El Majoral Cendra (Pego, 1809-Calp, 1885)
1. Introducció
En Joaquín Antoni Cendra de Montserrat i Gadea (Pego, 1809-Calp, 1885) va néixer en la família d’un ric hisendat pegolí, amb quasi 500 fanecades de terrenys cultivables. En Juan Bautista Cendra de Montserrat tenia diverses propietats urbanes, entre les que destacaven una almàssera i dos corrals de ramat. A més, va ser un home valent que durant la Guerra de la Independència va encapçalar una columna de guerrillers voluntaris que va combatre als francesos al comandament del General Moncey, a la vora del Xúquer, fent batre’s en retirada als gavatxos. Durant aquests anys va lluitar contra els afrancesats que es van alçar a les nostres terres.
La trajectòria paterna va marcar, sens dubte, la vida de Joaquín Antoni Cendra de Montserrat, que sent molt jove va marxar a estudiar lleis a València, però, sembla que no l’interessava massa l’advocacia, doncs el seu era l’acció. Era un home d’estatura normal, tirant a baixet, amb el ulls blaus, el cabell canós -que se solia tenyir de negre-, barba tancada, li agradava vestir d’uniforme militar. Quan tenia 22 anys va formar part del consistori pegolí amb el càrrec de síndic. Era seguidor de la causa liberal i va crear la seva pròpia guerrilla que actuava en terres de la Marina i la Safor, lluitant contra els carlins. Pels seus mèrits en defensa de la causa liberal va ser nomenat pel governador Baeza com a Tinent d’Urbans de la seva vila el 17 agost de 1834.
Quan el Majoral tenia 14 anys el rei Ferran VII va anul·lar totes les mesures adoptades pel govern liberal i va restablir, amb el suport de les juntes absolutistes, el despotisme monàrquic. Comença la Dècada ominosa (1824-1833) amb una persecució duríssima contra els liberals i una política tirànica, que afecta tant a liberals com a realistes.
A la mort de Ferran VII el 29 de setembre de 1833, la seva esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicilies va assumir la Regència amb el suport dels liberals i, en nom de la seva filla i futura reina, Isabel II. El conflicte amb el seu cunyat, Carles Maria Isidre de Borbó, que aspirava al tron en virtut d'una pretesa vigència de la Llei Sàlica (ja derogada per Carlos IV i el propi Ferran VII) van portar el país a la Primera Guerra Carlista (1833-1840). Amb don Carles es trobaven els que defensaven l'ideari realista: Déu, Religió, Pàtria, Rei, Corts i Furs. La guerra finalitzà al esclatar la revolució liberal de Madrid, quan Espartero assumí la Regència d’Espanya; però, aquest general no va saber envoltar-se de l'esperit liberal que l'havia portat al poder, i va preferir confiar els assumptes més importants i transcendentals a la seva camarilla de militars afins, anomenats ayacuchos, governant de forma dictatorial, fins al 1843 quan el el deteriorament polític i econòmic de proporcions colossals va fer impopular al general, el qual va ser apartat del poder el 11 juny 1843 per la revolta dels moderats. Isabel II, amb a penes tretze anys, va ser nomenada reina d'Espanya, estant en tot moment pressionada per la Cort, sa mare i els generals Narváez, Espartero i O'Donnell, que van abusar de la poca personalitat de la Reina Isabel, amb un caràcter acriaturat i sense dots per al govern.
Aquestes vacil·lacions polítiques van impedir que a Espanya culminés el model liberal, sobrevivent l’antic Règim, per la qual cosa el país va arribar a l'últim terç del segle XIX en condicions clarament desfavorables respecte a altres potències europees. Durant aquest temps es van succeir diferents períodes identificables amb canvis en la situació política, econòmica i social. D'ells destaquen tres: La dècada moderada fins a 1854, el Bienni Progressista fins a 1856 i el procés dels governs de la Unió Liberal fins a 1868, l’any de la “Gloriosa” revolució.
1. El fenomen del bandolerisme
Al finalitzar la Guerra de Independència comença el regnat de Ferran VII, un període caracteritzat per la manca d’Autoritat –entre d’altres circumstancies- la qual cosa afavorirà el rebrotament del bandolerisme rural, sent la nostra terra un dels llocs més atacats pel fenomen. Partides de guerrillers llicenciats recorrien la Marina saquejant poblets i masos, barrejats amb ells anaven soldats desertors i un munt de roders que formaven colles de bandolers -algunes integrades per més de quaranta persones-, que atacaven per les nits pobles sencers, masies solitàries o les cases dels rics pagesos.
Guerrillers en acció. Los Desastres de la Guerra. Goya
L’exèrcit francès, dirigit per Napoleó, envaí Espanya per acabar amb l’Antic Règim, però a jutjar per l’actuació del soldats invasor, sembla que això de la "Liberté, egalité, fraternité", es va quedar encallat als Pirineus. Doncs a Espanya no hi va haver camperol, frare o noble que no patís en carn pròpia la ferotge rapinya de les tropes de Napoleó. Les granges van ser exhaurides, les cases saquejades, les esglésies i convents arrasats i la població sotmesa a tota mena de vexacions.
Esquarterament d’un patriota espanyol a mans de soldats francesos. Goya
Penjament de guerrillers espanyols, mentre un soldat francès ho contempla impassiblement.
Goya
Les conseqüències de la guerra les sofriren la població civil de les ciutats, els llauradors dels camps i el pocs obrers de les indústries espanyoles, que per cert, van destruir els anglesos, demostrant una deslleialtat que es pot veure exemplificada en el bombardeig, ordenat per Wellington, de la indústria tèxtil de Béjar que era competidora de la anglesa.
Per la seva banda, els soldats francesos saquegen als llauradors, i rapinyen les riqueses dels temples religiosos, al mateix temps que devasten el camp espanyol. La guerra va ocasionar una pèrdua neta de població de quasi quatre-cent mil habitants per causa directa de la violència i les fams, a les quals cal afegir les víctimes de les epidèmies: en total Espanya va perdre prop de nou-cents mil persones. A la devastació humana i material es va sumar la debilitat internacional del país, privat del seu poder naval, el que va permetre la Independència de los colònies americanes.
Vista general de la devesa i l'horta de Gandia, presa des del cim del massís del Mondúber (Font: Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, t. 1, 1795). Imatge La Senda dels Lladres
Així doncs, podem afirmar que la guerra va ser un factor que explicà l’aparició dels bandolers. Les partides de guerrillers, acabada la guerra, es van refugiar en les muntanyes per atacar als terratinents i aconseguir diners, doncs no s’adaptaven a la vida dels pagesos. Prompte veurem com els polítics, els rics propietaris i la burgesia liberal acaben considerant a les partides de guerrillers com bandolers. Aquestes colles, junt amb els desertors de l’exèrcit, passen a ser considerats com roders. En general, eren personatges incultes, agressius i lladres. No robaven als rics per repartir-ho entre els pobres, però tampoc ocasionaven mal als habitants humils dels pobles, ja que ells buscaven als més rics per robar-los, la qual cosa va fer que moltes vegades aquestes quadrilles foren protegides per els habitant dels pobles, que temien més els mètodes repressius de les Autoritats que la violència dels bandolers.
Per la seva banda, les Autoritats inculcaven els drets humans amb tota impunitat. Les presons eren una mena de cavernes espantoses, amb una atmosfera immunda per la quantitat de porqueria acumulada, eren una espècie de nínxols o sepultures d'homes vius. En l'ambient predominava la pesta de les olors dels detritus i de les orines. El fang immund no desapareixia mai, una barreja d'excrements, residus de la neteja de la roba i estris de menjar, sobres del ranxo, etc. Els presos eren castigats sistemàticament, disciplinats amarrant-los en grillons, cadenes, argolles, ceps i collerons.
Per si no tenien prou, fa ver la seva aparició el nou Capità General de València Francisco Javier de Elío. Aquest sinistre personatge va fundar una xarxa policíaca coneguda com la ronda del Butoni, notòria pels seus mètodes violents i cruels, els membres de la qual duien llargues capes que causaven terror entre la població. La paraula butoni fa referència a un fantasma valencià, similar al coco castellà o l’home del sac, que utilitzen els pares per fer por als seus fills. La repressió va ser tan violenta que l'escriptor liberal Vicent Clérigues, conegut com El bolonio, va redactar un setmanari titulat La Ronda del Butoni per denunciar els excessos de la nova policia.
El 1820 quan els liberals van accedir al poder com a conseqüència de la revolta de Riego, el general Elio va ser tancat a la ciutadella i sotmès a llargs processos dels que va resultar condemnat a mort. El dia 4 de Setembre de 1822 es li va llegir la sentència i després d'això, vestit de gran gala i lluint al pit totes les seves condecoracions, va ser conduït al patíbul que s'havia instal·lat al pla del Reial, va pujar les grades del cadafal i una vegada allí li van degradar, li van vestir l'hopa negra, li van ajustar al coll el garrot i va ser executat.
3. El Majoral no dona treva als roders
a). Les lluites carlines
L’any 1834 troben al Majoral lluitant contra el carlins de la comarca: ara està a Dènia, a l’endemà a Xàbia amb cent homes de Pego que ocupen la vila impedint el desembarcament carlí. Governador i Majoral vigilen la costa per evitar el desembarcament d'armes per vaixells holandesos.
El 26 de maig de 1835 el governador de Dénia mobilitza als Batallons de la Milicia Nacionals de les Viles de Pego i Callosa d'en Sarrià (al comandament de Francisco Saball) per vigilar les costes del sud de la Marina, ja que Dénia i Xàbia estan ben nodrides de presència militar. El Majoral surt cap a Altea i Calp, on s'han de recompondre les malparades muralles, obres que esta previst finalitzar-les en dos anys. Només aplega a la costa, el Majoral s’assabenta de que ha fondejat en la rada un vapor amb soldats francesos que portava carlins a bord: al veure als milicians, el vaixell francès va desaparèixer ràpidament. El 5 de juliol es va presentar de nou un altre vaixell sospitós, fondejant a la badia i desembarcant a vint homes: el Majoral va arribar el dia següent i el vaixell ja no hi era.
El general Luis Lacy, representat al moment en que ordenava el seu propi afusellament als fosos del castell de Bellver, per membres de la Milícia Nacional.
L’any 1836 l’alcalde pegolí Feliciano Sala informa el Governador civil sobre les forces pertanyents al cos de la Milícia Nacional de la vila: amb un total de 185 homes, dividits en dues companyies. La 2ª companyia d'infanteria es troba sota el comandament del Majoral, auxiliat per dos tinents, dos sotstinents, un sergent primer, quatre sergents segons, sis caps primers i segons, i setanta milicians. L'armament amb el qual es proveeix la companyia consta de cinquanta fusells i cinquanta baionetes. Cal destacar que la gran majoria de les guàrdies nacionals dels pobles de la Marina, no tenien armes i municions. (Arxiu Històric Diputació Provincial d'Alacant-AHDPA-, Milícia Nacional. SIGs: 17.262 / 1; 17.262 / 2; 17.224 / 2. Informe de 28 d’abril de 1836).
Fusell de la Milícia Nacional
El jove pegolí Joaquín Antoni Cendra de Montserrat ha aconseguit formar una tropa d’Urbans, antecedents de les policies locals. Ha reunit baix les seves ordes un cos que supera els cent vuitanta d’homes, tots uniformitats amb casaca de color blau i pantalons blau cel o blancs, integrat preferentment per homes solters o vidus, sense fills, amb edats que no podien baixar de 17 anys ni superar els 40. Els urbans comptaven amb ració diària de pa, i un estipendi de quatre reals diaris per als soldats, 4 i mig per tambors, i fins a sis per caps i sergents.
Les partides de bandolers van aconseguir que en aquell període la sang no parés de córrer, les violacions de dones per les quadrilles eren freqüents, com ho era l'assalt dels corrals per robar bestiar. Les llistes de desertors de l'exèrcit augmentaven dia a dia, especialment a la comarca, i molts fugien per unir-se als bandolers. Als pobles es dictaven bàndols en els que prohibien circular a la nit als homes coberts amb capes, mantons, bufandes ... igual que a les dones amb mantes. Es prohibia circular sense llum i es prohibia admetre forasters a les cases sense permís del Justícia, així com es prohibia entrar en botigues i bars des del toc d'Oració fins a l'alba.
Per acabar amb tanta violència, que impedia el desenvolupament d’una societat moderna, tant els governs absolutistes com els lliberals, van crear cossos de policia per perseguir la delinqüència. En 1824 es crearà la Policia General del Regne. El Cos de Carrabiners es crea el 9 de març de 1829. El 1834, durant el regnat de Isabel II, es crea la Milícia Urbana –es a dir, la Policia Local-, la qual era convocada en cas de revolta, commoció popular, incendis o aparició de lladres i bandits per la població o el seu terme. Les dues poblacions de la Marina alta que van crear la Milícia Urbana van ser Dénia el 1835, sent el seu comandant el Tinent Vicent Ausina, i Pego, comandada per Joaquim Antoni Cendra de Montserrat. Finalment, en 1844 es crea el cos de la Guàrdia Civil, encarregant la seva organització al Duc d’Ahumada. La burgesia liberal i els rics terratinents, per fi, tenien la seva policia perquè els defensis dels bandolers, coneguts com “roders” perquè vagaven dia i nit per les muntanyes, refugiant-se en corrals i ruïnes abandonades. A partir d'ara els lladres delinqüents seran d'una altra manera.
b). Els bandolers del Port de Les Aigües
El salvatgisme i la crueltat que empren els roders es cada vegada mes violenta. Els seus atacs son calcats dels guerrillers: un ràpid saqueig de les poblacions i fugida per a refugiar-se a les muntanyes. Els comandants dels Urbans de Dénia i Pego reben informacions de que per les muntanyes de Castells s’han vist quadrilles de bandits, per la qual cosa el mes de maig de 1835, Vicent Ausina i la partida de Dénia i per l’altra el Majoral de Pego, es dirigeixen cap a la Vall d’Ebo, on pensen fer nit junts per tal de fer un reconeixement del Pla de Petracos.
El Majoral i els seus homes surten del poble per complir la seva missió, però a poc de la marxa, aplega un grup d’espies d’En Joaquin Antoni que li diuen que els bandolers es troben a Pego, per la qual cosa, en l’últim moment, decideix fer una expedició amb tota la força cap als llocs sospitosos. Afigurant-se que els aguaites enemics estan controlant els seus moviments, fa una maniobra de distracció per enganyar-los i es dirigeixen cap a la Vall d'Ebo, però a un quart de llegua de marxa, sobtadament guia tota la tropa cap a la dreta per evitar la població de Pego i, per les faldes de les muntanyes, es dirigeix cap a la serra de Mostalla, on els exploradors inspeccionen el terreny sense trobar res. Després de tres hores de caminar sobre matolls i argelagues, el Majoral ordena l’alt i disposa que una part de la seva tropa es col·loquen enfront del Castellar, el cim que separa els termes d’Oliva i Pego i, amb la resta de la tropa, s’encamina cap a les roïnes del castell moro i, amb les precaucions convenients, examina els enderrocs d'aquest Castellar, trobant tres bandits de Pego que estaven dormint, els quals al escoltar el soroll que feien els urbans es van commoure per agafar les armes, ordenant el Majoral que s'obrís foc contra ells, quedant de resultes mort el cap Vicent Sendra, anomenat el "Agre", greument ferit Domènec Pachol (Puchol?), sobrenomenat "Tern" i lleument Rafael Colubí. “A nuestros fuegos otros dos de la cuadrilla, que se hallaban a doscientos pasos a la traspuesta de la cumbre, echaron a correr con dirección al camino de Oliva, pero no les divisamos hasta que se hallaron cerca de él (…) Oficie a la Justicia de Oliva, noticiando esta aprehensión para que procediese con arreglo a derechos, a las ulteriores providencias, precedida la entrega de difuntos y heridos, con dos cananas, un cuchillo, dos carabinas, un trabuco, mantas y sombreros” (BOPA, 1 de maig de 1835). Només dues setmanes més tard, l'operació es completà a Villalonga amb les detencions de Parrull i Gascó.
Imatge de La Senda dels Lladres
Al diari del Majoral també està escrit: "La difícil situación había hecho proliferar también partidas de bandoleros que se aprovechaban de la confusión general, entre ellos Vicente Mas Tur el Tongo, Fernando Alcina Cots el Bañó i Bautista Mengual Bañuls l’Oronella” (Salvador Bolufer. La ruta dels bandolers. Llibre de Festes, Pego, 2008, pp. 45-49).
c). Colles de Villalonga, Finestrat…
L’any 1835, a finals de maig, el Majoral continua practicant més detencions, aconseguint la captura del cap de la colla de Villalonga Salvador Carrió "Chera" i la del seu company Francesc Ferrer "Tort", els quals s'havien amagat en uns soterranis que hi havien a les cases d’un barri d'aquest poble. Els roders foren conduïts a la plaça de Dénia i posats en un calabós per ser jutjats d'acord amb les lleis. (BOPA, 22 de maig de 1835).
El maig de 1836 el Majoral és nomenat Comandant de la 4ª Companyia del 1er. Batalló i 8ª Companyia del 2n Batalló de la Guàrdia Nacional del seu partit, com a reconeixement per les captures a Polop dels facciosos Francisco Pinsó “Pinto de la Pallisera”, Francisco “El Pintat” i Juan “El Saragosí”. A Villalonga, dies més tard (14 de maig), dóna mort al bandit Joaquín Pla, assegurant així la tranquil·litat de l'horta de Gandia i vall de Gallinera.
Bandolers. Gravat de Gustave Doré
Fins al setembre va capturar a Juan Sendra "El Balde" de Callosa, Domingo Pobigas "Cabezo", Gregorio Barber "El Borrasca" de Benidorm i Vicente Martínez "El Rojo" de Ròtova. Al setembre de 1836 el Majoral va empresonar a l'escrivà de Pego, senyor Francisco Mas i d’altres persones de la Vila que conspiraven contra el Govern Liberal.
Aquest pegolí era un home que estimava el seu treball i això li donava força per desenvolupar la seva tasca sense descans. Anava amb les seves tropes d’ací cap allà cercant els amagatalls dels roders, al que perseguia sense donar-los treva. A finals de 1837 aconseguí donar un fort cop als bandolers de Finestrat, que operaven sota les ordres del facciós Vicent Llorca. Un d'ells, Gregorio Ortuño, recorria les poblacions de la Marina sembrant el terror. Els fets comencen el 26 de juliol de 1835 quan els cacics de Benissa, el senyoret José Feliu i d’altres senyors informen al Majoral de que aquest mateix dia s'havia presentat Gregori Ortuño repartint esqueles per les cases principals, exigint una unça d’or a cadascuna. El Majoral va començar la seva persecució i, finalment, va aconseguir atrapar-lo i va ser condemnat a deu anys de presó.
La persecució del roders de Finestrat es va allargar fins a l’any següent. Sabem que el 29 de març de 1836 el Majoral es trobava al poble de Xaló, on casí tenia cercats als malfactors. Després de passar pel Alfàs de Polop, va continuar pel lloc conegut com el Molí de Ramonet, fins a Benidorm, des d’on pujà cap a Finestrat, on el Majoral va ocupar els carrers del poble, encerclant els seus accessos. Finalment aconseguí capturar a Vicente Llorca, anomenat "Castell", al temps que matava al malfactor José Alemany "Sellardo". Es van detenir els integrants de la colla Juan Pérez, Vicente Major "El Pollastre", Joaquín Llinares "Pérez" i Jaume Perez. Un dels capitost principals, Juan Robles "El Famós", aconseguí fugir, però a l'octubre de 1837, a Agost, va ser tirotejat i mort, mentre fugia fugia, pel senyor Joaquín Antoni (BOPA, 30 març de 1836).
Per aquest servei el Majoral va ser condecorat amb la Reial Ordre Americana d'Isabel la Catòlica, i l'alcalde de Finestrat, Francisco Llinares, multat amb tres-cents ducats per falta de col·laboració i actitud permissiva cap a criminals. Al maig de 1837 havia segut nomenat Capità Comandant de la Companyia Franca de la Diputació alacantina i inicia una campanya per Crevillent, Monòver, Petrer, Asp, Agost, Castalla i Onil. Aquest cos (també conegut com Caçadors de la Diputació d'Alacant) va ser impulsat com a conseqüència de la presència de tropes carlistes a Oriola. El Majoral cobrará 7.200 reals anuals. José Pastor de Pego es el Tinent (3.600 reals) i Antonio Ivars, també de Pego, el Subtinent (2.796 reals).
L'Ordre d'Isabel la Catòlica és una condecoració de Espanya, instituïda pel rei Ferran VII el 14 de març de 1815, amb el nom de Real i Americana Ordre d'Isabel la Catòlica, per tal de «premiar la lealtad acrisolada a España y los méritos de ciudadanos españoles y extranjeros en bien de la Nación y muy especialmente en aquellos servicios excepcionales prestados en favor de la prosperidad de los territorios americanos y ultramarinos». L'ordre va ser reorganitzada el 1847. Mitjançant un Reial Decret de 26 juliol 1847 l'ordre va prendre el nom de Real Ordre d'Isabel la Catòlica. Creu de la Real Ordre de Maria Isabel Luisa.
El Majoral, lluny d'adormir-se en els laures, continuava incansablement amb les seves persecucions de bandolers. A principis de gener 1838 el Majoral inicia la persecució de la colla encapçalada pel facciós Besòs de Xàbia, composta per vint homes armats que es trobaven instal·lats entre Xàbia i Benitatxell:
“A las ocho de la noche recibí la notificación de que veinte hombres armados habían dado el grito de Carlos V, siendo estos capitaneados por un tal Besós, vecino de Jávea, y que dicha partida había desarmado al Cabo y cuatro individuos de Carabineros que estaban de punto a vista de la playa. En vista de esta comunicación, salí inmediatamente, y en el pueblo de Jalón tuve noticias que se había retirado la indicada Canalla a la Sierra de Bernia. Seguí en aquella dirección y aquella noche y al día siguiente, recorrí todos aquellos montes registrando cuantas Cuevas y Casas de Campo había, En vista de aquella actividad el 16 del referido mes me presentó el rebelde Guillermo Pineda [desertor, de Calpe] y al fin del mes se me habían presentado ya los hermanos Besós, Castelló, y demás individuos que formaban dicha partida, menos el cabecilla que se embarcó para Argel”. (Dietari manuscrit del Majoral)
d). La captura de “El Peliciego”
A l’any següent dóna un cop dur a la perillosa facció de Jumella (26 juliol 1839), encara que no aconsegueix capturar als seus caps Pedro Abellán "El Peliciego" i el Palència. El Majoral apareix esgotat després del seu periple per terres murcianes (Iecla), el Pinós i Sax. El 4 de setembre ingressa uns dies en els populars Banys de Busot. El gener de 1840 és nomenat fiscal militar d'Alacant. Sembla que el militar pegolí ha assolit un temps per al descans.
Però, no! Res més lluny del seu pensament. Nomes s’assabenta -per noticies procedents- de Xàtiva (9 de setembre de 1840), que el conservador general Pavia, al cap d’una columna procedent de València, es dirigeix a assetjar la ciutat del Serpis, immediatament el Majoral mobilitza les seves forces i, quatre dies desprès, aplega a Alcoi, per reforçar la resistència encapçalada pel comandant de la Milícia Nacional alcoiana Salvador Enguídanos. El senyor Joaquín Antonio comanda la Companyia de Caçadors de la Milícia Nacional d'Alacant, junt a les forces de Enguídanos, aconsegueixen dues dies més tard, que Pavia claudiqui i es bata en retirada.
El Majoral tampoc oblida al seus enemics i està desitjos de capturar a Pedro Abellán "El Peliciego. Però, com ens diu al seu Dietari (3 febrer 1841) uns pastors que van donar de menjar al Peliciego el van trair i el van matar mentre dormia, a la Solana del Seton de Mornón (Molina del Segura). El 6 d'aquest mateix mes de 1841, a les 5'30 de la tarda, arriba a Jumella el cadàver del bandit que és rebut amb clam popular i exposat a la porta de la presó.
Juan de Pedro Abellán Sánchez (1806-1841), jumellà, jornaler, fill de Josep, natural de Monòver (Alacant) i María de Jumella, formava part d'una família humil, treballadora i d'almenys, un rosari diari. És el segon de cinc nens pobres. El jove "Peliciego" mesura poc més de cinc peus (1'65 metres aprox.) -una talla mitjana per a l'època- i és reclutat per l’exercit. Posteriorment presenta al·legacions al Tribunal Mèdic: “José Abellán se halla impedido de la vista, no puede trabajar más que el esparto, y su hijo Pedro le ayuda a mantener la familia con su trabajo, quedando verificado por los facultativos estar medio ciego y sin cura, se le declara exento” (Acta 1824.08.19). El fet de que son pare era cec i el to pèl-roig natural del seu cabell donarà origen al temut i odiat sobrenom pel bàndol liberal durant la primera guerra carlina (1833-1840) de: "El Peliciego".
Imatge de El Peliciego. La Historia del Peliciego de Pedro Abarca Lopez
Aquest individu, en plena guerra carlina, decideix canviar l'ofici de jornaler pel de guerriller, al costat de carlí D. Pedro Palència, cavaller d'estat noble, el qual capitaneja sengles partides faccioses. Van comptar amb el suport d'experts militars retirats i part important de la població carlista jumellana. Van arribar a reclutar fins a 46 homes disposats a donar el pit en favor de la causa del Sr Carles. Practicaren les acostumades guerres de guerrilles, actuant aprofitant la foscor de la nit, i en altres, la sorpresa. Aconseguiren ocasionar grans mals de cap a les autoritats polític-militars de les províncies d'Albacete, Alacant i Múrcia per espai de dos anys, principalment a les de Jumella i la seva comarca.
Alguns investigadors diuen que el van matar els voluntaris de la partida d'Archena, altres que van ser forces militars de Múrcia... Es sap que aquest ajuntament va oferir 7.000 reals de recompensa a qui li van donar mort (Montes Bernárdez, Ricardo. El bandolerismo en la Región de Murcia durante el siglo XIX. Biblioteca de Estudios Regionales, Murcia).
Per altra banda -encara que no ho he pogut comprovar- sembla que el Majoral diu al seu Dietari que va pagar als pastors 10.000 unces de recompensa el dia 5 de febrer (un dia abans que el cos del bandit arribés a Jumilla), sembla que per informar del lloc on s’amagava, doncs els encarregats d’assassinar-lo van ser dos membres de la seva banda: El Català i El Desertor de Crevillent, morts a mans de El Tuerto Arenas i El Monjica. Per aquests fets, el Majoral va ser condecorat amb la Reial Ordre Americana d'Isabel la Catòlica, i quatre dels seus homes, previ sorteig, amb la Reial Ordre de Maria Isabel Luisa.
Cova del Peliciego. Altiplà de Jumella
Real Orde Americana de Isabel la Catòlica, i banda de la Real Orde de Maria Isabel Luisa
Per la detenció dels bandolers de Villalonga capitanejats per Baptista Perelló "El Frare" (Sendra "El Frare"), el Majoral és condecorat el 29 gener 1841 amb la Creu de Sant Ferran de primera classe.
En aplegar el govern dels conservadors, el Majoral Joaquin Antoni Cendra, va sofrir un exili a l’estranger, durant el qual va escriure un Dietari manuscrit en el qual recollia les incidències de les seves intervencions. Aquest document gairebé llegendari és avui custodiat gelosament pels seus descendents i són poques les referències que es poden donar d'ell. La seva publicació trauria a la llum aspectes inèdits, valuosíssims per conèixer els esdeveniments històrics comarcals de tan conflictiu temps.
Historia de Pego i dels nostres països
Comentaris