Missións apostòliques a l'Amazones
Avui parlaré d’una
gent que es troba fent una missió apostòlica a Requena, Flor de Punga, Bretaña,
Jenaro Herrera i Santa Elena. Des d'aquestes parròquies s'estén l'acció
apostòlica a multitud de poblats i caserius que apareixen nomenats en la pàgina
de cada parròquia. El Vicariat de Requena a la província civil de Ucayali també
disposa de tres parròquies-missions que anomenem seguint el curs del riu de sud
a nord: Contamana, Orellana i Tierra Blanca.
Localització
de Requena, al Perú
En
aquest mapa de Google Maps veiem assenyalada la ciutat de Requena (crec que en
lloc equivocat), Flor de Punga, Bretanya i Genaro Herrera (que apareix dues
vegades). No apareix Santa Elena. Requena es troba al punt on conflueixen els
rius Marañón (Nord) i Ucayali (Sud)
***
Si vols arribar al lloc on viuen i
desenvolupen la seva tasques d'ajudar els altres hauràs de familiaritzar-te amb
aquests rius o amb els seus mitjans de transport, perquè la història tracta
d'uns franciscans que van estar a Pego i es van traslladar a viure a la selva
amazònica, allà on s'uneixen els rius Marañón i Ucayali, formant el gran
Amazones.
El vaixell “Granada” pertany al Vicariat
Apostòlic de Requena, el qual serveix per a desplaçar gent a Requena, Jenaro
Herrera i els pobles del voltant. A Requena s’ajunten el riu Marañón i el
Ucayali, donant origen al riu Amazones
Per viatjar pels rius mes petits, s’utilitza
aquesta llanxa, anomenada el deslliçador, que aplega fins a Santa Elena, un
poble situat a la vora del riu Tapiche, molt més petit que el Ucayali.
Per
visitar els pobles riu avall de Santa Elena, donades les dificultats, sols es
pot anar caminant per la selva. Encara que sempre queda el creuar el riu amb
canoes, la qual cosa exigeix un equilibri no sempre fàcil.
Quan miro
al meu ordinador les fotografies de l'Institut de Pego, per moments, em sembla
que no ha transcorregut tant de temps. No obstant això, 40 anys és una vida, la
de Faustino
Zapico Ramos, per exemple, o la teva. Les vostres vides han
transcorregut entre aquí i allà. La meva aquí.
Institut
de Pego, 1972. Zapico posa la ma de visera
I
qui és aquest? Et preguntaràs, de ben segur, i no sé si em recordaràs. Per si
de cas, t’enviaré també unes fotografies perquè facis memòria. Em dic Gonçal Vicens
Bordes i mai he viscut fora de la
Marina Alta, on espero acabar la meva vida plàcidament. No he recorregut rius
amazònics, ni he creuat selves més que en la meva imaginació.
No
acostumo a pensar regularment en els alumnes de l'institut de Pego, no obstant
això, sempre he seguit la vostra trajectòria vital. De Santiago Peribañez sé que abandonà la vocació religiosa, o almenys,
així m'ho van dir. Però el motiu d'escriure't ha estat perquè estant sopant amb
uns amics em van dir que Faustino Zapico Ramos
havia mort de càncer de pulmó.
Crec que vam
estar estudiant junts un parell d'any, entre Pego i Oliva, però tan escàs temps
va ser suficient perquè sempre m'acordés
de vosaltres. En l'adolescència ens fixem molt en l'aspecte físic, i Zapico era
el més lleig, però era molt divertit. He llegit que estant malalt terminal va
arribar a Pucallpa i, conduint ell mateix el vehicle, va pujar al punt més alt
dels Andes, al Cerro de Pasco. Qui sap. Jo estic convençut que intentava
albirar a la llunyania la seva estimada terra andorrana, el seu estimat Terol i
la seva Burbáguena de joventut.
Tenia
la meva edat, una barba canosa i les galtes arrugades, que delataven els
estralls que ocasionava el pas del temps. En contemplar la seva imatge em vaig
sentir jo envellit, aquí, acompanyat en el si de la família, i amb la cura de
la meva dona. En canvi, vosaltres, porteu una vida més pública dedicada al
servei dels altres i manteniu relacions socials abundants. Però a mi, estimat
Paco, em costa bastant entendre la vostra vocació, tant com reconèixer en les
vostres fotos actuals als companys que vaig tenir a l'institut de Pego.
Sé
que vosaltres heu portat una vida plena de satisfaccions personals, de
sacrifici i amor al proïsme. Jo he respectat i estimat sempre a la meva dona i
els meus fills. Amb això em dono per satisfet.
Ja
de jovenets, tu i Zapico, vau fer amistat i caminareu molts trossos de la vida
junts, per això, al assabentar-te que havia emmalaltit el teu amic, vas decidir
anar a Contamana a ajudar i consolar-lo. Segur que va agrair el teu gest de
suport.
Diuen que el P.
Faustino va ser un gegant, un fenomen. Va tenir fama d'arquitecte constructor
d'esglésies, fins i tot alguns parlen de l'estil arquitectònic Zapico,
caracteritzat per unes naus i finestres d'il·luminació acabades amb arcs
punxeguts que a mi em recorden el convent franciscà de Pego.
Capella
del Germà Zapico en Contamana
Sé
que a tu també t'agraden els mitjans que proporciona Internet per comunicar els
teus pensaments als homes del món. Aprofitant aquests recursos t'he pogut
trobar i he decidit donar-te el condol per la mort de Zapico, encara que sigui
ara.
M'alegro
que estiguis bé de salut i ànims en la teva llavor pastoral.
El
nou assentament “Faustino Zapico Ramos”
de San Juan en Contamana
El P. Faustino Zapico
exercia la seva missió per un extens territori del riu Ucayali en Contamana,
districte de la Província de Ucayali, situada en el Departament de Loreto
(Perú). En aquest districte de l'Amazònia peruana habita l'ètnia Pano del grup Shipibo-Conibo
autodenominat Joni.
Vivendes
típiques de la ètnia Joni, també coneguda como Shipibo-Conibo.
Li agradava la soledat i era ascètic amb
el menjar. De vegades el visitaven els seus amics, generalment germans
franciscans, com el Germà Antonio Soriano, que residia a Petra
(Mallorca) que anava a passar l'estiu
amb ell i ajudar-lo una mica en les tasques de la casa. El Germà Antonio sempre
ha estat un bon cuiner. Quan rebia visites els donava les millores estàncies de
la missió i ell es retirava a viure en qualsevol petit racó.
Per les nit el P. Faustino marxava a la chacra per guardar una mica tot allò,
doncs era de la seva propietat privada, ja que així ho permeteix el règim dels
missioners franciscans... La chacra es un finca agrària, amb ramaderia. Allà tenia
el P. Faustino una cabana per dormir. Anava
en una petita moto de trial. Quan venien les pluges feia el recorregut a
cavall.
Misión
de Contamana
Va ser fundada cap a l’any 1900 en la
ciutat de Contamana, al costat del Ucayali, relativament a prop de Pucallpa.
Etimològicament la paraula "Contamana" (d'origen shipibo)
significaria "Terra de la palmera". CONTA = palmera, MANA = turó de
terra.
La missió és un edifici ampli amb una església que era de fusta i durant l'any 2007 s'ha reedificat amb ciment i maó i ha quedat preciosa. Formen aquesta parròquia uns 90 poblats i caserius que estan al costat del riu Ucayali i petits afluents. La població total supera els 20.000 habitants. En els petits poblats és fàcil trobar gent que no parlen castellà, sinó la llengua pròpia dels sipivos. El pare Faustino Zapico anava a veure’ls a tots unes dues vegades a l’any. Algunes vegades més voltes.
Església
de Sant Francesc de Contamana. L’edifici original era de fusta i recentment es
va tornar a aixecar de ciment. A la dreta hi ha l’edifici de la missió.
En l’actualitat resideixen i treballen
els Germans José Luis Coll, encarregat principalment de la parròquia i el Germà
Ramon Cobo Guzmán que s’encarrega del Col·legi d’Educació Especial
principalment.
Germans
Ramón Cobo y José Luis Coll
Des del límit amb el Departament del
Ucayali fins als límits amb la parròquia d’Orellana, la missió de Contamana comprèn
els districtes de Pare Márquez, capital Tiruntán, d’uns 5.236,28 quilòmetres
quadrats i el de Contamana de 9.175,73 quilòmetres quadrats. En Tiruntán va haver missioner durant algun
temps: el P. Lorenzo Quintano. A causa del mort del Germà José Palací,
missioner a Orellana, d'alguna manera també aquesta missió ha quedat òrfena. Saint
Lucia és l’últim poble de la parròquia de Contamana. Comença la d’Orellana. Els
nadius Shipibos es concentren en les poblacions de Casiboya i Roaboya.
Entre els missioners que van adquirir un
cert renom, per la seva humanitat, per la seva obra o pel que siga, destaquen
els dos amics meus de l’Institut de Pego: P. Faustino Zapico (1989-2009), que va romandre 20 anys a Contamana i Francisco
Pérez Hermoso (2009-10) que va arribar a l'estiu de 2009 per treballar en la
missió amb el seu amic i company de curs el P. Faustino Zapico. Però
malauradament només va poder acompanyar-lo en la seva malaltia a Lima. Per no
deixar més temps desatesa la parròquia va viatjar a Contamana i allà va rebre
la notícia de la mort del P. Faustino. Va tenir problemes de salut i va haver
de tornar a Espanya el novembre de 2010.
En
una relació succinta destacarem també al P. Valentí Uriarte (1928-67), per la
seva força era conegut com el Samsó de la Selva. El P. Severino González(1967-87)
aprenia tot sobre medicina. També els actuals missioners PP. José Luis Coll
Esteve i Ramon Cobo Guzmán, franciscans de la Província de Sant Josep de
València. Es fan càrrec de la missió després de la tornada a Espanya del Germà
Francisco Pérez.
Francisco
Pérez Hermoso
El P. Faustino
Zapico en una visita al colegio de Carcaixent
Després d'atendre durant un temps a
Faustino, Francisco marxar a Contamana per fer-se càrrec de la missió. No era
aquesta la situació amb la qual es volia trobar, però això és el que Déu li ha
donat.
El Germà Francisco Pérez
Hermoso va estar destinat a les
missions del Ucayali al Perú. Prestà els seus serveis a la Missió de
Contamana, al costat del riu Ucayali, no lluny de Pucallpa. Va néixer a
Burguillo del Cerro (Badajoz) el 7 de setembre de 1953, és franciscà des de
l'any 1975. El curs 72-73 va estudiar a
l’Institut de Pego i el 82-83 va estar al convent de Pego (Alacant), on feia
classes de religió a l'Institut d'Ensenyament Mitjà. Després d'un curs o dos al
convent de Cocentaina va marxar a Argentina.
El
P. Francisco Pérez Hermoso i el bisbe
Joan Tomàs Oliver Climent
El Germà Joan Tomàs Oliver Climent va néixer a Carcaixent (València) el 22 de
setembre de 1951. Va ser ordenat bisbe el 6 de juny de 2004 a Carcaixent
(València, Espanya). Actualment es el bisbe de Requena, una extensa regió als
marges del Ucayali i Marañón, que s'ajunten, justament a Requena i, a partir
d'aquí, rep el nom d'Amazones. Requena és a prop de Iquitos, per on l'Amazones
penetra al Brasil. En aquest lloc estigueren com a missioners un grup de
valencians i dos amics meus que van estudiar a l’Institu de Pego, un d’ells, el
Germà Zapico va morir al 2009.
El Germà Faustino Zapico tenia
grans terrenys amb pollastres, bestiar boví (amb seixanta animals ...) per
donar feina a persones pobres i menjar als alumnes del col·legi franciscà. El
P. Faustino va ser professor de l'Institut Pedagògic, el equivalent a Perú de
l’Escola de Mestres. Era un jutge de pau i tots acataven el seu criteri:
Ajuntament, Delegació d'Educació i Ciència (UGEL) i altres institucions.
El
Germà Faustino Zapico con el P. Hno Juan José Sáez
Era
impressionant amb el seu poder de mobilitat. Tenia dues furgonetes, dos moto
carros, una moto, un tractor, una barca ... Transportava als nens del col·legi
en els desplaçaments diaris, portava mercaderies de Lima (imatges, espelmes,
llibres, bíblies...). Navegava a plaer pel riu Ucayali. S'entenia molt bé amb
el P. Palací, missioner a Orellana. Només ell coneixia els seus secrets.
El
Germà Faustino el 2006 visita Espanya, descansant una mica i visitant la seva
mare, germans i als germans frares.
José Ramón Palací Garrido va néixer a Cocentaina (1931-2010), era fuster i
desprès es va fer frare. Es va ordenar sacerdot l'any 1958 i va marxar a Perú.
Primer va estar any i mig a Requena i fins al seu final ha estat a Orellana.
Des del 1960 fins la seva mort en el desembre de l'any 2010, tota la seva vida,
ha estat en la missió d'Orellana, on tot és obra seva.
José
Ramón Palací Garrido amb el bisbe Juan Oliver
***
Un altre alumne del convent pegolí va ser
el P. Vicent Ferrer Beniel, el qual va néixer a Alcúdia de Crespins (1936-2010).
Va treballar alguns anys en els col·legis de Pego i Carcaixent.
P.
Vicent Ferrer Beniel
Arribà a Benissa el 1967, la seva
presència física era impressionant: un frare franciscà, jove, alt, corpulent,
pèl ros i arrissats. Una veu forta, però alhora alegre i divertida. Es
desplaçava amb moto per les comarques de la Safor, la Costera, Vall d'Albaida i
la Marina Alta reclutant gent jove per al seminari.
Va instal·lar la
seva base al convent de Pego (Alacant), on anaven els alumnes dels cursos més
grans de Benissa per acabar el batxillerat a l’Institut de Pego. Ell era
educador del seminari Franciscà de Pego i professor de religió a l'Institut on
va romandre 6 anys en aquesta tasca. Després va marxar a Perú, on va treballar
primer en el Vicariat de Requena. Després va passar al de Sant Ramon, a la
província de Junín. Primer va estar en Satipo on va aixecar un gran col·legi i
l'església i casa parroquial. Després va passar a Mazamari.
A Satipo comença la seva tasca pastoral i
missionera recorrent els districtes de Coviriali, Llaylla, Pampa Hermosa, Río
Negro i Río Tambo entre altres, executant diversos projectes a la Província de
Satipo demanant cooperacions econòmiques a nivell internacional.
Sobre la seva arribada a Mazamari, en una
entrevista a la revista Hsedperu diu:
“Está en
la alta selva peruana, a 400 km de Lima, a unos 700 m. de altura sobre el nivel
del mar. Para llegar ahí hay que atravesar los Andes a unos 4818 m. de altura.
Es un pueblecito que cuando llegué era muy pequeño, con unos 200 jóvenes. Había
un cuartel de la policía que eran los auténticos dueños de todo aquello. Estos
se llamaban "Sinchis" (el que todo lo puede), un cuerpo especializado
en la lucha contra la droga, el terrorismo, como el GEO aquí. Ahora se ha ido
desarrollando progresivamente: hay 8.000 habitantes y de ellos 5.000 niños”.
El
P. Vicent Ferrer Beniel en un acte litúrgic
El
P. Vicent Ferrer Beniel membre de Els Sinchis
Des de 1983 pertany al cos d’elit de la
Policia Nacional del Perú , "Els
sinchis" de Mazamari (avui convertits en els lluitadors antinarcòtics
més moderns de Sudamerica), on era paracaigudista i Capellán castrense. El
nostre P. Joaquin durant la seva permanència amb "Els sinchis" de
Mazamari va complir un rigorós entrenament físic.
Paracaigudistes
Sinchis peruans
En Mazamari, des de 1984, treballa amb població
majoritàriament de natius, on destacaven els Quinchoke (Ashaninkas) i Chimanca
(Nomatsiguenga). El grup del cap Quinchoke estava assentat en les proximitats
de Mazamari (avui dia: Teoria) i el grup el cap Chimanca estava assentat en les
proximitats de Sant Martí de Pangoa (ara Sant Ramon de Pangoa). Quan va aplegar a Mazamari, el poble tenia quatre
carrers amb una plaça central, al costat de la plaça només hi havia una petita
capella de fusta i al costat d'ella, una petita caseta de fusta envoltada de
terreny amb abundant vegetació que arribava fins al riu, on es va instal·lar el
missioner.
Poblat
i músics de la ètnia Quinchoke (Ashaninkas)
Festa
Nomatsiguenga, Perú
Entre els anys 1990 i 1995, els diferents
grups guerrillers de Sendero Luminoso assentats en aquesta àmplia regió de la
selva central van lluitar i van ser atacats per l’exercit. Grans danys van
sofrir les poblacions natives i camperoles. Les constants accions bèl·liques
dels diversos grups guerrillera en les valls dels rius Pangoa, Sonomoro, Gen i
Mantaro i les dures respostes governamentals, començaren a generar grups de
refugiats, establint-se alguns campaments a Satipo, Mazamari i Sant Ramon de
Pangoa amb una important població majoritàriament de nens en greu situació de
risc de vida. En aquestes circumstàncies el P. Ferrer va aconseguir ajuts
econòmics per a construir i equipar l'actual hospital de Sant Martí de Pangoa,
incloent fins a una ambulància rural.
Hospital
de Sant Ramon de Pangoa, del P. Ferrer
La
Comunitat Nativa de Cubantia de l'ètnia Nomatsiguenga al Districte de Sant
Martin de Pangoa, va ser durament castigada per Sendero Luminoso, tal vegada
per la seva acceptació dels missioners valencians. El seu poblat va ser
destruït, però el P. Ferrer el va reconstruir instal·lant una ramaderia per
generar llet i alimentar els nens orfes víctimes de les “subversions
narcoterroristas”, en paraules dels franciscans.
L'any
1991, el poble de Cubantia va ser destruït totalment pels grups armats de Sendero
Luminoso "i els nens, dones vídues i alguns homes adults van fugir per
refugiar-se al Cerro Fra Martin organitzant per sobreviure com millor van poder
fins l'any 1995”. Davant del problema de l'abandonament infantil a la
regió de la Selva Alta del Perú (conques dels rius Ene, Perene, Satipo, Tambo i
Mazamari), “per les accions sagnants de Sendero Luminoso, el MRTA i els
diversos grups narcotraficants” (Les cometes indiquen que son opinions dels
Pares Franciscans, les quals no necessàriament comparteix l’autor). El
conflicte va causar al país més de 25.000 morts pertanyents a les ètnies
Ashaninka, Asheninka i Nomatsiguenga assentades ancestralment a la Selva del
Departament de Junín.
Vista
aèria de Pangoa
en 2005
Com a conseqüència d’aquesta guerra
sorgeix el problema de la manca d'atenció de la infància i els orfes que viuen
en qualitat de "recollits" per famílies que en molts casos els
utilitzen com a simple mà d'obra gratuïta. Segons les dades estadístiques de
l'any 1993 hi havia un total de 6.800 nens orfes registrats en els pobles de
l'interior de la Selva de Satipo. Aixó va portar al P. Joaquim Ferrer Beniel a
crear l’Aldea
del Nen "Beat Juníper Serra" (1995).
Conjunt
de l’Aldea del Nen "Beat Juníper Serra"
El fraile
que se enfrentó a Mao
Missións
apostòliques a l'Amazones
Exili a Alger
del Majoral Cendra
Comentaris