El Louvre, presa de contacte

      Estàvem esgotats, però la nostra curiositat era insaciable i constituïa un estimulant per als nostres malparats músculs. El recorregut el vam fer envoltats per una boira grisa, més aïna freda, tenint en compte que estàvem a la primavera: els núvols tan prompte cobrien el cel com desapareixien espentats per un pertinaç vent. Clars de sol i pluja. Així transcorrien els dies. Per a reconfortar-nos ens vam ficar dintre del Louvre. Cras error! Aquest palau, ara reconvertit en museu, era igual o major que Versalles i per les seves amples galeries, on penjaven quadres i estàtues de totes les èpoques, transitaven grans grups de visitants, molts perseguint als seus guies que alçaven gaiatos o paraigues perquè el grup no s'escampara per fosques cambres. Estava viatjant per un dels museus més gegants del mon, al mateix temps fent un vertiginós viatge per la història humana.

Carlos i la Pirámide del Louvre

Vista de la sala Denon

Eugènia i el quadre de Biagio d'Antonio Le Portement de Croix

Mare i filla davant del Sant Sebastià de Perugino

      Els peus em pesaven com el plom i a males penes si podia arrossegar-los; per a agreujar la situació, una ungla traïdorenca m'estava esgarrant la pell del dit veí, produint-me un coentor insuportable. Obres de Leonardo da Vinci, Donatello, Fra Angèlic, Rafael.. la Mare de Déu de les Roques… zis, zas!... Sant Sebastià de Mantegna, Lucca Giordano, Sebastià del Biombo, i allí, en la mateixa sala, donant l'esquena a una esplendorosa obra de Veronés, centenars de turistes botaven per a contemplar la Gioconda, apinyats i donant-se colzades per a aconseguir una mala fotografia de la carassa d’aquella dona representada en el diminut quadre, persones que sense contemplar-la… fugien ràpidament amb el seu trofeu. D’aquesta manera ara ja tenien proves gràfiques de la seva presència junt amb la Gioconda!

La sala de la Gioconda o Mona Lisa

        M'enfado amb aquella gent i, la veritat, no sé bé perquè ho faig. Diu la Wikipedia que la fama d'aquesta pintura no es basa únicament en la tècnica empleada o en la seva bellesa, sinó també en els misteris que la rodegen. A mi, particularment, no em diu res en especial. Hi ha centenars de pintures que em resulten molt més belles i interessants. Però perquè és el quadre més famós del món, o almenys el que visiten més milions de persones? Ja he avançat que no és per la seva bellesa, llavors és pels misteris que rodegen la pintura: dona enigmàtica, no se sap si era una dona embarassada, ni si era la dona  delGiocondo… En 1911 va patir un robatori… doncs, la que hi ha al Louvre es l'original; les reproduccions realitzades són iguals o superiors. Moltes pintures posteriors s'han inspirat en aquest quadre; hi ha milers de paròdies de l'obra; els escriptors sensacionalistes utilitzen l'obra en els seus extravagants novel·les convertides en llibres supervendes, com el Codi da Vinci.

        Vesari, pintor italià i biògraf de Leonardo da Vinci, fa una magnífica descripció de la representada : "Els seus ulls límpids tenen la resplendor de la vida, ornats de matisos rojos i plomats, estaven vorejats de pestanyes el resultat de la qual suposa la major delicadesa. Les celles amb la seva implantació a vegades més espessa o més esclarissada, segons la disposició dels porus, no podien ser més vertaderes. El nas, d'encantadores aletes rosades i delicades, eren la mateixa vida. En el buit del coll, l'espectador atent percebia el bategar de les venes".

     

      Me’n vaig! No suporto eixes persones que passen per davant d'obres d'art sense dedicar-los ni una mirada. Què faig jo en el Louvre a boqueta de nit? Sé que no podré contemplar cap obra d'art com a mi m'agrada fer-ho. Així doncs, vaig a ficar-me amb la gent, els observaré i els trobaré els seus defectes! Així em venjaré! Passats uns minuts, centenars de zeladors ens desallotgen del museu com si fóssim un ramat de borrecs. Per les distintes galeries que confluïxen davall de la piràmide de vidre discorren rius humans que desemboquen en les escales i, allí, altres zeladors ens condueixen cap a les portes d'eixida. No soc bo comptant tantes multituds, però a mon parer allí dins érem milers i milers de persones. 

Pont d'Alexandre III vist des del pont de la Concorde

      Pugem al carruatge tirat pel mul i emprenem la tornada a la posada de Vèlizy; la bestiola camina baix un cel gris i plujós; transitem pel pont de Sèvres que ens permet travessar el Sena. El forest deMeudon ens embolica en la foscor; llops ficticis llancen terribles udols i la mirada de reüll del mul ens diu que està aterrit. Amb regnes fermes conduïm l'animal -que se sent més segur- cap a les afores del bosc i, al sobrepassar un tossalet contemplem les llums de la posada de la petita aldea de Vèlizy. 

Dues imatges de l'hotel Holiday Inn de Vèlizy

      Al costat del foc, l'hostaler disposa una taula de pi i ens ofereix un sopar a base de pizzes italianes –que son la versió de les nostres coques dutes a Nàpols pels catalans- i un vi de Bordeus. La nit la dormim d'una tirada, de tant esgotats com estàvem. Somií amb una dona de celles esclarissades que somriu i no sé el motiu; quan li pregunto per que es riu, obri la boca i mostra unes horroroses dents negres i amb una veu cavernosa diu: de tu, em burlo de tu!