Valerià Miralles, un lluitador
“El dia dels judicis finals, si és que tal
dia ha d’existir, no sé si algú se’n recordarà del que volia dir que persones
profundament humanes com Valerià Miralles eixiren de nit a pintar, amb brotxa i
pot de quitrà, frases tan rigorosament revolucionàries com aquella. Valencians,
unim-nos” (Joan Francesc Mira, “Valerià”, en El Temps, 29-12-1997).
Fot: Josep Vicens
Aquestes paraules i les següents narracións les vai llegir a Joan Miquel Almela (Galeria de personatges. Separata. Llibre de Festes de Pego) però, ara no recordi l'any de publicació. A finals del segle XIX Felipe Miralles
Miralles se’n va anar a Marsella amb la roba posada per dedicar-se
al comerç de vi i va tornar carregat de diners i amb una dona francesa que
vingué amb l’exotisme parisenc revolucionant la moda i el semblar femení de la
població. Amb aquells diners va construir l’any 1905 una meravellosa casa
d’estil modernista a la plaça del Paborde Sala i es va comprar el primer
automòbil de Pego. El cotxe de Felipe, en ésser el primer, es va fer molt
famós, tant que se li va dedicar una cançó popular:
De boda anaren sis colipaus (* Gripaus)
Sis colipaus i dotze oques
Anaren en cotxe de lloguer
Sense una perra a les butxaques.
I l’automòbil, com era tan renou
puja Felipe i es trenca un ou,
i l’automòbil, com era tan revell,
puja Felipe i es trenca el florinell.
Felipe Miralles Miralles
Els pares de Valerià Miralles i Pilar Ortolà i el seu
germà Alberto
El
seu fill Valeriano
Miralles Cousy (1895) es va dedicar a l’agronomia i l’estudi
econòmic de la taronja, a més de la política municipal; fou representant de la
dreta lliberal republicana junt a l’advocat Alfredo Pastor Mengual, sent
tinent d’alcalde en la proclamació de la
II Repúblicala
Diputació d’Alacant entre març i agost de 1919, cap del Partit
Demòcrata de Pego al voltant de l’any 1922.
Font Teresa Ballester Artigues. La
Segona República a Pego...
Font Teresa Ballester Artigues. La
Segona República a Pego...
La seva germana Albertina, que havia
nascut també a Marsella, es va casar amb el ric advocat Ricardo Carreras
Ferrando i vivien al carrer Alfonso.
Valerià Miralles Hortolà –fill de Valeriano
Miralles Cousy i de Pilar Ortolà Nadal- va nàixer a Pego l’any 1939, era doncs
fill d’una família adinerada i de tendències conservadores. Va estudiar a
l’escola primària del carrer Portelles –Pau Miralles- i després va marxar a
València per fer el Batxillerat amb els jesuïtes. A valència va encapçalar
reunions i manifestacions clandestines en contra del règim a la Facultat de Dret de
finals del cinquanta on es respirava l’ambient de la València fusteriana. Joan
Fuster era el seu líder i el dels seus companys Eliseu Climet, Alfons Cucó,
Raimon, Josep Vicent Marqués, Pérez Casado, Joan Francesc Mira, Cèlia Amoròs i
altres. Varen fer les primeres pintades al carrer amb allò de Parlem Valencià!
Una anècdota: quan feia una d’aquestes pintades, la Guàrdia Civil
Valerià Miralles i Ortolà
En la Vikipedia
el cognom Hortolà apareix sense hac i diu que Valerià Miralles i fou un
dirigent nacionalista valencià i, a més, un dels militants originaris del
Partit Socialista Valencià, el qual l’any 1960 va fundar junt a altres joves
provinents de les Joventuts de Lo Rat Penat, el Partit Socialista Valencià (Francesc
Codonyer, “Joan Fuster i la
joventut nacionalista dels anys cinquanta”, en Revista del
Centre de Lectura de Reus, n. 6, 2003, pp. 16-20).
Per aquest anys estudia la carrera d’Economista,
just abans d’iniciar els primers contactes amb el comunisme valencià de la mà
de Doro
Balaguer a primeries dels anys setanta. Durant aquesta dècada va
freqüentar els ambients comunistes, desembocant per escissió en la creació el
1982 amb Pere
Mayor i Josep Lluís Blasco el partit Esquerra Unida
del País Valencià (EUPV), que el 1984 es refondria en Unitat del
Poble Valencià.
Cartell
d'EUPV (1982) on Valerià Miralles havia militat a principis dels anys 80. Cal
notar que aquesta EUPV res té a vore amb l'EU actual, només amb la coincidència
(parcial) amb el nom. Font: Racó
Català
La Unitat del Poble Valencià sorgí de la primitiva coalició formada entre
el Partit
Nacionalista del País Valencià y el Agrupament d'Esquerres del País Valencià
en 1982, a la que després es va unir en 1983 Esquerra Unida del País Valencià
per a les eleccions autonòmiques de 1983. El 1988 participà en alguns actes de
la Crida a la Solidaritat i el 1992 abandonà UPV per marxar a la Federació
Valenciana d'ERC, de la que seria el primer president.
En aquesta època es va radicalitzar el
seu compromís nacionalista davant la victòria socialista que tancava la transició.
Les posicions al costat del nacionalisme valencià prompte el desenganyaren i el
desengany amb la política valenciana el va conduir a fer un trasbalsament
polític, entrant a formar part l’any 1991 d’Esquerra
Republicana de Catalunya, secció País Valencià, de la qual va ser
secretari i candidat al Senat (Gustau Muñoz, “Valerià
Miralles, in memorian”, en Afers, n. 29, pp. 209-214). Fou en
aquest partit polític on va estar la seua militància fins els darrers dies de
la seua mort.
També
es dedicà al món del llibre, fundant la llibreria Concret, que no pocs maldecaps li portaria, i després amb Alfons
Cucó i Tomàs Llorenç va fundar l’Editorial
Garbí (1967). Va col·laborar en la revista Gorg, escrivint sobre
valencianisme polític junt a Alfons Cucó, editant sota el segell d'Editorial Garbí, amb
el permís de l'Editorial Lavínia alguns llibres, entre els quals el llibre
"El valencianisme polític",
d'Alfons
Cucó. L’any 1983, amb Gabriel Sendra, Maribel Marco i Claudi Arenas fundà
Edicions del Bullent, que s’ha fet un lloc al mercat amb col·leccions
d’assaig, històries comarcals i la de narrativa juvenil, amb uns productes de
gran qualitat, tant de la presenta com en el contingut. Encara avui manté el tarannà de publicar sols
en valencià.
Enric Valor, Josep Almenar
(Alcalde de Picanya) i Gabriel Sendra (Edicions del Bullent) a la quinzena
edició dels premis (1995). Enric Valor amb Gabriel i Maribel, la seva dona.
Valerià
en 1960 ja escrivia en valencià al Llibre
de Festes de Pego: “Es diu i s’aferma
a tambor i tabalet que Pego és un poble ric. Això no és cert; no som com a
comunitat rics econòmicament, i no digam culturalment. Podríem ésser-ho si
tinguérem sentit de la solidaritat, si hagueren només unes quantes persones
preparades amb sentit de la responsabilitat i amb ganes de treballar pel bé
comú. Hi ha parats eventuals; hi ha gent que passa gana. Altres per a no
passar-ne han d’emigrar encara que siga temporalment” (Valerià Miralles Hortolà, “Qui som?”, Llibre de Festes de Pego, 1962).
Cap el anys 70 la Gran Enciclopèdia
Catalana va obrir els ulls i va entusiasmar a molts joves pegolins per la seua
llengua i la seua cultura, entre els que es trobava el futur historiador Josep
Vicens i Pascual. Molts assistien a les conferències clandestines de Joan
Fuster, “clandestines perquè les seues tesis eren perseguides pel règim de
Franco i xerrades, igualment amagades, amb Valerià Miralles, que aleshores
regentava la llibreria 'Concret' prop de l'edifici vell de la Universitat i que
pegolí com Carmel Giner va observar al llarg de la seua vida una fidelitat al
seu poble i a la seua llengua”, afirma Josep Vicens en “Vivència
i pervivència de Carmel Giner”.
Diu Josep Vicens que a principis dels anys
70 uns dos-cents joves al voltant dels divuit anys preocupats per la cultura
s'havien agrupat en tres clubs, un es deia “Unió de Tots” integrat pels més
acostats al convent, un altre “Segle XX” al qual pertanyien els de la
parròquia de l'església, i encara un altre estava als locals que l'Ajuntament
tenia a la plaça (dalt de l’actual Bar Daniel) i que s'anomenava “Blanc i Roig”.
30 de desembre de 1988. Acte de La Crida amb Tomeu
Martí, Valerià Miralles, Xirinacs i Miquel Garcia (militant de LCR i de
La Crida). Font: Ixent.org
Unió de Tots i Segle XX van representar obres
de teatre destacant l’èxit de Castañuela 70, d’ample ressò en la nostra
comarca, i van publicar una revista titulada Pelagus (1971-1972), amb un
tiratge de tres-cents exemplars ciclostilats amb una impressora del convent
franciscà. Valerià Miralles, l’estiu de 1971, va entrevistar -per a la revista cultural
Gorg- als redactors de Pelagus, nomenant a Bolufer, Torralba, Oltra, Ribera,
Vicens, Ferrer i el vicari Josep Maria Senabre. Valerià Miralles va escriure
que la revista tenia molt més interès que tots els llibres de festes que fins
aleshores s'havien editat, ja que Pelagus feia servir un esperit crític molt
encomiable i un aspecte que preocupava Valerià era que la revista fóra
bilingüe, cosa que els de Pelagus van explicar que era totalment circumstancial
i que la tendència era a fer-la monolingüe.
Fotografia
i descripció dels personatges de Josep
Vicens. “Fila 1 (dalt), Josep Ferrando, Alfred Gomez,
Antoni Ribera, Joan Antoni Oltra, Reme Reig,
Elvira Cambrils, Joan Pons
Em
aquest escrit Josep Vicens diu que Valerià va ser dels primers que va usar el
valencià en els seus articles del llibre de festes, i va escriure que les
úniques persones a Pego que han tingut la suficient visió per saber interpretar
la nostra veritable cultura han estat, mossén Ramon, arxipreste i en
Carmel Giner. A ells el meu modest homenatge. Valerià Miralles va defensar
l'ús social de la nostra llengua i l’any 1962 va publicar en el Llibre de
Festes de Pego "En defensa de la nostra llengua i cultura”.
A Valerià Miralles li agradava recórrer el
Barri del Carmen, un temple de llum i
lletres, de sarau i llibertat, de cultura del carrer. Hi ha dos temples de la
Transició que eren el seus preferits: L'Aplec i La Torna. El primer obert la
primavera del 1976 i el segon, al cap de dos anys. En abril del 2001, l’institut
Enric Valor de Pego va acollir una taula rodona al voltant de la seva figura,
que va culminar l'homenatge que el casal Jaume I i diversos amics van dedicar
durant tota la setmana a l'activista en la lluita contra el franquisme durant
la transició. Entre els participants a la taula es trobava, entre d'altres,
Josep Guia, del Partit
Socialista de Alliberament Nacional (PSAN), un dels seus millors
amics i company de les tertúlies que feia Valerià Miralles al carrer En Llop de València,
continuant l'estela de Joan Fuster i Vicent Ventura.
En
abril del 2001, l’institut Enric Valor de Pego va acollir una taula rodona al
voltant de la seva figura, que va culminar l'homenatge que el casal Jaume I
Es
va casar jove i sa casa a València es va convertir en el centre de reunió del
nacionalisme al País Valencià. Del seu primer matrimoni va tenir dos fills,
Vanet i Germà, els quals guarden part del seu patrimoni cultura i bibliogràfic,
amb una extensa biblioteca de temes valencians. Mentre anava amb bicicleta pel
terme municipal de Bétera, als seus 58 anys, el cor li va jugar una mala
passada. Va ser soterrat a Pego enmig d’una manifestació política i social
important. No van faltar amics com Vicent Ventura, Ferran Torrent o Alfons
Cucó. Davant del fèretre la seua muller Montse, els seus dos fills i sa mara.
Encara recorda avui Doro Balaguer que Valerià li deia a sovint: “A mi no em vota ni ma mare”.
Dijous
14 d’octubre de 2010. El Bloc de Pego, ret un homenatge a Valerià Miralles la
diada dels valencians i les valencianes. Font: Bloc
Marina Alta
BIBLIOGRAFIA
-Joan Miquel Almela.
Galeria
de personatges.
Separata. Llibre de Festes de Pego
-Josep Vicens
Pascual en “Vivència
i pervivència de Carmel Giner”
-Ballester Artigues,
Teresa. La Segona República a Pego (1931 1939) : un poble enfrontat. Picanya 2006
Edicions del Bullent, Edición 1ª ed.
-Gustau Muñoz, «Valerià Miralles», In memoriam a, Nacionalisme
i política”, 1998 volum XIII:29, ISBN
978-84-86574-62-8
-Sílvia Gómez
Soler, «Josep Lluís Blasco, polític i filòsof», Revista
d’història de la filosofia catalana, n°3, 2012, pàgina 49
-Àngel
Molina, «Valerià
Miralles, punt de referència» Reportatge a A l'esquerra,
octubre-desembre 2001, pàgina 16
-Josep Ballester
& Josep Franco, «L’Edició
al País Valencià: entre la Realitat i el Desig», Métodos de
Información, 1996, pàgina 28
Comentaris