Proporcions del cos humà
Un estudi complet
sobre les proporcions del cos humà el trobareu en l’estudi de David Sanmiguel,
Guia completa per a l'artista. Parramón,
Barcelona, 2004. La proporció és la base de qualsevol representació humana, en
paraules d'Albert
Durero: «sense proporció cap
figura pot ser perfecta, per molta diligència que s'hagi posat en la seva
realització». Aquesta proporció s'ha basat al llarg del temps en diferents normes
o cànons per a la seva realització: en l'Antic Egipte, la mesura bàsica era el
puny tancat i l'amplada de la mà, d'on s'obtenia un mòdul bàsic que es
reproduïa per quadrícules, així, el cap formava tres mòduls, d'espatlles a
genolls comprenia deu mòduls, i de genolls a peus, sis. Per als grecs, l'ideal
era que l'altura de l'individu fos l'equivalent a set vegades i mitja de la
mida del cap per a adults, i entre quatre i sis caps per a nens i adolescents.
Aquest cànon prové, segons la tradició, de Policlet, i és el més clàssic dels utilitzats
en l'Antiga Grècia, seguit per artistes com Fídies, Miró, Zeuxis i Parrasi,
encara que es van utilitzar altres, com el de Lisip de vuit caps, o el de Leocares,
de vuit caps i mig. Altres estudis establien que l'altura podia inscriure en
una circumferència amb centre al pubis, divisible al seu torn en dues més, una
superior amb centre a l'estèrnum i una altra inferior amb centre a la ròtula.
En definitiva, és difícil establir un cànon ideal, i els estudis científics
sobre aquest tema no han proporcionat resultats objectius.
Imatge de Dibujo y Pintura
L'anatomia artística va córrer en paral·lel
des del Renaixement basada en disseccions del cos humà. Tant artistes com metges i científics estudien
a fons els ossos, músculs i altres parts del cos, d'on van extreure els
coneixements que van aplicar a les obres d'art. Cal destacar en aquest sentit
els estudis efectuats per Andrés Vesalio, qui el 1543 va publicar De humani corporis fabrica, un estudi
anatòmic del cos basat en disseccions, on al costat del text destacaven
múltiples làmines il·lustratives del cos humà -obra de Jan van Calcar-, que van servir
de base als artistes per les seves imatges, basades cada vegada més en el
realisme objectiu.
Andrés
Vesalio, qui
el 1543 va publicar De humani corporis fabrica, un estudi anatòmic
del cos basat en disseccions
Làmines de Andrés Vesalio, De humani corporis fabrica
La base del nu artístic és el dibuix, la
realització d'un esbós o un croquis i sobre la base s'ha de realitzar la imatge
final. En el dibuix acadèmic, aquests esbossos es diuen precisament
«acadèmies», i solen estar realitzats al carbonet, amb gran detallisme i
fixant-se especialment en el modelatge de llums i ombres. En general, s'empra
la tècnica de l'ombrejat, estenent les taques inicials del carbonet amb un
drap, per aconseguir un primer grup de blocs en clarobscur, després s'aplica un
esfumí per acabar d'elaborar la figura, obrint blancs si cal amb goma mal·leable.
També es pot aplicar guix o creta blanca per realçar el volum, mentre que
altres artistes prefereixen l'aplicació de cretes de colors -dels que els més
habituals són siena, sèpia i sanguina-. També es pot dibuixar a tinta amb plomí
o canya.
Nu de Miguel Àngel
Les proporcions sobre el cos humà més
conegudes son les del arquitecte romà, Vitruvi, que en el tercer llibre de la seva De Architectura establia que les proporcions
ideals en arquitectura s'han de basar en la mesura del cos humà, que és un
model perfecte perquè amb braços i cames estesos encaixa immillorablement en
les dues principals formes geomètriques -considerades perfectes-, el cercle i
el quadrat. Va esbossar així l'anomenat Home de Vitruvi (title
del llibre de Leonardo
Da Vinci) que va tenir gran rellevància en la teoria artística del
Renaixement, segon ens ho explica Kenneth Clark,
El nu. Un estudi de la forma ideal.
Aliança, Madrid, 1996. No obstant, a pesar de que molts artistes compleixen
aquestes proporcions, a sovint els seus resultats son insatisfactoris, com la Némesis de Durero (1501), basada en les
proporcions vitruvianes i no obstant això mancat d'atractiu físic. Al final, no
hi ha fórmules per plasmar de forma exacta la bellesa del cos, perquè la nostra
percepció sempre està tamisada pel pensament, pel nostre gust, els nostres
records i la nostra educació.
L’Home vitruviá (1487), de
Leonardo da Vinci, Galeria de la Acadèmia de Venècia. Estudi de les proporcions
del cos humà.
Némesi de Durero
Durant l'edat mitjana es va perdre
l'estudi de la proporció en el cos humà, aquest va ser objecte d'una simbologia
cosmogònica d'aplicacions matemàtiques i estètiques: l'homo quadratus. Partint
del corpus platònic, la cultura medieval considerava el món com un gran animal -i,
per tant, com un ésser humà-, mentre que l'home era concebut com un món, un
microcosmos dins el gran cosmos de la Creació. Aquesta teoria relacionava la
simbologia del número quatre amb la natura, que al seu torn s'aplicava a l'art:
hi ha quatre punts cardinals, quatre estacions, quatre fases de la lluna,
quatre vents principals, i quatre és el nombre de l'home, teoria que es
retrotreu a Vitruvi i la seva concepció de l'home com quadrat ideal,
corresponent l'amplada dels seus braços estesos a la seva alçada.
Representació
de l’homo quadratus: Vents, elements,
temperaments, miniatura del Manuscrit
astronòmic, Baviera, siglo XII.
Iconografia
En l’entrada anterior ja vam veure com a sovint
es busca una excusa temàtica per poder representar nus, atorgant-los un
significat generalment relacionat amb la mitologia greco-romana i, de vegades,
amb la religió, com els cossos d’Adam i Eva, i el de Crist crucificat. Fins al
segle XIX pràcticament no trobem nus «al natural», despullats de tot
simbolisme, nus que només reflecteixin l’estètica intrínseca del cos humà. Les
fonts iconogràfiques per a aquestes representacions es troben en els textos
dels autors clàssics com Homer, Titus Livi, Ovidi per la mitologia, i en la
Bíblia (Antic i Nou Testament) per a la religió. Es va forjar un corpus iconogràfic
que recollia els principals mites, llegendes, passatges sagrats i relats
històrics, amb obres com La llegenda àuria o Legenda sanctorum
de l’arquebisbe de Gènova Jacopo da Varazze o da Varagine (1230-1298),
conegut també en català com a Jaume de Voràgine, sobre vides dels sants i de
Crist i la Mare de Déu, o La genealogia dels
déus pagans de Boccaccio (1360-1370), sobre mitologia grega i
romana.
Albert Durer. Adam i Eva
Nu antiestètic
El nu sol identificar-se amb la bellesa,
però no tots els nus són bells o agradables, també hi ha representacions de
personatges nus que per diverses raons resulten lletjos o repugnants, o
mancades de qualsevol atractiu físic, bé per la seva naturalesa poc afavorida,
per deformitats o malformacions, per estar representats en la seva vellesa o
per ser personatges malvats o depravats, o fins i tot monstres o éssers
fantàstics de la mitologia (sàtirs, silens) o la religió (dimonis, bruixes). En
aquest nus predomina el groller, el nauseabund, el repel·lent, el grotesc, l
'abominable, el fastigós, l'obscenitat, el sinistre, etc.
Lucien Freud. Esperant a la cambra
Agnolo Bronzino, El enano Morgante (1553)
L’estètica i la bellesa depenen de la
cultura, el temps i el lloc: així com per a l'home occidental una màscara
africana pot semblar horrible, encara que representi un déu benèvol per als
seus adoradors, per a un no occidental una imatge de Crist crucificat pot
resultar desagradable, encara que per un cristià sigui símbol de redempció.
Aquestos nus estan impregnats de pathos, l'expressió de la derrota,
del dramatisme, el patiment, dels cossos malmesos i deformats, malalts o
mutilats.
La
Crucifixió (1512-1516) es la escena representada
en los dos pannells centrals del Retaule de Isemheim, obra mestra del pintor
alemany Matthias
Grünewald.
Comentaris