Les excentricitats de Zecharia Sitchin

de novembre 26, 2011

Les excentricitats de Zecharia Sitchin

En un principi va existir el Creador, el qual va crear un univers poblat de sers espirituals; estos sers van pensar i van crear un univers mental on tot el que existeix és producte del seu pensament i, poc després, van crear l’univers material. La Terra està formada de matèria, que és una forma d’energia, però de matèria viva que es comunica amb tot l’univers i els sers que ho poblen a través d’uns centres d’energia. Un d’aquests sers és l’home, que al seu torn, es comunica amb la resta de l’univers amb centres d’energia que tenen disposats en el seu cos, els quals ho integren en la Consciència Global de l’Univers.

Açò i, part de la explicació que ve, ho podem trobar en el llibre de R.A. Boulay Serpientes y Dragones voladores, Galaxy Books de Clearwater, Florida (1990). Traducció de Roberto Solàrion, Dallas, Texas (2006). Una altra “meravella” que no cal oblidar és l’obra de Zecharia Sitchin i, en particular, el seu llibre El Dotzé Planeta. Aquestes “eminències” de la ciència asseguren que fa milers i milers d’anys, uns sers superiors a l’home van dissenyar un pla còsmic, dins del qual la Terra és una “vitateca” que conté totes les formes de vida. Els sers terrestres són un regal d’aquests sers extraterrestres.

Els dogon són un poble d’agricultors de l’altiplà de Bandiagara, situat a Mali, tenint al nord Burkina Faso. Cada 60 anys, els dogons celebren la cerimònia Sigui, la qual ve marcada per l’aparició de Siri entre els pics de dos muntanyes, que simbolitzen als dos embrions primordials. En aquesta cerimònia es col·loquen les seves estranyes màscares, una d’elles, el Nommo, no la porta ningú perquè representa al ser primordial que va iniciar la cultura dogon. Una vegada acabada la cerimònia, la màscara del nommo és cremada i dins d’altres 60 anys, reemplaçada per una nova. Es tracta d’una cerimònia de renovació del món o Any Nou, associada amb la brillant estrela Siri.

En la cosmologia dogon l’univers es va originar a partir d’una estrela molt pesada a la que anomenen Po Tolo, la qual és invisible, en el sentit que no es pot veure mirant al cel, però gira entorn de l’estrela més brillant del firmament nocturn: Sigu Tolo, identificada com a Siri, la qual te una segona companya coneguda com Emme ja Tolo (“la dona de melca de les estreles”). Açò és el que va esbrinar l’antropòleg francès Marcel Griaule estudiant als dogons entre 1931 i 1956. També va afirmar que els dogons semblen saber dels anells de Saturn i les llunes de Júpiter.

El déu principal s’anomena Amma, el qual va crear a les primeres criatures conegudes com Nommo, uns sers meitat home, meitat peix. Ogo va ser el primer Nommo que va descendir a la Terra a bord d’un arca per a sembrar la vida en el planeta, però va desobeir les instruccions d’Amma qui va haver d’enviar a un altre Nommo anomenat Q per a posar les coses en orde. Q va morir sacrificant-se per tots els hòmens i va ressuscitar amb aspecte humà portant en la seua arca als avantpassats dels déus. Aquesta història ens sona als mites d’Enki, Annu i les tabletes sirianes, a més, és la història d’Osiris que va ser sacrificat per a portar el coneixement als humans. Als cristians esta història també els sona a la del Déu que es va fer home i va morir sacrificat per al bé de la humanitat.

Aspecte del Nommo Q en una clàssica representació dogona (Il·lustració procedent de l’Arxiu de M. Griaule)

Aquestes afirmacions van ser aprofitades pels pesudo científics xerradors com Eric Guerrier i Robert K. G. Temple per a afirmar que aquests coneixements dels dogons no els van poder obtenir per si mateixos, ja que aquests planetes només són visibles des de la terra amb un telescopi molt potent. Per tant, van haver de tindre contacte amb extraterrestres, o van tindre coneixement a través de les civilitzacions dels antics egipcis i mesopotàmics.

En el seu llibre Sirio Matters, Noah Brosch postula que els dogons podrien haver tingut contacte amb l’expedició d’astrònoms que va visitar el territori dogon en 1983, dirigits per Henri-Alexandre Deslandres. Carl Sagan, defenent una postura còmoda, va contestar, quan li van preguntar sobre Siri i els dogons: “Un astrònom va anar cap enllà i els va comptar tot l’assumpte”. Desafortunada resposta, encara que pugi tindre molt de veritat. Robert Todd Carroll, en el seu diccionari d’escepticisme, també assenyala que la font més probable dels coneixements sobre el sistema estel·lar de Siri procedeix de fonts contemporànies, inclús per contaminació del mateix Marcel Griaule. En el núm. 8 de la revista espanyola L’escèptic, Julio Arrieta qualifica a Griaule d’etnòleg “entusiasta i poc rigorós”. James Oberg també defèn que els coneixements dels dogons són un empelt modern, produït a partir de 1920, pel contacte amb els missioners, els comerciants i pel fet de que molts dogons van servir en l’exèrcit francès, tornant després a la seua terra. Per a l’antropòleg Jack Goody, Siri i l’astrologia era una de les idees fixes de Marcel Griaule, a més, durant un visionat d’un documental dirigit per Jean Rouch, en companyia del mateix Rouch i de l’etnòloga Germaine Dieterlein, ajudant de camp de Griaule, després de registrar una típica cerimònia dogon, amb les corresponents màscares i tot, “gira la cambra cinematogràfica i es veu al fons la resplendent agulla d’una mesquita”, fet que va tractar de silenciar la mateixa Germaine Dieterlein. Els dogons, fins que van ser empentats a refugiar-se en el seu altiplà, van viure rodejats de musulmans i eren perfectes coneixedors dels signes del zodíac musulmà i, com diu Goody, la cultura dogon havia patit la influència dels llibres islàmics que circulaven per tota la regió.

Robert Todd Carroll The Skeptic's Dictionary: A Collection of
Strange Beliefs, Amusing Deceptions, and Dangerous Delusions.
John Wiley, New York 2003

Els lemurians

Altres sers han habitat i visitat el nostre món. Les empremtes de la seua estada estan disseminades per tot el planeta en dates impossibles d’acceptar per a la història de l’home. També altres races han habitat el nostre planeta abans que l’home. Algunes d’estes races eren guerreres i quan visitaven el nostre planeta no podien destruir-nos perquè la Terra estava protegida pels Pleiadians, uns sers espirituals.

El Papir d’Ani fa referència als sers lluminosos i sagrats que tenen el seu domicili a la constel·lació de l’Óssa Major en l’hemisferi nord del pla celeste. Aquests sers van tutelar als habitants d’Hiperbòria que habitaven un territori situat al nord de l’Himàlaia. Les convulsions de la terra van trencar l’escorça terrestre del nord, la qual era sostinguda, en el fons, per enormes capes de gel que es van fondre produint l’afonament de la superfície. L’home va abandonar aquest lloc, viatjant cap al sud en busca d’un refugi. Estos emigrants van crear la civilització de Lemuria, formada per sers d’aproximadament uns huit a nou peus d’estatura. Els Lemurians s’assentaven en un territori que avui ocupa l’oceà pacífic, creant la civilització Mu, els habitants de la qual estaven en contacte amb sers de civilitzacions d’altres planetes i dimensions. Al seu torn, ja siga per grans convulsions volcàniques o per un diluvi, la terra de Lemuria, que alguns confonen amb Mu, es va afonar en l’oceà Pacífic.

El papir d’Ani és la versió més coneguda i més completa del Llibre dels Morts, destacant la seva longitud de 23,6 metres. El papir va ser realitzat per l'escrigui real Ani, de la dinastia XIX. Actualment es troba en el Museu Britànic, registrat sota el nº 10.470. Va ser traduït per Ernest Wallis Budge, i publicat en 1895

En les aigües que rodegen l’illa de Yonaguni, en l’arxipèlag de Ryukyu, a 480 quilòmetres al sud-oest d’Okinawa i a 150 quilòmetres a l’est de Taiwan, jau una estructura submergida amb l’aparença d’una plataforma o estructura parcial de piràmide escalonada. Per a alguns investigadors, aquestes ruïnes són les restes de Lemuria.

Fotografies preses de distintes fonts entorn de la piràmide submergida de Yonaguni.

El professor i arqueòleg Eiji Ikeda, descobridor del jaciment de Yonaguni, afirma que aquell lloc era un simple resultat de l’erosió i els corrents marines. No s’han trobat restes humanes com a ossos, utensilis o ferramentes, ni tampoc indicis que aclariren la seua procedència geogràfica. La manufactura humana d’aquestes estructures és improbable.

Els Atlants

Per als xerradors sensacionalistes, seguidors de les teories d’Hel·lena Petrovna Blavatsky i altres il·luminats, just quan desapareixien els hòmens de flores, van fer la seua aparició altres humans, els Atlants, que vivien en un territori que estava enmig del que avui és l’oceà Atlàntic. Algunes llegendes diuen que eren humans, molt alts, de més de tres o quatre metres. Els Atlants sorgeixen del mestissatge entre els lèmurs (les mones o els suposats habitants de Mu?) i uns extraterrestres coneguts com Pleiadians, també anomenats nòrdics, que eren alts, de pell blanca, ulls blaus, i eren sers multidimensionals. Són els Bons de la pel·lícula. Els podem reconèixer en les aparicions marianes i en els àngels. Es manifesten als humans descendint entre una llum forta, predicant l’espiritualitat i demanant la construcció de temples d’oració. Defenia la unió entre els sers i la naturalesa, amb la que vivien en harmonia. Els atlants coneixien els punts energètics de la Terra i utilitzaven el poder d’aquestos per a dotar al seu poble d’una espiritualitat i tecnologia que en els nostres dies no hem aconseguit. Al final, a causa d’un cataclisme, el seu continent es va afonar en l’Atlàntic, deixant un senyal de la seua existència que es coneix com el Triangle de les Bermudes.

La tecnologia atlant ens ha arribat fins a nosaltres; són peces quotidianes avui, encara que impossibles fa milers d’anys. Totes aquestes restes són conegudes com Oopart, parauleta que significa: “objecte impossible, fora de temps”. Un d’estos objectes és el mapa de Piri Reis, el qual descrivia, suposadament, les costes d’Amèrica abans del seu descobriment i, sobretot la costa de l’Antàrtida, que no seria descoberta fins a 1818. Com va ser possible perfilar la costa antàrtica, sempre coberta de gel? Nosaltres ho hem aconseguit en el segle XX, amb satèl·lits capaços de detectar la terra davall de capes de gel de gran grossària. L’única explicació és que el mapa copiat per Piri Reis s’haguera realitzat quan l’Antàrtida no tenia gel. Però d’açò fa 6.000 anys. En el seu llibre Las huellas de los dioses, Graham Hancork, ens parla d’una supercivilització, de fa 12.000 anys, la qual va poder realitzar el mapa.

Un altre “pseudo de tot”, Antonio Ribera, defenia en el seu llibre El Misterio de los Hombres-peces (1955) que els habitants de l’Atlàntida subsistiren fins als nostres dies en fons submarins de la mateixa regió i són els culpables del segrest d’alguns habitants de la superfície, en els quals practiquen una rara operació que els adapta a la condició de peixos.

Origen de la llegenda sobre L’Atlàntida

Aquesta llegenda va ser inventada l’any 370 aC per Plató en els seus diàlegs entre Timeo i Critias. Pretenia el filòsof exalçar el passat d’Atenes, en aquell temps una potència mundial, inventant-li un gloriós origen. Segons diu Pablo Capanna en L’Atlàntida, Lemuria, Mu & Cia, Plató va imaginar una guerra entre els primitius atenesos i un poderós imperi anomenat Atlàntida, de la que va eixir victoriosa Atenes, afonant-se l’imperi atlant en l’oceà, tan sols en el curs d’una sola nit, a causa d’una gran catàstrofe. El seu parent Soló, el Pare de la Pàtria atenesa, li havia comptat que a Egipte havia conegut la història d’un continent que havia segut destruït per un cataclisme, entre espantoses erupcions i sismes submarins que només van deixar amb vida als pastors que habitaven les altes cimes.

En realitat, la potència militar de la que parlava Plató era la civilització minoica cretenc, que els egipcis coneixien amb el nom de Keftiu. Els egipcis situaven la civilització perduda a l’oest d’Egipte, cap al Mar Egeu, en direcció a Creta. Plató va entendre que calia buscar-la a l’oest del Mediterrani, en ple oceà Atlàntic, cometent un error, assegurant que més enllà de Gibraltar, hi havia una zona d’escassa profunditat en l’oceà on estaven les restes del continent perdut. Aristòtil també es va fer eco d’aquesta versió, totalment infundada. Molt al contrari, avui sabem que el fons de l’Atlàntic està travessat per una serralada, les cimes de la qual sobreïxen al nord, a Islàndia.

Les erupcions volcàniques de Santorini

Un altre error comés per Plató va ser afirmar que la catàstrofe havia ocorregut 9000 anys abans, quan la realitat és que va succeir sobre el 1470 aC. quan una tremenda explosió volcànica va volar l’illa de Santorini, deixant-nos eixe descomunal cràter de Thera en les Cíclades, en el mar Egeu, al costat de la casa de Plató.

En 1883 l’erupció del volcà Krakatoa, a l’est de Java, ens pot il·lustrar sobre les conseqüències de la catàstrofe. L’explosió va ser equivalent a la força de diversos centenars de megatones, és a dir, a diverses bombes d’hidrogen. L’explosió va tirar a l’atmosfera uns sis quilòmetres cúbics de terra i roques, tenyint de roig els capvespres de tot el planeta durant més d’un any. Segons els geòlegs, si es jutja per la grandària del cràter, l’erupció de Thera va ser quatre vegades més gran. Amb ella es va destruir probablement la civilització minoica, que ja tenia mil anys d’història, i allí va tindre origen la llegenda grega de Deucalió i el Diluvi. Quan Zeus va decidir finalitzar l’Edat de bronze amb el gran diluvi, Deucalió, per consell de Prometeu, va construir un arca i, disposant dins d’ella el que és necessari, es va embarcar en companyia de Pirra, relat semblant al del bíblic Noé. Zeus va fer caure des del cel una copiosa pluja i va inundar la major part de l’Hélade, de manera que periren tots els hòmens, excepte uns pocs que es van refugiar en les cimes de les muntanyes pròximes.

Deucalió i Pirra. Gravat de Virgil Solis per a Les metamorfosi de Ovidi. (Wikipedia)

Desprès de nou dies i nou nits de navegar, aplegà el final del diluvi i la parella tornà a terra ferma. Deucalió va consultar un oracle sobre com repoblar la Terra. Aquest li va dir que llancés els ossos de sa mare per damunt de la seva esquena. Deucalió i Pirra van entendre que "sa mare" era Gea, la mare de tots els sers vivents, i que els "ossos" eren las roques. Llavors, tiraren pedres por damunt dels seus muscles i aquestes es convertiren en persones: les de Pirra en dones i las de Deucalió en homes.

Entre els antics, Plutarc i Heròdot van acceptar la història de Plató, però Aristòtil i Plini, de ment més científica, la van considerar una llegenda. El filòsof Francis Bacon va situar a Amèrica la primera utopia tecnocràtica i la va titular la Nova Atlàntida (1620) basant-se en vagues ecos dels viatges de Vespucci. Però en 1678, en un mapa dissenyat pel jesuïta Athanasius Kircher, l’Atlàntida va tornar a aparèixer a mitat de camí entre Europa i Amèrica.

Athanasius Kircher, l’Atlàntida (Wikipedia)

El verdader renaixement del mite dels atlants es va produir a finals del segle XIX, quan ja només quedava per explorar l’Antàrtic, sorgint també els mites de Lemuria i Mu. L’artífex va ser un polític populista nord-americà anomenat Ignatius Donnelly (1831-1901) en el seu llibre Atlantis (1882), que va causar tan gran revolada que el primer ministre britànic Gladstone va pensar seriosament a organitzar una expedició per a trobar les ruïnes del continent perdut.

Tots els grans escriptors de fantasia del segle XIX van rendir el seu homenatge als atlants. Així ho van fer Edgar Allan Poe, en el poema La ciutat davall el mar, i Sir Arthur Conan Doyle en The Maracot Deep. També Jules Verne en 20.000 Llegues de viatge submarí, envià al capità Nemo a fer una volta per les ruïnes atlants. Però on el mite va aconseguir la seua major expansió va ser entre els esoteristes.