Religió i fongs
En l'antiguitat,
certes substàncies vegetals, fongs principalment, en gairebé totes les cultures
apareixen com a pont entre el món terrenal i el diví. Les imatges que
produeixen al consumir-les es consideren com una visió de les regions del més
enllà, del paradís o l'infern . No és difícil imaginar que els seus primers
consumidors creguessin haver obert una escletxa, una petita porta cap a una
realitat fantàstica poblada de déus i dimonis, com la clau-fong que a Alícia li
permet penetrar en el país de les meravelles.
"Alícia
al país de les meravelles" ("Alice in Wonderland", 2010), està
protagonitzada per Johnny Depp. Dirigida per Tim Burton i guió de Linda
Woolverton.
Per als antics, els fongs al·lucinògens,
o enteògens, era la prova evident que en la naturalesa hi ha alguna cosa de
diví que transcendia el món terrenal i ens posa en relació amb regions de
l'univers distants i fantàstiques. Quan l'heroi mític Teseu va fundar Atenes, va
triar un lloc on va trobar nombrosos fongs d'una espècie molt singular i
propícia per als ritus i cerimònies del seu poble. Aquesta trobada li va donar
la certesa que havia arribat al lloc apropiat, a un indret assenyalat per la
divinitat per fundar la ciutat.
Els fongs atrauen l'home per curiositat i,
sobretot per interès. Formes estranyes, fàl·liques, potència o fragilitat,
delicadesa, perennitat o fugacitat, colorit ombrívol de la trompeta dels morts
o vermell escarlata de la Peziza coccinea
o blancor immaculada de la llenega
virginal; totes aquestes tonalitats i siluetes, i aquella rapidesa de floració
que sorprèn , atreuen el profà. Però a la vegada desconfia, el seu propi reflex
el duu a l’atropellament d'aquesta producció misteriosa, de la qual no acaba de
comprendre exactament ni l'origen ni l'originalitat
Roger
Heim a "Les
champions" director del museu de París 1948. Citat a La Noia
Daurada
La divinitat de la natura i del cosmos,
com l'aspecte més allunyat i per tant mes diví, era la base de l'espiritualitat
de l'home antic, no tecnològic, el cicle etern de naixement, mort i renaixement
del món vegetal, el cicle permanent d’un univers d'estrelles que ens serveix de
sostre o de recer sense distinció de raça o nació, com el desenvolupament de la
vida mateixa de l'home que per analogia havia de ser també eterna, ens porta a
la consideració d'una relació o una fusió de l'home amb el cosmos del qual és
part inseparable. La immortalitat de l'ànima humana és conseqüència
indiscutible de l'analogia amb l'eternitat del cicle de la vida i de la mort i
la rotació permanent del sol i altres forces còsmiques. En aquest esquema els
humils fongs juguen un paper d'emissaris celestials, de porta d'entrada, de
nexe de comunicació amb la divinitat, amb l'espai còsmic interior de l'ànima.
Sense considerar el protagonisme dels diminuts i enigmàtics fongs al·lucinògens,
residència de follets o dimonis, no es pot comprendre molts dels elements
essencials de la mitologia i de la religió, tant d'occident com d'altres
cultures.
En totes les part del món es consumeixen
substàncies al·lucinògenes per aconseguir experiències místiques, entre les
quals destaca el ololiuhqui sud-americà; l'haixix pur dels hitites, àrabs i
hindús; el fong xinès de la felicitat ... A aquestes plantes se les ha considerat
dipositàries de una ànima que les fa el centre d'un culte i una font
inesgotable de mites que giren al torna a les virtuts o els processos de
creixement de la planta en si. Mentre l'Amanita
muscaria és un déu per al vedisme a l'Índia, la sacralitat de la vinya no va
divinitzar al seu fruit, encara que els seus llaços amb Dionisi resulten ferms
com una roca. Deméter porta sempre a la mà una espiga on es conjuguen dos
factors, la importància del pa i un petit fong paràsit dels cereals, el sègol
banyut o Claviceps purpurea, que
Albert Hofmann, Carl A. P. Ruch i Roberg G. Wasson proposen com a ingredient
principal del kykeon, la beguda que el hierofant dels ritus eleusins
subministrava als seus fidels per forçar la teofania de la deessa. El kykeon o ciceó (del grec κυκεών,
mesclar) és una beguda ritual associada als Misteris d'Eleusis de
l'Antiga Grècia relatius al culte de Demeter i Persèfone. La seva composició
real no és coneguda exactament però es creu que entre els seus ingredients es
troben el sègol, la mel, el vi, l'aigua, el formatge de cabra, el fong al·lucinògen
Claviceps purpurea i la menta. El peiot
serà el mescalito de l'indi yaqui Juan Matus, una mena de xaman, però és també
una figura mitològica anomenada Petit Cérvol pels huicholes mexicans, com corrobora l'evidència d'un cervatell de
ceràmica trobat a Monte Albán, Oaxaca, datat al voltant del 500 després de
Crist, que mostra el peiot a la seva boca.
Mural
de Teotihuacán (Mèxic ca. 500 d.c.), que en un principi es va creure que
representava al déu masculí de la pluja Tláloc, però en realitat mostra a la
gran Deessa Mare i els seus assistents sacerdotals. La planta mostra de manera
molt estilitzada la Ryvea corymbosa, el sagrat ololiuhqui dels asteques (Peter T. Furst, Los
alucinógenos y la cultura. F.C.E, 1980)
La
ololiuhqui és utilitzada pels indis de Mèxic. És la planta que manipulen els
oaxaca pels seus efectes psicodèlics i per comunicar-se amb els seus déus.
Circe
ofereix la beguda kykeon a Ulisses.
Escena d'una ceràmica grega antiga.
Peiot,
productor de la mezcalina
(Peter T. Furst,
Los alucinógenos y la cultura. F.C.E, 1980)
També trobem l'Amanita muscaria relacionada amb tots els móns màgics. El preciós
bolet vermell de belles tonalitats, amb pigues blanques sobre del seu capell, i
dins el qual habiten, segons les tradicions de tot el món, uns éssers, també
mítics, petits, hiperactius, treballadors i fastigosos. Els maies-quítxues de
l'altiplà guatemalenc saben molt bé que l’oriol foll no és un bolet ordinària.
El denominen cakulja-ikox (bolet
llampec) i la relacionen amb el déu maia-quitxua del tro, Kajaw cakulja
(Chaac), el qual segons la seva mitologia religiosa, dirigeix els portadors
de la pluja, que són follets (gnoms) denominats antigament txacs i que avui, després de la cristianització portada pels
europeus al Nou Món, han canviat el nom pel d’angelets.
L'arbre
del Bé i del Mal França, Plaincourault, capella romànica del s. XII.
Església
Romànica de Sant Sadurní d'Osormort a la comarca d'Osona
Estudiarem com alguns membres del regne
vegetal van poder ser déus o, almenys, contenir un esperit. Ja hem vist uns
quants d'aquests vegetals, però hi ha més. Els Shuar de l'Amazònia equatoriana prenen natema o maikiwá, és a
dir, ayahuasca i brugmansies per obtenir el arútam,
una forma de poder relacionada amb la natura. L'ayahuasca és una poció
elaborada a partir de diverses espècies de Banisteriopsis,
sobretot Banisteripsis caapi, i
altres plantes com la Psychotria viridis
o la Tetrapterys methystica, el maikiwá s'elabora amb varietats diferents
de Brugmansia, però especialment amb la Brugmansia
insignis. Ambdues són potents al·lucinògens d'ús xamànic que tenen una gran
capacitat d'alterar l'estat de consciència, el que confereix a aquestes plantes
la creença que estan animades, perquè les visions induïdes poden donar lloc a
la il·lusió d'unes entitats que hi viuen dins d'elles convertides en
personatges antropomorfs.
El
principi actiu del beuratge conegut com ayahuasca és la dimetriltriptamina
(DMT)
Toe,
Tomapende (Brugmansia suaveolens)
Chacruna
(Psychotria viridis)
Tetrapterys
methystica o Banisteriopsis caapi - Ayahuasca
Brugmansia
insignis
En gairebé totes les cultures antigues
que coneixem hi ha una substància intoxicant o estimulant que s'associa al
culte religiós: els perses tenien la seva "haoma", els indis el "soma", en els cultes grecs de Dionís el ví o l’heura, en els
Misteris d'Eleusis el suc d'un bolet, possiblement l'Amanita muscaria,
barrejada amb e ordi i poliol anomenada ciceón
(kykeon), encara que altres afirmen que el principi actiu procedeix del sègol
banyut, els indis americans amb el seu "peyote", els hebreus el "mana"; el vesc dels
druides, etc. ... totes aquestes substàncies naturals contenen psicotròpics
similars a l'àcid lisèrgic o LSD, per això és fàcil suposar efectes similars.
Les imatges tan semblants del paradís o l'infern, de Déu o del Diable, depenent
del "estat de gràcia o de pecat" del novici, en cultures tan distants
geogràficament, poden així explicar-se de forma senzilla. La hipòtesi del
"inconscient col·lectiu" de Jung per explicar aquest fenomen s'està
posant actualment en dubte a la llum de les investigacions que s'han fet sobre
els efectes de substàncies psicodèliques.
Si suposem que els orígens de la religió
tenen relació amb els descobriments de plantes sagrades, d'aliments de déus,
això no s'ha d'interpretar en descrèdit o menysvaloració de la religió ja que
això seria un judici totalment anacrònic. Els valors, l'ètica i la moral de fa
5000 anys no es poden mesurar amb paràmetres actuals.
Mitos y símbolos de la Amanita
muscaria
El tabú dels fongs
El mite i els símbols
Religió i fongs
Religión y hongos
Enteógenos y neochamanismo
Enteògens o la
Gran Gresca
Comentaris