Bélibaste, l’últim càtar
A mitjan segle VI, amb l’emperador Justinià,
Bizanci inicia la seva expansió pel Mediterrani, (Còrcega, Sardenya i Sicília),
ocupa l’antic regne vàndal del nord d’Àfrica i aplega a les Balears, Alacant i
part d’Andalusia; per altra banda, ocupa extenses regions d’Asia menor i el
pròxim orient, ampliació que va ser frenada al segle VIII per l’expansió
musulmana.
L’expansió Bizantina i musulmana van
ocasionar la fugida de l’Orient Mitjà de nombroses doctrines religioses,
algunes de les quals es van instal·lar a Europa, on foren declarades
herètiques.
Per comprendre la història que anem a
contar, a nosaltres ens interessen les doctrines dualistes de caràcter gnòstic,
una de les quals, el catarisme, va
aconseguir arrelar cap al segle XII al Llenguadoc, on comptava amb la protecció
d'alguns senyors feudals vassalls de la corona d'Aragó.
Zona càtara. Font: Bloc amb swing
Amb influències del maniqueisme
en les seves etapes pauliciana (una interpretació maximalista dels ensenyaments
de sant Pau pel que fa a la castedat, el celibat i la santedat d'aquestes
virtuts) i bogomila, el catarisme afirmava una dualitat creadora (Déu i
Satanàs) i predicava la salvació mitjançant l'ascetisme i l'estricte rebuig del
món material, percebut pels càtars com a obra demoníaca.
Quan Inocenci III va arribar al poder el 1198, va resoldre suprimir
el moviment càtar amb la definició sobre la fe del IV Concili del Laterà. En 1209 el
Papa Inocenci
III va convocar al rei Felip II August de França per dirigir una croada contra els
càtars. La direcció militar li se encomana al noble francès Simó de
Montfort. La direcció espiritual recaurà en Arnauld Amaury, abat de Citaux
(del Císter) un dels artífexs de la mort de nens, ancians i dones, al que
s’atribueix la frase: “Mateu-los a tots! Deu sabrà reconèixer als
seus!”.
Inocenci III
El Llenguadoc tenia abundants
recursos naturals, un comerç important originat per jueus (instal·len bancs) i
artesania de gran qualitat XII. La croada va aconseguir l'adhesió de
pràcticament tota la noblesa del nord de França que va veure bones oportunitats
de saquejar la riquesa del sud.
La Croada
contra els albigesos (1209-1244) es va resoldre militarment, amb dos
batalles decisives. La de Besiers (1209) on els van assassinar a 7.000 homes,
dones i nenes en l’Església de Santa-Madeleine. La tragèdia de Besiers va
induir a la resta de les ciutats a rendir-se sense combatre, excepte
Carcassona, la qual, assetjada, haurà de rendir-se per falta d'aigua.
La segon acció, la definitiva, es
la batalla de Muret (1213)
en la que el rei aragonès Pere II el Catòlica, defensor de Raimon VI i dels
poders occitans, és vençut i assassinat. Sembla que el rei aragonès, crescut
amb la victòria de las Navas de Tolosa contra els sarraïns, decidí provar la
seva vàlua com cavaller canviant-se l'armadura amb un dels seus homes per
enfrontar-se com simple cavaller amb Simó de Montfort, però l'objectiu croat
era matar al rei a qualsevol preu i així ho va encarregar a dos dels seus
cavallers, Alain
de Roucy
i Florent de
Ville, que van abatre primer el cavaller que vestia l'armadura
reial, i després, li pararen una trampa al rei, cridant amb veu alta que el rei
s’amagava disfressat i quan aquest es va
descobrir al crit de El rei, heus-el aquí!, tot i haver
acabat amb alguns dels atacants, fou apunyalat i mort pels francesos.
Recreació de la Batalla de Muret (1213). Font: La
mirada histórica
A partir d’ací es succeeixen una
sèrie de derrotes dels càtars, molts foren cremats en fogueres, el quals,
finalment, iniciaran la fugida cap a terres italianes i catalanes, aplegant fins
i tot a Lleó, camuflats com a peregrins del Camí de Santiago.
La creu càtar, creu d’Occitània o bandera de la Vall d’Aran
Des de maig de
1243 fins a març de 1244, la ciutadella càtara de Montsegur
va ser assetjada per les tropes del senescal de Carcassona i de l'arquebisbe de
Narbona. El 16 de març de 1244 va tenir lloc un acte, on els líders càtars,
així com més de dos-cents seguidors, van ser llançats a una enorme foguera en
el Prat dels cremats als peus del castell. Més
encara, el Papa (mitjançant el Concili de Narbona en 1235 i la butlla Ad extirpanda en 1252) va decretar
severs càstigs contra tots els laics sospitosos de simpatia amb els càtars.
Després 1330, els registres de la Inquisició amb prou feines contenen procediments contra els càtars.
El camí de fugida dels càtars.
Font: Bloc amb swing
Molts dels
que fugen de les seves llars per la por a les matances ho fan per aquestes
rutes de comerciants i ramaders occitans que creuen la barrera dels Pirineus
per desenvolupar els seus negocis. Tots ells utilitzaran dues vies principals
d'entrada a la península: d'una banda travessant la vall d'Aran i, de l'altra,
seguint una ruta establerta entre el comtat de Foix, al Llenguadoc, i el vescomtat
de Castellbò, ja a Catalunya, allà per la Seu d’Urgell.
Vescomtats de Castellbó i
Cerdanya. Camins d’entrada a Catalunya
A
Catalunya, els heretges es van fer especialment visibles en el citat comtat de
Castellbò, i de forma igualment notable a Josa del Cadí, però
també, com recull l'historiador Ventura Subirats en El catarismo a Cataluña, en terres de la
Cerdanya, el Rosselló, les muntanyes de Prades i ciutats com Lleida o
Tarragona.
Josa del Cadí. Foto: Gonçal Vicens
Josa del Cadí. Foto: Gonçal Vicens
Molts
del nobles càtars vençuts a Occitània no van dubtar a aportar les seves espases
per a la conquesta de l'illa, animats per la promesa del repartiment de terres
en cas de victòria, com ho explica Gabriel Alomar Esteve
en un treball monogràfic sobre la qüestió, Càtars
i occitans al regne de Mallorca (Luis
Ripoll Editor, 1976). Una cosa molt similar, tot i que menys, passarà amb els
territoris conquistats als musulmans a València.
La
permissivitat catalana no es manifestava a Castella, sinó tot el contrari. El
rei Fernando
III el Sant no tardà en promulgar
un decret a Palència per perseguir als Manicheos que pul·lulaven per la
província, i no va dubtar a castigar-los amb les més dures penes. Els Anals
Toledans refereixen que "enforcó molts homes i va coure molts en
calderes", i el ja esmentat Lucas de Tuy diu que va perseguir "els
enemics de la fe cristiana amb totes les seves forces, i qualssevol heretges
que trobés, cremava amb foc i les brases, i la flama aparellava per als
cremar".
Flix, a la vora de l’Ebre, era
part del camí que recorrien els càtars per refugiar-se a la Matarranya o a les
terres del Maestrat. Foto: Gonçal Vicens
De Miravet els càtars pujaven el
camí de Pinell del Brai per refugiar-se a les terres de la Matarranya. Foto:
Gonçal Vicens
Castell de Miravet i el riu Ebre
encaixant-se per les muntanyes de Benifallet. Foto: Gonçal Vicens
El 1308
la Inquisició castiga severament el Castell de Montelhó, a
l’Occitània. Una família escapa pels boscos i aplega a Orta (Horta de Sant
Joan). Està formada Bernat Martí i Guillemeta Mauri i estava integrada en un grup de càtars, els quals tenien per
perfecte a Guillem
de Bélibaste, qui passa per Orta i s'instal·la després entre les
poblacions de Morella i Sant Mateu.
Horta de Sant Joan. Foto: Gonçal
Vicens
Arnes (Terra Alta), camí d’entrada
a la Matarranya. Foto: Gonçal Vicens
Pere Mauri, pastor i nebot de Guillemeta, és
el membre més important per la supervivència del grup, doncs és posseïdor del
tresor dels càtars enterrat en una cova del Pirineu, lloc que visita cada estiu
amb les seves ovelles transhumants i rescata unes quantes monedes d'or i plata.
Guillem de Bélibaste
era un criminal tornat perfecte. Va néixer el 1280 a
Cubièira, un poble del Razès (Aude), al sí d’una família de camperols acomodats
i càtara. Malgrat els seus
antecedents familiars, no és per vocació que Guilhem Bélibaste pren els hàbits, sinó una mica per casualitat.
Cap a 1305-1306 durant una baralla, mata un pastor de Vila-Roja de
Termenés. Els tribunals reconeixen la seva culpabilitat i li confisquen
els seus béns.
Val de Roures.Foto: Gonçal Vicens
Dues imatges de la Vall de Roure
(Matarranya), on es van refugiar grups de càtars. Foto: Gonçal Vicens
La creu dels càtars esculpida en
una llosa incrustada a la paret del vell cementeri de la Vall de Roure. Foto:
Gonçal Vicens
L’home
fuig deixant a la dona i al seu fill i entra en la clandestinitat dels
perfectes càtars. Per salvar la seva ànima i per penitència, ha de prendre els
hàbits. S’inicia i es designat perfecte en Rabastens (Tarn) per Philippe
d'Alayrac.
Dues imatges de Ràfales (Matarranya) considerat un “niu d’heretges”. Foto: Gonçal Vicens
A la Fontespatla (Matarranya) hi havia una importat colònia càtara. Foto: Gonçal Vicens
El cementiri de la Fontespatla es
conserven un grup important d’esteles discoïdals amb la creu càtara. Foto:
Gonçal Vicens
Els càtars aplegaven a terres
morellanes per Penya Roja de Tastavins. Foto: Gonçal Vicens
Al peu del castell de Morella va
florir una important comunitat càtar constituïda per teixidors de teles. Foto:
Gonçal Vicens
No
tardaran en ser empresonats els dos companys a la sinistra presó de la
Inquisició de Carcassona: la Cité (el Mur). Escaparan en 1309 i es refugiïn a
Catalunya. En 1314 s'estableix a Morella, en el regne de València i no tarda en
descobrir que al poble veí, a Sant Mateu, viu una
petita comunitat de càtars occitans en exili, majoritàriament originaris de
Montaillou (Ariège), i Bélibaste fa de pastor espiritual en aquest poble.
Abans de
prosseguir l’exposició hem de dir que el més essencial que sabem de Bélibaste
son les declaracions d’Arnaud Sicre i Pierre Mauri recollides per l’inquisidor
francès Jacques Fournier, publicades com si fossin una novel·la per Jean Duvernoy El Registre de
la inquisició de Jacqued Fournier (Bisbe de Pamiers), 1316-1325 (Edicions Mouton, Paris, 1978).
Sant Mateu (Maestrat) va donar
refugi a l’últim càtar, Guillem de Bélibaste, i a una important comunitat
occitana. Foto: Gonçal Vicens
També existeixen
unes novel·les històriques de Jesús Ávila Granados
titulada “El último hereje” (Editorial
Círculo Rojo, Almería 2012) i un llibre en italià de Lidia Flöss Il caso
Belibaste (Luni Editrice. Milano 1997) i la de Guivanni Braida “Guillaume
Bélisbaste, l’ultimo perfetto” (Edición Mauro
Baroni/Mediterranen).
Sobre
els orígens de Bélibaste i l’assassinat veure l’article de Gauthier Langlois “Nota sobre uns
documents inèdits concernents al perfecte Guilhem Bélibaste i la seva família”
publicat en la revista Heresis nº 35
del Centre d’Estudis Càtars en Carcassona.
Guillem
Bélibaste va ser famós gràcies
als treballs de Jean
Duvernoy i la seva traducció
al francès del Registre
d'Inquisició de Jacques Fournier, que
és la base del llibre d'Emmanuel Le Roy Ladurie “Montaillou,
village occitan”. Tambe la novel·la d'Henri Gougaud “Bélibaste”
(1982).
Molt
importants per conèixer la vida de Bélibaste son els tres actes descoberts que
foren redactats cap a 1640 pel notari Antoine Rocque en el seu Inventari dels
arxius de l'arquebisbat de Narbona.
Sant Mateu i lloc on estava el
fossar vell, on estaven soterrats els càtars. Foto: Gonçal Vicens
Segons
aquets estudis, una vegada Bélibaste instal·lat a Sant Mateu, a pesar de la
seva autoritat espiritual, no seria massa generós, especialment amb el seu amic
Pere Mauri, al que li volia furtar unes ovelles. Per enganyar al catòlics fa
creure que estava casat amb la vídua Raimon Marti que,
en realitat, era la seva concubina que havia deixat embarassada. Llavors, per
enganyar als càtars, la casa amb el seu amic Pere Mauri que assumeix la paternitat, doncs, gelós, desfà
aquest matrimoni.
Dalt de la porta d’entrada a l’ermita de de la Mare de Deu Dels Angels (Sant Mateu) podem contemplar dues esteles discoïdals
de l’antic cementeri càtar. Foto: Gonçal Vicens
Detall de les esteles discoïdals
de l’ermita de Sant Mateu. Foto: Gonçal Vicens
No
obstant això, pren seriosament el seu paper de pastor. Predica, beneeix,
administra el "consolament"
als moribunds i rep amb regularitat creients als que instrueix en la seva
doctrina, encara que fos de forma ingènua i popular, com Arnaud Sicre, la mare del qual
va ser cremada en la foguera:
“Així
l'enemic de Déu, Satanàs, va fer cossos d'home en els quals empresonà aquests
esperits (...). Aquests esperits, quan surten de les túniques, és a dir d'un
cos, s'escapen tots nus, atemorits, i corren tan de pressa, que si un esperit
fos sortit d'un cos a València i hauria de entrar en un altre a la regió de
Foix, i encara que plogués abundantment durant tot el camí, és tot just si tres
petites gotes de pluja el mullarien. Corrent així atemorits, van cap al primer
forat buit que pot trobar, és a dir, el ventre de qualsevol animal que té un
embrió encara sense vida: gossa, conilla, egua, o qualsevol altre animal, o més
al ventre d'una dona, de tal manera que si aquest esperit va fer un mal acte en
el seu primer cos, entra al cos d'una dona. Així els esperits se'n van de
túniques a túniques fins que entrin en una bella túnica, és a dir en el cos
d'un home o d'una dona que té el raciocini del bé (és a dir càtar), que en el
cos siguin salvat, et que després d'haver estat sortit d'aquesta bella túnica,
torna al Sant Pare".
Esteles discoïdals senyalat la
ubicació de l’antic cementeri de Sant Mateu. Foto: Gonçal Vicens
En
realitat Arnau Sicre (o Sucre) està aquí per guanyar-se la confiança de
Bélibaste, enganyant-lo dient-li que tenia una tia que estava malalta i volia
que tornès a Occitània per fer-li el Consolament,
on l’esperaven per detenir-lo. A canvi, el traïdor rebrà els bens confiscats a
la seva mare per l'inquisidor que la va cremar.
Bélibaste es deixa convèncer per Arnaud
Sicre tornar a Llenguadoc. Durant el camí en Tírvia a la diòcesi d'Urgell,
Arnaud Sicre ho denuncia (1321) al senyor de la regió de Foix. Detingut,
conduït a Castelbon, fou jutjat a Carcassona i Bélibaste es cremat el 24
d'agost del mateix any al castell de Vila-Roja de Termenés, residència de
l'arquebisbe de Narbona, que ja l'havia condemnat per assassinat. Va morir amb
dignitat, sense abjurar la seva fe. La seva mort en martiri encara milita avui
per la tolerància religiosa.
Al cementeri nou de
Sant Mateu també es conserva una estela discoïdal a dalt del mur d’entrada al
recinte. Foto: Gonçal Vicens
L'inventari dels arxius de l'arquebisbat
de Narbona ens descobreix que la víctima es deia Barthelemy Garnier i venia de Vila-Roja de Termenés. Els
historiadors proposen una hipòtesi per explicar el mòbil del crim: la víctima
portava els ramats de l’arquebisbe de Narbona a les pastures d’estiueig de
Cubièira, on li agradava amenaçar a Bélibaste de denunciar-lo com herètic. Si
és el cas, podem concedir circumstàncies atenuades a Bélibaste.
Amb Bélibaste desapareix l'església càtara
occitana. No obstant això, subsisteix una església càtara a Bòsnia els membres de
la qual es convertiran a l'Islam a finals del segle XV.
Comentaris