Radio-transmisors en la Biblia?
7. Etapa de les religions. L’Antic Testament (Del 1600 aC a l’1 dC)
Tots els focus de civilització antics tenien déus que governaven presencialment. A Egipte van governar directament, segons el Manuscrit de Torí, fins fa 2.000 anys. Aquest manuscrit, conegut com el Beato de Torí, es una mala copia feta al segle XII del Apocalipsis del Beato de Liébana fet per Sant Toribi de Liébana al segle VIII. No diu rés dels deus extraterrestres. Després del Diluvi van utilitzar semidéus per a governar i, no va ser fins al 3100 aC, que va començar a regnar el primer faraó humà. A Amèrica, abans del Diluvi, Viracocha i els seus descendents governaven directament. En La Vall de l’Indus, els constructors de Vimanas van compartir cada dia la seua existència amb l’home fins al 2.900 aC. Les Vimanas són naus voladores i poderosos coets i armes destructives dels extraterrestres.
Vimana de la web
Geocities
Ràdios per a comunicar-se amb els déus
Existeixen almenys tres tipus d’equips de comunicació: transmissors fixos permanents, camps o estacions regionals, i una certa classe de comunicador portàtil. Tots estos equips i dispositius de comunicació es troben representats en antigues formes d’art i literatura.
Abans del Diluvi, Larak a Mesopotàmia, havia servit com a centre principal de comunicacions; no obstant això, com ara estava davall de les aigües del Golf Pèrsic, es va decidir traslladar les instal·lacions espacials a terres occidentals, sent triada Ur-Salem, crida més tard Jerusalem, que és referida a través de les Escriptures com “El melic de la terra”, testificant al seu paper com a centre geodèsic principal, així com centre de comunicacions. Es van crear dos complexos espacials, al nord el de Baalbek i, al sud, el de Cades, també conegut com la Muntanya Sinaí. Aquest centre espacial tenia tan gran potència que segons la Bíblia sonava com una veu potent:
“Veu del Senyor de poder… Veu del Senyor que trenca els cedres, el Senyor trenca els cedres del Líban… Veu del Senyor que fa estremir el desert… el senyor farà tremolar el desert de Cades.”
Mentre que Jerusalem era el centre administratiu central per a les terres occidentals, els centres regionals es van instal·lar a Canaan i Síria que eren considerats llocs sants o sagrats. La Bíblia fa referència a la seua instal·lació, que havia de ser ràpida, en cabanyes de canya, autèntiques estacions de camp. Abraham i Isaac es detenien ocasionalment a “instal·lar un altar” on oferirien un sacrifici i es comunicarien amb Iahvé i rebrien altres instruccions, en llocs com Shechem (Siquem) i Bethel, estacions de camp o transmissors regionals on les instal·lacions de comunicació estaven disponibles per als pocs privilegiats de l’aristocràcia.
Jerusalem
Una d’aquestes cabanyes de canya va ser utilitzada per Utnapishtim quan se li va informar de la imminent vinguda del diluvi, com ens informa el Poema de Gilgamesh. Quan els déus van decidir destruir la humanitat per les seues debilitats, només un déu va romandre comprensiu amb l’home, el seu creador i benefactor, Enki. No desitjant veure la seua creació destruïda, este déu va advertir a Utnapishtim de manera que ell pogués fer preparacions i construir un vaixell. En el poema, Enki es dirigeix a la paret de la cabanya de canya i manifesta:
“Paret de canya, Paret de canya! Paret! Paret! Paret de canya, escolta! Paret, posa atenció! Home de Shuruppak, fill d’Ubaratutu, destruïx la casa. Construïx un arca.”
Aquest vers del poema ha desconcertat als erudits quant al seu significat, de perquè el déu li parlaria a la paret d’una cabanya de canya per a transmetre la informació al Noé sumeri. Comprensible, açò no era només una cabanya de canya de pastors, sinó un receptor de ràdio que estava escoltant Utnapishtim en la seua ciutat de Shuruppak a Mesopotàmia. Totes les cabanyes tenen l’estranya característica de tindre en el sostre unes extensions semblants a antenes de ràdio, representades en els cilindres sumeris com redons ulls semblants a objectes oberts. Esta antena va arribar a ser estilitzada com a pilar amb flàmules i es va convertir més avant en símbol de la deessa Ishtar que s’assembla haver tingut una certa associació amb estes cabanyes de canya o estacions de ràdio.
Cilindre del període Uruk-Jemdet Nasr (3200-3000 aC) en el que s’observen tres cabanyes amb suposades antenes de ràdios
Aquestes cabanyes de canya eren també portàtils i es podien moure d’un lloc a un altre quan eren requerides, segons ens mostra un segell cilíndric que representava una cabanya sent transportat per un vaixell. Un altre exemple d’estació de ràdio portàtil o mòbil era l’Arca de l’Aliança construïda per Moisés específicament per a entrar en contacte amb Iahvé durant els dies de l’Èxode.
Quan els jueus van ser derrotats en Rephidim (la pedra de l’Horeb on va sortir aigua), es van retirar a la Muntanya Sinaí, a prop de Cades, per a reagrupar-se davall el poder de Jethro. Llavors, com els resultava impossible entrar a Canaan per la ruta directa, van decidir que haurien de circumdar per una ruta més llarga i més indirecta que els prendria 38 anys. Mentrestant, els aparells de comunicació es feren necessaris per a rebre les ordes de la deïtat, apartada momentàniament dels israelites i el Tabernacle de Reunió.
El Mont Sinaí
Ràdios amb bateries nuclears Sembla que el déu Adad (Iahvé) esperava romandre a Moisés en la Muntanya Sinaí i, des d’aquí, dirigir les seves passes. En aquesta muntanya Iahvé li va donar instruccions a Moisés (i dibuixos esquemàtics) sobre com construir l’Arca de l’Aliança. La caixa en si mateixa era de fusta d’acàcia xapada en or. La coberta era d’or sòlid amb un querubí en cada extrem, un enfront d’un altre; l’or sòlid era una opció excel·lent ja que és un bon conductor de l’electricitat. També va ser especificat que els querubins i la coberta havien de fer-se en una sola peça, per a assegurar el bon contacte elèctric. Els querubins havien de tindre ales esteses, un enfront de l’altre, com si estigueren protegint la coberta amb les seues ales, formant d’esta manera una antena. La coberta havia de ser col·locada sobre la caixa després de dipositar les taules proporcionades per Adad, la qual cosa significa que les taules proporcionades a Moisés eren una peça integral del dispositiu i van contindre probablement la font d’energia necessària per a activar el recepto-transmissor.
A causa dels seus perills inherents, només a Moisés, Aaron i als seus dos fills els va ser permès acostar-se a l’Arca. Esta perillositat es va manifestar quan un accident va matar els dos fills d’Aaron. Una sobtada i inesperada descàrrega d’electricitat de l’arca, com es declara en Levític, va electrocutar als nois.
“I va eixir foc de davant de Jehovà i els va cremar, i van morir davant de Jehovà.”
En l’Haggadah, tradició oral hebrea o relat de l’Èxode d’Egipte, que es lleig durant el Seder de la Nit de Pasqua, es relata que:
“El Sagrari va emanar flames de foc, com a brins, llavors es van dividir en quatre, i dos de cada un van perforar les fosses nasals de Nadab i d’Abiú, les ànimes de les quals van ser cremades, encara que sense cap lesió externa visible.”
L’Arca de l’Aliança és perillosa i per això es va decidir entrenar a un grup de sacerdots, la tribu de Levi, per a cuidar i manejar-la. Aquest grup d’iniciats van usar roba protectora especial i van seguir els procediments de seguretat apropiats. El Tabernacle de Reunió que contenia l’arca va ser mantingut a una distància segura del lloc d’acampada dels israelites. Al viatjar, l’arca era portada pels Levites i precedia les persones “una distància com de la mesura de dos mil colzes; i no s’acostaven mai a elles.” Dos mil colzes són aproximadament un quilòmetre, distància considerada com a zona de seguretat. En Números es relata la història de com l’energia destructiva de l’Arca va aniquilar a un grup de 250 membres de la tribu de Cora. Quan els israelites estaven descansant prop de Cades, després de la seua derrota final a Canaan, van ordenar a 250 membres de la tribu de Cora portar les casseroles de coure per a presentar encens en l’entrada del Tabernacle de Reunió. Sobtadament, “va eixir foc de part de Jehovà i va consumir als 250 hòmens que oferien l’encens”. L’arca també pareix haver emès radioactivitat perillosa. Les víctimes van morir incinerades, però als sacerdots els va ser dita “llevar les restes calcinats, i dispersar els carbons”. Irònicament, les seues casseroles de coure, que havien atret la descàrrega elèctrica, van ser utilitzades com a revestiment per a l’altar.
Després de l’Èxode, quan les tribus jueves es van instal·lar a Canaan, en els dies del profeta Eli, l’arca va ser capturada pels filisteus i portada al seu país en la Palestina occidental. El Primer Llibre de Samuel descriu com els filisteus van patir plagues per set mesos. Tots els que es van acostar a l’arca van rebre llagues, dolors, tumors i els seus cabells van caure, símptomes clàssics de l’enverinament de la radioactivitat. Va ser portada d’una ciutat Filistea a una altra amb el mateix resultat, fins que finalment, en repugnància, la van deixar abandonada prop de la comunitat israeliana més pròxima, Kireath Jearin, on setanta persones locals que eren massa curioses i es van acostar a l’arca també van acabar mortes.
Després d’això, l’Arca va adquirir una reputació mortal que va arribar fins a l’època de David, el qual va decidir tornar-la a Jerusalem. En este intent, un dels hòmens que conduïa el carro que la traslladava, va rebre una descàrrega de l’arca que ho va matar instantàniament. Esta pareix l’última activitat de l’Arca, com si esta última descàrrega haguera neutralitzat la seua font d’energia, perquè l’arca va romandre inactiva en els dies que van seguir. El Rei Salomó va construir el seu temple per a tindre un lloc permanent per a allotjar l’arca. Va romandre ací fins prop del 550 aC quan va ser robada pels invasors perses. Va ser portada a l’illa d’Elefantina, al sud del riu Nil en la Vall dels Reis, on va ser protegida per prop de 200 anys. Llavors va ser pujada pel Nil a Khartoum i, des d’ací, al riu Nil Blau fins al llac Tana a Etiòpia, on va ser dipositada en una illa del llac. Un temple va ser construït més avant a Axum, Etiòpia, llar de la reina de Saba, per a contindre permanentment l’arca i suposadament continua estant ací fins hui, en l’església de Maria de l’Arca de l’Aliança, on segons Maestroviejo, actualment el temple esta patrullat per vigilants armats que manegen metralladores.
Dispositius mòbils de comunicació: els Teraphim.
Els reis de Mesopotàmia, quan emprenien una expedició militar i s’absentaven de la seua ciutat, usaven els anomenats imants dels déus que es conservaven en el temple per a comunicar-se amb els seus ministres i donar ordes. Segons Joan Oates en Babylon, estes estàtues eren ràdios portàtils amb la seua corresponent font d’energia.
El mateix Abraham i son pare Taré o Teraj van regentar un taller que fabricava aquestes estatuetes. Abraham procedia d’una família d’alts sacerdots coneixedor de les ciències de transmissió radiofònica. Son pare Taré havia aprés les ciències de son pare Nacor, doncs es sabia que :
“ell (Taré) va créixer i va habitar entre els caldeus, i son pare li va ensenyar la investigació dels caldeus per a practicar l’endevinació i l’astrologia segons els senyals dels cels.”
Però si açò no resultava prou clar, en l’Edat Mitjana va aparèixer un Apocalipsi d’Abraham, arribat des de Bizanci, en el que es diu que el pare d’Abraham era un fabricant d’ídols, així com també un astròleg. Ell fabricava els ídols per als temples i per a vendre’ls a ciutadans i viatgers comuns. Estos ídols tenien diferent valor i qualitat, depenent del material de construcció: pedra, fusta, ferro, coure, or o plata. Abraham treballava venent estes estatuetes als comerciants d’Egipte. Quan Taré i Abraham se’n van anar per a Faran, en la terra de Canaan, portaven amb si estos ídols, unes estatuetes amb certs dispositius o paquets d’energia implantats. Estos van ser els Teraphim o dispositius de comunicació portàtils de l’Antic Testament. Després que Abraham tingues una baralla amb son pare sobre estos ídols, el taller de Taré, providencialment, va ser colpejat per un rellamp i es va cremar completament.
En Tepe Gawra a Mesopotàmia, els arqueòlegs han trobat dotzenes de suposades estàtues de culte que han sigut datades prop del 3000 aC. Estos ídols pagans tenien grans conques en els ulls, on es inserien grans vidres com a paquets d’energia que activaven els comunicadors.
Els Teraphim de l’Antic Testament eren ídols utilitzats per a l’endevinació, és a dir, van contestar a les preguntes específiques que els van ser plantejades, com s’afirma en Ezequiel 21, Zacarías 10, i Jutges 17 i 18. L’etimologia de la paraula Teraphim, segons l’Enciclopèdia Judaica, pot vindre de la paraula hittita Tarpis que vol dir “Esperit Animat”. Cap al 1400 aC estos dispositius es van quedar sense energia i van ser considerats relíquies paganes o simplement curiositats.
L’estada de Jacob en Haran, on va viure en la casa de Labán, va ser probablement preparada per obtindré aquests dispositius, els quals tornarien el control a família d’Abraham. Raquel estava òbviament dins del complot, i va utilitzar tots eixos anys que Jacob va patir en les mans de Labán, per a investigar on estaven ocults els Teraphim. L’incident com ho relata Gènesi pareix que fóra una història de ciència-ficció.
Els vidres de Kenaz
Molts anys més avant, aquests ídols i les seues “pedres” o paquets d’energia van ser redescoberts pels seguidors de Kenaz, el successor de Josué, passant a Jacob i, més tard, a Moisés que els va utilitzar per a entrar en contacte amb Iahvé o Adad en la primera visita a la Muntanya Sinaí. La tribu d’Asher va confessar a Kenaz que havien trobat els set ídols d’or, que els amorites anomenen Les Nimfes Sagrades, i els van amagar davall la cima de la Muntanya Shechem. Allí va enviar Kenaz a un grup d’hòmens que li van portar els ídols de vidre verd clar, luminiscent, amb el que es podia il·luminar la nit com un llum. Kenaz va descobrir que estes pedres o vidres eren indestructibles, perquè no es fonien amb el foc, ni es partien amb una espasa de ferro. Finalment les va depositar en l’altar, però segons el El Liber Antiquitatum Biblicarum, també conegut com les Antiguitats Bíbliques de Pseudo-Philo, atribuïdes a Philo d’Alexandria, van ser robades misteriosament durant la nit per un àngel.
 |
Els vidres de Kenaz també van ser descrits com molt brillants en la nit, afirmant que il·luminaven com un llum. Tal paquet d’energia va ser utilitzat probablement per Noé per a la il·luminació en l’arca durant el llarg període de 150 dies que la seua nau va estar en el mar. D’acord amb la tradició oral hebrea, segons allò que s’ha revelat en l’Haggadah, l’arca va ser il·luminada per una pedra preciosa que va servir per a aclarir l’interior de la nau i va fer que la nit s’assembli al dia. Una font semblant de poder es menciona en el Llibre dels Mormons, el Llibre Sant de l’Església dels Sants dels Últims Dies, ens diu que quan la tribu de Lehí va partir de Jerusalem (600 aC) cap a la “Terra Promesa”, van construir huit naus per al viatge que van ser segellades com l’Arca de Noé i, per a veure en l’interior enfosquit, als navilis els van equipar amb setze xicotetes pedres, dos per a cada nau, que eren “blanques i clares, transparents com a vidre.” Estes pedres van brillar en la foscor durant els 344 dies que van navegar pel mar fins aconseguiren la vora promesa.
Comentaris