Feminisme i Art
També el feminisme ha criticat
el nu com utilització del cos femení com objecte del plaer masculí, un cos que
és un objecte mercantil, una "cosa" feta per al desig de la mirada i
el mercadeig del subjecte patriarcal autoritari i prou, ja que aquest cos de
dona, convertit en "imatge" pública, ja és d'alguna manera una
representació masculina per al plaer i signe del domini patriarcal de la
societat occidental. El 1914 una sufragista britànica anomenada Mary Richardson
va agredir amb una destral de carnisser la Venus del espejo
de Velásquez,
ja que considerava que oferia una imatge de la dona com a mer objecte. Artistes
com Lucian
Freud i Jenny Saville han elaborat un tipus de nu no
idealitzat per eliminar el concepte tradicional de nu i buscar la seva essència
més enllà dels conceptes de bellesa i gènere.
El 1971 la historiadora americana Linda Nochlin
es feia unes preguntes molt incòmodes a les quals ha hagut d'enfrontar-se la
Història de l'art en les últimes dècades ("Why
Have There Been No Great Women Artists? Thirty Years After"
in Women Artists at the Millennium, edited by Carol Armstrong and Catherine de
Zegher. Cambridge: MIT Press, 2006): Per
què no hi ha hagut dones artistes de la talla de Miquel Àngel, Rembrandt o
Picasso? Per què en la història de l'art occidental, fins ben entrat el segle
XX, pràcticament no hi ha dones "innovadores" o "èxit"? Per
què no es recorden dones artistes "genials"? Per què la majoria de
les dones artistes van viure a l'ombra dels seus marits, amants o mentors
artistes? En Representing Women ( London: Thames & Hudson, 1999) denuncia textos
com el de Ernst
Gombrich titulat, Historia de l’art,
en el que la exclusió femenina com constructora d’art es absoluta. Nochlin
argumenta que les condicions socials d’èpoques passades estaven en contra de les
dones de debò que buscaven l’art, a més de que les dones sofrien restriccions a l'educació en les acadèmies
d'art, el paternalisme... sistemàticament han impedit el sorgiment de grans
dones artistes.
Linda Nochlin, Achetez
des Bananes,1972. L’autora inverteix el codis assumits socialment al
parodiar la postal del segle XIX i el resultat es destructor i esperpèntic.
Linda Nochlin
denúncia el rol de la dona pel que fa a
l'art i la publicitat. No obstant això, no totes les obres d'art de segles
passats buscaven fer un ús comercial del cos humà, com passa en la nostra
època, en què s'utilitzen joves nus -dones i homes- per vendre roba, perfums i
altres mercaderies. Els moviments artístics feministes apareixen en els anys 60,
com una agrupació de dones artistes mogudes pel desig de valorar a la dona pel
que és i no per la mera contemplació del seu cos. Aquestos anys van ser
crucials per al despertar social d’infinitat de grups i moviments: drets civils
de la població negra als Estats Units, la guerra del Vietnam, el llançament al
mercat dels anticonceptius, l'experimentació amb drogues psicotròpiques, els
moviments estudiantils i fins a l'arribada de l'ésser humà a la Lluna.
Nosaltres
hem de diferenciar el «art fet per dones», que pot ser exactament igual, quant
a temes i gèneres, que el de l'home, del que és un «art feminista», doncs les
seves obres es caracteritzen per la provocació i la reflexió que pretenen
suscitar en l'espectador. La protagonista de l'art feminista és la dona i els
temes més tractats són la maternitat, la menstruació, el sexe femení... temes exclosos de l’art tradicional, com a
reivindicació de la feminitat. Sylvia Sleight en Philip
Golub recolzat (1971) segueix la iconografia clàssica de les
"Venus", però decideix donar entitat al model. Ja no es tracta d'un
cos anònim, com se sol representar pels pintors homes, sinó del retrat quotidià
d'un jove que té rostre i nom propi i que, a més, mostra la figura de la
pintora al fons reflectida en un mirall, trencant la noció de l'artista voyeur.
Així apareix en Art
Mirrors Art. Deixar anar una afirmació així de categòrica, acusant els
pintors de ser, més o menys, una colla de badocs reprimits, doncs tampoc fa
justícia als esforços que van realitzar aquests artistes a la recerca de la
bellesa sublim. La majoria de les models dels pintors no eren cossos anònims,
sinó les seves muses o les seves dones.
Sylvia
Sleigh, Philip Golub Reclining (1971)
El nu es necessari i consubstancial a
l’art, com ho manifesta William Shield: "l'art, en el seu anhel de simbolitzar de la millor manera possible la
seva concepció de la bellesa, ha recorregut gairebé sempre al cos humà"
(William
Shield. El nu en l'art. Barcelona:
Plaza & Janés, D.L.1968). L'art grec, especialment l'escultura, es va
obsessionar per trobar un cànon de proporcions perfectes per al cos humà. En
aquesta ocasió i en un principi, els models serien masculins (efebs, joves
atletes), i només s'hi mostraria el nu complet. Així, en el cas de les
representacions femenines, la dona va a aparèixer desproveïda de la seva
feminitat i de les característiques pròpies del seu sexe, donant lloc a figures
robustes i masculinitzades. Però a partir del segle V aC, moment en què Atenes
viu la seva major esplendor, hi haurà una evolució important de les formes i un
canvi en el concepte del bell. Naixerà el mite d'Afrodita sota l'atribut de
deessa de la bellesa, del plaer i de l'amor, i amb ella, el cànon ideal de
bellesa. Sorgeix un major interès al voltant del cos de la dona, que
traspassarà els segles i les cultures, arribant fins a Roma i a la seu homònima
la deessa Venus.
El feminisme ha criticat durament la
representació del cos femení com a objecte de desig sexual per a l'home. Un
motiu fonamental de la nombrosa aparició del nu femení en l'art es deu al plaer
visual que causa en el creador de l'obra i l'espectador masculí, al qual va
gairebé sempre dirigida. La dona es concep com un espectacle, com un objecte
fetitxista, com a signe de la bellesa... El problema no és que el cos femení
resulti bell, sinó en que sigui i hagi estat usat com un mer objecte. Artistes
com Judy
Chicago seran fonamentals per a aquest moviment feminista. Les seves
obres suposen un rebuig a la imatge del cos femení com es venia fent fins ara,
en defensar el valor de la dona com alguna cosa més que un cos bell. En aquest context
caben entendre les seves pintures com Red Flag
de 1971.
Judy Chicago i la
seva obra Red Flag (1971)
L'Edifici de la dona dels Àngels era
un museu conegut per les seves mostres d'art feminista, on destacava el corrent
pattern painting (pintura de patrons i
decorativa, o Pattern & Decoration). Aquestes artistes californianes usaven
tècniques artesanals de naturalesa «femenina», per realitzar les seves obres,
destacant Tony
Robbin, Valérie Jaudon i Myriam Schapiro. El seu estil decorativista-ornamental,
amb figures arrelades en la vida de la dona, com són els patrons dels
cobrellits, brodats, flors, manualitats, etc. barrejats amb influències
orientals i japoneses, produeix en l’espectador un cert mareig visual amb un
toc d'interès, però no plaent del tot. Aquest estil, òbviament, està en contra
del minimalisme, sent tot i que el seu extrem.
Miriam
Schapiro, El quimono, 1976. Collage i acrílic sobre llenç, 60 x 50 cm.
Valerie
Jaudon, Queen of Hearts, 2001. Oli i acrílic sobre llenç, 90x 120 in
La
primera exposició d’art feminista podria ser considerada la mostra Wack!
Art and the Feminist Revolution (2007), amb Connie Butler com comissaria,
en el MOCA de Los Angeles, on s’exhibeixen
les obres del període 1965-80, durant el qual va ocórrer la major part de
l'activisme feminista. L'exposició inclou obres de 120 artistes dels Estats
Units, Europa Central i oriental, Iberoamèrica, Àsia, Canadà, Austràlia, i Nova
Zelanda.
En la dècada dels
70 es funda l'organització Women Against Rap (Dones contra la
violació). Entre els seus principis trobem la dura crítica i el rebuig al nu
femení en la pintura, en considerar que aquesta representació del cos nu de la
dona és un acte de violació. La mirada masculina sobre un cos indefens és una
manera d'agressió. Per a elles resulta igual de violent el pinzell de l'artista
que l'agressió física al cos real. En l'actualitat cal destacar a les Guerrilla Girls, col·lectiu feminista
nascut el 1984 a Nova York. Es mouen sota el lema: han d'estar les dones nues per
entrar al Metropolitan Museum?, al·ludint que menys del 5% dels
artistes contemporanis en aquest museu són dones, però el 85% dels nus són
femenins. Jutjar els nus femenins del XIX des de la nostra òptica actual
deixaria els pintors en molt mal lloc, podent titllar-los de sexistes i
acusar-los de relegar la dona al paper d'objecte bell a contemplar. No obstant
això, cal tractar de contextualitzar i d'entendre que no són els culpables de
la situació d'inferioritat que vivia la dona, sinó que les seves obres són la
resposta a una societat que la considerava inferior, i així es manifesten.
Les
membres del grup originari sempre portaven màscara de goril · la i,
ocasionalment, minifaldilles i mitges de xarxa.
Sorgeixen artistes dones que es basen en la
representació del nu femení amb una visió femenina, com Frida Kahlo, la qual crea una iconografia i simbologia pròpies fugint
de representar la idea convencional del cos femení, estereotipat per les idees
culturals dels artistes masculins. La artista Judy Chicago amb la seva
iconografia vaginal, amb representacions de formes vaginals com a llenguatge
propi per a l'expressió artística de les dones, també va ser criticada pel
feminisme per defensar el femení amb criteris biològics, en lloc de procurar el
canvi d'identitat sexual reemplaçant els conceptes històrics i socials que es
tenen sobre la dona. En aquesta mateixa època, artistes com Geòrgia O'Keeffe
i els seus quadres de flors pintats a la dècada dels anys vint, van ser
interpretats pel feminisme com a símbols de la sexualitat femenina. També en
els anys seixanta es va descobrir a Louise Bourgeois
i les seves escultures basades en experiències i vivències personals
atribuint-li un lloc dins de la visió feminista.
Frida
Kahlo. Columna Rota - Autorretrat (1939)
Louise Bourgeois. Dona prenyada, 2007
Louise
Bourgeois and Tracey Emin, A Sparrow’s Heart, 2009-2010
Georgia
O'Keeffe. Dos Lliris Calla en rosa, 1928
Des
dels seixanta les dones artistes van utilitzar el perfomance per reafirmar el poder que exerceixen sobre el que els
passa als seus cossos, entre elles estan artistes com Yoko Ono, Marina Abramovic’ i Orlan. Marina Abramovic' utilitza el seu cos com a matèria, tenint en compte l'espai que
aquest ocupa denominant com el seu camp
de representació, al autoinfligir-se ferides en el seu cos, busca escapar
d'aquest físic culturalment determinat i disciplinat. Mentre que l'artista
francesa Orlan ha sotmès el seu cos a múltiples operacions quirúrgiques per tal
de modelar el seu cos segons els ideals de models de bellesa, creats a partir
de retrats de dones realitzats per artistes masculins, en un intent de
"esculpir" la figura del cos femení per si mateixa.
Marina
Abramovic, Rhythm 0, 1974
Orlan ha
sotmès el seu cos a múltiples operacions quirúrgiques per tal de modelar el seu
cos segons els ideals de models de bellesa
Encara avui resulta difícil observar un
nu femení sense el revestiment de la visió masculina, potser pel fet que la
corporalitat de les dones està condicionada a la seva presència seductora o a
la seva funció nutrícia, on el plaer per a uns i la maternitat per a altres,
són emblemes de la dona segons el pensament masculí. A causa d’aquestos
emblemes, les dones artistes fugen de representar el cos femení amb aspectes
realistes, treballant l'abstracció, els objectes conceptuals i allunyant-se de
les formes corporals. La dona artista fuig del mite de la bellesa femenina, de
la dona prima i amb èxits empresarials, en lloc de la dona de casa, model que
imposa exclusions sobre la base de l'edat i al pes, mite creat pels mitjans de
comunicació i la cultura de masses que fan de la dona una consumidora
compulsiva.
Des
de temps immemorials, com hem vist, la representació del nu femení és
consubstancial a l'art i així segueix sent-ho. Cal aquí preguntar en quina
profunditat del subconscient humà resideix aquesta obsessió per aquestes
imatges.
Comentaris