Erotisme en l’art
Per no saturar-vos
tant la ment amb els fongs al·lucinògens, us donaré un descans espiritual i ens
traslladarem al món del nu, el de les belles i bells cossos humans -la base de
l'art segons la meva humil opinió-, del qual he avançat imatges en les entrades
referents a Balthus, William-Adolphe Bouguereau, Borís Vallejo ... A hores
d'ara ja us haureu adonat que sento predilecció pel cos humà -tot i que
acostumo a fer fotografies i pintures de paisatges-, però en realitat jo
subscric les paraules de Renoir: "Sent debilitat per el cost de la dona,
ja sorgeixi del mar o del seu llit, ja és digui Venus o Niní, mai s'inventarà
res millor que la dona nua".
Ara
ja em podeu titllar de masclista!
Seguir l’evolució del nu en la història de
l'art és contemplar la progressió dels tabús i convencions sobre el cos, la
moral i el pudor al llarg de les èpoques. Kenneth Clark, en la seva obra El desnudo. Un estudio de la forma ideal (1956),
emfatitza la distinció en llengua anglesa de dos tipus de nu: la forma humana
natural (naked) i la transcripció d'aquesta forma d'una manera
idealitzat (nude). El cos és aquell que es despulla de les robes sense cap
tipus de filtre o representació cultural, mentre que el nu és el cos, la imatge del qual, ja conté tot el produït
per la cultura, està vestit de totes les representacions com el desig sexual:
representació de dones voluptuoses, gitades amb les anques cap amunt i les
cames obertes... Moltes cultures toleren la nuesa en l'art en major mesura que
la nuesa en la vida real, amb diferents paràmetres sobre què és acceptable: per
exemple, fins i tot en un museu en el qual es mostren obres amb nus, en general
no s'accepta la nuesa del visitant.
“Paradis”, una sèrie de fotografies fetes
per Juergen
Teller dins del museu del Louvre de París protagonitzades per l’actriu
Charlotte Rampling y la modelo Raquel Zimmermann. Revista Paradis,
nº 5, 2009
Segons Francisco
Calvo Serraller, «el nu no és
només una forma d'art, sinó que és l'explicació o la raó mateixa de ser de
l'art occidental: aquest punt o intersecció dramàtica entre el natural i el
celeste, entre l'ideal i el real, entre el carnal i l'espiritual, entre el cos
i l'ànima». (Calvo Serraller, Francisco. Los
géneros de la pintura. Taurus, Madrid. 2005, p. 61.) També Javier Portús,
conservador del Museu del Prado, opina que «durant segles el nu ha estat la forma artística per excel·lència a
Occident, aquella capaç d'expressar millor que cap altra els valors del color i
de la matèria pictòrica». (Javier Portús
«Passió
pels nus».)
Per tal de reproduir la nuesa humana
l’home s’ha justificat en la mitologia i
la religió, passant per l'estudi anatòmic, o bé com a representació de la
bellesa i ideal estètic de perfecció. L'art ha estat des de sempre una representació
del món i l'ésser humà, un reflex de la vida. Per això, el nu no ha deixat
d'estar present en l'art, sobretot en èpoques anteriors a la invenció de
procediments tècnics per captar imatges del natural (fotografia, cinema), quan
la pintura i l'escultura eren els principals mitjans per representar la vida.
Nu amb
justificació mitològica. Diana sostin del bany (1742), de François Boucher,
Museu del Louvre, París.
Nu amb
justificació religiosa. Miguel Àngel. Adam i Eva, Capella Sixtina, 1509- 1510
Al segle XXI, encara que en general el nu
és vist amb naturalitat per la major part de la població, encara es produeixen
casos de censura artística: el 2001, el secretari de Justícia dels Estats
Units, John
Ashcroft, va ordenar amagar l'estàtua Spirit of Justice que presideix la sala de conferències del
Departament de Justícia a Washington, ja que mostrava els pits nuets. El 2008
es van retirar del Metre de Londres uns cartells publicitaris que reproduïen
una Venus nua pintada per Lucas
Cranach el Vell i que servien per anunciar una exposició dedicada al pintor
renaixentista alemany a la Royal Academy, ja que segons la companyia «podria
ferir i ofendre la sensibilitat dels usuaris del metro». També el 2008, el
primer ministre italià, Silvio Berlusconi, va ordenar cobrir un pit nu
que mostrava l’al·legoria La Veritat
revelada pel Temps de Giambattista Tiepolo, ja que era la imatge central de
la sala de conferències de premsa del Govern, i apareixia al fons del president
en les seves compareixences davant la televisió.
Spirit
of Justice
El cartell
de la Venus retirat del metro de Londres
Encara que ens
sembli increïble, per a algunes persones o alguns cercles socials continua sent
un tema tabú, a causa de convencionalismes socials i educatius, generant un
prejudici cap a la nuesa, que és conegut com «gimnofobia» o «nudofòbia» (Sergio
Amado. Història
del nu fotogràfic).
La representació artística del nu ha
oscil·lat en la història de l'art des de la permissivitat i tolerància de
societats que ho veien com una cosa natural, i fins i tot ho encoratjaven com a
ideal de bellesa -com en l'Antiga Grècia-, fins al rebuig i la prohibició per
societats de moral més puritana, on generalment des d'unes premisses basades en
la religió el nu ha estat objecte de censura i fins i tot de persecució i
destrucció de les seves obres. En especial, el cristianisme ha estat una
religió que no ha tolerat la representació del cos humà nu excepte en imatges
de contingut religiós, exagerant les repressions durant la Contrareforma i el
Concili de Trento (1563), atorgant al clergat la tasca de vigilar la correcta
observança dels preceptes catòlics per part dels artistes (Rudolf Wittkower, Arte y arquitectura en Italia, 1600-1750.
Càtedra, Milà, 2002).
Després del
Concili, el catolicisme contrareformista va censurar la nuesa per tot arreu,
encapçalats pel papa Pau IV, el qual en 1559 ordenà a Daniele da
Volterra de cobrir amb robes les parts íntimes de les figures del
Judici Final de la Capella Sixtina realitzades poc abans per Miguel Ángel. Per
aquesta acció Volterra va ser conegut des de llavors com il Braghettone, «el
calçons».
Els
calçons de il Braghettone
Poc
després, un altre papa, Pius V, va encomanar la mateixa tasca a Girolamo da Fano,
i no content amb això Climent VIII tenia desitjos d'eliminar del tot
la pintura, encara que, per fortuna, va ser dissuadit per l'Accademia di San Luca. Des llavors,
l'Església catòlica es va encarregar amb cura de cobrir les nueses de nombroses
obres d'art, bé amb teles o amb la famosa fulla de parra, la planta amb la que
Adam i Eva es van tapar després del pecat original. Un altre exemple de rebuig
del nu en l'art va ser el de la famosa estàtua de David de Miquel Àngel, que en
ser col·locada a la Piazza della Signoria de Florència va ser apedregada pel
públic que presenciava l'escena, encara que amb el temps es van acostumar a la
seva presència i fins i tot es va guanyar l'afecte dels florentins. A Espanya,
defensora a ultrança de la Contrareforma, la Inquisició va ser l'encarregada de
vetllar per la decència i el decòrum en l'art, designant inspectors per
supervisar el compliment dels decrets conciliars en l'art, com el sogre de
Velázquez, el pintor sevillà Francisco Pacheco. En 1632 es va publicar a
instàncies d'un noble d'origen portuguès, Francisco de Bragança, un document titulat Copia de los pareceres, y censuras de los reverendísimos
maestros, y señores catedráticos de las insignes Vniversidades de Salamanca y
Alcalá, y de otras personas doctas. Sobre el Abuso de las figuras, y pinturas
lascivas y deshonestas; en que se muestra, que es pecado mortal pintarlas,
esculpirlas, y tenerlas patentes donde sean vistas.
David de Miguel Ángel en el siglo XXI
Autor: PaUeT,
2008
Un cas que podria haver acabat en una
pèrdua irreparable de nombroses obres mestres de grans artistes va ser el
protagonitzat per Carles III, qui el 1762 va ordenar cremar per
consell del seu confessor, el pare Eleta, tots els quadres de nu pertanyents a
la col·lecció real, i que amb tanta cura havien col·leccionat els monarques
hispànics des Carles I fins a Felip IV. Entre les obres es trobaven, per
exemple, Les tres Gràcies i el Judici de Paris de Rubens, Adam i Eva de Dürer, Venus recreant-se en la música i Venus i Adonis de Tiziano, Venus, Adonis i Cupido de Annibale
Carracci, El tocador de Venus de
Francesco Albani, Hipómenes i Atalanta de
Guido Reni, Lot i les seves filles de
Francesco Furini o la Lucrecia de
Luca Cambiaso. Al final, aquestes obres van ser salvades de la crema pel pintor
de cambra del rei, Anton Raphael Mengs, que el va convèncer perquè servissin de
models d'estudi per a la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Els
processos inquisitorials van afectar fins i tot a un artista de la talla de
Francisco de Goya, que va ser denunciat al Sant Ofici per la seva obra La maja nua, la qual va ser requisada
pel tribunal en 1814. La Inquisició la va qualificar de «obscena», i va iniciar
un judici a Goya, aconseguint lliurar-se per l’intercessió del cardenal Luis
María de Borbón y Vallabriga.
Carles
III d’Espanya, el tercer borbó. Coses de familia!
Comentaris