Paris mon amour: Versailles

     Ja fa temps que desitjava visitar els meus veïns gals i admirar les meravelles del seu país. Sobretot, m'havien parlat molt bé de la seva capital: una aldea situada al costat del riu Sena, no lluny d'un petit altar celta ubicat sobre un tossal que els romans anomenaven Muntanya de Mart. No vull comptar-vos les vicissituds del meu viatge, el qual vaig fer muntat en una estranya au metàl·lica que em va deixar abandonat –a mi i a la meva família- enmig d'un prat de la contornada de París.

      Vam arribar a boqueta de nit i ens allotjarem en la posada de Vèlizy, un poblet rodejat de grans boscos, com el de Meudon, prop  de Versalles. Com fèiem durant els dies que vam romandre en la Gàl·lia, cada matí l'hostaler ens prestava una carreta tirada per un mul que ens traslladava fins al pont de Sèvres, per on creuàvem el Sena de camí cap a Notre Dame. Mai havíem vist tanta gent junta i de totes les races, barrejats uns amb els altres, uns muntats als lloms de  bèsties de càrrega, altres a cavall i d’altres en carros, que els conduïen cada matí cap a París, per comerciar amb les seves mercaderies o treballar allí. A boqueta de nit, esta multitud feia el viatge contrari de tornada a les seves aldees de la perifèria.

El panteó de París

     Quan vam aplegar a París, el primer que vaig veure va ser una lluna rogenca que eixia per damunt de la teulada del panteó, situat allà baix en una enorme planura fluvial. Nosaltres albirarem de seguida el paisatge i la plana per la qual discorria el Sena, encimbellats dalt d'un tossalet, més aïna una terrassa fluvial, que es denominava Trocadèro. Allà baix, sobre un petit pantà lacustre, rodejat de canyars i senills, nedaven els ànecs, les fotges i els galls de canyar. En el centre de la llacuna havien alçat un estrany menhir, el qual no era de fusta, ni de pedra: la seva estructura semblava com milers i milers de canyes entrellaçades, però la seva consistència era com la plata i l'or, elements que nosaltres coneixem com a metalls. La seva envergadura era excessiva per a la nostra primitiva ment. Quatre grans pilars reposaven a cada costat de la llacuna i, els feixos metàl·lics que d'allí sortien, s'imbricaven tots junts en el centre, formant una torre, la cúspide de la qual arribava a rascar el melic de la lluna.

Quatre vistes de la torre d'Eiffel des del Trocadèro

      Milers de torxes de teia il·luminaven tota l'estructura que s'alçava majestuosa il·luminant l'aldea parisenca. Uns tambors ressonaven en l’altar que s'havia construït al costat de la llacuna, els xamans cantaven cantells salmejats  i una multitud dansava al ritme de la música. Des de la nostra talaia del Trocadèro contemplàvem una escena màgica indescriptible: els druides simulaven rajos i trons amb fines làmines de plata, els assistents sucumbien a un estat catalèptic i viatjaven al més enllà on afirmaven que parlaven amb els seus avantpassats. En grans fogueres es torraven bous, porcs senglars i xais que eren repartits a bocins entre els assistents. Nosaltres no podíem aguantar més la nostra fam i ens aproparem a un senda que descendia cap a la llacuna on es celebrava la festa i, allí, junt amb una enorme estàtua que representava una deessa, un hostaler havia disposat una botiga on repartia trossos de carn.  Als peus de l'estàtua soparem, mentre contemplàvem aquell màgic espectacle!

En primer terme l'estatùa equestre del Rei Sol i, al fons, el château de Versailles

      Matinem i l'hostaler de Vèlizy ens va preparar un desdejuni amb uns panets, molt lleugers, que ells anomenaven croissants.  La boira baixava, espessa i freda, des dels tossals del pròxim forest  de Meudon. Des del nostre menjador escoltàvem les campanes que procedien de Viroflay i Chauville. Prats de fenc i carretes de pobletans arrossegades per bous desfilaven pel camí de Versalles. La nit màgica de Trocadèro i el viatge al més enllà que experimentarem la passada nit ens traslladaren a un altre temps, o almenys eixa era la sensació que experimentàvem aquell gèlid matí. L'hostaler francès, monsieur Festiu, ens va aconsellar que visitàrem el palau que el Rei Sol, Lluís XIV, s'havia construït prop d'un antic bosc  de l' Île-de-France. Encara que el nostre objectiu era visitar i gaudir de les delícies franceses, el nostre amor propi es va veure vilipendiat al recordar-nos al borbó francès, perquè el seu nét Felip estava lluitant al nostre país contra l'arxiduc Carles d'Àustria, defensor dels nostres furs, dels nostres costums i de la nostra llengua. Vullga la providència que el borbó siga derrotat i torni a gaudir del seu palau de Versalles. Nosaltres no volem un gavatx en la nostra casa!

Eugènia al Parterre d'Eau

Carlos al Gran Canal

Maria Eugènia al Parterre d'Eau

Gonçal sortint del metre

     Vam fer cas del consell de l'hostaler i caminarem pel bosc de Versalles, rumb al palau. A poc més de dos milles albirarem un enorme palau encastellat dalt d’un pujol. El seu pati d'armes estava tancat per una gran reixa daurada, al fons, un edifici de parets de rajoles monumental. El rei no va sortir a rebre'ns; igual ens donava, en el pati havíem vist la seva estàtua muntada a cavall. Darrera d’aquest edifici vam descobrir un enorme jardí que havia construït André Le Nôtre. La façana del jardí era de model italià amb un primer pis de carreus encoixinats; en total hi havia dos plantes més, amb crugies reculades, entrants i ixents que alternaven columnes i pilastres. El tercer pis és l'àtic, rematat per figures escultòriques. Per totes les bandes volaven els corbs pidolaires: en aquell país pareixia que tot el món vivia com els còrvids.

Entrada de Versalles

Dues vistes de l'estany de Latona. La Font amb el tapis vert i el Grand Canal al fons

     Quan l'arquitecte Le Vau va construir el palau nou, el va dotar d'una gran terrassa per a gaudir del paisatge, però més tard, a l'arquitecte Mansart se li va ocórrer tancar l'enorme balconada amb una llarga fatxada les línies arquitectòniques que eren iguals a les del palau nou: va sorgir així la Galeria dels Espills. L'esplèndida decoració va ser obra de l'equip de Charles Le Brun. Les habitacions del rei i de la reina donaven a aquesta lluminosa galeria que utilitzaven per passejar els gèlids dies d’hivern.

Grand Canal i al fons el palau de Versailles

Dues vistes del parterre d'Eau

Saló dels jocs 

Els saló dels espills

     Al final ens cansarem de veure tant de luxe i tanta grandiositat: aquell palau era excessiu, i a la seva desmesura contribuïa la decoració de Charles Errard i Noël Coypel. El jardí era més gran que la nostra aldea valenciana, tot ple d'estanys i escultures, les quals s'assenyalaven unes a altres. En total unes 850 hectàrees de parcs i jardins. Els seus escultors van ser François Girardon i  Le Hongre.

L'estany de Latona. La Font amb el tapis vert i el Grand Canal al fons

Maria Eugènia al Parterre d'Eau

     Els parterres estaven  molt curats en les proximitats del palau, però el jardí es convertia en selva a mesura que ens allunyàvem del palau. Després de travessar un bosc amb prats plens de borrecs i cavalls, arribarem a uns palauets construïts sobre l'antiga vila de Trianón. Lois Le Vau, l'arquitecte del château de Versailles, va ser el constructor del petit i del gran Trianón, viles on es refugiava Lluís XIV quan fugia de la Cort. El petit Trianón té els murs revestits de porcellana de Delft, adornat amb bells parterres. El Gran Trianón es va construir de marbre i fins avui en dia, els gals ho utilitzen per a les recepcions oficials de la República. A mi, particularment, en va sorprendre el saló decorat amb seda groga.

Gonçal i Carles al  Grand Trianón i domini de Maria Antonieta

Sala groga del Gran Trianón. Saló de la familia de Luis Felipe

Mirador del Grand Trianón construït amb marbre rosat del Languedoc

      Enmig del bosc, a la mateixa distància entre el Gran Palau i els Trianóns, es troba el Gran Canal, excavat en 1667 i omplert amb aigua bombejada des del Sena. Les aigües verdes reflectien uns núvols grisos que amenaçaven amollar aigua a càntirs, la qual cosa no espantava a unes parelles que passejaven amb barca pel llac.

Vista del Grand Canal

     La llarga caminada ens va obrir la gana. Per aquells jardins circulaven milers de persones gaudint de la pau i la serenitat que desprenia el lloc. En temps del Rei Sol van arribar a viure més de vint mil persones en aquell palau. No podíem entretindre'ns, doncs eren múltiples les meravelles que ens quedaven per visitar, com les fonts de Neptú, les de Latona i Apol·lo, el Bosquet de l'Encelade, i la cosa que mes en va agradar –donat el meu caràcter fantasiós-   fou la font del Dragó. Si desitjàvem menjar ens havien d’afanyar, doncs la gent començava a arrimar-se als refectoris. Prop del Gran Canal descobrim una posada on ens van donar de menjar unes baguettes –varetes fines de pa- amb salsitxes i unes creïlles torrades amb salsa picant. Desprès de l’àgape tornem fins a Vèlizy per aparellar el carruatge que ens conduirà fins a París.

Fotografía de Nadia Lyon

Dues vistes de la Font del Drac