Els càtars: de l’interior de Catalunya a les terres de l’Ebre
Amb la derrota occitana soferta
pels occidents desprès de la Creuada contra el Albigesos no li va restar altra
eixida al comte de Tolosa Raimon VII que jurar-li vassallatge al rei francès
Lluís IX (Sant Lluís), baix la regència de sa mare Blanca de Castella. Ja hem
vist com darrera la persecució càtara hi havia una maniobra política i
econòmica per part de la monarquia francesa i de l’església de Roma per acabar
amb el poder dels rics nobles occitans (com els comtes de Tolosa, compromesos
amb el catarisme, la fortuna del quals podia comparar-se amb la del rei de
França).
L’Església parisenca de la Saint Chapelle
va ser construïda per Lluis VIII per a la seva dona Blanca de Castella. Els
elements constructius, les lloses del sòl... combinen la flor de lis francesa i
les torres de Castella. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El camí dels càtar per Josa del Cadí. Foto: Gonçal Vicens
Bordes
Josa del Cadí, al fons i la carretera que condueix fins a
la Seu d’Urgell. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Molts d’aquests cavallers van
participar en la conquesta de Mallorca i, en un grau inferior, en la de
València. El mateix camí, per terres del Rosselló, la Cerdanya, Andorra i
Urgell, seguiren els exiliats càtars, que experimentaren una forta repressió
desprès de la caiguda en desgràcia del Temple que havia estat un dels seus
protectors. Llavors, els esbirros de la Inquisició no van tenir la més lleu
pietat ni amb els cavallers, produint un allau de
refugiats religiosos.
A lo llarg del segle XIII, la
ciutat de Lleida esdevé un gran centre econòmic afavorit per la presència de
repobladors procedents de diferents llocs del Llenguadoc i d’altres regions de
França, com la Gascunya, Provença, la ciutat de Poitiers...
La ciutat de Lleida baixant pel camí càtar. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El meu propòsit no es fer una
història exhaustiva d’aquestes immigracions, sinó una mena de passeig turístic
per les valls que utilitzaren el càtars fins aplegar al País Valencià. Ja hem
vist part de la Matarranya, Morella i Sant Mateu. El camí dels Bons Homes comença al
castell de Montsegur (Arièja,
França) fins al Santuari de Queralt a Berga, prosseguint terres avall fins al
santuari del Miracle, buscant el riu Ebre. El Camí dels bons homes s’ha
convertit actualment en un sender de gran recorregut (GR-107), que es pot
recórrer a peu, a cavall i en la majoria de trams en bicicleta de muntanya. Si
fem aquest recorregut seguirem les petjades del catarisme a Catalunya i fins a
França, travessant els Pirineus.
Bellver de la Cerdanya eren les portes per enfonsar-se
per la Serra del Cadí i fugir de la persecució dels inquisidors. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Existeix una variant que des de Tuixent, passant per
Gósol i Saldes, arribant també, fins al santuari del Miracle al Solsonès i
segueix majoritàriament el GR 7. Nosaltres deixarem per un altra vegada el camí
que passa per Bellver de Cerdanya i Prullans i seguirem el que comença a la
vall trementinaire de Tuixent,
on de la resina del pi roig s’extreia la trementina. Les dones del poble tenien gran coneixement de les
plantes i les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis
ancestrals adquirits per transmissió oral. El producte mes popular que venien
era la trementina d’on van rebre el nom de trementinaires.
Aquestes dones, al menys dos cops a l’any, marxaven de casa uns dies fins a
quatre mesos, seguint sempre.
Ermita de Sant Jaume de Tuixent, al costat del camí càtar. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Tuixent, el poble de les trementinaires. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Museu de les trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El poble de Tuixent
domina el camí de la Seu d’Urgell. Foto: Gonçal Vicens
Bordes
El poble de Tuixent
domina el camí de la Seu d’Urgell. Foto: Gonçal Vicens
Bordes
Tuixent i les seves pallisses cobertes de fusta. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Aigua clara i freda en una font
de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Església de Josa de Cadí. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El poble de Josa de Cadí era
considerat un niu d’heretges per la inquisició. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Gósol. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Gósol des del Coll de Josa de Cadí. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El castell
vell de Gósol, on s’ubica el cementeri dels càtars. Foto: Gonçal Vicens
Bordes
Coll de Josa, Limiti entre el
Berguedà (Barcelona) i L’Alt Urgell (Lleida). Foto: Gonçal Vicens
Bordes
Diuen que aquestes mans eren dels
càtars. L’aproximat amb el camí dels Bons Homes, i el fet que a França es
trobin unes altres d'aquesta època, va fer que periodistes e investigadors
les vinguessin a analitzar, finalment
les proves han resolt que van ser pintades entre 1200 i 1300 i podrien ser
càtares amb un 90% de probabilitat! Roc de les Mans. Font: Can Blanc de Vilacireres
Cal visitar, pels voltants de Gósol,
l'ermita sense sostre de Santa Eulàlia de Bonner, el
Molí d'en Güell, nucli habitat on càrregues aigua baixant a la font que hi ha
sota el pont. D'aquí a Gósol un bonic passeig, per les vistes, en ascensió
progressiva passant pel Molí de Feners, ja veus la cara sud del Pedraforca, Feners,
val la pena una petita visita, Espà,
comences a trepitjar asfalt, Sorribes
i finalment Gósol, amb el seu castell.
Parc Natural del Cadí-Moixeró. Foto: Gonçal Vicens
Bordes
El pintor Picasso es va curar
d’una tuberculosi a gols gràcies a la influència dels seus vents secs i
frescos.
Bagà es famós pels seus senyors:
Galceran de Pinós, que va ser almirall de la fota catalana i Hug de Pinós, en
francès conegut com Hugues de Payns,
un dels dotze selectes cavallers elegits per Bernat de Claravall per aixecar els fonaments de l’Ordre del Temple.
Retrat imaginar de Hug de Pinós
Ja que hem aplegat aquí, caldrà anar fins
a Saldes i pujar al Pedraforca prenent com a punt de partida de l’ascensió
el Refugi Lluís Estasén
(a 1640 m). Es pot accedir en cotxe fins el Mirador de Gresolet o fins sota mateix del refugi. Des de cada un
d’aquests indrets hi ha un camí que ens hi portarà (degudament senyalitzat en
ambdós casos). Impressionants les vistes i els rius encaixonats formant
profunds barrancs.
Les bruixes es balancegen sobre una enorme cadena que uneix els dos cims del Pedraforca. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El Pedraforca vist des del camí càtar. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El Pedraforca cobert per la boira. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Gonçal al Mirador del Gresolet (Saldes). Foto: Gonçal Vicens Bordes
Gonçal al Mirador del Gresolet (Saldes). Foto: Gonçal Vicens
Bordes
Baixarem desprès cap a la zona minera de Cercs,
on podrem visitar un dels poblats miners de Catalunya millor conservats. Aquí
podrem visitar el Museu de la Mineria
i fer una visita amb vagonetes a les entranyes d'una mina de carbó. El municipi
de Cercs es situa al nord de la ciutat de Berga, s'estén des dels Rasos de
Peguera fins als cims de Vallcebre,
a la dreta del riu Llobregat i a la riba de l'embassament de Cercs. Molt bona
la vista de la vall des de l’ermita de Sant Climent a Vallcebre.
Cases dels miners de carbó (Cercs), les millor conservades de Catalunya. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Museu de les Mines de Cercs. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Maquinaria emprada en les mines. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Pantà de la Baells. Foto: Gonçal Vicens Bordes
L’autor de l’article a Sant Climent de Vallcebre. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Masia a les muntanyes mineres de Vallcebre. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Vista el riu Llobregat i el pantà
de la Baells des de les muntanyes de Vallcebre. Foto: Gonçal Vicens
Bordes
Prompte aplegarem a Berga, on es situa el santuari
de Santa
Maria de Queralt. Se l’ha anomenat el “balcó de Catalunya”, imagineu
quines vistes! Val la pena visitar el Santuari, la imatge de la verge i la cova
de Santa Helena, on diu la llegenda que es va trobar la verge. El santuari de
Queralt és el principal centre de devoció de la comarca del Berguedà. Es troba
emplaçat gairebé al cim de la serra de Queralt a 1.120 metres d’altitud i els
dies clars la visibilitat abasta una bona part de Catalunya. El santuari fou
construït al segle XIV i renovat al XVIII. Al seu interior s’hi venera la
imatge de la Mare de Déu de Queralt, del segle XIV. Annex al santuari hi ha un
antic hostal, que funciona com a restaurant, on vam menjar un fabulós conill a
la brasa aromatitzat amb herbes del país.
Berga, al peu del santuari de
Queralt. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Escales (197 graons) que pugen a la cova de l’aparició de la Mare de Déu. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Des de la cova, centre geogràfic de Catalunya, es divisa el Montserrat. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Imatge de la Verge apareguda a Queralt. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Orant de Sant Quirze del Pedret
(Berga). Dintre d’un cercle solar trobem un Crist impartint la benedicció bogomila i a dalt un colom. Es una imatge de la tradició
càtara.
Carretera avall trobarem dues poblacions
orgulloses del seu passat templer. Es tracta de Gironella, travessada pel riu
Llobregat, i Puig-Reig,
a la riba dreta del riu, amb un pujol dominat per un castell i l’església de
Sant Martí, els dos de l’Orde del Temple. Poc abans de morir, el trobador Guillem de
Berguedà, va deixar en testament el castell de Puig-Reig i el
castell de Sabardà (Poble de Fenollet, Occitània) a
la Orde del Temple. L’església parroquial te una falsa torre que -segons diu Jesús Ávila Grandados en Catalunya
càtara. Un recorregut per 50 enclavaments herètics- podria haver
segut una “llanterna dels morts” per donar sortida, a través dels seus orificis
superiors, a les ànimes dels difunts. A prop de Puig-Reig, a Can Periques,
trobem la comanda militar templera millor conservada de Catalunya.
Gironella. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Gironella, travessada per riu Llobregat. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Puig-Reig. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Esglésies de Puig-Reig. Foto: Gonçal Vicens Bordes
A prop de Puig-Reig, a Can Periques, trobem la comanda militar
templera millor conservada de Catalunya.
Ja havíem fet referència al dualisme
càtar. Doncs bé! De Tuixent el camí de fugida dels
càtars es desdobla fins a Sant Llorenç Morunys, cap d’entrada a la vall de Lor on trobem
el Pantà de
la Llosa del cavall, al peu de la Serra del Comte, sobre el vessant
dret del riu Cardener, en la ruta que enllaçava el camí dels càtars que baixaven
de la Seu d’Urgell fins a Cardona. La principal riquesa de la zona era el
comerç de la sal procedent de Gerri de la Sal, on era carregada a
lloms d’animals de càrrega que la
traslladaven fins a la Seu d’Urgell. En la seva església parroquial,
tremendament fosca, en la capella de la dreta del altar destaca una Mare de Déu
negra a la que se li atribueixen prodigiosos miracles.
Carrer de Sant Llorenç de Morunys (Vall de Lor). Foto: Gonçal Vicens Bordes
Esglèsia de Sant Llorenç de Morunys. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Santuari de Sant Llorenç de Moruny. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Interior església de Sant Llorenç de Morunys. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Capella de la Mare de Déu dels Colls. Josep Pujol de Folgueroles va ser qui va dur a terme aquesta obra tan impressionant. Per realitzar-la es va quedar a viure a Sant Llorenç de Morunys on hi va morir. Va trigar onze anys en fer les imatges i cinc més per enllestir la policromia amb el pa d’or. Tot el treball està fet amb fusta policromada de pi negre procedent del Port del Comte. És una fusta molt forta que per la seva duresa rebutgen els corcs per tant està lliure de que el malmetin. S’hi poden comptar un total de 245 imatges, segons ens diu el blog Una mica de tot arreu. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Les escenes giren al voltant de diferents representacions vinculades amb la Verge Maria:
el Magníficat, la Salve Regina, les Lletanies…
De Sant Llorens de Moruny
anirem cap a Solsona
per la riba del riu Cardener. La ciutat, de 9200 habitants, està situada en
centre just de Catalunya. Per problemes
d’horari, sols vàrem poder observar la ciutat muntats en l’autocaravana,
semblant-nos una ciutat laboriosa i moderna. Ens reserven per un altra vegada
una visita com pertoca a tan antiga ciutat, on es conserva una verge negra (la
Mare de déu del Claustre) semblant a la que es conserva a la basílica de la Dourade a Tolosa, que rebia l’homenatge dels iniciats de la
Companyia de la Gaia Ciència
(companyia de set trobadors de Tolosa, formada per burgesos, canviadors i
notaris).
Pantà de la Llosa del cavall. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Pantà de la Llosa del cavall, al peu de la
Serra del Comte, sobre el vessant dret del riu Cardener, en la ruta que
enllaçava el camí dels càtars que baixaven de la Seu d’Urgell fins a Cardona. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Ens sembla
que des del santuari del Miracle, al Solsonès, divisem el Pedraforca en la
llunyania. Foto:
Gonçal Vicens Bordes
Finalitzarem el nostre periple
en terres del Solsonès, aplegant al Santuari del Miracle
al vespre, on observem el blat il·luminat pels rajos daurats del sol. Per
tot arreu es respira serenitat i un flaire de palla perfuma l’entorn d’un país
agrícola que te quinze municipis, dels quals solament sis son nuclis urbans, la
resta son masies disseminades per la comarca.
Voltants del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El Solsonès. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Església inacabada del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Església inacabada del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Jardíns
del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El Miracle (Riner, Solsonès). Foto: Gonçal Vicens
Bordes
El conjunt d’edificis del
santuari és presidit per l’església (1668-1733) de gran proporcions e
inacabada. Destaca la Casa Gran, edifici renaixentista del segle XVI, antiga
albergueria. També trobem el convent dels monjos de Montserrat (1899-1904), las
Casa d’Espiritualitat i els dos edificis de celles, ara apartaments.
Cartell explicatiu del Santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes
La Casa Gran del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes
La Casa de l’Espiritualitat. Foto: Gonçal Vicens
Bordes
La peça mes interessant del santuari es l’altar barroc de l’escultor vigatà Carles Morató, mentre la policromia es del pintor solsoní Antoni Bordons. El retaule es un dels exemples mes sumptuosos del barroc català.
No obstant això, la peça més
interessant per a mi es la capella de la Desaparició, coneguda també amb
el nom de la capella de Sant Joan, és una petita capella que s'aixeca sota
mateix de la rotonda que es troba a l'entrada del santuari.
Aquí, segons la tradició, fou
el lloc on el petit vident Jaumet de la Cirosa, veié
desaparèixer la Verge Nena prop de l’alzinera Dòria. Al costat una creu de 1548
de la que tan sols se'n conserva la base prismàtica i la columna, esculpida per
el mestre Jaume Monroig, boter de Torà.
El clos de pedra, aixecat el
1677, delimita una superfície quadrangular terraplenada fins a l'alçada de les
parets i damunt de la qual hi creixen boixos i altres arbusts però que en el
seu moment va ser construït per a protegir l'alzina Dòria.
Clos de pedra on es pa produir la desaparició de la Verge
Nena. Foto: Gonçal Vicens Bordes
(Si algun creient es sent ofès que pensi, abans de
blasfemar, en les persones que no creiem en fenòmens paranormals i tenim que
tragar contes de frares i rectors que es basen en relats de nois malaltissos.
L’Església hauria de contribuir a acabar amb aquestes supersticions populars,
en comptes d'esperonar-les contra tot sentit crític i tota raó humana)
Ermita de la desaparició (El Misteri). Foto: Gonçal Vicens Bordes
Ermita de la desaparició (El Misteri). Foto: Gonçal Vicens Bordes
Segons consta en els documents
del procés canònic instruït pocs dies després d'aquests esdeveniments, l'any
1458 Catalunya estava afectada per una epidèmia de pesta bubònica. Dijous, 3
d'agost de aquest any, al vespre, la propietària de la Cirosa,
de nom Constanza, es trobava guardant el ramat en un
prat conegut com el prat de Bassadòria acompanyada de
dos fills seus, Celdoni i Jaumet.
Altar de l’ermita de la desaparició. Ermita de la desaparició (El Misteri). Foto: Gonçal Vicens Bordes
Cartell col·locat davant l’ermita de la desaparició. Ermita
de la desaparició (El Misteri). Foto: Gonçal Vicens
Bordes
Quan el més gran dels dos
germans, Celdoni, en anar a voltejar a les mules que
també pasturaven al costat del prat, es va trobar: «davant una mena de bell
nen, el qual estava agenollat amb les mans juntes cap al cel, amb
una bella creu que tenia a les mans, i amb el nostre Senyor que estava
crucificat. Duia una manteta vermell fort, que li tocava fins a terra. »
El nen, en veure aquella aparició, va fugir espantat. En arribar al
costat de la seva mare, i aquesta veure'l tan trastornat, va començar a
interrogar-lo. Assabentada del que li havia passat, la mare va voler
comprovar-ho i es va acostar al lloc, però una por irracional li ho va impedir
i es va limitar a aguaitar el lloc des de lluny sense veure res estrany.
Una estona després Jaumet va
anar a recollir el bestiar i en anar a recollir una ovella que s'havia
esgarriat, de cop i volta es va trobar davant d'una petita nena. Jaumet va
coincidir en descriure amb els mateixos trets que havia aportat el seu germà
afegint, però, que tenia els cabells llargs i rossos, que estava agenollada al
costat d'un ginebre i que portava una bella creu a l'espatlla similar a una que
hi havia en l'altar de Sant Sebastià de Riner.
També va afegir que la nena li
havia parlat dient-li: «Vaig donar al poble que faci processons, i que les
facin amb devoció, i que es confessin i que es converteixin i que tornin a la
cara de Déu, i que si així ho fan, Déu l'hi premiarà. »Dit això, la nena es va
aixecar, li va posar la creu a la mà esquerra i li va besar la mà dreta. Al cap
d'uns instants, va recollir de nou la creu i va desaparèixer, entre unes
roques.
Quatre dies després Jaumet va
emmalaltir amb la pesta. L'endemà, Pere Ots, metge
del petit poble de Sant Just d'Ardèvol en tornar de visitar un pacient
empestat, de sobte es va quedar «com retingut per una força invisible en el
camí general que els Estanys a Cardona». Després de persignar i s'asseurà a la
vora del camí, va sentir una veu que li va dir: Per què no vas a la Cirosa a veure un nen que es troba malalt i que et reciti
les paraules de la Mare de Déu? Després de diverses temptatives continuar el
seu camí sense aconseguir-ho, va decidir acostar-se a la Cirosa.
Allà, efectivament, va trobar al nen Jaumet malalt i va escoltar la seva
explicació de l'aparició. L'endemà passat, Jaumet moria a l'edat de deu anys.
Comentaris