels bous de Gerió a Hèracles mentre dormia, per la qual cosa aquest li va matar.



Hèrcules i Caco, per Hendrick Goltzius (1558-1617), pintor barroc alemany



Hans Sebald Beham (1500-1550). Hèrcules matant a Caco


      Crisaor (Χρυσάωρ, 'espasa daurada'), engendrat per Medusa quan va ser violada per Posidó en un temple d'Atenea, pel que aquesta la va transformar en una Gorgona. Així, Crisaor no va néixer fins que Perseo va decapitar la seva mare. Va ser pare amb Calírroe de Gerión.

      Dámiso (Δαμυσος), el més ràpid dels gegants que va morir en la guerra contra els déus. Quirón va exhumar el seu cos i va extreure l'astràgal del seu peu, implantant-lo al taló d'Aquil·les.

     Eurimedonte (Εὐρυμέδων), antic rei dels gegants. Va ser pare de Peribea.

     Hilo (Ὕλλος), gegant de Lidia (Anatòlia) i fill de Gea, del que es creia que derivava el nom del riu Fil. Aparentment els grecs li identificaven amb Gerión.

    Hopladamo (Ὁπλάδαμος), reclutat per Reva quan estava embarassada de Zeus, per protegir-la de Crono.

    Orió (Ὀρίων), un bell gegant que podia caminar sobre l'aigua. El va matar Gea per amenaçar amb acabar amb totes les bèsties de la terra amb la seva destresa en la caça o Apol·lo per atrevir-se a estimar a Artemisa.



Gravat de la constel·lació d'Orió de la Uranometria de Johann Bayer, (1603). Biblioteca de l'Observatori Naval dels Estats Units.



Jàson i els Argonautes (1963), Talos recreat per Ray Harrihausen.

     Talos (Τάλως), el gegant de bronze que patrullava l'illa de Creta per guardar dels pirates. Li va matar la bruixa Medea quan els argonautas intentaven desembarcar a l'illa.

      El transvasament dels mites d'unes cultures a altres és usual. El gegant Gerió és el Gritón (cridaner) a l'Espanya dels tartessis, i es diu així, perquè va cridar molt al néixer. El seu costat dret era l'intel·lectual i l'esquerre el de la força. Era pacífic i va contribuir a enriquir el tartessis, fins que va arribar Hèrcules per robar-li els ramats de vaques -bous segons la mitologia grega-. L'heroi va picar els tres caps de la gossa Aurora -Orto per als grecs-, que vigilava el bestiar, però no va poder vèncer en el combat al gegant, així que va fugir amb el ramat, el va amagar en una gruta, va pujar a un arbre i va esperar. Quan va veure que Gritón s'acostava volant, li va tirar una fletxa i el va matar. De la seva sang va sorgir un drago, al qual, si se li talla una branca, genera un líquid blanc com la llet, i, si se li talla una arrel, un líquid vermell com la sang.




Hèracles lluitant amb Gerió, àmfora c. 540 a. C., Museu del Louvre.


      En la mitologia xinesa també existeixen gegants com Pangu, la primera criatura de l'univers, qui va posar ordre en el caos del cosmos. No obstant, la majoria dels gegants xinesos són elements pertorbadors de la tranquil·litat humana i es caracteritzen per la seva falta de seny, com Kuafu, que va voler atrapar el sol perquè mai s'ocultés, o el gegant sense cap, el qual, segons la llegenda, la va perdre en la lluita contra el déu Tiandi, a qui volia robar la trona.




Manuscrit Tian Yuan-gong. "Pangu Kaitian Pidi", és a dir, la creació del món per Pangu, de Tui Bei Quan Ma, 1820. Copiat per Wu-Yi Chao Xie, circa 1900. L’Ecole Hors le Mur


      En la mitologia russa els gegants mantenen el seu caràcter negatiu. Destaquen Tugarin i Sviatógor. El primer és una horrible criatura, mal educada i grollera, d'alçada i volum extraordinaris, amb els ulls molt separats i les seves orelles eren molt grans. El segon, Sviatógor, és un dels herois més antics de les bilinas, és l'últim gegant, la força no està justificada en les llegendes, ja que no lluita contra dracs ni enemics; simplement sembla condemnat a morir. Les Bylíny o bilinas, són cants èpics transmesos oralment durant segles. Un dels cicles de bilinas es refereix als "bogatyros", herois de trets mitològics, amb alçada gegantina, anàlegs als titans hel·lènics. Aquests cants informen millor de la mentalitat i l'ànima de les masses que els tractats dels teòlegs i les egocèntriques memòries dels nobles. 




Tugarin. Dream Worlds

       Les narracions populars a l'Alta Extremadura parlen de famílies de gegants amb poders màgics que viuen amagats en uns tarteres que s'obren al conjur d'una frase, procediment usual en els contes orientals (Alí Babà i els quaranta lladres, per exemple).

Gegants espanyols


       També en els contes de tradició andalusa apareixen éssers gegantins. Fernán Caballero recull el conte L'ocell de la veritat, un ocell que es troba atrapat al castell de Aniràs i no tornaràs, guardat per un gegant ferotge que només dorm un quart d'hora al dia.

       No obstant, segons la tradició folklòrica i llegendària d'Espanya, els gegants van habitar fonamentalment els Pirineus, on han donat lloc a l'explicació mítica del origen de les seves serralades. Destaquen a Aragó, entre d'altres, Arrancopinos, Batemontes, Joan Ratlla, Joan l'Ós, Silván, la Geganta de Riglos, el Gegant de Muyed, etc. A Catalunya les llegendes sobre gegants procedeixen de les zones confrontants amb els Pirineus; destaquen: Apartamontañas, el Pare Gegant, Trucafort, Papàs, Bufim-Bufaina, Pla Falgars, Fort Farrel, Noi de Vaquerisses, Pare Esmé, Farrell, etc... els qui solen encarnar la força bruta, encara que no mancat d'intel·ligència. Al País Basc, destaquen Errolán, Óssa d'Ándara, etc. Per tot el País Valencià està estesa la figura del gegant Roldán o Rotllà, Esclafamuntanyes, Ferrabas, Tombatossals ... Un tema que tractarem en un article a part.



Arrancapins (Castelló) de frdomenech, Panoramio



Geganta de Riglos



El gegant del Pi i Farrel el moro




Rotllà. Il·lustració de Salvador Llosà paper monogràfic de la revista El Temps, agost de 2006


Els ciclops

      Entre els gegants, els ciclops són una altra categoria més, caracteritzada per posseir un únic ull, tret que tenen en comú monstres de diferents cultures: com el Balar de la mitologia celta que desprenia foc per l'ull, el Polifem de la grecoatina o el Ojáncano de la Càntabra, la Jáncana Rabúa, el Jáncano i el Pelujáncano de la hurdana ... gegants que habitaven es coves i atacaven als humans.



Odilon Redon el 1895 pinta "Cíclope"

     En la Odissea apareixen uns ciclops orgullosos i salvatges. El principal és Polifem, fill de Posidó, que habitava a Sicília, on es va enamorar de la nimfa Galatea. Quan Ulisses va arribar a les seves costes, el ciclop el va tancar amb els seus companys en el lloc on guardava el bestiar i on cada tarda s'emborratxava; l'heroi va aconseguir que, després d'haver begut, Polifem s'adormís, aleshores, li va clavar una estaca en el seu únic ull i el va encegar, al matí següent, quan el monstre va fer sortir una a una a les ovelles, tots van aconseguir escapar agafant-se fortament sota dels animals. Aquest relat s'ha estès universalment (fins i tot es recull en Les mil i una nits, quan Simbad venç, en el seu tercer viatge, a un ciclop).

      Per alguns els ciclops pertanyen a una tradició anterior a la grecoromana, com ho demostren els deus suprems Lug / Lugus / Lugos ..., al qual els romans identifiquen amb Mercuri per ser mestre suprem de les arts i de les ciències. Aquesta deïtat presenta similituds amb el Odin / Wotan germànic: tots dos són els líders dels seus respectius panteons, tots dos són els caps militars dels respectius exèrcits divins, tots dos tenen un destacat paper en les grans batalles que succeeixen en els seus móns mitològics, Lug tanca un ull per realitzar els seus encanteris i Odin és borni, tots dos són patrons de la poesia i els dos estan relacionats amb els corbs. Semblen ciclops, sers que mols afirmen deriven dels artesans metal·lúrgics d’origen ari, o bé dels miners de metalls, ja sigui per que portaven un cresol al front per il·luminar-se o be perquè es protegien els ulls de les espurnes amb cuiro, quant fonien el metall i el treballaven a martellades.

      A Cantàbria el Ojáncanu recorda aquests deus, un gegant cobert de barbes i pèl roig (color de la classe guerrera), d'un sol ull, que s'alimenta de llops i óssos , dels que obté la seva força i ferocitat, ataca els cultius i guanyats i rapta a les pastores. La seva veu és com el bram de la tempesta i esbufega com els vells senglars. L'acompanyen un o dos corbs, que l'informen i alerten del que passa al seu voltant. Aquest personatge, amb atributs semblants a Lug en el seu aspecte guerrer, pot ser la pervivència, demonitzada pels cristians (de la mateixa manera que Cernunnos, el déu banyut, va ser transformat en el Diable), d'un dels principals déus celtes.

      A Espanya, aquest mite es rastreja a Catalunya en les llegendes del gegant de Rocalladura, del de Moianès, el de la Quera i el gegant Aneto, un pastor caníbal que atrau els viatgers per devorar-los a la seva cova, és encegat per un pastor, al qual el gegant persegueix i atrapa gràcies a un anell màgic que el pastor no pot evitar posar-se. Una altra versió d'aquesta llegenda és la del ciclop aragonès de Peña Grustán, que varia al final, ja que el pastor es talla el dit de l'anell i el llança a un riu, on el gegant mor ofegat. En Benasque hi ha el gegant Atland descendent dels mítics atlantes que sostenien el món. Atland era un vell barbut, el poder del qual radicava en que podia encisar les muntanyes, de fet també se li coneix com el Encantador de les Cimeres. Però Atland va ser assassinat pel gegant Aneto. Davant aquest assassinat, el cel per venjar-lo, va enviar un raig contra Aneto i el va sepultar, al que va seguir un terratrèmol que va fer desaparèixer el seu cos i al mateix temps va sorgir la muntanya que en l'actualitat segueix portant el seu nom.

      Al País Basc el mite del ciclop es recull en les diferents llegendes del Tartalo (anomenat també Tàrtar i Torto) i del Alabari (o Alabarri). En la mitologia gallega destaca el Olláparo, ciclop que habita en coves amagades als boscos (algunes llegendes parlen de dos ulls, un situat al front i un altre al clatell), el Ollapín és semblant però posseeix un sol ull al bescoll.








Olláparo de Mitoloxía


       Els gegants pirinencs aragonesos solen ser ciclops, guardians de ramats d'animals amb banyes d'or, són antropòfags, lluiten contra els humans fins que un els venç utilitzant l'engany d'Ulisses o una versió similar.

      A l'Alta Extremadura i a Cantàbria existeixen llegendes sobre cruels gegants, vampirs i devoradors dels nens entremaliats que guarden bastants reminiscències amb els ciclops clàssics, però hi ha una diferència fonamental: mentre en la tradició mitològica la lluita contra els monstres l'efectuen herois individualitzats, en les llegendes populars d'Espanya és el propi poble, com col·lectiu davant una amenaça comú, el que emprèn la gesta com queda reflectit en F. Flors del Manzano (1998): Mitos y leyendas de tradición oral en la Alta Extremadura, Badajoz, Editora Regional d'Extremadura. Aquests enormes monstres, igual que els ciclops, posseeixen un sol ull i habiten en cavernes. Així, en la mitologia hurdana apareixen la Jáncana Rabua, el Jáncano i el Pelujáncano i en la mitologia càntabra el Ojáncano.

       La Jáncana és un ésser maligne amb poder per transformar en una serp, amb un ull al front, la faç arrugada, els cabells esvalotat, vestits esparracats i cos deforme. El seu aspecte no és gegantí, encara que sí el del seu marit, el Jáncano, el ull central és un focus que atrau fatalment. Segons Susana Guerrero Salazar en El Monstruo: componente universal de mitos y leyendas el relat esdevingut entre Polifem i Ulisses, es reprodueix a Extremadura entre un pastor i el Jáncano.

      El Pelujáncano es diferencia de l'anterior en que posseeix un sol pèl al cap, en el qual resideix en part el seu poder (el que recorda al Samsó bíblic). Amb aquest personatge s'espanta als nens, doncs es diu que se'ls emporta al seu cova i els rosega les orelles.

      El Ojáncano és un ogre terrible de la mitologia càntabra que s'amaga en les cavernes i només surt de nit per realitzar horribles malifetes. Encarna el mal, el negatiu i el salvatge. Té deu dits a cada peu i mà. Porta una fonda i un bastó que pot transformar-se en llop, escurçó o corb. En la seva barba roja s'amaga un pèl blanc, que és el seu punt feble. Amb el seu únic ull ho pot observar tot per molt distant que estigui. Viu amb la Ojáncana, d'aspecte similar, però amb dos ulls coberts de lleganyes i sense barba. Amb els seus dos ullals afiladíssims trosseja als nens. La caracteritzen els seus pits enormes que li pengen fins al ventre i que ha de tirar-se a l'espatlla quan corre.





Ojáncano i Ojáncana. Portalnet

      Segons la tradició, quan un Ojáncano està vell els altres el maten, li obren el ventre, es reparteixen el que porti dins i l'enterren al costat d'un roure. Del cadàver, al cap de nou mesos, sorgeixen uns cucs enormes que una Ojáncana alleta amb la sang dels seus pits fins que als tres anys es converteixen en Ojáncanos i Ojáncanas.


REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

(Selecció realitzada per Susana Guerrero Salazar en El Monstruo: componente universal de mitos y leyendas)

-Camus, M. (1991): “Mitos y supersticiones de Galicia y Cantabria”, en Libredón, Centro Gallego de Santander, págs. 27-32.
-Cirlot, J. E. (1988): Diccionario de símbolos, Barcelona, Labor, 1988, 7ª ed.
-Diéguez Margacho, J. F. (1994): Los personajes de la mitología Cántabra, Santander, Ayuntamiento-Dirección Provincial del MEC.
-Eslava Galán, J. (1980): La leyenda del lagarto de la Malena y los mitos del dragón, Córdoba, Monte de Piedad y Caja de Ahorros.
-Fernán Caballero (1994): Genio e figura del pueblo andaluz, edición, introducción y notas de A. Gómez Yebra, Madrid, Castalia, 1994.
-Flores del Manzano, F. (1998): Mitos y leyendas de tradición oral en la Alta Extremadura, Badajoz, Editora Regional de Extremadura.
-Gibson, M. (1984): Monstruos, dioses y hombres de la mitología griega, ilustraciones de Giovanni Caselli, Madrid, Anaya.
-Gómez Couso, P. (1993): “La narrativa folclórica en el mundo infantil”, en Literatura infantil de tradición popular, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha.
-Guerrero Salazar, S. (2001): “Las brujas: tradición e innovación”, CLIJ. Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil, 14, 135, febrero, págs. 16-23 [publicado también en Rongorongo. Revista Electrónica para la Promoción de la Lectura y de la Literatura Infantil y Juvenil, vol. 1, 2, octubre 2001].
-Guerrero Salazar, S. y Núñez Cabezas, E. A. (1999): “Animales monstruosos e híbridos en la literatura infantil”, Amigos del libro. Revista de la Asociación Española de amigos del libro infantil y juvenil, XVII, 45, julio-diciembre, págs. 29-38.
  (2000a): “Lengua, literatura y cultura: aprender en los mitos”, Lenguaje y Textos. Código y Géneros, 16, págs. 91-99.
  (2000b): “Aves fabulosas, sirenas y otros monstruos marinos de las leyendas tradicionales”, Isla de Arriarán. Revista cultural y científica, XVI, diciembre, págs. 259-268.
   (2002): “Los textos tradicionales para la animación a la lectura: los monstruos”, en El reto de la lectura en el Siglo XXI. Actas del VI Congreso de la Sociedad Española de Didáctica de la Lengua y Literatura, Grupo Editorial Universitario, págs. 1688-1695.
-Hernúñez, P. (1988): Mitos, héroes y monstruos de la España antigua, ilustraciones de Eusebio Sanblanco y Mª Teresa Sarto, Madrid, Anaya, págs. 136-137.
  (1994): Monstruos, duendes y seres fantásticos de la mitología cántabra, ilustraciones de José Ramón Sánchez, Madrid, Anaya.
-Hurtado, P. (1989): Supersticiones extremeñas, Huelva, Arsgraphica.
-Liu Sanders, T. T. (1984): Dragones, dioses y espíritus de la mitología china, ilustraciones de Johnny Pau, Madrid, Anaya.
-Llano Roza de Ampudia, A. del (1977): Del Folklore Asturiano. Mitos, supersticiones, costumbres, Oviedo.
-Martín Sánchez, M. (2002): Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Madrid, Edaf.
-Martos Núñez, E. (2001): Álbum de mitos y leyendas de Europa, Junta de Extremadura, Universidad de Extremadura, Sendoa y Carisma Libros.
-Pausewang, G. (1997): La sirena en la lata de sardinas, Madrid, Anaya.
-VV.AA (1990): Cuentos tradicionales estonios, Tallinn, Perioodika.

Comentaris

Entrades populars