jueves, 27 de septiembre de 2012

La Nova Cançó


A. Introducció   
  
     Es coneix com Nova Cançó, un moviment català de caràcter artístic i musical que va sorgir en ple franquisme reivindicant l'ús normal del català en tots els àmbits de la vida catalana, alhora que denunciava les injustícies de la Dictadura franquista. Va ser un gènere nou diferenciat del folk imperant en l'època, potser influït per les cançons d'arrels franceses difoses per Brassens, Jacques Brel, etc.






      Josep Benet i Jaume Armengol, juntament amb els germans Maurici i Lluís Serrahima i Miquel Porter i Moix, van iniciar aquest grup el 1955 i el 1959. Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinabit un escrit amb el títol "Ens calen cançons d'ara" (1959) i va aconseguir agrupar una sèrie de cantants que van tenir gran èxit al Centre Comarcal Lleidatà, arran de la qual cosa es va formar el grup de músics anomenat Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs , als quals es van unir aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.





Vilarnau, Joaquim (2009, Gener). 50 cançons de la Cançó. Mig segle de cançons . Revista Enderrock  (núm 159).

       Aquesta gent també va tenir acollida a la Sala Zeleste (lloc d'origen del rock català) de Barcelona, ​​on es va formar la companyia discogràfica Edigsa, la qual va començar el 1962 a publicar els primers discos amb temes molt diversificats que anaven des de cançons de Salomé, com la popular Se'n va anar (compostes per músics de la Nova Cançó), als del valencià Raimon.





       Els artistes de la Nova Cançó no s'enquadren en el corrent folk imperant en l'època, a la qual pertanyen formacions com el Grup de Folk o Esquirols, sinó que demostren personalitats i estils molt diferents com el de Salvador Escamilla, Guillem d'Efak, Núria Feliu, Maria Dolors Laffitte o els membres d'Els Setze Jutges. Molts dels seus membres professionalitzar la seva activitat i van aconseguir èxits que ultrapassen l'àrea lingüística catalana, com Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, i Ovidi Montllor. Potser els més coneguts entre ells siguin Raimon i Joan Manuel Serrat.

 1. Els anys 60

      La Nova Cançó va ser un fenomen cultural i polític de reivindicació de les senyes catalanes i de la democràcia. Va sorgir en plena Dictadura, vint anys després de l'ocupació franquista de Catalunya, amb una repressió cultural que alguns han qualificat de genocidi.

    La influència francesa es deixa entreveure el 1957 quan Josep M. Espinàs va exposar una conferència sobre Georges Brassens, el trobador de nostres dies lloant el seu cançoner. El 1958 van aparèixer els dos primers elapés amb cançons en català de les Germans Serrano i Josep Guardiola, titulats Canten en català els èxits internacionals, que juntament amb Font Sellabona i Rudy Ventura formen la prehistòria de la Nova Cançó.









       En els anys 60 la pressió internacional va influir en el sistema franquista i es va haver de suavitzar l’autarquisme per facilitar l'entrada del capital estranger àvid de fer negocis en un país emergent. Van entrar a formar part del govern els ministres tecnòcrates que van relegar als falangistes. Eren coneguts com els "Lopez" ((López Bravo, López Rodó i López de Letona) i eren de l'Opus Dei. Aquesta gent va posar en pràctica un dur pla d'estabilització dissenyat pel Banc Mundial i el FMI, és a dir, salaris baixos, augment de la producció per obrer que s'aconseguia despatxant als que “sobraven” i sotmetent als que conservaven a fer feina amb jornades maratonianes. A més, l'entrada d'Espanya a les Nacions Unides va obligar el dictador a suavitzar la seva imatge.




López Bravo, al centre al costat de Franco. López Rodó a l’esquerra del tot. Diari ABC

       Com a conseqüència de la política liberal, més de dos milions de treballadors van haver d'emigrar a l'estranger per guanyar-se la vida. Es va retallar la despesa pública, es van acomiadar funcionaris, van devaluar la moneda... i Espanya es va convertir en un paradís per als inversors estrangers atrets pels reduïts costos laborals i la mansuetud dels treballadors. Es va iniciar l'èxode rural cap a les ciutats industrials i el camp es va desertitzar.

       No obstant, van ser uns anys de bonança econòmica per als països europeus, la qual cosa va pal·liar la duresa de les retallades econòmiques espanyoles. La inversió estrangera, les remeses monetàries dels emigrants i els ingressos pel turisme van fer que Espanya tingués un superàvit en la seva balança de pagaments, per primera vegada en molt de temps. Un dels efectes d'aquesta política va ser l'aparició d'una classe treballadora amb certs estalvis que van estimular la industria de consum, adquirint els primers Seat 600, aparells de ràdios i televisors. Per altra banda, un bon grapat  dels seus fills van accedir als estudis superiors i, sense trigar, tant obrers com estudiants es van mobilitzar reclamant més llibertat. Va sorgir una joventut més activa i menys atemorida per la Dictadura. Si a això afegim la major permeabilitat als fenòmens culturals forans, llavors comprendrem com el règim va mantenir una política de «aperturisme», manifestada en el cinema eròtic i en una permissivitat feia les manifestacions culturals de la joventut.






      La cultura catalana va ressorgir de les seves cendres amb l'aparició del segell Edigsa, l'associació Òmnium Cultural, el primer número de la revista Cavall Fort, l'aparició del primer llibre d’Edicions 62, i el butlletí de l'Abadia de Montserrat, Germinabit, que es va convertir a la revista Serra d'Or. L'any 1965 a la jove revista musical Fonorama (núm. 14), amb seu a Madrid, va aparèixer un article de Fernando Morer Alcántara en què es preguntava Què és la Nova Cançó Catalana?. Aquest article ens indica que en aquest moment la Nova Cançó començava a transcendir a nivell nacional. Al principi va ser un fenomen que anava unit a una defensa manifesta de la llengua i la cultura catalana, adormida i silenciada des de temps de la República.




      En els anys cinquanta en el si de la petita burgesia barcelonina van sorgir un reduït grup de joves que van començar a interessar-se per l'estat de la cultura en llengua catalana i aprofundir en les seves arrels i manifestacions. Dos d'ells, Miquel Porter i Eulàlia Amorós, organitzar reunions en els claustres de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona per debatre sobre aquests temes i, a partir de 1953, aquestes reunions s'estableixen els dijous a la nit i en elles comencen a escriure i cantar en català i, a més, a traduir temes estrangers. Des de 1958 se celebren periòdicament petits concerts a casa de Josep Porter en què participen Lluís Serrahima, Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, entre d'altres. Ells són ui, anys després, comencin a actuar per Catalunya amb el nom d' Els Setze Jutges.




«Els Setze Jutges» quan eren nou. D’esquerra dreta i dalt a baix: Guillermina Motta, Josep Maria Espinàs, Remei Margarit, Delfí Abella, Xavier Elies, Enric Barbat, Francesc Pi de la Serra, Miquel Porter i Maria del Carme Girau. © Oriol Maspons




      El 1968 la Nova Cançó va tenir una arrencada espectacular i es van publicar els següents temes: Els floristes de la Rambla, La cançó de la taverna, Mester d'amor, Noia que caminis, Jo i el meu gat i Anant pel món. Si vols ampliar el tema consulta Porter-Moix, Josep, «Breu cronologia de la cançó catalana», en Vázquez Montalbán, Manuel. Antologia de la Nova Cançó, Barcelona, ​​Edicions de Cultura Popular, 1968, pp. 275-289.

2. Influencies literàries

      La Nova Cançó va rebre influències literaris dels poetes medievals com Ausiàs March i els més moderns Pere Quart i Salvador Espriu, encara que també va a altres literats que es convertiran en referència com Joan Salvat-Papasseit que aportarà la seva avantguardisme als temes de la Nova Cançó .

3. Influències estètiques

       Rep les seves influències estètiques, d'una banda, de la música francòfona d'autor que s'està generant des de fa algun temps, per sobre de la influència italiana que semblava dominar la cançó lleugera espanyola del moment. Sobretot es deixa sentir l'estètica musical del belga Jacques Brel i l'actitud vital i manera de dir de Georges Brassens, per altra, notem la influència del Folk nord-americà, sobretot en els autors agrupats en el Grup de Folk. D'aquí la característica fonamental d'aquest moviment cultural: l'heterogeneïtat, ja que cada intèrpret o grup assimilarà aquestes influències de manera diferent segons la seva personalitat. Aquí hi ha la mordacitat i l'acidesa dels textos d'Enric Barbat o Pau Riba, juntament amb el seu avantguardisme estètic, al mateix temps que la l'expressivitat i sobrietat poètica d'altres intèrprets com Ovidi Montllor o el mateix Raimon.

4. Divisió cronològica

     Nosaltres seguim la divisió plantejada per Llorenç Soldevilla en la seva tesi doctoral, en què distingeix tres períodes. El primer transcorre de 1958, data simbòlica del naixement, a 1968, moment en què el moviment sembla travessar una certa crisi d'identitat que suposa un punt d'inflexió en la seva trajectòria social i cultural. El segon s'estableix des de 1969 a 1975, anys en què la «cançó» es torna més política i que finalitzen amb la mort del dictador. I el tercer, de 1976 a 1987, comença amb el període de transició democràtica i conclou amb la consolidació d'aquesta i la pèrdua de força i interès per la «cançó catalana». Veure Soldevilla i Balart, Llorenç. La Nova Cançó, I958-I987 : 30 anys d'un fenomen cultural modern. Barcelona, ​​Universitat Autònoma de Barcelona, ​​1992, pp. 2-4.




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...