Extraterrestres i literatura

de desembre 17, 2011

Extraterrestres i literatura

La possibilitat de vida extraterrestre es va tractar en el segle XVII en el poema "El Paradís Perdut" (1667) de Milton, el qual va emprar cautelosament este tema quan l'àngel suggerix a Adam la possibilitat de vida en la Lluna. Bernard li Bovier de Fontenelle (1657-1757) va expandir l'esfera creativa del Creador en la seua obra "Conversacions sobre la Pluralitat dels mons" (1686). I en "L'Excursió" (1728) David Mallet va exclamar:

Tin thousand Suns blaze forth; each with His Train
Of Worlds full-peopled; all beneath the Eye,
And sovereign rule of one eternal Lord.

Deu mil sols resplendixen, cada un amb la seua càrrega
De mons poblats, tot davall l'ull,
I el govern sobirà de Déu etern.

En 1752, Voltaire publica el conte curt Micromégas, que avança molts temes recurrents en la ciència-ficció, en particular, la idea que els alienígenes poden viatjar entre les estreles i vindre a la Terra.

El tema del viatge estructura tots els elements de llibres com L'Odissea, La Divina Comèdia, El Quixot, Els viatges de Gulliver, La muntanya màgica… També els relats de ciència-ficció i els viatges espacials tracten del mateix tema. Molts tracten temes màgics, alguns cuentos d'hadas, etc. En altres parts del blog vaig explicar que tot viatge no és sinó rememoració de què realitzaven els xamans des de l'origen de la humanitat, tema que va passar a la nostra cultura a través dels xamans euroasiàtics. El “viatge” ho realitzaven els xamans cap al més enllà, en estat d'èxtasi, davall els efectes d'algunes substàncies que alteraven la seua consciència o per mitjà de danses i cantells salmejats que aconseguien el mateix fet. Sempre és el viatge de l'heroi (el propi xaman) que viatja al país dels difunts per a aconseguir el seu beneplàcit i benaventurança per als anys venidors. El viatge es realitza a través d'un túnel fosc, al final del qual hi ha una llum blanca, un paradís. Però durant el viatge se succeïxen una sèrie de proves que ha de superar, com l'atac de monstres, bruixes i altres sers malvats. Este viatge pot ser substituït pel viatge als inferns, el viatge submarí, el viatge interior… etc., sempre a la cerca de la veritat, de la felicitat, de la immortalitat, o el descobriment d'un centre espiritual: el viatge interior. El viatge també es pot fer per diversos espais terrestres o extraterrestres, sempre a la cerca de la Terra Promesa.

Entre els millors escriptors de ciència-ficció destaca Ray Bradbury amb Les cròniques marcianes, on relata els desafortunats avanços de la colonització humana sobre el planeta Mart i els seus fracassos davant de la soledat i la distància. La seua novel·la Fahrenheit 451, La fira de les tenebres, L'home il·lustrat… autèntics drames sobre la condició humana davall les vestidures de la fantasia i laciència-ficció.

Robert A. Heinlein amb Tropes de l'espai, Història del futur, Foraster en terra estranya, La lluna és una cruel amant, Amos de titelles, Puerta a l'estiu, Aconseguix un trage espacial: viatjaràs.

Isaac Asimov Els propis déus, Jo, robot, El Fi de l'Eternitat, Fundació, Un cudol en el cel, Els corrents de l'espai, Fosquejar (Robert Silverberg), Fill del temps (Robert Silverberg), En l'Arena Estel·lar.

Stanislav Lem, junt amb Dick i Robert A. Heinlein, s'inscriuen dins del gènere de la ciència-ficció de caràcter psicològic. El primer va escriure Solaris que transcorre en una estació espacial orbita al voltant del planeta Solaris, compost per un únic i ininterromput oceà. El personal científic que l'habita intenta contactar amb la intel·ligència alienígena que percep en el planeta, però els seus esforços no tenen una altra resposta que la de fer aflorar els seus traumes reprimits, deixant-los psicològicament al nu. Té a més Faules de robots, Fiasco, Ciberiada, L'invencible, Diaris de les estreles.

Philip K. Dick va escriure Somien els androides amb ovelles elèctriques?, novel·la que va inspirar la pel·lícula Blade Runner. En un món contaminat i moribund Rick Deckard perseguix andrillos, formes de vida sintètiques que ignoren que ho són. Una reflexió sobre la humanitat. Altres novel·les seues són Valís, Ubik i L'home en el castell.

Poul Anderson en ‘La nau d'un milió d'anys', escriu les aventures de deu immortals que recorren la història perseguits per l'obscurantisme i buscant-se els uns als altres fins que coincidixen en l'època de l'envol aeroespacial. Junts decidixen que el destí que els brinda la seua particular morfologia és el d'explorar l'infinit del cosmos. Anderson, d'origen escandinau, és un dels autors més destacats de l'edat daurada de la fantasia i la ciència-ficció americana. Philip K. Dick li va fer protagonitzar el relat ‘Aranya d'aigua'.

Una altra bona novel·la de ciència-ficció és ‘La ràdio de Darwin' de Greg Bear, gendre de Poul Anderson. Un virus de transmissió sexual s'expandix sobre la terra, provocant un alarmant nombre de mutacions en els fetus en gestació que porten als xiquets a nàixer morts. No obstant això, els canvis que s'aprecien en el seu organisme pareixen indicar un fenomen d'especiació, un dràstic canvi evolutiu.

Doris Lessing, guanyadora del Premi Nobel de literatura, va escriure una saga de cinc novel·les titulada Canopus ‘in' Argos, on es descriu l'esdevindre d'una civilització espacial. Shikasta i elsExperiments de Sirià compten la història de l'evolució accelerada de la Terra a través dels ulls de Canopeans i Sirians, respectivament. Se li pot classificar de ciència-ficció blana, per la falta d'interés en la descripció i detalls de la tecnologia científica. S'interessa per l'espiritualitat sufí, el poder i la corrupció, les relacions entre gèneres, la violència, la cultura i la política.

En “La guerra dels mons”, de H.G. Wells, la Terra sucumbix davant de la invasió extraterrestre, sent el millor passatge de la novel·la el moment de màxim suspens en què els marcians revelen laseua aparença —Semblant a polps gegants—, deslligant el pànic. El narrador es convertix en involuntari corresponsal de la invasió de la terra per part dels marcians fins als desesperats intents finals de subsistència de l'espècie humana, reduïda al salvatgisme per la potència destructora de l'enemic.

Jack Williamson en Els humanoides descriu una civilització espacial que crega humanoides perquè siguen els seus esclaus, però massa tard es donen compte que poden convertir-se ells en els dominats per la seua creació.

John Wyndham va escriure El dia dels trífids (1951), una de les majors obres de culte geek, és a dir, els que adoren el món de la tecnologia i tot el que succeïx al voltant d'este, nous invents, programari, Anime japonés… Són gent noña i de gust freaky. Els trífids són una espècie de planta genèticament modificada capaç de sentir i actuar que s'allibera sobre la Terra quan s'estrela un meteorit, que també provoca la ceguera a la majoria dels humans. Els supervivents han d'enfrontar-se a la seua pròpia discapacitat, a bandes rivals i a la voraç extensió de trífids.

Arthur C. Clarke, a través de la seua saga iniciada en “Cita con Rama”, va ser un dels pioners a l'abordar el tema de la trobada d'una missió espacial terrestre amb una nau alienígena. I de manera més recent, el difunt Carl Sagan ens va brindar en la seua novel·la “Contacte” els efectes del primer acostament a una intel·ligència extraterrestre, gràcies als plans que ells envien a la Terra per a construir una nau que isca a la seua trobada.