La Rioja: Alfaro
Nit de cassalla, amb una basca que banya les camisetes, tots botant al ritme del conjunt progre del moment, mentre el regalima la suor per la cara. La plaça del poble de gom a gom, molts en camaraderia etílica, agermanats per nobles ideals, fregant-se unes amb els altres, o al inrevés, mentre brama el conjunt com la mar i el seu cantant udola com el llop. Amb un got de beguda a la mà penses que demà de matí -es a dir, d’ací unes hores- tens que partir cap a La Rioja, i només d’imaginar-t’ho ja estàs cansat.
Muntats dalt la furgoneta iniciem el viatge cap al Nord -jo en moto-, contemplant l’esclat d’una alba meravellosa. El cansament de la nit es dissipa ràpidament quan penses en els kilòmetres que tens per davant i la sensació de llibertat que t’envaeix.
Ens desviem a Sagunt, cap a Terol i, al poc estem esmorzant a Barraques un entrepà de pernil. Cafenet i alta vegada de viatge. Carinyena i el port de la Paniza i, de sobte, Saragossa, la circumval·lació i ens desvien a Borja. Atent al trànsit de l'autopista no puc observar ni les cúspides de la catedral del Pilar.
El reportatge de Borja està en un altre lloc del blog titulat l’“Ecce-mono”. Tant sols precisar que Borja ben bé val un viatge per conèixer tant meravellós poble, els seus monuments, paisatges del Moncayo i el seu vi. Ah!, per cert, el motorista, privat de diners, no va poder agafar l’autopista i es va ... extraviar -diguem així- per el Camp de Borja a l’altura de Mallén. Dinàrem al restaurant Gabas, a prop de les bodegues Borsao, sense penes ni glòries.
La temperatura res a veure amb la basca i humitat mediterrànies. La tarda era seca i fresca, per la qual cosa resultava agradable passejar pels carrers de la població. No obstant això, no vam poder veure les cigonyes perquè s'havien anat a menjar, com cada dia, a la reserva, i tornaven a partir de les 7 de la tarda, en total unes 700 aus. La Reserva Natural es als Sotos de Alfaro.
La basílica d`Alfaro va ser declarada Monument Nacional el 1976. La seva construcció es va allargar més de cent anys (segles XVI-XVII), perquè es pretenia donar-li aspecte catedralici. Els cànons classicistes determinen les diferents plantes dels seus pilastres, entaulaments correguts i la motllura d'obertures, tot això realitzat en maó. Té una façana de 45 metres de llarg amb triple accés i un arc triomfal. Les seves torres són de quatre cossos i 50 metres d’alçada. Obra mestre del barroc aragonès.
A la façana s'accedeix per una sumptuosa escalinata, que precedeix a la fatxada classicista, amb triple accés i arc triomfal. Les seves torres, gairebé bessones, són de quatre cossos. En el seu interior poden admirar-se quinze retaules, entre els quals destaquen el Retaule Major amb la imatge de Sant Miquel, de Gregorio Fernández, el Retaule Central de la Verge del Rosari, la Capella de Sant Ildefons, amb una magnífica imatge de "La Dolorosa" , i la Capella de Sant Josep, amb un Crist gòtic del segle XIII.
La impressió que em va produir el temple restaurat, la seva impol·luta neteja, la seva llum diàfana... etc., em recordava un pastís d'aquests que es cara amb clara d'ou, adornant-lo amb detalls acolorits. És un dels temples més lluminosos que he vist.
El cor ocupa part d'aquesta nau central, deixant els coneguts passadissos processionals. El seu accés es realitza a través d'una monumental reixa barroca de 1697 passant a un interior de cadirats corals, construïdes en noguera, amb taulers on destaquen en relleu esculpit els sants en l'ordre de la lletania.
Els experts afirmen que hi ha una gran diferència entre el treball del cadirat superior respecte de la inferior, perquè la de dalt la va realitzar el mestre Mateu Rubalcaba, que va morir quan anava a començar la part baixa el 1708, acabant-un altre escultor, segurament un deixeble. No tinc imatges per mostrar-vos, tan sols dues d’internet de baixa qualitat.
Donant l'esquena al cor se situen els feligresos; enfront d'ells i fent les vegades d'altar, un bell baldaquí que segueix el mateix esquema que una custòdia processional barroca, coronat per una fabulosa talla de Sant Miquel, realitzada el 1635 per Gregorio Fernández.
Finalment la capella de Sant Ildefons, també anomenada dels Araciel, ja que va ser possessió d'aquesta família. Tanca la capella una reixa del segle XVIII amb la Creu de Santiago, al centre de la rosassa i l'escut d'armes de la família en el seu àtic.
Un bell retaule de 1710 ocupa el seu front, els laterals de la capella estan coberts per dos grans llenços que evoquen la vida de Sant Ildefons i la Batalla de les Navas de Tolosa, sota aquest quadre es troba el sepulcre de l'arquebisbe de Saragossa, Manuel Pérez de Araciel i Rada, amb la seva escultura orant en alabastre.
Però, sens dubte, Alfaro s’ha fet famosa per tot arreu per tenir la colònia urbana de cigonya blanca més gran del món. Aquest espectacular fenomen es dona al damunt de la seva Església-Col·legiata de Sant Miquel d’Alfaro.
La col·legiata és el monument històric artístic més representatiu de la Rioja, atès el seu gran tamany, ja que les seves teulades tenen més de 3.000 metres quadrats de superfície, i és on hi ha instal·lada aquesta colònia de cigonya blanca que supera els 700 exemplars.
Esta caient la nit i ens tenim que retirar al nostre cubill a descansar; ens acomiadem d’Alfaro i ens dirigim al carrer “Laurel” de Logronyo per tapejar una estona.
Partint cap a l'expedició
Aquella moto de davant soc jo!
El grup de la furgoneta fent exercicis gimnàstics
El reportatge de Borja està en un altre lloc del blog titulat l’“Ecce-mono”. Tant sols precisar que Borja ben bé val un viatge per conèixer tant meravellós poble, els seus monuments, paisatges del Moncayo i el seu vi. Ah!, per cert, el motorista, privat de diners, no va poder agafar l’autopista i es va ... extraviar -diguem així- per el Camp de Borja a l’altura de Mallén. Dinàrem al restaurant Gabas, a prop de les bodegues Borsao, sense penes ni glòries.
Santuari de Nuestra Señora de la Misericordia Borja
Les tres Maries davant l'obra d'art
Convent de Sant Francesc, Alfaro
El grup de viatgers a Alfaro (La Rioja), davant del convent de Sant Francesc
La temperatura res a veure amb la basca i humitat mediterrànies. La tarda era seca i fresca, per la qual cosa resultava agradable passejar pels carrers de la població. No obstant això, no vam poder veure les cigonyes perquè s'havien anat a menjar, com cada dia, a la reserva, i tornaven a partir de les 7 de la tarda, en total unes 700 aus. La Reserva Natural es als Sotos de Alfaro.
Paisatge d’Alfaro. El Canal de Lodosa es important per a l’agricultura de regadiu
La basílica d`Alfaro va ser declarada Monument Nacional el 1976. La seva construcció es va allargar més de cent anys (segles XVI-XVII), perquè es pretenia donar-li aspecte catedralici. Els cànons classicistes determinen les diferents plantes dels seus pilastres, entaulaments correguts i la motllura d'obertures, tot això realitzat en maó. Té una façana de 45 metres de llarg amb triple accés i un arc triomfal. Les seves torres són de quatre cossos i 50 metres d’alçada. Obra mestre del barroc aragonès.
Església-Col·legiata de Sant Miquel d’Alfaro.
Escalinata d’accés a la col·legiata d’Alfaro. La vesprada es relativament fresca, comparant amb la Marina Alta, però, tot i l'agradable del clima, els alfarenys no pasejaven pels carrers, refugiats dins de sa casa.
Els viatgers de la furgoneta
Els murs interiors i es capitells estan coronats per entaulaments i frisos de serafins alats, el sostre ens mostra rosetons florals de gran colorit, tot pertanyent a l’estil barroc aragonès.
La impressió que em va produir el temple restaurat, la seva impol·luta neteja, la seva llum diàfana... etc., em recordava un pastís d'aquests que es cara amb clara d'ou, adornant-lo amb detalls acolorits. És un dels temples més lluminosos que he vist.
El cor ocupa part d'aquesta nau central, deixant els coneguts passadissos processionals. El seu accés es realitza a través d'una monumental reixa barroca de 1697 passant a un interior de cadirats corals, construïdes en noguera, amb taulers on destaquen en relleu esculpit els sants en l'ordre de la lletania.
Cor dels canonges, tallat en fusta de noguera, delicada obra del mestre Mateo Rubalcaba, amb un minuciós detall en les talles dels seients superiors. Esplèndida reixa barroca.
Els experts afirmen que hi ha una gran diferència entre el treball del cadirat superior respecte de la inferior, perquè la de dalt la va realitzar el mestre Mateu Rubalcaba, que va morir quan anava a començar la part baixa el 1708, acabant-un altre escultor, segurament un deixeble. No tinc imatges per mostrar-vos, tan sols dues d’internet de baixa qualitat.
Donant l'esquena al cor se situen els feligresos; enfront d'ells i fent les vegades d'altar, un bell baldaquí que segueix el mateix esquema que una custòdia processional barroca, coronat per una fabulosa talla de Sant Miquel, realitzada el 1635 per Gregorio Fernández.
Baldaquí en primer terme, cúpula del creuer i, al fons, la reixa de cor
Baldaquí, altar i, al fons, capella de Sant Joan Baptista
Baldaquí del retaule major amb la imatge de Sant Miquel de Gregorio Fernàndez.
Les capelles es troben en els laterals i capçalera. A l'ala esquerra les capelles de Sant Esteve, del Sant Enterrament, de Sant Joaquim i Santa Anna i la dels Desposoris.
A l'ala dreta les capelles de Sant Joan Baptista, la del Nen Jesús, la de l'Amor Bell, la de les Ànimes i la de Sant Roc, patró de la ciutat.
El capçal està ocupat per 3 belles capelles amb cúpules decorades amb frescos
La capella de Sant Josep conté un bell retaule de tres carrers flanquejats per columnes salomòniques que contenen talles de Sant Josep, Sant Gregori i Carlos Borromeo, coronat tot per un calvari del s. XIII.
La capella del Roser és per la qual es comença la construcció d'aquesta col·legiata i per on acaba. En el seu testera llueix un magnífic retaule barroc dedicat a la nostra Senyora del Rosari.
Finalment la capella de Sant Ildefons, també anomenada dels Araciel, ja que va ser possessió d'aquesta família. Tanca la capella una reixa del segle XVIII amb la Creu de Santiago, al centre de la rosassa i l'escut d'armes de la família en el seu àtic.
Un bell retaule de 1710 ocupa el seu front, els laterals de la capella estan coberts per dos grans llenços que evoquen la vida de Sant Ildefons i la Batalla de les Navas de Tolosa, sota aquest quadre es troba el sepulcre de l'arquebisbe de Saragossa, Manuel Pérez de Araciel i Rada, amb la seva escultura orant en alabastre.
Retaule de la capella de Sant Ildefons
Gonçal fotografiant i Carlos llegint a l’escalinata de la col·legiata d’Alfaro
La col·legiata és el monument històric artístic més representatiu de la Rioja, atès el seu gran tamany, ja que les seves teulades tenen més de 3.000 metres quadrats de superfície, i és on hi ha instal·lada aquesta colònia de cigonya blanca que supera els 700 exemplars.
Esta caient la nit i ens tenim que retirar al nostre cubill a descansar; ens acomiadem d’Alfaro i ens dirigim al carrer “Laurel” de Logronyo per tapejar una estona.
Passejant pel carrer Llorer de Logronyo
Comentaris
http://www.fotocommunity.fr/pc/pc/mypics/1679931/display/24393955
sin citar las fuentes, norma de conducta y cortesía más elemental para respetar la propiedad intelectual. Y se puede creer que inserta mi foto como si fuera suya y que forma parte de su reportaje, lo que es falso ¡qué cara dura! ....
Esta foto está en varios sitios destinados a fotos de gran tamaño pero todos citan mi nombre o me pidieron permiso.
Que una foto sea libre de derechos
significa que es gratis para Ud pero también implica que Ud cite el nombre del fotógrafo y las fuentes, es una obligación que Ud se dejó en el tintero.
Le ruego por tanto suprima esta foto o cite las fuentes que acompaña la foto donde ud se apoderó de ella como si fueran suya.
Déme la prueba de que ha modificado lo que tiene que ser modificado. Espero sus explicaciones.
M. Lagarde desde Francia
Como prueba de que no soy ningún “caradura” voy a suprimir todas las fotos de cigüeñas de mi reportaje, porque no sé cuál es la suya ni me importa un bledo, porque son bastante malas.
Sólo quiero hacerle una precisión: me molesta que así de buenas a entrada me llamen “caradura”, sin embargo, usted lo ha hecho sin ningún empacho, lo que me hace suponer que usted no debe tener un exceso de educación, ni de cortesía.