Historia del nu

de maig 16, 2012

Historia del nu

Les primeres reflexions teòriques sobre el nu es van efectuar en el Renaixement: en el tractat Della Pittura (1436-1439) on Leon Battista Alberti opinava que el «estudi del nu» era la base del procediment acadèmic de la pintura, establint que «per pintar el nu, comenceu pels ossos; afegiu després els músculs i cobriu després el cos amb carn, de manera que quedi visible la posició dels músculs. Podrà objectar que un pintor no ha de representar el que no es pot veure, però aquest procediment és anàleg a dibuixar un nu i després cobrir-lo de vestidures». El nu renaixentista va ser la base de l'estudi del cos humà per l'ensenyament acadèmic de l'art fins pràcticament el segle XX, amb la premissa d'estar fonamentat en l'anatomia i d'estar concebut sota un criteri idealitzador que exclogués qualsevol connotació purament sensualista. Aquest ideal el compleixen obres com la de Rafael, Matança dels innocents, on els soldats d' Herodes van despullats, sense que ho digui així la Bíblia; però, els puritans ho perdonen perquè és un estudi anatòmic i per les seves postures estilitzades -que recorden més a ballarins que a soldats-, les quals coses converteixen l’obra en un element ideal, elevat, purament intel·lectual, que els confereix un sentit de noblesa artística que els allunya de qualsevol consideració pejorativa. Aquest era l'ideal academicista.

Cornelis van Haarlem (1562-1638). La matança dels innocens, representaria el que hem dit abans per l’obra de Rafael.

A canvi, a mi aquesta obra el sembla tot el contrari, i també és de Cornelis van Haarlem (1562-1638) Un monjo i una monja, te gran potencia y poderosa sensualitat.

Perquè, ho vulguem o no, un component indissoluble del nu és l'erotisme, element ineluctable ja que la visió del cos humà nu genera atracció i desig sexual. Per Kenneth Clark, aquest aspecte no s'ha d'obviar o intentar minimitzar o relativitzar, i molt menys menysprear moralment, i en el seu assaig sobre el nu contraposa a l'afirmació de Samuel Alexander (en Beauty and Other Forms of Value) sobre que el nu de tipus eròtic és un «art fals i una moral dolenta» la vindicació que si el nu no és eròtic és un «art dolent i una moral falsa». (Kenneth Clark, El desnudo. Un estudio de la forma ideal. Aliança, Madrid.1996)

L'erotisme també és present en nombroses representacions de nus masculins, que serveixen com a via d'escapament a una homosexualitat severament reprimida (Miguel Àngel va viure turmentat per ella tota la seva vida). D'unes representacions idealitzades i etèries del cos, es va passant a altres d'una carnositat bastant palpable.

Recorregut històric

Durant milers d’anys de la Prehistòria apareixen per tot arreu d’Europa i part d’Àsia una mena d’estatuetes que representen a deesses nues. Les dones tenen exagerats els atributs sexuals, perquè representen el major dels bens que l’home pot aconseguir: la fertilitat, l’única capaç d’assegurar la pervivència de l’espècie humana. Durant el Neolític es troben representacions d’homes nus, a sovint caçant i, mes rarament, protagonitzant danses fàl·liques, rodejats de dones. La representació del fal·lus erecte, en forma aïllada o en cos complet, era igualment signe de fertilitat.

Venus de Willendorf, Museo de Historia Natural de Viena (circa 20000 a. C.)

A Egipte la nuesa era vista amb naturalitat, i abunda en representacions d'escenes cortesanes, especialment en danses i escenes de festes i celebracions. Es freqüent la representació del propi ésser humà, sigui faraó o esclau, militar o funcionari, com el famós Escriba assegut del Louvre. Per contrapartida, a Mesopotamia, propera geogràfica i cronològicament a l'Antic Egipte, el nu és pràcticament desconegut, excepte algun relleu assiri com Asurbanipal caçant lleons (British Museum), o algunes escenes de tortura de presoners. Tampoc trobem nus en l'art fenici o jueu, on la llei mosaica prohibia la representació humana. Podeu ampliar el tema en Emiliano Aguilera, El desnudo en las artes. Giner, Madrid, 1972.

La meva família davant de l’Escriba assegut. Louvre

Bailarinas (circa 1420-1375 a. C.), British Museum.

Art clàssic

Les formes clàssiques recorren a la harmonia i l'equilibri, la racionalitat de les formes i els volums, i un sentit d'imitació («mimesi») de la natura, establint les bases de l'art occidental, segons Azcárate Ristori, José María de; Pérez Sánchez, Alfonso Emilio; Ramírez Domínguez, Juan Antonio. Historia del Arte. Anaya, Madrid. 1983.

Grècia va ser el primer lloc on es va representar el cos humà d'una forma naturalista, lluny del hieratisme i l'esquematització de les cultures precedents. Per als grecs, l'ideal de bellesa era el cos masculí nu, que simbolitzava la joventut i la virilitat, com els atletes dels Jocs Olímpics, que competien nus. El nu grec era alhora naturalista i idealitzat: naturalista quan fa a la representació fidedigna de les parts del cos, però idealitzat pel que fa a la recerca d'unes proporcions harmonioses i equilibrades, rebutjant un tipus de representació més real que mostrés les imperfeccions del cos o les arrugues de l'edat. (Diana Newall, Apreciar el arte. Ed Blume, Barcelona. 2009)

Estatua de mármol de kouros (circa 590 a. C.–580 a. C.), Metropolitan Museum of Art, Nueva York.

Al període clàssic, grecs i romans, intentaren reproduir la bellesa del cos humà, sens dubte com un repte per a donar a conèixer les noves aptituds estètiques i el nivell artístic assolit. Però, també a Grècia s'ha representat més des del idealisme que des de la imitació naturalista, procurant trobar en la forma humana un ideal de perfecció que transcendís la matèria per evocar l'ànima, la puresa de la unió entre cos i esperit. Així, els artistes grecs més que imitar el cos humà el perfeccionaven.

Mentre, les classes adinerades pagaven be el nus i gaudien de la seva contemplació en privat. A Pompeia les viles de la gent adinerada estaven decorades amb pintures d’un alt grau de càrrega eròtica, on no resultaven estranyes les còpules humanes. Sobre Pompeia veure Emiliano Aguilera, El desnudo en las artes. Giner, Madrid. A l’altra part del mon, a Japó, també gaudien contemplant refinades pintures eròtiques i, al temples hindús, abundaven els relleus amb escenes d’amor.