La Nova Cançó
A. Introducció
Es coneix com Nova Cançó,
un moviment català de caràcter artístic i musical que va sorgir en ple
franquisme reivindicant l'ús normal del català en tots els àmbits de la vida
catalana, alhora que denunciava les injustícies de la Dictadura franquista. Va
ser un gènere nou diferenciat del folk imperant en l'època, potser influït per
les cançons d'arrels franceses difoses per Brassens, Jacques Brel, etc.
Josep Benet
i Jaume Armengol, juntament amb els
germans Maurici i Lluís Serrahima i Miquel
Porter i Moix, van iniciar aquest grup el 1955 i el 1959. Lluís Serrahima
va publicar a la revista Germinabit un escrit amb el títol "Ens calen cançons d'ara" (1959) i va
aconseguir agrupar una sèrie de cantants que van tenir gran èxit al Centre
Comarcal Lleidatà, arran de la qual cosa es va formar el grup de músics
anomenat Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs ,
als quals es van unir aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.
Vilarnau, Joaquim (2009, Gener). 50 cançons
de la Cançó. Mig segle de cançons . Revista Enderrock (núm
159).
Aquesta gent també va tenir
acollida a la Sala Zeleste (lloc d'origen
del rock català) de Barcelona, on es va formar la companyia discogràfica Edigsa, la qual va començar el 1962 a
publicar els primers discos amb temes molt diversificats que anaven des de
cançons de Salomé,
com la popular Se'n va anar (compostes per
músics de la Nova Cançó), als del valencià Raimon.
Els artistes de la Nova Cançó no
s'enquadren en el corrent folk imperant en l'època, a la qual pertanyen
formacions com el Grup de Folk o Esquirols, sinó que demostren
personalitats i estils molt diferents com el de Salvador Escamilla, Guillem d'Efak, Núria Feliu, Maria
Dolors Laffitte o els membres d'Els Setze Jutges. Molts dels seus membres
professionalitzar la seva activitat i van aconseguir èxits que ultrapassen
l'àrea lingüística catalana, com Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria
del Mar Bonet, Lluís Llach, i Ovidi Montllor. Potser els més coneguts entre
ells siguin Raimon i Joan Manuel Serrat.
1. Els anys 60
La Nova Cançó va ser un fenomen
cultural i polític de reivindicació de les senyes catalanes i de la democràcia.
Va sorgir en plena Dictadura, vint anys després de l'ocupació franquista de
Catalunya, amb una repressió cultural que alguns han qualificat de genocidi.
La influència francesa es deixa entreveure el
1957 quan Josep M. Espinàs va exposar una conferència sobre Georges Brassens,
el trobador de nostres dies lloant el seu cançoner. El 1958 van aparèixer els
dos primers elapés amb cançons en català de les Germans Serrano i Josep Guardiola,
titulats Canten en català els èxits internacionals,
que juntament amb Font Sellabona i Rudy Ventura formen la
prehistòria de la Nova Cançó.
En els anys 60 la pressió
internacional va influir en el sistema franquista i es va haver de suavitzar l’autarquisme
per facilitar l'entrada del capital estranger àvid de fer negocis en un país
emergent. Van entrar a formar part del govern els ministres tecnòcrates
que van relegar als falangistes. Eren coneguts com els "Lopez"
((López Bravo, López Rodó i López de Letona) i eren de l'Opus Dei. Aquesta gent
va posar en pràctica un dur pla d'estabilització dissenyat pel Banc Mundial i
el FMI, és a dir, salaris baixos, augment de la producció per obrer que
s'aconseguia despatxant als que “sobraven” i sotmetent als que conservaven a
fer feina amb jornades maratonianes. A més, l'entrada d'Espanya a les Nacions
Unides va obligar el dictador a suavitzar la seva imatge.
López
Bravo, al centre al costat de Franco. López Rodó a l’esquerra del tot. Diari
ABC
Com a conseqüència de la política
liberal, més de dos milions de treballadors van haver d'emigrar a l'estranger
per guanyar-se la vida. Es va retallar la despesa pública, es van acomiadar
funcionaris, van devaluar la moneda... i Espanya es va convertir en un paradís
per als inversors estrangers atrets pels reduïts costos laborals i la mansuetud
dels treballadors. Es va iniciar l'èxode rural cap a les ciutats industrials i
el camp es va desertitzar.
No obstant, van ser uns anys de bonança
econòmica per als països europeus, la qual cosa va pal·liar la duresa de les
retallades econòmiques espanyoles. La inversió estrangera, les remeses
monetàries dels emigrants i els ingressos pel turisme van fer que Espanya tingués
un superàvit en la seva balança de pagaments, per primera vegada en molt de
temps. Un dels efectes d'aquesta política va ser l'aparició d'una classe
treballadora amb certs estalvis que van estimular la industria de consum,
adquirint els primers Seat 600, aparells de ràdios i televisors. Per altra
banda, un bon grapat dels seus fills van
accedir als estudis superiors i, sense trigar, tant obrers com estudiants es
van mobilitzar reclamant més llibertat. Va sorgir una joventut més activa i
menys atemorida per la Dictadura. Si a això afegim la major permeabilitat als
fenòmens culturals forans, llavors comprendrem com el règim va mantenir una
política de «aperturisme», manifestada en el cinema eròtic i en una
permissivitat feia les manifestacions culturals de la joventut.
La cultura catalana va ressorgir de les seves cendres amb l'aparició del
segell Edigsa, l'associació Òmnium Cultural, el primer número de la
revista Cavall Fort, l'aparició
del primer llibre d’Edicions 62,
i el butlletí de l'Abadia de Montserrat, Germinabit,
que es va convertir a la revista Serra d'Or.
L'any 1965 a la jove revista musical Fonorama
(núm. 14), amb seu a Madrid, va aparèixer un article de Fernando Morer Alcántara en què
es preguntava Què és la Nova Cançó Catalana?.
Aquest article ens indica que en aquest moment la Nova Cançó començava a
transcendir a nivell nacional. Al principi va ser un fenomen que anava unit a
una defensa manifesta de la llengua i la cultura catalana, adormida i
silenciada des de temps de la República.
En els anys cinquanta en el si de la
petita burgesia barcelonina van sorgir un reduït grup de joves que van començar
a interessar-se per l'estat de la cultura en llengua catalana i aprofundir en
les seves arrels i manifestacions. Dos d'ells, Miquel Porter i Eulàlia
Amorós, organitzar reunions en els claustres de la Facultat de Filosofia i
Lletres de Barcelona per debatre sobre aquests temes i, a partir de 1953, aquestes
reunions s'estableixen els dijous a la nit i en elles comencen a escriure i
cantar en català i, a més, a traduir temes estrangers. Des de 1958 se celebren
periòdicament petits concerts a casa de Josep
Porter en què participen Lluís Serrahima, Miquel Porter, Remei Margarit i
Josep Maria Espinàs, entre d'altres. Ells són ui, anys després, comencin a
actuar per Catalunya amb el nom d' Els Setze Jutges.
«Els Setze Jutges» quan eren nou. D’esquerra dreta i dalt
a baix: Guillermina Motta, Josep Maria Espinàs, Remei Margarit, Delfí Abella,
Xavier Elies, Enric Barbat, Francesc Pi de la Serra, Miquel Porter i Maria del
Carme Girau. © Oriol Maspons
El 1968 la Nova Cançó va tenir una
arrencada espectacular i es van publicar els següents temes: Els floristes de la Rambla, La cançó de la taverna, Mester d'amor, Noia
que caminis, Jo i el meu gat
i Anant pel món. Si vols ampliar el tema consulta
Porter-Moix,
Josep, «Breu cronologia de la cançó catalana»,
en Vázquez
Montalbán, Manuel. Antologia de la
Nova Cançó, Barcelona, Edicions de Cultura Popular, 1968, pp.
275-289.
2. Influencies literàries
La Nova Cançó va rebre influències
literaris dels poetes medievals com Ausiàs March i els més moderns Pere Quart i
Salvador Espriu, encara que també va a altres literats que es convertiran en
referència com Joan Salvat-Papasseit que aportarà la seva avantguardisme als
temes de la Nova Cançó .
3. Influències estètiques
Rep les seves influències
estètiques, d'una banda, de la música
francòfona d'autor que s'està generant des de fa algun temps, per sobre de
la influència italiana que semblava dominar la cançó lleugera espanyola del
moment. Sobretot es deixa sentir l'estètica musical del belga Jacques Brel
i l'actitud vital i manera de dir de Georges Brassens, per altra, notem la influència
del Folk nord-americà, sobretot en
els autors agrupats en el Grup de Folk. D'aquí la característica fonamental
d'aquest moviment cultural: l'heterogeneïtat, ja que cada intèrpret o grup
assimilarà aquestes influències de manera diferent segons la seva personalitat.
Aquí hi ha la mordacitat i l'acidesa dels textos d'Enric Barbat o Pau Riba,
juntament amb el seu avantguardisme estètic, al mateix temps que la
l'expressivitat i sobrietat poètica d'altres intèrprets com Ovidi Montllor o el
mateix Raimon.
4. Divisió cronològica
Nosaltres seguim la divisió plantejada per Llorenç Soldevilla en la seva tesi
doctoral, en què distingeix tres períodes. El primer transcorre de 1958, data
simbòlica del naixement, a 1968, moment en què el moviment sembla travessar una
certa crisi d'identitat que suposa un punt d'inflexió en la seva trajectòria
social i cultural. El segon s'estableix des de 1969 a 1975, anys en què la
«cançó» es torna més política i que finalitzen amb la mort del dictador. I el
tercer, de 1976 a 1987, comença amb el període de transició democràtica i
conclou amb la consolidació d'aquesta i la pèrdua de força i interès per la
«cançó catalana». Veure Soldevilla i Balart, Llorenç. La
Nova Cançó, I958-I987 : 30 anys d'un fenomen cultural modern.
Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 1992, pp. 2-4.
Comentaris