La Deessa i el Cosmos
Al principi hi havia un caos o un espai fosc il·limitat i amorf, que molts
anomenaven les aigües primigènies. D'aquest lloc sorgeix la primera
consciència, expressada en la forma d’una voluntat desitjosa de crear l'orde a
partir del caos. Aquesta voluntat procedia del si de la Deessa. Amb la seva determinació,
i desenvolupant el que és la seva essència, forma el cosmos i ho pobla amb déus
i humans.
Imatge del caos
En tots els mites sobre els
orígens de la Deessa, aquesta es manifesta a l’home a través d'una gran
varietat d'elements que van dels cossos celestials fins a planetes concretes.
Per consegüent és múltiple i, al mateix temps, immutable. La Terra és el seu
cos, organisme viu en què participa tota la matèria, siga orgànica o
inorgànica.
Imatge del cosmos
Encara que el cosmos és
imperible, les formes de vida que conté estan sotmeses a un cicle constant de
naixement i mort. La Creadora conté la vida, la mort i altres parelles
indivisibles d'oposats, com el caos i l'orde, la foscor i la llum, la sequera i
la humitat.
a) Els tres
móns
Les mitologies i religions de
tot el món solen dividir l'univers en tres parts: el cel, la terra (el món dels
mortals) i l'infern (el regne dels morts, que en algunes casos s'estén davall la
mar). Els pobles de l'antiguitat creien que el coneixement del món dels morts,
a qui temien, els estava vedat. Açò els va portar a crear imatges d'un regne
estrany, infestat de foscor i podridura, i a concebre la mort com patiment,
pèrdua i castic. Açò és el que va ocórrer al II mil·lenni a.C. en Sumèria,
creença que compartien amb els pobles indoaris i semites. Però amb
anterioritat, quan els pobles creien en la Deessa, la mort i la vida eren les
dos cares oposades de la mateixa moneda -la Deessa-, i l'home no temia la mort,
perquè creia que amb ella es produïa la tornada a l'úter matern per al seu
renaixement.
Gràfic de María José T.
Herrera
La pèrdua gradual del poder de
la Deessa s'observa en els relats de Sumèria i Egipte que ens compten com les
creadores i governantes dels tres móns (Ereskigal i Neit) van ser desterrades
per una divinitat masculina que les va confinar en l'infern. Hi ha moltes
descripcions de deesses que visiten els inferns, generalment en la seva
joventut, com un viatge d'autodescobriment. Aquests viatges són els mateixos
que realitzen els iniciats per a completar la seua iniciació, i allí descobreixen
que la Deessa és úter i sepulcre, per la qual cosa no hi ha final, sinó un nou
canvi de ser. La vida, la mort i el renaixement són parts de la totalitat (la
Deessa) més que fragments discontinus de l'existència.
L’Univers sumeri està dividit
en set parts: l'oceà primordial (A) i la gran esfera del món dividida en tres
voltes astrals (regne d'An), un disc pla terrenal (Ki), delimitat per set
muntanyes, i que surava sobre l'Apzu (regne de En.ki) . Finalment una altra
contravolta que era el ·"Palau dels morts" rodejat, al seu torn, de
set muralles.
b) El
secret de la immortalitat i el viatge al inframón.
Algunes mitologies compten que la Deessa ocultava als homes el secret de
la immortalitat, mentre que les dones –fetes a imatge i semblança seua- podien
reproduir-se a si mateixes. Per això, molts homes van iniciar
"viatges" a la cerca de la immortalitat, com Gilgamesh, l’heroi que
va buscar la vida eterna descendint a l'inframón, però no la va aconseguir per
la seua arrogància. La mort sol humiliar a molts dels herois i déus, com al déu
japonès Izanagi i al bard grec Orfeu, que van negociar les condicions del
retorn de l'inframón de les seues dones, però al no complir el pacte van
retornar sols. A més, els mites dels pobles primitius conten que les persones que
visiten l'inframón tornen al mon dels vius amb algun defecte físic com a
coixeres, segueres…etc.
El pòrtic torii dels temples
sintoistes és l'emblema de la vulva o yoni i representa la continuïtat entre la
vida i la mort (Foto de Los momentos perdidos)
Com a viatgeres capaços de
recórrer els tres móns, sovint les figures de les deesses transportaven o
guiaven les ànimes humanes, és a dir, eres deesses psicopompes. A sovint les
deesses son representades amb figures felines. Molts animals nocturns, com les
aus rapaces i els lleons, les panteres i els lleopards i, per defecte la resta
de felins, estan vinculats al més enllà per ser caçadors nocturns, capaços de
veure en la foscor, per la qual cosa serveixen de guia a les ànimes dels morts.
Gonçal Vicenç. "El mito de la diosa"
c. L'origen
de la deessa
Fa 20.000 anys apareix el culte
de la Deessa Mare i la seu veneració s'estén des dels Pirineus fins al llac
Baikal a Sibèria, representat per efígies amb signes gravats en elles,
normalment línies, triangles, zig-zags, cercles, xarxes, fulls, espirals,
forats... En esta època, per culpa del fred regnant en el continent europeu,
moltes tribus de caçadors es van establir de manera permanent en els Pirineus
(Dordonya, Vézère, Ariège…) i en la cornisa cantàbrica: en aquell moment es van
pintar les parets de les coves i es van tallar estàtues de la Deessa, no
obstant això, la diva mai apareix pintada en les parets. S'han trobat més de
130 escultures, recolzades sobre terra i col·locades damunt les roques; altres
cisellades sobre estants i en terrasses de les coves, les quals representen
sempre dones nues, de dimensió reduïda, moltes esguitades d'ocre roig, com a substitut
de la sang. La seua base s’aprima fins a formar una punta sense peus, la qual
cosa facilita la seua inserció en les entrades de les coves i els santuaris.
La més antiga té 22.000 anys i
es coneix com a deessa de Brassempouy (Les Landes), esculpida en marfil de
mamut, de la que només es conserva el cap de 3'65 cm. de diàmetre.
En el refugi rocós de Laussel
(Dordonya), prop de Lascaux, es va trobar una estatueta cisellada sobre la
calcària que representa a una dona amb una banya de bisó en forma de lluna
creixent, amb mosses que representen els tretze dies de la fase creixent de la
lluna i dels 13 mesos de l'any lunar.
En Lespugue, en els Pirineus,
es va trobar una estàtua de 14 cm. de marfil de mamut, la qual representa una
dona que té gravades deu línies verticals que han sigut traçades des de davall
dels seus glutis fins a la part posterior dels seus genolls, fent la impressió
de ser les aigües del part que cauen profundament de la matriu, com la pluja.
Les deu línies suggereixen els deu mesos lunars de la gestació en l'úter.
Aquestes estatuetes representen
dones o deesses? S'observa en totes elles falta de proporció humana, per la
qual cosa transcendeixen la simple representació del cos de la dona. Sembla que
són una història sobre l'origen de la vida, que representen el misteri del cos
femení: el misteri del naixement, la qual cosa ens condueix al misteri de la
vida. D'altra banda, no s'ha trobat cap figura masculina semblant. El
considerar-les com a ídols de la fertilitat trivialitza la seva essència i el batejar-les
com "Venus" reduïx la universalitat del concepte MARE a un deessa romana
de l'amor.
Anne Baring i Jules Cashford
consideren que "la cosa sagrada no és una etapa en la història de la
consciència, sinó un element de l'estructura de la consciència que pertany a
tots els pobles de totes les èpoques. Forma part del caràcter de la raça
humana, potser la part essencial" (P. 28). Per això, en totes les
cultures, es repeteixen les imatges que s'utilitzen per a representar el sagrat.
L'origen de la religió podria
trobar-se en el culte de fertilitat representat per la Deessa Mare, molt difós
a la vora del Mediterrani. Veiem per totes les bandes estatuetes de dones amb
els òrgans sexuals molt exagerats que serien representacions de la Deessa o
ofrenes a la Deessa Mare per a fomentar la multiplicació dels homes i dels
animals. Carlo Ginzburg afirma que els ritus de fertilitat associats a la
Deessa Mare -els quals pot rastrejar inclòs en el segle XVI-, deriven dels
antics cultes xamànics. Es tractava d'una religió extàtica, principalment
mantinguda per dones, dominada per una deessa nocturna amb molts noms, l'origen
de la qual es perdia en el Paleolític Superior i que havia sigut reintroduïda i
difosa a Europa pels celtes, que al seu torn havien sigut influïts per les
creences escites que havien après dels xamans euroasiàtics. En els ritus
intervé la sang, a la que se li suposa dotada d'un poder vivificador, i sol
estar representada per la mangra, amb el que es confeccionava una pintura roja
amb què es pintaven els òrgans femenins.
En la nit dels temps l'home
primitiu pensava que els seus béns més apreciables –el menjar i els fills- els
obtenia a través d'unes forces misterioses a les que coneixia com la Mare o
Providència, les quals li proporcionen la nutrició i la propagació. A vegades
s'expressava aquest concepte amb el símbol del "pit que brolla llet".
Aquestes forces tenen un caràcter sagrat, per la qual cosa se’ls deu reverència.
Al mateix temps, s'havien de controlar per mitjà de tècniques rituals perquè
resultaren favorables a l'home. Aquestes tècniques acabaren sent dominades pels
xamans, bruixots o sacerdots de la religió, alhora que imposaran el seu domini
sobre els altres homes.
La Via Làctia. Rubens. Com a
broma, Zeus va posar a mamar el bebé Hèracles d'Hera. Quan esta es va adonar,
ho va tirar del seu costat. De la llet vessada es va formar la Via Làctia
d.
L'arquetip de la gran mare
Primera Dona és la deessa que
apareix en molts mites sobre la Deessa Mare i el ritual pel qual és arrossegada
per un camp –per fertilitzar-lo- es repeteix entre els celtes i germànics i els
adoradors de Cíbeles.
La deessa dels penobscott
d'Amèrica del Nord era una Primera Dona, la que va poblar el món amb molts
fills, però va succeir que va haver-hi una gran fam canina i, al veure que els
seus fills eren desgraciats, va convèncer el seu marit perquè li tallara el seu
cos en trossos i els arrossegara per un camp abans de soterrar els seus ossos
en el centre. Tal com va prometre, set mesos després el camp es va omplir de
dacsa amb la que és van alimentar els seus fills. Primera Dona va dir que la
dacsa era la seva carn i que devien tornar una part a la terra per a
perpetuar-ho.
La deessa símbol de la
maternitat. L'inconscient col·lectiu.
Segons Carl Gustav Jung (1875-1961) el món sorgí d’un ser sobrenatural al
que anomenaven Gran Mare, un concepte que és innat a la ment humana, anterior
al naixement. Aquesta idea prenatal es reforça després del naixement, a mesura
que la mare nodreix al seu fill amb aliment, afecte i calor. En esta fase el
xiquet considera "numinosa" –embolicada en una sensació de divinitat-
a sa mare. Distingeix entre la "mare bona", protectora, i la
"mala mare" que amenaça i castiga. A mesura que el xiquet creix
observa com la mare es converteix en un tot i, per consegüent, en un ser
ambivalent i individual que combina qualitats benèfiques i perjudicials.
Aquest procés infantil ès
reflexa en els relats mítics dels orígens del món, que solen representar-se com
la consciència que emergeix del caos. El caos primigeni també sol descriure's
com la totalitat de les forces potencials existents, simbolitzades per
l'uroboros, la serp que es mossega la cua, el cercle interromput. El cercle
conté els pars aparentment contradictoris: el masculí i femení –boca matriu,
que rep la cua fàl·lica-, la consciència i l'inconscient, el productiu i el
destructiu… d'esta totalitat caòtica sorgeixen múltiples entitats que la ment
humana classifica com bones i roïnes, femenines i masculines… etc.
La ment que crea mites, el
mateix que la del xiquet, imagina mares bones (Sofíes, la Verge…) i mares males,
com les Gorgones, les sanguinàries Sejemet i Anat…, però al créixer s'elaboren
figures maternes més poderoses i ambivalents, amb aspectes positius i negatius.
La nostra religió
judeocristiana proclama que la naturalesa, la terra, els animals, mars, rius,
pardals i muntanyes estan al nostre servici, per a matar-los i menjar-los, i no
són sagrats. No hi ha unió d'ells amb el Tot. Però aquesta visió és molt
recent. La visió de la unitat i del caràcter sagrat de la vida ha viscut en les
arrels de la psique humana durant milions d'anys.
"I el Déu pare va crear
el cel i la terra…" és a dir, eixe Déu està més enllà de la seua creació,
no està dins d'ella.
"Sigueu fecunds i multiplicar-vos,
i ompliu la terra i sotmeteu-la; maneu en els peixos del mar i en les aus del
cel i en tot animal que repta sobre la terra" (Gn. 1, 28),
Jung ens ensenya que el
coneixement de tota la raça humana està emmagatzemat en la psique, per la qual
cosa és potencialment accessible per a cada un de nosaltres. Els sers humans
estem habituats a pensar el passat històric com quelcom ja acabat i, per així
dir-ho, superat. Jung va proposar la idea que els sers humans no sols tenen un
inconscient personal exclusiu per a cada individu, sinó també el que denomina
un "inconscient col·lectiu", una ment inconscient heretada per
cada membre de la raça humana, junt amb totes les altres característiques
físiques, mentals i espirituals en virtut de les quals ens proclamem humans. D'aquesta
idea es deduïx que la experiència de l'espècie mai es perd, sinó que es
transmet a membres futurs de la humanitat, igual que els processos instintius i
apresos més bàsics.
Tota la història de la
humanitat està sempre viva en la psique, com a part del ser humà. És el mateix
que diu Laurens van Der Post quan ens demana que busquem al bosquimà que hi ha
en nosaltres mateixos.
Jung, metafòricament parlant,
ens presenta esta consciència humana com "un ser humà col·lectiu, més enllà de la singularitat sexual, més enllà
de la joventut i de la vellesa, del naixement i la mort, dipositari d'una
experiència humana quasi immortal d'un a dos milions d'anys. Per aquest super humà, el present significaria el
mateix que un any qualsevol del segle XX abans de Jesucrist, tindria somnis
seculars i, gràcies a la seva incalculable experiència, seria un pronosticador
incomparable. Perquè hauria viscut inenarrables vegades la vida de l'individu,
de les famílies, de les tribus i dels pobles, i posseiria com quelcom intrínsec
el ritme del naixement, del desenrotllament i de la mort" (C.C. Jung,
Collected Works, vol 5, Symbols of Transformation, p. XXIV-
Pp. 16-7).
La Deessa Mare és l'origen de
tot el que existeix i el seu destí final. És el principi d'on sorgeix la vida i
el domicili dels morts. És la que transforma la vida que va traure de si
mateixa i que va prendre de nou per a si, en un cicle temporal tan perpetu i
continu com la lluna. Jung afirma que hi ha un ser humà de dos milions
d'antiguitat –dona i home- que està present en cada un de nosaltres.
e. La
Deessa Mare: font creativa de vida
Els sers humans es reconeixien
com a fills de la naturalesa, vinculats amb totes les coses, formant part del Tot.
La font creativa de la vida es concebia en la imatge d'una mare, amb imatges de
parts, alletaments, o figures que reben el mort de nou en l'úter perquè puga
renàixer.
La deessa de Willendorf (Àustria), d'11 cm.
d'altura, té un peculiar cap bulbós, format verticalment per set capes, cada
una d'elles separades per clavills horitzontals que li donen tota la volta,
semblant 7 cercles al voltant del cap. Alguns es pregunten si estos clavills
simbolitzaven l'òrbita dels planetes. Durant l'Edat del Bronze (c. 3500 a.C.)
el 7 era el número sagrat que representava la Totalitat, perquè 7 eren els dies
d'un quart del cicle lunar, 7 els planetes coneguts. També trobem aquest esquema
en el cap de Mal’ta, prop del llac Baikal.
Cap de la figura de Mal'ta
amb 7 línies de punts
La confiança en l'univers, en
la naturalesa, s'expressa amb el "pit que brolla llet", inclòs la Via
Làctia es considera com a llet que brolla del si matern de la Deessa. En
l'estatueta de marfil de Pavlov (República Txeca, prop de Dolmi Vestonice) els
pits són el centre principal. "Sembla increïble que quan esta imatge va
ser trobada en 1937 es descriguera com a pornografia plàstica del diluvi"
(Alexander Marshack, The Roots of Civilització p. 290).
Estatutes esculpides en
marfil, Aurignaciense-Gravetiense (c. 24,800 BC), de Dolní Vestonice, Mikulov,
Moràvia, Czech Republic; en el Moravian Museum, Brno, Czech Republic. Altura
(esquerra) 8.3 cm i (dreta) 8.6 cm.
Ishtar, Inanna (Astarte,
Ana, Ashtoreth). Deessa d'Israel. Deessa cretenca (Museu d'Heraclion)
La Deessa com a font creativa
de la vida es va representar sovint de manera abstracta amb la figura d'un
triangle, o amb una figura estilitzada amb una forta incisió entre les cames,
obertes a l'inici del ventre. Existeixen més de 100 imatges de vulves només a
França. A vegades tenen llavors o brots dibuixats sobre o junt amb elles.
Triangle genital de Mezin
(Ucraïna) 20-23.000 a.C. Bastó incomplet amb morfologia fàl·lica procedent de
la cova de Turó de la Mina (Astúries). Vulva gravada en pedra de l'època
paleolítica, Musée dónes antiquités nationales, Saint-Germain-en-Laye
Hierogamia gravada en la
Cova dels Casares (Guadalajara, Espanya), l'escena completa inclou un mamut i
diversos antropomorfs.
Segons CABRÉ AGUILÓ, J.
(1934): Les coves dels Casares i la Falç. Arxiu espanyol d'Art i Arqueologia,
núm. 30. Madrid.
Vulva de Tito Bustillo,
Astúries c. 20.000 a.C.
Moltes vegades es representa la
deessa fent abstracció del cos femení, per a construir un símbol, el significat
del qual es concentra en la ranura profundament marcada feta d'on naixen les
cames. Ho podem veure en la deessa tallada en os de Teyjat (França) de fa
10.000 anys. També veiem aquesta abstracció en les deesses tallades en marfil
de mamut de Mal'Ta (Sibèria) del 16 al 13.000 aC, junt al llac Baikal, on es
van trobar almenys vint figures de deesses en ossos de mamut de 3,2 a 13,3 cm.,
una d'elles vestida amb la pell d'un lleó.
1. Deessa de Teyjat
(França). 2 i 3 deesses de Mal'Ta (Sibèria) del 16 al 13.000 aC
f. Les
coves: l'úter de la Deessa.
Les coves francocantàbriques
han albergat espècies d’homes diferents i moltes generacions d'ells. En la cova
del Castillo va viure abans de les glaciacions (fa 190.000 anys) l'Home de
neandertal. Entre 30 i 10.000 anys la cova paleolítica va ser el lloc més
sagrat, l’autèntic santuari de la Deessa Mare i la font del seu poder
regenerador. Entrar en una d'eixes coves és com endinsar-se dins del cos de la
Deessa. Els homes veien en la seva forma rodona el ventre de la Deessa, el que
portava al món als sers vius i acollia de nou als morts. La cova era un lloc de
transformació i regeneració, on quedava anul·lat el transcórrer del temps i on
es produïx el nexe que enllaça el passat i el futur dels homes. A la boca de la
cova vivien clans que celebraven els seus ritus religiosos en les profunditats
del seu santuari interior. Al fons de les coves es col·locaven pedres que
representaven les ànimes dels morts, doncs és tenia la creença de que allò era
la matriu de la Deessa, on renaixien els morts. La imatge de la Deessa en forma
de dona es va esculpir en les parets exteriors, en les interiors es van pintar
animals mascles i femelles, que encarnava els diferents aspectes del seu ser.
També significava que els artistes xamans podien escoltar la veu de la Deessa
en la veu dels animals. Alguns prehistoriadors diuen que aquestos animals encarnaven
als esperits dels avantpassats, tant els benignes com els malignes, esperits
que visionaven els xamans durant els seus viatges extàtics.
Cova del Parpalló (Gandia)
En 1914 es va descobrir en
Ariège un colossal complex de coves laberíntiques a 18 metres baix terra, el
qual s'estén des de Tuc d'Audoubert fins als Trois Frères. Aquestes galeries
van ser utilitzades per l’home durant 20.000 anys i és el major centre religiós
del món. Fa 30.000 anys amb cresols fets de pedra buida, metxes de branquetes
de ginebre i oli de greix animal, van recórrer els estrets i foscos laberints,
respirant entretalladament, recorrent cavernes prou àmplies com per a contindre
una catedral, fins als santuaris que es trobaven a 2 o 3 quilòmetres de
l'entrada.
16. La Vieja Europa
Comentaris