Insisteixo! París...

      Viatgem pel subsòl de París, amb joves que es tapen les orelles amb grans auriculars per aïllar-se del trist mon que els envolta. El tren ens deixa al soterrani del Louvre, a prop de l’Apple Store i de grans tendes de perfums i roba. Una altra vegada s’apodera de mi la mateixa ràbia que els dies anteriors. Sento un gran aclaparament davant aquella massa de turistes calcigant les galeries del museu i passant de llarg davant de les obres d'art. Tal vegada siga un infecte culterà, però jo ho sent així! Lamento formar part d'eixa bandada, no obstant això, si em posi a meditar un poc, sent que sóc profundament injust amb els visitants del Louvre, perquè al fet i al cap, molts d'ells han estat treballant i estalviant per a realitzar eixa curta visita al temple de l'art, el panteó de la nova religió on els ídols són les obres d'art. Altres mai visitaran el museu i, si ho fan alguna vegada, serà per a saquejar-lo o botar-li foc!

París. Museu del Louvre. Art etrusc. El sarcòfag dels esposos.

L'anomenat "Pensador", escultura romana que molt possiblement representi al príncep Juli-Claudi. Museu del Louvre (París)

Carlos i el seu amic Bes (Museu del Louvre, París). Aquest nan és un dels deus mes adorats durant la  Dinastia XXX, sota el regnat de Nectanebo II.

      Ni que dir que estic veient moltes mòmies i algun fantasma del Louvre, però com ja he dit, no em sent orgullós d'aquestes visites ràpides. A mi m'agradaria disposar de tot el temps del món per a observar els tresors que tanca el museu del Louvre. Després de romandre hores en l'interior del museu, eixim una altra vegada a l'exterior i ens quedem meravellats de veure la llum del sol. Encara es de dia!

    La tenebrosa foscor es dissipa mentre travessem l’arc de triomf del carrussel, passejant pels jardins del palau de les Tulleríes. El temps resultava agradable, un oratge primaveral, però de sobte, un vent aixecà una tremenda polseguera que ens obliga a refugiar-nos darrere dels troncs dels arbres. Quan el vent es calma observem com la part superior del cel s’enfosqueix, prenent un color glauc,  mentre que la part inferior, la que cobreix les teulades dels edificis parisencs, roman de color macilent. Unes gotes de pluja comencen a refredar l'ambient.

Un paseig pel Louvre i les Tulleríes

      La punta daurada de l'obelisc de la Concòrdia reflectia la seva brillant llum groga, la qual contrastava vívidament contra la fosca massa ennuvolada. La plaça de la Concòrdia era immensa, emmarcada entre el palau Borbó, seu de l'Assemblea Nacional i l'Hotel de Crillon. Una limusina del Play boy es va detenir al costat de la font i unes noies disfressades de conilletes es van fer una sessió de fotografies a la plaça. L'obelisc egipci tenia uns dibuixets infantils on es narrava el seu transport pel Nil en barcasses, des de Luxor fins a França. Aquest viatge des d'Egipte a París, culminat en 1836, va requerir anys, complexíssims càlculs matemàtics, paciència, coratge, construir un vaixell especial, travessar dos mars, remuntar el Sena i recórrer un total de 12.000 quilòmetres amb semblant colós. Va ser, clar, des de la nostra òptica, un espoli tan gran com el propi obelisc, però això no empetiteix la proesa vital i tecnològica de l'assumpte.

     Després de descansar en la plaça de la Concòrdia, remuntem la lleugera pendent dels Camps Elisis, amb l'objectiu d'aconseguir l'arc de triomf ubicat en la plaça Charles Degaulle, a 2'2 quilòmetres d'on ens trobàvem.

     Napoleó Bonaparte va decidir construir aquest arc després de la seva victòria en la Batalla d'Austerlitz (1805), on va prometre als seus hòmens: «Tornareu a casa baix arcs triomfals». Sobre les cares exteriors de l'Arc estan gravats els noms de grans revolucionaris i les victòries militars de Napoleó I. Sobre els murs interiors del monument estan inscrits els noms dels 558 Generals de l'Imperi francès. Els noms d'aquells que van morir en combat estan subratllats.

    Arribem als peus del colossal edifici molt cansats. El monument majestuós resultava senzillament bell i alt, cosa que ens convidava a pujar al sostre de l'arc. Per descomptat no ho pensem massa, doncs si ho haguéssim fet, segurament no haguéssim emprès l'empresa. L'accés es feia a través d'una estreta escala de caragol. Als pocs minuts el cor semblava sortir-se del pit, bombant sang a totes les parts del cos, ascendim sense  poder parar, perquè no hi ha repetjó apropiat i els de darrere espenten sense treva. La vista des de la teulada de l'arc de triomf és fabulosa, com la de la torre construïda per Eiffel, a qui ens hem referit fins ara com el gegantí menhir gal.

      Sempre que tornàvem a la nostra posada de Vèlizy, fèiem el que podíem per aguaitar la plana del Sena des de Trocadèro. Allà baix continuaven els balls i les danses fàl·liques, tots nus adorant l'immens fal·lus metàl·lic que sobreeixia de París. Al dia següent aparcarem el nostre carro en les faldes del petit tossal de 130 metres que hi havia al costat del Sena. En la Crònica de Fredegari el tossal era anomenat com "mons Mercore" (tossal de Mercuri) El topònim “mons Martis” ("Muntanya de Mart") va sobreviure als temps merovingis, sent cristianitzat com Montmartre, que significava 'muntanya del màrtir'; deu el seu nom al martiri de Sant Denis, el qual va ser decapitat en aquest turó prop del 272 de la nostra era. Saint Denis era el Bisbe de Paris i és el Sant patró de França. Ara comprenia jo perquè en moltes vidrieres hi havia persones decapitades i algunes estàtues estaven sostenint amb les seves mans el seu propi cap.

Saint Denis era el Bisbe de Paris i és el Sant patró de França

      En el cim de la muntanya hi havia un altar druida -encara que oficialment no s'han trobat les restes- molt important, on els que estaven ara dansant davall del gran fal·lus, practicaven les seves cerimònies. Sobre aquell altar es va alçar una petita església, on altres sacerdots, més fanàtics que els druides, van fundar una espècie de secta secreta coneguda com els Jesuïtes, els seguidors de Jesús, un jueu que afirmava ser fill de Déu. L'orde es va crear per un espanyol, Ignasi de Loyola, en l'interior de la cripta de la capella del Martyrium de l'església de Saint Pierre de Montmartre, una petita església que a penes destacava al costat del monstruós edifici conegut com la basílica del Sacré Cœur. Un passeig peltossal de Montmatre, a part de la bella vista sobre París, ens donà la impressió que l'antic barri dels artistes s'havia convertit en el pati dels mercaders i dels souvenirs de mala mort.

    Al costat d'un petit carro vermell, una dona diminuta tocada amb una gorra, xiulava com els teuladíns una melodia de Édith Piaf, més enllà, un jove s’acompanyava d’una guitarra cantant cançons angleses, ambdós amb el cabasset de les almoines a terra. Els zeladors del Sacré Cœur maltractaven als visitants, perseguint-los per tots els racons del temple per a impedir que fotografiaren la coentor de l’edifici. Fart de la seva persecució vam pegar a fugir escales a baix i, caminant pels carrers, ens van topar amb el Moulin Rouge, sofrint una petita decepció davant aquell espatllat edifici. Prenguérem un respir en l’eixelebrat marató que portaven endavant, amb els peus polsosos, reposant en un cafè Starbucks que hi havia front el cabaret.

     Relativament descansats, vam emprendre de nou la llarga marxa pel llogaret parisenc, viatjant una vegada més per les catacumbes de la ciutat, fins a arribar al centre urbà, caminant per la deliciosa rue Galande, visitant l'església de Sant-Julien-le-Pauvre on uns músics interpretaven les seves composicions. Els carrers estaven transitats per multituds de gents que caminaven d'aquí cap enllà, passejant sense rumb només pel nero plaure de banderejar. No lluny d'allí sobresortien els edificis de la Sorbona, però nosaltres preferim ficar-nos pels carrerons medievals, infestades de petites tavernes, posades, restaurants i tendes en les quals s'oferien mercaderies variades.

     Aquest barri, el centre del qual és la bella església de Saint Severín, fou un important centre de producció de llibres il·lustrats, com les Belles Heures del Duc de Berry. Els noms tradicionals dels carrers al voltant de Saint Severin reflecteixen les ocupacions dels seus habitants. La rue de la Parcheminerie que passa per Saint-Severin, també era coneguda com la rue dels Écrivains, mentre que el carrer Boutebrie, que creua la rue de la Parcheminerie es deia tradicionalment el carrer dels Enlumineurs. La prova documental també revela que la rueNeuve-Notre-Dame i els ponts sobre el Sena també van ser residències populars per als responsables dels manuscrits.

      Quina bellesa, quanta historia acumulada en aquell petit barri i jo, ara, passejant per ell, amb la meva família, M'hagués agradat que el temps es dilatés sense final, perquè aquella bullícia em feia sentir-me viu i, tant, que fins als budells es retorçaven de gana. Ens vam ficar en Le Vieux París, el cartell del qual presumia de preparar els “meilleures raclettes”. No era per a tant, doncs això sí, rebérem un tracte cordial del propietari que havia estat treballant pel nord d'Espanya.

    En fosquejar abandonem el refugi de la vila i ens endinsem pels foscos boscos de Meudon, on no era estrany escoltar els udols dels llops. Un vilatà parisenc, a la porta de la posada on soparem, ens va dir que si viatjàvem de nit per les afores de París, hauríem de tenir molta cura amb les bèsties monstruoses, com la de Gévaudan, un monstre críptic i antropòfag al que s'atribueix la mort de centenars de camperols, en la seva majoria dones i nens, que van ser morts esbocinats per les dents d'algun animal. En alguns casos les víctimes van ser trobades decapitades o partides per la meitat, la qual cosa demostra l'enorme violència amb la qual van ser assassinades. Són menors els casos d'animals domèstics morts per la Bèstia, doncs sembla que aquesta preferia la carn dels pastors a la dels seus bestiars.

Estació de tren de Viroflay, al costat de Vèlizy i a 2 km de Versailles

      La lluna nova es reflectia sobre les fosques aigües del Sena, sense presagiar res bé. Ens endinsem pel bosc que estava sumit en un estrany silenci, la mula esbufegava aterrida i, de sobte, una bèstia negra, immensa com un bou, se'ns va creuar pel camí. La mula es va espantar, però aconseguirem dominar-la amb les regnes, arriant-la perquè corregués i, per déu que ho va fer. Tant va córrer que amb prou feines poguerem albirar aquell horrible ser i els seus ulls vermells refulgents que es perdien en la obscuritat. Encara que la posada de Vèlizy era neta i molt confortable per descansar, cada vegada estava més fart d'ella, doncs totes les nits corríem grans riscos per tornar-hi. Amb tot això, a pesar de que nosaltres no som religiosos, aquell matí ens aixequarem i ens traslladarem fins a Notre-Dame amb la intenció d'agrair la intercessió de la nostra senyora, la gran deessa, en els successos de la passada nit.

     No fa falta que ho repeteixi: no crec en déus. Però, en penetrar a l'interior d'aquella catedral vaig quedar aclaparat i em vaig sentir impulsat a agenollar-me. Una atmosfera grisa, acolorida per innombrables reflexos de les vidrieres, surava per les naus del temple, impregnant-li un aire celestial. A l'entrada, a mà dreta, quinze peanyes de bronze albergaven petits ciris que ofrenaven els fidels a la verge. Els rostres de les persones que s'apropaven als peveters quedaven distorsionats per clarobscurs tenebrosos. Les galeries superiors estaven tancades a l'exterior per etèries vidrieres de colors que representaven motius religiosos i tamisaven la llum del sol, descomponent-la en els colors bàsics de l'espectre lluminós. Ambient espectral. Una anciana, dempeus en l'altar, cantava amb una veu d'àngel i els fidels li responen en cor.

      La catedral de Notre Dame manca de mobles antics, altars o monuments funeraris. Van ser tots destruïts durant la Revolució. Les escultures de les façanes van ser decapitades o mutilades i en l'actualitat és difícil saber com era la part antiga i la part restaurada. Durant la primera meitat del segle XIX van actuar en la catedral nombrosos restauradors que van canviar les peces originals. Fins a en la part alta de la catedral van actuar canviant part de les gàrgoles i éssers diabòlics que adornen els davant pits de les torres, de manera que molts d'ells són moderns.

      Víctor Hugo, va escriure, en 1831, el romanç La nostra Senyora de París. Situant els esdeveniments en la catedral durant l'Edat Mitjana, la història tracta del geperut Quasimodo, que s'enamora d'una gitana de nom Esmeralda. L'escriptor diu que la catedral no era només la seva companya, era l'univers; millor dit, era la Naturalesa en si mateixa. Ell mai va somiar que hi havia altres tanques que les vidrieres en contínua floració; una altra ombra que la del fullatge de pedra sempre florint, ple d'ocells en els matolls dels capitells saxons; altres muntanyes que les colossals torres de l'església; o altres oceans que París rugint sota els seus peus.

      Quan creia que ja res podria meravellar-me, sense sortir de la petita Ile de la Cité, ens vam ficar pels intricats passadissos del Palau de Justícia i ens ensopegarem amb la Sainte Chapelle. Per allí, en els anys 60, passejava el comissari Maigret i el seu centre d'operacions era el número 36 del Quai des Orfévres, que segueix sent la seu de la Policia Judicial. També denominada Capella real de l’Île de la Cité, va ser construïda per albergar les relíquies adquirides pel rei Sant Lluís de França, per la qual cosa ha estat considerada com un enorme reliquiari. Les parets han estat reemplaçades per finestres que filtren la llum a través de les vidrieres policromades. Possiblement el seu constructor va ser Pierre de Montreuil que la va edificar en un curt període de 1242 a 1248. Aquest edifici és una obra mestra del gòtic primerenc o radial, al punt que alguns consideren que assenyala l'apogeu d'aquest art. Concebuda com un joier destinat a contenir relíquies havia de servir, també, com a capella real construïda dins del mateix palau, a l’Illa de la Cité. Se superposen en ella dues capelles, la inferior per a la gent comuna, i la superior per a la cort del rei, com era costum en les construccions dels palaus reals de l'Edat Mitjana.

     En la capella baixa es distingeixen dos tipus de columnes: les columnes blaves decorades amb flors de lis, símbol de la reialesa francesa, i les columnes vermelles decorades amb castells d'or, símbol de Castella, per ser Lluís IX fill de Blanca de Castella. La superior està plena de vidrieres que constitueixen un conjunt homogeni; els colors dominants són el blau, el vermell i el groc que donen, a la capella, un colorit molt característic. Les finestres de la nau, de 15,35 metres d'alt, per 4,70 metres d'ample, estan dividides per quatre ogives, damunt de les quals hi ha una rosassa de 6 lòbuls i 2 quatrilòbuls (element en forma de trèvol de quatre fulles). Les finestres de l'absis de 13,45 metres d'alt, per 2,10 d'ample, només tenen dues ogives i 3 trilòbuls (element en forma de trèvol). Les escenes de les vidrieres representen la Bíblia, la vida dels evangelistes, la història de les relíquies de la passió, els llibres de Josué, Jeremíes, Ester, Daniel... La rosassa (costat Sud), de 9 metres de diàmetre, representa l' Apocalipsi. Les quinze vidrieres que amb prou feines deixen espai a les escasses parets, estan compostes per 1.113 escenes que narren la història de la humanitat, des del Gènesi fins a la Resurrecció de Crist.

     Tècnicament això és així, però l'experiència no sap d'aquests culteranismes als que soc tant aficionat. Els sentits s'obren únicament als colors que tinten els rostres dels visitants, el cor s'omple d'alegria i goig, alguna cosa meravellós flota en l'ambient i... et sents tan petit, tan poca cosa, que per la força -més si no estàs massa espavilat- vas a creure en un ser superior, perquè allí, amb aquells colors, s'experimenta alguna cosa semblat a una experiència numinosa, se sent la presència d'alguna cosa divina, per a mi, l'ànima del creador de tan bella capella, o tal vegada la del restaurador, ja que el monument va resultar greument danyat durant la revolució. La restauració de XIX recupera les policromies i la decoració esculpida. En l'actualitat no guarda cap de les relíquies que albergava després de la seva construcció, sinó que les que van sobreviure a la Revolució van ser dipositades en el Tresor de la Catedral de Notre Dame.