En memòria dels missioners pegolins
Aquella intoxicació va ser de
les greus i els malalts presentaven convulsions i una contracció arterial que
produïa la necrosis dels teixits i l’aparició de gangrena en les extremitats,
principalment. El metge Francesc Gadea va ser requerit a la taverna del
Rancallós, l’antic sicari de Capel·lino, el qual estava sofrint una fred intensa
i sobtada en totes les extremitats i, poc a poc, es va convertir en una coïssor
aguda. Aquest malvat va fer cas als frares de Sant Andreu i va deixar de menjar
farina, patint una sèrie de intensos dolors abdominals, però finalment va
sobreviure, encara que va perdre les tres extremitats que li restaven, semblant
un porc gitat damunt el llit.
La malaltia va produir
l’avortament de totes les dones embarassades i, quan els efectes de
l’enverinament massiu ja anaven remetin, moltes persones van estar dies i dies
amb diarrees, vòmits i maldecaps, acompanyats sempre d’al·lucinacions on
sentien la veu de deu que es parlava o viatjaven cap una llum blanca que hi
havia al final d’un túnel; moltes persones sentien experiències místiques i
experimentaven sensacions noümèniques o hierofanies: notaven la manifestació i
la presència de deu al seu costat.
El poble, després de la
tempestat, va recuperar l’alegria i li van agrair al Ecce-Homo la salvació. El
sastre Josep Fenollera li va fer un pal·li i li va cosir una capa, una casulla i unes dalmàtiques.
Josep Sullana cobrà 38 lliures pel nou retaule que va construir per a col·locar
més decentment la imatge del Ecce-Homo. Salvador Valeo va fer els llenços del
retaule i Eugeni Labernia daurà el retaule i la peanya i pinta la seva capella.
Els pegolíns eren molt religiósps
i no paraven de sortir missioners del poble cap els confins del mon, com Vicent
Server que vivia al carrer de L’Om i era amic de Francesc Sastre, al que
admirava, encara que mai havien jugat junts. Es coneixien i es saludaven al
creuar-se pel carrer, però Vicent era cinc anys major i sempre seguia a Francesc, al que admirava
per la seva intel·ligència. Quan Sastre es va embarcar cap a les Filipines,
Vicent Server, enclaustrat al convent de Pego, decidí seguir-lo i, desprès d’un
gran esforç i diners pagats de la seva butxaca, un llarg viatge per la calorosa
Andalusia amb nits de descans en Granada i Sevilla, aplegà per fi al port de
Santa Maria, al costat de Cadis i, el franciscà pegolí, que pretenia
embarcar-se com missioner a Filipines, morí sobtadament. Mentrestant, Francesc
Sastre ja havia aplegat a Filipines, desembarcant e Manila, on va merèixer la
confiança dels seus superiors, que l’anomenaren repetides vegades guardià, i
una vegada va ser triat definidor provincial de la de Sant Gregori de
Filipines, alternant aquests càrrecs amb l'administració espiritual de
parròquies filipines. Va morir el 27 de juliol de 1762, en Santa Anna de Sapa,
en la illa de Luzón.
La noticia de la mort del jove
Vicent Server va aplegar a Pego a finals de l’estiu i va impressionar molt a
Alejo Piera, que tenia la mateixa edat i també era frare del convent pegolí.
Francesc Sastre enviava cartes des de Santa Anna de Sapa i contava els seus
treballs i els paisatges que l’envoltaven. Alejo devorava els escrits, s’imaginava
els esforços que estaven fent per a construir el campanar de quatre cossos, de
planta octogonal i pedra negra de Santa Anna de Sapa. Havien construït un petit
jardí a l’entrada de l’església i havien posat dalt d’una peanya de pedra
blanca una petita escultura de la santa amb una capa daurada.
Alejo Piera, tretze anys desprès, s’embarcà al
port de Santa Maria i aplegà a les Filipines l’any següent donant-li una gran
abraçada a Francesc Sastre, que havia anat a Manila per a rebre’l. El pegolí
portava llavors de fesols de careta o bajoquetes de la marjal i fesols de la
peladilla. Quan aplegà el sol eixia per l’horitzó i estava molt cansat d’un
viatge que l’havia portat fins a Mèxic i, des de Acapulco, fins a Manila,
travessant dos oceans i mig mon. El jove frare va ser acollit al convent de Santa Marià de los Ángeles de Religiosos
Descalzos Franciscanos, on li van donar una cel·la per a descansar,
ocupant-la durant dinou anys. A mitjan vesprada es va despertar i s’entrevistà
amb fra Francesc Sastre.
- Ta mare i ton pare estan be! M’han
donat les llavors per a que les plantem i puguem menjar-nos bons plats d’arròs
caldós. Li digué Alejo.
Francesc el mirava i no
semblava escoltar-lo, però amb el cap assentia i amb els ulls tancats escoltava
la meravellosa harmonia del valència parlat per Alejo. Veia el seu poble i el
pla de la Font ,
els camps pegolíns, la mar blava i el marjal ple d’ànecs i peixos, entre
Mostalla i el Montgó.
- L’Ecce-Homo nou es preciós i li han
bordat una capa roja amb dibuixos de fil d’or. -Contava Alejo-. Te’n recordes del pobre Server?
- De qui? -Preguntà Francesc-.
- De Vicent Server del carrer Om, que
també va entrar en els franciscans. No era massa intel·ligent, però era tot
bondat i, quan va saber que tu havies vingut aquí, ell també es va fer la
promesa de vindre a veure’t i estar al teu costat.
- Però, per què? Si jo a penes el
coneixia.
- Si, però ell t’admirava i volia
seguir tots els teus passos. Quan va aplegar al port de Santa Maria, a Cadis,
de sobte es va morir, diuen que d’una torbeta que el va deixar sense coneixement.
- Quines coses té la vida! Saps que
per ací encara se’n recorden de fra Francesc Peris, el qual esgotat per la seva
labor evangelitzadora a Xina, va vindre a descansar en 1699 a la infermeria del convent
de San Francesc de Manila. Es trobava malalt del mal anomenat “tabardillo”, el
qual li va portar complicacions, morint el 8 de novembre de 1701. Molts diuen
que era un sant i que es morí al costat d’un taronger sense parar de dir els noms
de les muntanyes de Pego, dels seus rius i de les partides.
- Bo, germà! He de partir cap a
Santa Anna. Ens vorer moltes vegades i tindrem temps de parlar. -Digué Francesc Sastre-.
-Pren, agafa la meitat de les
llavors i planta-les! Jo també ho faré a veure si tenim sort. Adéu Francesc, el
diumenge que ve aniré a veure’t!
Els dos frares pegolins s’acomiadaren sentint com si el seu poble fos ara
mes a prop d’ells. Per un instant Francesc havia tornat a veure els carros
tirats per les haques caminar cap als Cabessols, on els horts estaven plantats
de dacsa i queredilles, separats per sèquies plenes d’anguiles. Veia els homes
vestits amb els saragüells i la camisa de cotó blancs, amb una faixa negra,
treballant la terra amb el xafes, o batent els grans en les eres de Favara: arri haca!
No ta pares, bonica! Veia a sa mare
portar-li la llanda de coca dolça i l’ampolla d’anís a son pare i els germans,
a mitjan vesprada, perquè reprengueren forces. Es veia a ell mateix, de
menudet, jugant a l’era i pujant dalt del lledoner gegant i omplint un saquet
de recapte de lledons. Desprès agafava una canya seca i es feia un canut per
llançar els pinyols dels lledons als seus cosins.
Cada vegada mes, la malenconia
que sentia pel seu poble anava augmentant. Els dies resultaven llargs quan la
tristor l’atacava, es va ensenyar a escriure un diari i relatar allí la causa
de la seva ansietat. Alejo Piera portava la frescor del vall de Pego i el seu
flaire mediterrani, amb els aromes dels romanís, els timonets i les lavandes. A
Francesc li va semblar escoltar el cant de les esmerles, mentre passejava per la Muntanyeta Verda.
Nosaltres, als Cabessols, al costat del llac, teníem un tros de terra i
una sèquia gran. Quant aplegaven amb el carro, per a passar el dia, el primer
que feia jo era pujar d’alt de la perera i menjar-ne unes quantes, tirant-ne a
terra per als meus cosins i ma avia, que acompanyava al seu home. Mentre l’avi
enganxava l’haca a la sènia i regava el blat, nosaltres collíem unes quantes
queredilles. L’avia ens ensenyava a pescar fartonets i samarucs amb una canya i
un fil al que lligaven una molla de caragolí avellanecs i quant el voraços
peixets mossegaven, nosaltres estiraven i els trèiem a pols. L’avia era molt
valenta i, amb un salabre, feia gambeta de riu. A mig dia preparava el foc a la
caseta i fregia unes cama-roges, endívies i la gambeta, calfava una planxa de ferro i torrava unes coquetes
de pasta escaldada, que ella anomenava mintxos, i ens donava la coqueta plena
de gambeta i enrotllada per a menjar. Desprès de la sesta del mig dia ens
tiraven a nedar dins un bassot enorme que havia construït mon avi amb rajoles i
morter. Nedaven i sortíem a escalfar-nos damunt el gros mur del bassot i ens
tornaven a tirar, bussejant pel mig de les asprelles.
Escrivia i les llàgrimes li
queien per la cara, però, al mateix temps, sentia calmat el seu desconsol, que
ni tan sol les seves xerrades amb l’Ecce-Homo li podien apaivagar, a milers de
quilòmetres de sa casa, on sabia que acabaria morint sense poder tornar mai a
Pego. Que seria de Joan, l’únic amic que havia tingut de xiquet? El seu
caràcter reservat i d’estrafolari comportament de sa mare li havien impedit
tindre companys de joc, i sempre jugava a soles.
Un dia va conèixer a Joan Torrents, un noi de
nou anys, el qual va començar a visitar sa casa i a jugar amb Francesc. El
xiquet vivia al carrer Fraga i els seus pares eren pobres de solemnitat, però
tenia un comportament agradable, un noi calmat i reflexiu, que pareixia
adonar-se de tot el que passava al seu voltant. Francesc no sortia mai de casa
i no s’allunyava del seu carrer, però Joan el va portar als llocs mes remots
del terme i, amb ell, no tenia gens de por d’anar, perquè aquell noi coneixia
tots els indrets i totes les estratagemes per sobreviure. A l’estiu baixaven
pel camí d’Oliva fins al blau del Calafatar i prenien el bany en les fresques
aigües del riu Bullent. Portaven fil i hams, feien una canya recta i pescaven
madrilles i femelles; Francesc li’ls donava totes al seu amic, per a que la
seva família pogués menjar. Un dia, quan estaven assecant-se damunt del gram, a
la llum del sol, Francesc va vorer un closca negra, petita com una nou, que es
movia i caminava. La va agafar i resultà
ser un petit calàpat negre amb taques grogues. Se’l va endur a casa i el
va posar al corral, on el va tindre fins a l’any que partí cap a les Filipines.
Era la seva tortugueta, la que estimava molt, i el seu record li feria al cor,
pegant-li punxades de dolor. Si pogués, haguera sortit immediatament cap a
Pego! No podia suportar la seva absència, les nespres i cireres del barranc de la Canal , els ametllers del Pujol,
les oliveres de Rupais... vendría la seva anima per un got d’absenta i un tros
de pop sec, i menjar-se’l assegut a una cadira de boga, amb el seu perfum acre,
recolzat amb una tauleta de pi, baix
d’una figuera dels Racons, a prop de la bassa de Sineu. Les llàgrimes inundaven
els seus ulls impedint-li continuar escrivint.
Mare... mare meua, ho sent! Vos
vull més que res d’aquest mon i, també, de l’altre, si es que existeix! Jo vos
perdoni per haver-me enclavat dins del cap aquestes beatífiques idees missioneres,
perquè m’han permès veure el mon. Però, jo sols volia viure i morir al meu
poble, al vostre costat i al del meus germans! Jo estic fet de mel de romaní,
de fruites i hortalisses mediterrànies,
tot el meu cos es d’aigua calcària, fresca i forta. Mare meva, pare meu...
rebreu una carta en la que vos demani que hem reclameu al vostre costat, adduïu
que vos heu fet vells i necessiteu la meva presència per a cuidar-vos. Si vos
plau, pares meus, no hem deixeu morir-me aquí!
El diumenge va rebre la visita
de fra Alejo Piera qui li va preguntar si havia plantat el fesols. Fra Francesc
ni sen recordava de les llavors i va mentir-li al seu germà.
- Mira, els he sembrat en lluna vella
per assegurar-me que no botaran fora de terra! Segons els meus càlculs hem
menjarem d’ací uns quaranta dies. -Exclamà tot conten fra Alejo-.
L’alegria de Alejo va
reconfortar l’esperit de Francesc i es
va contagiar de les seves ganes de viure. El pegolí acabat d’aplegar a penes
sentia nostàlgia de la seva terra. Les terrasses inundades d’aigua, plenes
d’arròs, els búfals llaurant aquelles immenses marjals i els europeus amb les
seves plantacions de canya de sucre i ananàs, els enginys industrials, com el
que havia vist a la
Valldigna... Definitivament, el jove Alejo es sentia feliç en
aquelles terres, que no li semblaven gens diferents a les de la vall de Pego.
Li pareixia que vivia al mig de la marjal, amb la seva humitat i una munió de
vols de mosquits que mascaraven el cel, aspirant l’aroma de les plantes
putrefactes i les aus aquàtiques... tot igual que a Pego, les granotes en cel
cruent i reclamant la presència de les femelles per aparellar-se i pondre
llargs fils de rosaris d’ous enganxats al llapó, el blavets cabussant-se per
pescar fartets, els orvals i les garsetes fitorant amb els seus becs les
llises... Si, aquella terra era igual que la seva i es trobava molt bé al
costat del seu amic valencià, amb el que podia parlar quan volgués!
- Francesc, estàs un poc trist, que
et passa? -Interrogà Alejo-.
- Res, res... de vegades me’n recordi
de Pego i dels meus pares i voldria estar allí, sense pensar-m’ho! Com no puc,
doncs m’agafa malenconia.
- No se si t’ho he dit? Però, els
arquitectes biscains ja estan acabant el campanar, molt alt i esvelt, amb una
alçaria de trenta metres. La confraria de la Sang està treballant molt i ha fet importants
millores en la capella de l’Ecce-Homo, però diuen que s’ha quedat menudeta i
volen construir un gran temple per a la seva imatge.
- I Joan... coneixies tu a Joan
Torrents? Com està? -Preguntà Francesc-.
- Joan Torrents? Qui ets aquest? No
recordi res d’ell -Respongué Alejo-.
- Joan era un amiguet meu que vivia
al Ravalet de Pego, un noi molt pobret i agosarat, gracies al qual vaig
conèixer tots els indrets secrets de la vall de Pego: ell en va ensenyar les
coves i els rius, les muntanyes i els avencs. Amb ell m’atreví a nedar als rius
de la marjal i pescava madrilles al Bullent. No saps qui era?
- Ara que ho dius, si me'n recordo!
Li deien Joan de Ceba, son pare va morir molt jove i ell va aconseguir una
autorització de la Sala
per pescar en la marjal. Si clar, Joan Ceba, el pescater, el que tenia la
gambeta de riu mes fresca i els llobarros blancs mes saborosos, pescats als
ullals del Bullent. Va vendre la caseta del carrer Fraga i va comprar un
terreny a Benirrames, a la vora del riu, on es va construir una casa, va
plantar unes figueres i allí contínua vivint, apartat de la gent, que diu no li
agrada gens.
Francesc va respirar profundament
al saber que el seu amic encara vivia i s’havia convertit en pescador de la
marjal, el lloc que sempre li havia confessat que mes li agradava del terme i
on, per fí, havia aconseguit viure, sense dependre de ningú. Si tornés a Pego,
al menys, tindria un lloc on viure, apartat de tots i retirat com un ermità,
que era el que havia volgut ser tota la vida.
Comentaris