La Nova Cançó II
B. La Nova Cançó
1. Els Setze Jutges:
influències franceses (1958-1968)
Hem dit que el 1959 Lluís Serrahima
va publicar a la revista Germinabit
un escrit amb el títol "Ens calen
cançons d'ara" que va aconseguir agrupar una sèrie de
cantants catalans. No obstant això, el mateix any al País Valencià, el cantant Raimon,
que mai havia llegit la revista ni sabia res de les reunions de Miquel Porter i
Lluís Serrahima, va aprofitar un dels viatges que feia entre Xàtiva i València -on
estudiava- per donar forma a la seva cançó Al vent.
El 1961 Els
Setze Jutges donen el seu primer concert públic al Centre LLleidatà
de Barcelona, acollint cada vegada més membres fins arribar al nombre que els
dóna nom. Allà van actuar el Conjunt
Diavolos, Josep Guardiola i Miquel Porter amb les seves pròpies
cançons.
Va ser l'any 1961 quan es va
publicar el disc titulat Bon Nadal
on la Coral
Sant Jordi interpreta un poema de Josep Maria de Sagarra i altres
cançons tradicionals nadalenques en català. La publicació apareixerà amb el
segell donostiarra Ediphone i sota la denominació «Sèrie especial Edigsa». En
paraules de Carlos Aragüez Rubio, podem dir que aquell acte va ser el naixement
de l'Editora General Societat Anònima (EDIGSA) que, des d'aquest moment,
representarà discogràficament les aventures de la Nova Cango. Veure Carlos Aragüez
Rubio. La Nova Cançó Catalana: gènesi,
desenvolupament i transcendència d'un fenímeno cultural en el segon franquisme.
Passat i Memòria. Revista d'Història Contemporània, 5, 2006, pp.
81-97.
La presentació pública i el primer cop
que es va utilitzar el nom d'Els Setze Jutges es va fer el 1961 al Centre
d'influència catòlica Femenina (Barcelona) amb el recital titulat La
poesia de la Nova Cançó, en què van intervenir Miquel Porter i Josep
Maria Espinàs. No obstant això, el nom oficial el van obtenir mesos després,
després de l'actuació a la penya barcelonista de Premià de Mar, quan Espinàs
els va batejar així apel · lant al embarbussaments català que serveix d'un
conegut Shibboleth*
entre els catalanoparlants.
El
1962 alguns "jutges" van ser convidats per actuar al Tercer Aplec de
la Joventut del País Valencià a Castelló de la Plana i allà van conèixer a Raimon,
el qual els va impressionar per la seva capacitat de comunicació, i el van convidar
a actuar a l'Hotel Colón de Barcelona durant la festa Nit Literària de Santa
Llúcia organitzada per l'Òmnium Cultural i, pocs dies després, Raimon i Els
Setze Jutges actuaven junts al Fòrum
Vergés de Barcelona, sent el tret de sortida del nou moviment artístic.
Aquest any es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó titulat Espinàs canta Brassens. El moviment
artístic reunia al seu si una gran diversitat de tendències (cantautors,
intèrprets professionals d'èxit, conjunts vocals ...), incloent la cançó
protesta. La cançó A la vora de la nit de Josep Maria Espinàs està considera
com la primera cançó protesta d'Espanya.
Els
Setze Jutges
A partir d'ara els artistes de la Nova
Cançó van actuar en totes les festes musicals com les Matinals de Romea-Show,
el primer Premi del Disc Català de l'Ametlla del Vallès o el V Festival de la
Cançó Mediterrània, on la cantant professional Salomé i el jove Raimon
van obtenir el primer premi amb la cançó Se'n va anar.
A partir de 1964 Ràdio Barcelona i el
programa Radioscope
de Salvador
Escamilla, en connexió amb totes les emissores de Catalunya i
Mallorca, van començar a difondre música en català i traduccions a aquest
idioma d'èxits de Broadway. L'any següent es va produir l'aparició en el mercat
català de Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Guillermina
Motta, Guillem d'Efak i Núria Feliu.
2. La crisi i la divisió
Havíem dit que el fenomen de la Nova
Cançó agrupava una sèrie de persones amb ideologies heterogènies, encara que
tots coincidien en una postura de defensa cultural ferma i decidida de la
cultura catalana. Però, i aquí comencen les diferències, aquesta postura no
serà igualment entesa per tots. Sorgeix llavors en el si de la Nova Cançó una
divisió entre «purs»
i «impurs»,
relacionada amb la defensa més o menys fort del català en el sentit de les
concessions a la cultura en castellà, sobretot arran que el cantant Joan Manuel
Serrat, artista sorgit el 1965, fos elegit per representar Televisió
Espanyola al festival d'Eurovisió, cantant en castellà a "La, la, la".
Entre els que més es van oposar a Serrat, destaca
Raimon, que no comprenia com Serrat veia el bilingüisme com un peatge que havia
de pagar per «cantar en Televisió Espanyola» i, també, Lluis Llach. Altres
artistes, com Pau Riba, decideixen mantenir-se al marge i seguir amb el seu
llenguatge simbòlic i les seves experimentacions avantguardistes, actitud que
també recolzava Raimon. D'entre els «puristes», comencen a sobresortir tres
noms al costat del propi Raimon: Francesc Pi de la Serra, Ovidi Montllor i un
jove Lluís Llach, l'entrada a la Nova Cançó es va produir el 1967.
Francesc Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Lluís Llach
Aquí va començar la divisió, ja que
altres autors del grup dels Setze Jutge van criticar l'actitud de Raimon,
segons explica Manuel
Vázquez Montalban en la seva Antologia de la
Nova Cançó Catalana (1968). Enric Barbat va dir que els puristes «són
exclusius i excloents. Són el «Clan Sinatra» de la Nova Cançó». Per Guillermina
Motta, però, la cosa va més enllà. No cita noms però és molt
explícita sobre les causes de la divisió: «La cançó va començar a escindir-se el dia
que un senyor, o potser dos, van començar a sentir enveja en veure quants
diners guanyava Serrat». Amb el pas del temps aquestes paraules tenen
certa mesquinesa, vista la trajectòria personal i la seva actitud davant la
societat, mantinguda per Raimon o Lluís Llach.
3. La Nova Cançó es polititza 1969-1975
Havíem explicat en
l'apartat dedicat a l'origen del rock espanyol que en els anys 70 va sorgir a
la Sala Zeleste de Barcelona -on es reunien músics i intel·lectuals
antifranquistes- el segell Edigsa. En aquesta sala tenien cabuda tots els
èxits internacionals i les figures locals com Gato Pérez, Sisa i Carles Flavià.
Allà es donaven concerts de jazz i va sorgir el rock català, conegut com rock
laietà, perquè aquest local es trobava a prop de la Via Laietana de Barcelona,
en què van actuar la Companyia Elèctrica Dharma i l'Orquestra Plateria, conjunts
que reivindicaven la música popular com La Rondalla de la Costa, grups que
feien una mena de rock simfònic i èpic com Iceberg, bandes de jazz-rock com
Música Urbana o Secta Sònica, o estranys cantants de rock urbà com Oriol
Tramvia, Pau Riba o Jaume Sisa.
La divisió entre els membres d'Els Setze Jutges també es va manifestar en
divergències sorgides en el si d'Edigsa, doncs alguns socis van mostrar la seva
disconformitat per la política massa restrictiva del tipus d'enregistraments
efectuades i, com a conseqüència, va
aparèixer un nou segell discogràfic de nom Concèntric,
amb un drac com a emblema . Aquest drac també es convertiria en el símbol d'un
local de Barcelona que, des d'aquest moment, passava a ser el lloc de
referència de la Nova Cançó: La Cova del Drac.
1971.-
Dos joves passejant per davant de l'entrada del Drug DRAC Store,
el cafè que en seu soterrani acollia La Cova del Drac. (Foto:
Francesc Català Roca)
De
Barcelofília
1967.-
Membres de la nova cançó a les taules de La Cova del Drac. A la
foto superior: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs. A la
inferior: Remei Margarit, Maria Amèlia Pedrerol i Pau Riba. (Fotos: Pau
Barceló. Institut del Teatre) De Barcelofília
L'escissió, lluny de debilitar la Nova
Cançó, la va convertir en un gènere més ric i viu els representants cada vegada
estaven més en els gustos de molts joves, no només catalans, sinó de tot el
territori espanyol, en paraules de Aragüez Rubio, Carles. La
Nova Cançó Catalana: gènesi, desenvolupament i transcendència d'un fenímeno
cultural en el segon franquisme.
Un dels primers artistes a actuar a La Cova del Drac va ser Guillem d'Efak,
el primer a publicar un disc a Concèntric, i autor de l'èxit Blues en sol. També va publicar Núria Feliu un
disc en el qual destacava la cançó Anirem tots cap
al cel. L'any 1965 Joan Manuel Serrat es va integrar a Els Setze
Jutges i va publicar el seu primer disc en el qual destacava el tema Una guitarra. Amb aquests artistes la Nova
Cançó va començar a projectar-se més enllà de Catalunya.
Si 1963 amb l'aclaparador
triomf de Salomé,
S'en va anar, al Festival de la Cançó
Mediterrània suposa l'enlairament definitiu del moviment, 1968 suposa el
naixement d'una segona època de la seva trajectòria, no només per la crisi de
la qual hem parlat, ni per l'heterogeneïtat que ja manifesta el fenomen, sinó
per la importància política que va començar a adquirir. Aquest tema el podeu
aprofundir en García-Soler,
Jordi.
Crònica apassionada de la Nova Cançó, Barcelona,
Flor del Vent Edicions, 1996, p. 39, i Carandell, Luis, La
crisi de la nova cançó, Triunfo, núm. ° 369 (1969), Madrid, pàg.
15-21.
La negativa de Serrat a participar a Eurovisió
si no se li permetien cantar en català el tema La,
la, la va plantejar un dilema a Joan Manuel. Si era fidel a TVE
i al públic de la resta d'Espanya, traïa al públic de la seva terra i a si
mateix. Si era fidel a si mateix, i al seu terrer, traïa a TVE i a la resta del
públic. Tenia, per força, de quedar malament amb algú. Joan Manuel Serrat va
donar més valor al que l'envoltava i al seu sentir íntim, que a la glòria
nacional i europea, segons l'article editorial El
cas Serrat de la revista Fonorama
(N. ° 45, 1968, Madrid, p. 24.23). Televisió Espanyola vetava a Serrat que no
tornaria a aparèixer en pantalla fins a març de 1974.
Qui havia començat la batalla?
Les cançons catalanes, que abans eren
passades per censura amb certa normalitat, començaran a ser mirades amb lupa
pel censor, prohibint a partir de llavors, ja no tant la gravació, sinó la
projecció radiofònica d'alguns dels nous temes catalans. Barbat, Pi de la Serra i Lluís Llach
serien els més perseguits pel fantasma de la censura que pretenia reduir la
difusió pública d'aquests cantants. Van ser censurades L'Amant
del vent de Delfí Abella, Assaig
de càntic en el temps de Guillermina Motta, Cantarem
la vida de Raimon, Els que venen
d'Enric
Barbat, Poc abans que donen les deu
de Joan
Manuel Serrat, Història d'una
cuina de Pau Riba, Paisatge
de Jaume
Sisa o La Resurrecció dels morts de
Lluís Llach.
El jove Raimon
Accions com aquesta contribuïen
cada vegada més a deteriorar la imatge del règim feixista espanyol i així, a
finals dels setanta, al pas del deteriorament físic del dictador, es va produir
el declivi del franquisme. Des de les pàgines de la revista Triunfo, i bàsicament des de la signatura
de, denuncien la censura i la seva recrudescència. La icona de la resistència
del representava Raimon i, de fet, cadascuna de les seves actuacions
universitàries es van convertir en autèntiques manifestacions polítiques contra
el franquisme. el 1971 van respondre censurant deu cançons d'un disc seu,
cançons com Sobre la por, Contra la por, Sobre la pau
o el ja conegut Diguem no, finalment només
van admetre dos: Elogi dels Diners i Societat de consum.
Aquesta fòbia anticatalana i contra la
llibertat va fer que cançons com L'Estaca,
de Llach,
s'acabaran convertint en autèntics himnes antifranquistes, mentre que altres
temes més antics com Al vent
i Diguem No de Raimon, Que
volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet o La
Gallineta del propi Llach, són recuperades per la joventut
catalana i espanyola com himnes de la lluita antifranquista.
Van ser les peculiaritats polítiques de
l'Espanya de Franco, la manca de llibertat i la persecució de les cultures
regionals, les que van donar ales al moviment de la Nova Cançó. Sense
dictadura, no només hagués estat improbable l'existència de tal moviment, sinó
que aquest no s'hagués estès d'aquesta manera per tot el país, segons opina Aragüez Rubio,
Carlos
a La Nova Cançó Catalana: gènesi, desenvolupament i
transcendència d'un fenomen cultural en el segon franquisme.
La Nova Cançó tractava de despertar de la
letargia cultural d'un repressiu primer franquisme que havia
"castellanitzat” la societat. Galícia i Euskadi no van tenir la
repercussió cultural del moviment català, però simbolitzar també el despertar
de les cultures regionals a Espanya. El 1966 Raimon va actuar a l'Olympia de
París i va obtenir un gran èxit rebent un premi de l'Académie du Disque
Français, que va publicar el disc de la seva actuació. La premsa francesa va
explicar que a Catalunya havia joves contraris al règim de Franco i que no
tenien por d'explicar cantant . L'èxit obtingut a França va obtenir gran
ressonància a Catalunya i quan Raimon va actuar a l'Institut Químic de Sarrià
va convocar a 4.000 persones, sent el primer acte massiu de la Nova Cançó.
Aquest any va publicar el disc Cançons de la
roda del temps que contenia al·lusions a la cultura catalana i
el 1967 va donar un recital al Palau de la Música Catalana del qual va sortir
el disc Raimon al Palau.
L'altre cantant
popular a la resta de l'Estat espanyol era Joan Manuel Serrat que el 1966 havia publicat
dos discos més en què destacaven els temes Ara que tinc
vint anys, Cançó de
matinada, Me'n vaig a peu
i Paraules d'amor. El mateix anys Concèntric
va publicar l'elapé Audiència pública (1966) amb
cançons dels membres d'Els Setze Jutges, el primer i últim disc del col·lectiu.
Aquest any a la sala L'Ovella Negra es va celebrar el cinquè
aniversari de l'aparició del grup i es va donar entrada a membre número
catorze, la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet. El 1967, aprofitant que
Els Setze Jutges ja eren setze, van fer l'únic concert col·lectiu que es coneix
Joan Manuel Serrat. Primer recital de Lluís Llach, el 22 de març de 1967 en
Terrassa, cantant con Martí Llauradó, Miquel Porter, Maria Amèlia Pedrerol y
Delfí Abella.
© Francino
El número setze, Lluís Llach, es va incorporar el 1967 en una
actuació a Terrassa, en què el nou artista es resistia a sortir a escena per
timidesa i va haver de ser empès pels companys. Llach va gravar aquest any La barca, El
parc, En Quítero
i Que feliç era mare. El seu debut va
coincidir amb el d'un altre cantant important, l'alcoià Ovidi Montllor, que actuava
acompanyat pel guitarrista i compositor Toti Soler, amb música pròpia sobre textos de
Salvador Espriu, Vicent Andrés i Estellés, Pere Quart i d'ell mateix. Entre les
seves peces musicals més populars destaquen: La
samarreta, La fera ferotge,
Homenatge a Teresa, Perquè
vull i L'escola de
Ribera.
La Nova Cançó es va presentar a
la primera edició del Mercat Internacional del Disc i en l'Edició Musical de
Canes. Alguns dels seus cantants van actuar al festival de folk song a
Txecoslovàquia. Núria
Feliu, acompanyada de Tete Montoliu, cantava en català a l'Hotel
Waldorf Astoria de Nova York i publicava el elapé Mai
no goses (1967) considerat com un dels discos europeus de jazz
més important dels anys seixanta. Per la seva banda, Raimon va participar en la I
Trobada Internacional de la Cançó Protesta (1967) de l'Havana, en el elapé
commemoratiu estava seva cançó Diguem no.
El 1967 van publicar Guillermina
Motta seus elapés Guillermina Show
i Ni flors ni violes. Rafael Subirachs publicar No ho Heu Vist, Dona,
Els ding dang dong i Gebre
al matí. Francesc Pi de la Serra va publicar la seva cançó El Burgés, sobre un poema de Pere Quart.
Finalment, una cançó de Joan Manuel Serrat, Cançó
de matinada, va arribar al número u de les llistes espanyoles.
Comentaris