Lluc, el santuari sagrat dels mallorquins

     Per la mateixa carretera, aviat arribarem a Escorca on hi ha el monestir de Lluc, un municipi sense poble, perquè Escorca és només una esglesieta restaurada del segle XIII (Sant Pere) i una alqueria camperola.

Imatge del municipi de Escorca. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     En aquells temps, a partir d'Escorca, començaven les immenses propietats dels Cavallers del Temple, les quals arribaven fins a Pollença.

      El santuari de Lluc -Lug altra vegada, diu Juan García Atienza - o millor, el nom del suposat pastor o monjo que, segons la llegenda, van trobar la imatge negra de la Mare de Déu, apareguda per lluitar contra els moros, entre prodigis com llums celestials i càntics angèlics. No obstant això, l'estructura moderna de la talla desmenteix l'època de l'aparició.

Santuari de la verge de Lluc. Foto: Gonçal Vicens Bordes

      Juan García Atienza opina que el monestir va tenir una fundació màgica que van intentar amagar amb les reformes dels segles XVII i XVIII. Ho demostraria, en primer lloc, l'escut de Lluc amb l'esquadra del constructor, amb l'angle tornat cap amunt. Això marca la relació dels cavallers del Temple amb les confraries dels constructors que van crear unes estructures destinades a potenciar les estructures transcendentals de l'home creant un espai sagrat amb arcs, ogives, òvuls mandèlics, vidrieres alquímiques i elements amb les proporcions pitagòriques.

La Mare de Déu de Lluc. Fotografía: Wikipedia

     En realitat, llegim en Misterios de las Baleares, l'esquadra invertida corresponia a l'escut d'armes del cavaller Tomàs Thomàs, militar distingit al servei del rei Alfons V i gran devot de la Mare de Déu de Lluch, el qual va ser l'impulsor d'un Col·legi de sacerdots seculars que atenguessin al culte de la verge i dels pelegrins que arribessin al monestir per venerar-la. 

     El seu fill Baltasar Thomàs va donar en 1491 els seus béns al monestir amb la condició que fossin esculpides en marbre, sobre el portal major de l'església, l'escut d'armes i la divisa del seu pare, que van passar a convertir-se en el blasó del Priorat.

La pedra clau de l’arc té esculpida una esquadra invertida. Foto: Gonçal Vicens Bordes

      Els constructors dels "espais sagrats" es van agrupar en societats secretes de picapedrers, cadascun amb la seva marca, herència dels petroglifs megalítics.

      Després de l'abandonament dels templers, el santuari va ser comprat per una estranya confraria anomenada dels Obradors que van pagar a l'Ordre de Sant Joan de l'Hospital per quedar-se el que els pertanyia a ells com a hereus del Temple. Aquests Obradors són el germen de les posteriors ordres maçòniques (maçons = constructors, obrers).

      En Lluc no queda res de l'Edat Mitjana. És obra del segle XVII i segle XX. De misteriós podem contemplar la verge negra i la suposada figura diabòlica que recorda al Bafomet templer, sobre el rellotge, a la llinda de la porta. El seu doble joc d'ales i banyes de boc que li surten del crani i amb la seva gorra en forma de clepsidra, remarquen el seu significat diabòlic, diu Atienza.

Entrada al santuari de Lluc. Foto: Gonçal Vicens Bordes

Retall de la imatge superior on es veu el suposat bafomet. Foto: Gonçal Vicens Bordes

      El camí d'accés a la cova de l’aparició, el Camí dels Misteris, amb les figures de JOSÉ LLIMONA, va començar a ser construït en 1909, finalitzant les obres el 1913, per Joan Rubí i Guillem Reynés amb l'assessorament d'Antoni Gaudí. En la línia d'aquest artista, així com Doré, Blake o Rosetti, que van saber intuir el misteri i els símbols de la tradició primigènia. Els Misteris de Llimona constitueixen un repte de significacions  ocultistes.

El primer misteri, enquadrat dins d'una escultura en forma d'ull de pany. Foto: Jota_erre

Foto: Gonçal Vicens Bordes

     En el primer monument de la pujada, el de l'esplanada, sorgeix l'ull de pany que es repetiran en l'últim, a la part alta del turó. Els elements de la PASSIÓ són medallons rodons, els de la RESURRECCIÓ són quadrats i la NATIVIDAD arcs de mig punt. A la part alta, la creu té el braç transversal en forma de triangle, Les lletres dels misteris són de color vermell, blau i or, els colors bàsics de l'obra alquímica.

Foto: Kai-Uwe Fisher

    Es creu que Sa Sibil·la (cant apocalíptic nadalenc) va sorgir en aquest santuari i es canta en el solstici d'hivern. Se suposa que és una adaptació dels versos escrits per la suposada SIBIL·LA DE ERITREA, tremebunda profecia mil·lenarista, anunciadora de destres que enfonsaran el món.

  

Santuari de Lluc. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     No obstant això, el músic Pedrell sosté que són una adaptació de la profecia de Sant Agustí a La Ciutat de Déu (llibre XVIII), traduïda al català per Anselm Turmeda (s, XIV), lul·lista fervorós que va acabar els seus dies a Tunísia convertit a l'islamisme, sent un dels mestres més lúcids del sufisme.

      El santuari va tindre una gran devoció i un munt de peregrins acudiren a ell. Per a la acollida dels viatgers es va construir l'antiga hostatgeria a mitjan segle XIV, coneguda com els Porxets pels seus porxos, allotjaments que encara avui dia romanen ben conservats i en ús. Es tracta d'una de les escasses construccions de Mallorca que és fidel representant de l'Arquitectura Popular del final de l'Edat Mitjana, amb estructures de fusta sobre murs de calç i cant en què, com a curiositat, encara es mantenen els estables i pessebres on es guardaven les bèsties que acompanyaven els pelegrins a la ruta, situats al costat de les cel·les que aquests ocupaven.

Planta baixa de l'antiga hostatgeria amb els pessebres en primer terme. Foto: Gonçal Vicens Bordes

Vista general dels Porxets, les cel·les de pelegrins es trobaven en el seu nivell superior i, en l'inferior, es estabulaban les bèsties de càrrega que els acompanyaven.
Foto: Gonçal Vicens Bordes

 

Vista general dels Porxets.  Foto: Gonçal Vicens Bordes

      Però, el Lucus, el Bosc sagrat de la prehistòria, encara ens dona sorpreses. Aquí està el meu rector preferit. Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda (Santacirga, Manacor, 2 de febrer de 1862 – Palma, 8 de gener de 1932) fou un escriptor mallorquí, eclesiàstic, lingüista, folklorista, arquitecte de diverses esglésies i capelles i periodista. Per la seva tasca a favor de la llengua catalana, fou anomenat «apòstol de la llengua». Son fonamentals les seves obres el Diccionari català-valencià-balear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d'en Jordi des Racó.

Diccionari Català-Valencià-Balear. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Les rondalles aparegueren en forma escrita a partir d'una sèrie de recopilacions recollides i literaturitzades per Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda, sota el pseudònim de Jordi des Recó, i es publicaren a partir de 1880 amb el títol Aplec de Rondaies Mallorquines d'En Jordi d'es Racó, dividits en vint-i-quatre volums.

      

Rondalles Mallorquines. Foto: Gonçal Vicens Bordes

 

     Les rondalles són narracions populars que combinen elements fantàstics amb reals i llegendes. Les situacions i els personatges que hi apareixen se solen situar en un espai i un temps indeterminats i poden ser comuns a diferents pobles i cultures. Les rondalles tenen un caràcter anònim i antigament es transmetien de manera oral de generació en generació. En conjunt, pertanyen a un patrimoni col·lectiu d'arrel indoeuropea.