domingo, 16 de julio de 2017

Els càtars: de l’interior de Catalunya a les terres de l’Ebre

      Amb la derrota occitana soferta pels occidents desprès de la Creuada contra el Albigesos no li va restar altra eixida al comte de Tolosa Raimon VII que jurar-li vassallatge al rei francès Lluís IX (Sant Lluís), baix la regència de sa mare Blanca de Castella. Ja hem vist com darrera la persecució càtara hi havia una maniobra política i econòmica per part de la monarquia francesa i de l’església de Roma per acabar amb el poder dels rics nobles occitans (com els comtes de Tolosa, compromesos amb el catarisme, la fortuna del quals podia comparar-se amb la del rei de França).


L’Església parisenca de la Saint Chapelle va ser construïda per Lluis VIII per a la seva dona Blanca de Castella. Els elements constructius, les lloses del sòl... combinen la flor de lis francesa i les torres de Castella. Foto: Gonçal Vicens Bordes

      Nombrosos nobles occitans, entre ells els Trencavell, foren declarats proscrits (faïdits) i es refugiaren a Catalunya. Després de la desfeta de Montsegur i durant la resta dels segles XIII i XIV, els càtars que quedaren emprengueren una migració cap a terres catalanes tot travessant els Pirineus per anar a refugiar-se a casa de nobles catalans que els acolliren. Alguns dels punts coneguts que van rebre un flux important de bons homes per establir-s’hi foren els terres dels senyors de Bretós (Berga), dels Pinós (Bagà i Gósol), de la família Castellbò (Castellbò) o dels senyors de Josa (Josa de Cadí).



El camí dels càtar per Josa del Cadí. Foto: Gonçal Vicens Bordes



Josa del Cadí, al fons i la carretera que condueix fins a la Seu d’Urgell. Foto: Gonçal Vicens Bordes

       Molts d’aquests cavallers van participar en la conquesta de Mallorca i, en un grau inferior, en la de València. El mateix camí, per terres del Rosselló, la Cerdanya, Andorra i Urgell, seguiren els exiliats càtars, que experimentaren una forta repressió desprès de la caiguda en desgràcia del Temple que havia estat un dels seus protectors. Llavors, els esbirros de la Inquisició no van tenir la més lleu pietat ni amb els cavallers, produint un allau de refugiats religiosos

    A lo llarg del segle XIII, la ciutat de Lleida esdevé un gran centre econòmic afavorit per la presència de repobladors procedents de diferents llocs del Llenguadoc i d’altres regions de França, com la Gascunya, Provença, la ciutat de Poitiers...


La ciutat de Lleida baixant pel camí càtar. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     El meu propòsit no es fer una història exhaustiva d’aquestes immigracions, sinó una mena de passeig turístic per les valls que utilitzaren el càtars fins aplegar al País Valencià. Ja hem vist part de la Matarranya, Morella i Sant Mateu. El camí dels Bons Homes comença al castell de Montsegur (Arièja, França) fins al Santuari de Queralt a Berga, prosseguint terres avall fins al santuari del Miracle, buscant el riu Ebre. El Camí dels bons homes s’ha convertit actualment en un sender de gran recorregut (GR-107), que es pot recórrer a peu, a cavall i en la majoria de trams en bicicleta de muntanya. Si fem aquest recorregut seguirem les petjades del catarisme a Catalunya i fins a França, travessant els Pirineus.



Bellver de la Cerdanya eren les portes per enfonsar-se per la Serra del Cadí i fugir de la persecució dels inquisidors. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Existeix  una variant que des de Tuixent, passant per Gósol i Saldes, arribant també, fins al santuari del Miracle al Solsonès i segueix majoritàriament el GR 7. Nosaltres deixarem per un altra vegada el camí que passa per Bellver de Cerdanya i Prullans i seguirem el que comença a la vall trementinaire de Tuixent, on de la resina del pi roig s’extreia la trementina. Les dones del poble tenien gran coneixement de les plantes i les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral. El producte mes popular que venien era la trementina d’on van rebre el nom de trementinaires. Aquestes dones, al menys dos cops a l’any, marxaven de casa uns dies fins a quatre mesos, seguint sempre.


Ermita de Sant Jaume de Tuixent, al costat del camí càtar. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Tuixent, el poble de les trementinaires. Foto: Gonçal Vicens Bordes

Museu de les trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes


El poble de Tuixent domina el camí de la Seu d’Urgell. Foto: Gonçal Vicens Bordes


El poble de Tuixent domina el camí de la Seu d’Urgell. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Tuixent i les seves pallisses cobertes de fusta. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Aigua clara i freda en una font de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Església de Josa de Cadí. Foto: Gonçal Vicens Bordes




El poble de Josa de Cadí era considerat un niu d’heretges per la inquisició. Foto: Gonçal Vicens Bordes
      Gósol es un dels municipis més elevats de Catalunya, una vall rodejada d’altes muntanyes de pi roig. És un poble molt petit, però amb gran riquesa arquitectònica. Cal visitar la seva església i l’arxiu municipal. La visita més important es pujar fins al antic castell i les restes de la vella església on hi soterraven als càtars. Fora del poble, però dins del municipi, cal assenyalar unes quantes ermites i esglésies de gran interès, com Santa Maria o Santa Margarida. Es curiós, però quasi tots els camins es poden dividir en dos trams: ha de ser cosa del dualisme càtar. De Gòsol podem baixar fins a Bagà, on hi ha una oficina d'Informació del Camí dels Bons Homes on et poden assessorar. Has d’agafar el camí al coll del Torn (1920 m), passant per la Font de Terrers i el Collell, envoltant el massís del Pedraforca, per la cara sud del Cadí. Bagà es troba a 20  km. de Berga i està situada a la vall del riu Bastareny, afluent del Llobregat. Cal destacar-ne el casc antic, amb la Plaça  Major i l’església i el Palau del Pinós.


Gósol. Foto: Gonçal Vicens Bordes



Gósol  des del Coll de Josa de Cadí. Foto: Gonçal Vicens Bordes

El castell vell de Gósol, on s’ubica el cementeri dels càtars. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Coll de Josa, Limiti entre el Berguedà (Barcelona) i L’Alt Urgell (Lleida). Foto: Gonçal Vicens Bordes



Diuen que aquestes mans eren dels càtars. L’aproximat amb el camí dels Bons Homes, i el fet que a França es trobin unes altres d'aquesta època, va fer que periodistes e investigadors les  vinguessin a analitzar, finalment les proves han resolt que van ser pintades entre 1200 i 1300 i podrien ser càtares amb un 90% de probabilitat! Roc de les Mans. Font: Can Blanc de Vilacireres
     Cal visitar, pels voltants de Gósol, l'ermita sense sostre de Santa Eulàlia de Bonner, el Molí d'en Güell, nucli habitat on càrregues aigua baixant a la font que hi ha sota el pont. D'aquí a Gósol un bonic passeig, per les vistes, en ascensió progressiva passant pel Molí de Feners, ja veus la cara sud del Pedraforca, Feners, val la pena una petita visita, Espà, comences a trepitjar asfalt, Sorribes i finalment Gósol, amb el seu castell.


Parc Natural del Cadí-Moixeró. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     El pintor Picasso es va curar d’una tuberculosi a gols gràcies a la influència dels seus vents secs i frescos.

     Bagà es famós pels seus senyors: Galceran de Pinós, que va ser almirall de la fota catalana i Hug de Pinós, en francès conegut com Hugues de Payns, un dels dotze selectes cavallers elegits per Bernat de Claravall per aixecar els fonaments de l’Ordre del Temple.

Retrat imaginar de Hug de Pinós

      Ja que hem aplegat aquí, caldrà anar fins a Saldes i pujar al Pedraforca  prenent com a punt de partida de l’ascensió el Refugi Lluís Estasén (a 1640 m). Es pot accedir en cotxe fins el Mirador de Gresolet o fins sota mateix del refugi. Des de cada un d’aquests indrets hi ha un camí que ens hi portarà (degudament senyalitzat en ambdós casos). Impressionants les vistes i els rius encaixonats formant profunds barrancs.


Les bruixes es balancegen sobre una enorme cadena que uneix els dos cims del Pedraforca. Foto: Gonçal Vicens Bordes

El Pedraforca vist des del camí càtar. Foto: Gonçal Vicens Bordes

El Pedraforca cobert per la boira. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Gonçal al Mirador del Gresolet (Saldes). Foto: Gonçal Vicens Bordes
 
  
Gonçal al Mirador del Gresolet (Saldes). Foto: Gonçal Vicens Bordes
      Baixarem desprès cap a la zona minera de Cercs, on podrem visitar un dels poblats miners de Catalunya millor conservats. Aquí podrem visitar el Museu de la Mineria i fer una visita amb vagonetes a les entranyes d'una mina de carbó. El municipi de Cercs es situa al nord de la ciutat de Berga, s'estén des dels Rasos de Peguera fins als cims de Vallcebre, a la dreta del riu Llobregat i a la riba de l'embassament de Cercs. Molt bona la vista de la vall des de l’ermita de Sant Climent a Vallcebre.

Cases dels miners de carbó (Cercs), les millor conservades de Catalunya. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Museu de les Mines de Cercs. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 
 Maquinaria emprada en les mines. Foto: Gonçal Vicens Bordes 

Pantà de la Baells. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

L’autor de l’article a Sant Climent de Vallcebre. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Masia a les muntanyes mineres de Vallcebre. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Vista el riu Llobregat i el pantà de la Baells des de les muntanyes de Vallcebre. Foto: Gonçal Vicens Bordes
     Prompte aplegarem a Berga, on es situa el santuari de Santa Maria de Queralt. Se l’ha anomenat el “balcó de Catalunya”, imagineu quines vistes! Val la pena visitar el Santuari, la imatge de la verge i la cova de Santa Helena, on diu la llegenda que es va trobar la verge. El santuari de Queralt és el principal centre de devoció de la comarca del Berguedà. Es troba emplaçat gairebé al cim de la serra de Queralt a 1.120 metres d’altitud i els dies clars la visibilitat abasta una bona part de Catalunya. El santuari fou construït al segle XIV i renovat al XVIII. Al seu interior s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt, del segle XIV. Annex al santuari hi ha un antic hostal, que funciona com a restaurant, on vam menjar un fabulós conill a la brasa aromatitzat amb herbes del país.

  
Berga, al peu del santuari de Queralt. Foto: Gonçal Vicens Bordes 


Escales (197 graons) que pugen a la cova de l’aparició de la Mare de Déu. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Cova on va aparèixer la verge. Foto: Gonçal Vicens Bordes



Des de la cova, centre geogràfic de Catalunya, es divisa el Montserrat. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Imatge de la Verge apareguda a Queralt. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Orant de Sant Quirze del Pedret (Berga). Dintre d’un cercle solar trobem un Crist impartint la benedicció bogomila i a dalt un colom. Es una imatge de la tradició càtara.
       Carretera avall trobarem dues poblacions orgulloses del seu passat templer. Es tracta de Gironella, travessada pel riu Llobregat, i Puig-Reig, a la riba dreta del riu, amb un pujol dominat per un castell i l’església de Sant Martí, els dos de l’Orde del Temple. Poc abans de morir, el trobador Guillem de Berguedà, va deixar en testament el castell de Puig-Reig i el castell de Sabardà (Poble de Fenollet, Occitània) a la Orde del Temple. L’església parroquial te una falsa torre que -segons diu Jesús Ávila Grandados en Catalunya càtara. Un recorregut per 50 enclavaments herètics- podria haver segut una “llanterna dels morts” per donar sortida, a través dels seus orificis superiors, a les ànimes dels difunts. A prop de Puig-Reig, a Can Periques, trobem la comanda militar templera millor conservada de Catalunya.

  
Gironella. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Gironella, travessada per riu Llobregat. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Puig-Reig. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Esglésies de Puig-Reig. Foto: Gonçal Vicens Bordes


A prop de Puig-Reig, a Can Periques, trobem la comanda militar templera millor conservada de Catalunya.
     Ja havíem fet referència al dualisme càtar. Doncs bé! De Tuixent el camí de fugida dels càtars es desdobla fins a Sant Llorenç Morunys, cap d’entrada a la vall de Lor on trobem el Pantà de la Llosa del cavall, al peu de la Serra del Comte, sobre el vessant dret del riu Cardener, en la ruta que enllaçava el camí dels càtars que baixaven de la Seu d’Urgell fins a Cardona. La principal riquesa de la zona era el comerç de la sal procedent de Gerri de la Sal, on era carregada a lloms  d’animals de càrrega que la traslladaven fins a la Seu d’Urgell. En la seva església parroquial, tremendament fosca, en la capella de la dreta del altar destaca una Mare de Déu negra a la que se li atribueixen prodigiosos miracles.


Carrer de Sant Llorenç de Morunys (Vall de Lor). Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Esglèsia de Sant Llorenç de Morunys. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Santuari de Sant Llorenç de Moruny. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Interior església de Sant Llorenç de Morunys. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Capella de la Mare de Déu dels Colls. Josep Pujol de Folgueroles va ser qui va dur a terme aquesta obra tan impressionant. Per realitzar-la es va quedar a viure a Sant Llorenç de Morunys on hi va morir. Va trigar onze anys en fer les imatges i cinc més per enllestir la policromia amb el pa d’or. Tot el treball està fet amb fusta policromada de pi negre procedent del Port del Comte. És una fusta molt forta que per la seva duresa rebutgen els corcs per tant està lliure de que el malmetin. S’hi poden comptar un total de 245 imatges, segons ens diu el blog Una mica de tot arreu. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Les escenes giren al voltant de diferents representacions vinculades amb la Verge Maria: el Magníficat, la Salve Regina, les Lletanies
     De Sant Llorens de Moruny anirem cap a Solsona per la riba del riu Cardener. La ciutat, de 9200 habitants, està situada en centre just de  Catalunya. Per problemes d’horari, sols vàrem poder observar la ciutat muntats en l’autocaravana, semblant-nos una ciutat laboriosa i moderna. Ens reserven per un altra vegada una visita com pertoca a tan antiga ciutat, on es conserva una verge negra (la Mare de déu del Claustre) semblant a la que es conserva a la basílica de la Dourade a Tolosa, que rebia l’homenatge dels iniciats de la Companyia de la Gaia Ciència (companyia de set trobadors de Tolosa, formada per burgesos, canviadors i notaris).


 Pantà de la Llosa del cavall. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Pantà de la Llosa del cavall, al peu de la Serra del Comte, sobre el vessant dret del riu Cardener, en la ruta que enllaçava el camí dels càtars que baixaven de la Seu d’Urgell fins a Cardona. Foto: Gonçal Vicens Bordes

Ens sembla que des del santuari del Miracle, al Solsonès, divisem el Pedraforca en la llunyania. Foto: Gonçal Vicens Bordes
      Finalitzarem el nostre periple en terres del Solsonès, aplegant al Santuari del Miracle al vespre, on observem el blat il·luminat pels rajos daurats del sol. Per tot arreu es respira serenitat i un flaire de palla perfuma l’entorn d’un país agrícola que te quinze municipis, dels quals solament sis son nuclis urbans, la resta son masies disseminades per la comarca.


Voltants del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes


El Solsonès. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     Aquest misteriós santuari es troba al terme de Riner, als vessants del riu Negre, amb un poblament de 300 habitant disseminats en  masies com Freixenet, Santa Susanna o el mateix Riner. El santuari es troba a prop del tossal de Sant Gabriel i el seu origen data de 1458.


Església inacabada del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes

 

Església inacabada del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes

 

Jardíns del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes



El Miracle (Riner, Solsonès). Foto: Gonçal Vicens Bordes

      El conjunt d’edificis del santuari és presidit per l’església (1668-1733) de gran proporcions e inacabada. Destaca la Casa Gran, edifici renaixentista del segle XVI, antiga albergueria. També trobem el convent dels monjos de Montserrat (1899-1904), las Casa d’Espiritualitat i els dos edificis de celles, ara apartaments.


Cartell explicatiu del Santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

La Casa Gran del santuari del Miracle. Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

La Casa de l’Espiritualitat. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    

 
La peça mes interessant del santuari es l’altar barroc de l’escultor vigatà Carles Morató, mentre la policromia es del pintor solsoní Antoni Bordons. El retaule es un dels exemples mes sumptuosos del barroc català.

     No obstant això, la peça més interessant per a mi es la capella de la Desaparició, coneguda també amb el nom de la capella de Sant Joan, és una petita capella que s'aixeca sota mateix de la rotonda que es troba a l'entrada del santuari.
 
      Aquí, segons la tradició, fou el lloc on el petit vident Jaumet de la Cirosa, veié desaparèixer la Verge Nena prop de l’alzinera Dòria. Al costat una creu de 1548 de la que tan sols se'n conserva la base prismàtica i la columna, esculpida per el mestre Jaume Monroig, boter de Torà.
     El clos de pedra, aixecat el 1677, delimita una superfície quadrangular terraplenada fins a l'alçada de les parets i damunt de la qual hi creixen boixos i altres arbusts però que en el seu moment va ser construït per a protegir l'alzina Dòria.


Clos de pedra on es pa produir la desaparició de la Verge Nena. Foto: Gonçal Vicens Bordes
(Si algun creient es sent ofès que pensi, abans de blasfemar, en les persones que no creiem en fenòmens paranormals i tenim que tragar contes de frares i rectors que es basen en relats de nois malaltissos. L’Església hauria de contribuir a acabar amb aquestes supersticions populars, en comptes d'esperonar-les contra tot sentit crític i tota raó humana)

    Davant de la creu un tal Joan Alterachs hi va fer construir la capella l'any 1600 (així consta a la llinda de l'entrada). De base rectangular, coberta de volta de canó i façana amb la portal rectangular tancat amb porta de dues fulles de fusta orna des amb volutes de ferro forjat i una finestreta, també rectangular a cada costat, va ser incendiada i parcialment destruïda l'any 1936 i reconstruïda el 1946 i embellida per un mosaic projectat per Frederic Marès i realitzat per Santiago Padrós format per tres peces.


Ermita de la desaparició (El Misteri). Foto: Gonçal Vicens Bordes



Ermita de la desaparició (El Misteri). Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Segons consta en els documents del procés canònic instruït pocs dies després d'aquests esdeveniments, l'any 1458 Catalunya estava afectada per una epidèmia de pesta bubònica. Dijous, 3 d'agost de aquest any, al vespre, la propietària de la Cirosa, de nom Constanza, es trobava guardant el ramat en un prat conegut com el prat de Bassadòria acompanyada de dos fills seus, Celdoni i Jaumet.



Altar de l’ermita de la desaparició. Ermita de la desaparició (El Misteri). Foto: Gonçal Vicens Bordes
 

Cartell col·locat davant l’ermita de la desaparició. Ermita de la desaparició (El Misteri). Foto: Gonçal Vicens Bordes

      Quan el més gran dels dos germans, Celdoni, en anar a voltejar a les mules que també pasturaven al costat del prat, es va trobar: «davant una mena de bell nen, el qual estava agenollat ​​amb les mans juntes cap al cel, amb una bella creu que tenia a les mans, i amb el nostre Senyor que estava crucificat. Duia una manteta vermell fort, que li tocava fins a terra. »

     El nen, en veure aquella aparició, va fugir espantat. En arribar al costat de la seva mare, i aquesta veure'l tan trastornat, va començar a interrogar-lo. Assabentada del que li havia passat, la mare va voler comprovar-ho i es va acostar al lloc, però una por irracional li ho va impedir i es va limitar a aguaitar el lloc des de lluny sense veure res estrany.

     Una estona després Jaumet va anar a recollir el bestiar i en anar a recollir una ovella que s'havia esgarriat, de cop i volta es va trobar davant d'una petita nena. Jaumet va coincidir en descriure amb els mateixos trets que havia aportat el seu germà afegint, però, que tenia els cabells llargs i rossos, que estava agenollada al costat d'un ginebre i que portava una bella creu a l'espatlla similar a una que hi havia en l'altar de Sant Sebastià de Riner.

     També va afegir que la nena li havia parlat dient-li: «Vaig donar al poble que faci processons, i que les facin amb devoció, i que es confessin i que es converteixin i que tornin a la cara de Déu, i que si així ho fan, Déu l'hi premiarà. »Dit això, la nena es va aixecar, li va posar la creu a la mà esquerra i li va besar la mà dreta. Al cap d'uns instants, va recollir de nou la creu i va desaparèixer, entre unes roques.

    Quatre dies després Jaumet va emmalaltir amb la pesta. L'endemà, Pere Ots, metge del petit poble de Sant Just d'Ardèvol en tornar de visitar un pacient empestat, de sobte es va quedar «com retingut per una força invisible en el camí general que els Estanys a Cardona». Després de persignar i s'asseurà a la vora del camí, va sentir una veu que li va dir: Per què no vas a la Cirosa a veure un nen que es troba malalt i que et reciti les paraules de la Mare de Déu? Després de diverses temptatives continuar el seu camí sense aconseguir-ho, va decidir acostar-se a la Cirosa. Allà, efectivament, va trobar al nen Jaumet malalt i va escoltar la seva explicació de l'aparició. L'endemà passat, Jaumet moria a l'edat de deu anys.

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...