Busca de vida extraterrestre

 Hipòtesi de la Terra especial

      Els detractors de la idea que puga existir vida extraterrestre indiquen que no és científic hipotetizar sobre fets no coneguts o provats, com ara formes de vida que no es basen en el carboni.

      Els defensors de la Hipòtesi de la Terra especial diuen que les condicions necessàries per a la seua aparició són tan úniques i particulars, que bé pot ser possible que existisquen molt poques, o inclús només un planeta amb vida en l'univers: la Terra. Entre els seus arguments es diu que sense una Lluna tan gran com la que té la Terra, el planeta tendiria a presentar una precessió molt més important, canviant dràsticament d'inclinació en la seua rotació, i afectant així de manera caòtica el clima i, molt possiblement, impossibilitant la vida com la coneixem. El Sol està en un lloc de la Via Làctia relativament lliure de supernoves, en contraposició al centre galàctic, o que el Sol és de la grandària justa per a donar energia suficient, i durar prou, com perquè la vida haja aparegut. Una altra positiva casualitat per a la vida en la Terra és l'existència d'un planeta de la grandària de Júpiter, en una òrbita estable, quasi circular, i a la distància suficient de la Terra per a atrapar nombrosos cometes i asteroides que, d'una altra manera, acabarien impactant amb el planeta, arruïnant tot tipus de vida incipient.
  
       A continuació veurem la «Hipòtesi de la Terra especial», segons la qual el sorgiment de vida pluricel·lular en la Terra va requerir la coincidència d'una gran quantitat d'esdeveniments i circumstàncies astronòmics i geològics. El terme sorgix del llibre de Peter Ward "Rare EarthWhy Complex Life Is Uncommon ‘in' the Universe" (2000), que suggerix que la vida pluricel·lular pot ser estranya en l'univers degut a una possible escassetat de planetes semblants a la Terra. L'argument és que s'han de donar moltes  coincidències per a fer possible la vida complexa de la Terra fora d'ella.

      Li va prendre quasi 200 milions d'anys a la gravetat començar a unir eixos àtoms de gas primordial que emergien de les primeres estreles i galàxies. Durant milers de milions, eixes estreles i galàxies van tindre el seu cicle de vida, utilitzant el seu combustible nuclear i col·lapsant-se en si mateixes, expulsant enormes núvols de pols i energia que eventualment formarien les noves generacions d'estreles i galàxies. El Sol, al voltant del qual la Terra rota, és una estrela d'eixes generacions tardanes, formada aproximadament fa cinc mil milions d'anys.

     Els braços espirals de la galàxia tenen moltes noves i la radiació que emeten es creu que és perjudicial per a la vida superior. El sistema solar està en una òrbita molt especial dins de la Via Làctia, la nostra galàxia. És una òrbita quasi perfectament circular, a una distància en la qual el Sistema Solar es mou a la mateixa velocitat que les ones de xoc que formen els braços espirals. Per tant, la radiació perjudicial no arriba a la Terra, la qual ha estat entre els braços espirals durant centenars de milions d'anys, més de 30 òrbites galàctiques, quasi tot el temps en què ha existit vida superior en la Terra.




      Un altre punt crucial és la Lluna. La teoria del gran impacte postula que va ser formada per una rara col·lisió entre una jove Terra i un planeta de grandària semblant a Mart, 4.450 milions d'anys arrere. La col·lisió va haver d'ocórrer en un angle exacte: massa directe i la Terra s'hauria destruït; massa poc directe i el cos semblant a Mart hauria sigut desviat. A més, les marees degut a la Lluna estabilitzen l'eix de la Terra. Sense la Lluna, les seues variacions, coneguts com a precessió dels equinoccis, causarien variacions del clima tan dramàtiques que podrien impossibilitar la vida. Les marees lunars també ajuden a mantindre calent el nucli de la Terra, que ha de ser fluid per a generar el camp magnètic de la Terra; sense ell, el vent solar acabaria amb tot l'aire i l'aigua en un període d'uns pocs milions d'anys.



Impacte entre Tehia i la Terra

     Els científics que estan en contra d'aquesta teoria afirmen que la vida extraterrestre no deuria necessàriament assemblar-se a la humana, inclús, ni ser intel·ligent; perquè, basant-nos en els principis evolutius, les espècies es desenrotllen principalment responent a les necessitats adaptatives del seu ambient respectiu i les necessitats d'altres mons no tenen per que ser paregudes a les nostres. En el nostre planeta la vida va sorgir de l'espira de ADN, un element l'essència del qual és el carboni. Un material inert -carboni- produïx un ser viu, com és possible açò? La raó radica que el carboni és un element de només quatre electrons per a fer enllaços (electrons de valència) que l'ajudaria a fer fàcilment un enllaç amb altres elements, actualment hi ha més de deu milions de substàncies basant-se en el carboni; a més, el carboni és un dels elements amb major abundància en l'univers.




       La vida extraterrestre hauria de respondre a l'ambient del seu planeta respectiu: diferent gravetat a la de la Terra, diferent densitat en l'atmosfera, diferents nivells d'oxigen, diferents fonts d'energia per a crear un metabolisme. Basant-se en els coneixements que posseïm sobre l'origen de la vida, tan sols es necessita una font d'energia, perquè l'organisme necessita tindre un metabolisme, i els compostos químics que hi havíen, per exemple, quan en la Terra primitiva es va formar la vida. La molècula de ADN té vida gràcies al metabolisme que es produïx en ella, a causa de la font d'energia que aporta el sol. Per això, si es buscara vida extraterrestre hauria de prendre's en compte que en el planeta hi haja una font d'energia. Anteriorment es pensava que l'única font energètica per a produir un metabolisme és la llum del Sol, però més tard es va comprovar que hi ha bacteris que inclús naixen en les profunditats dels oceans, on no és possible veure la llum solar; açò es degut al fet que la calor que emeten els volcans submarins els serveix com a tal.

      La geologia ha demostrat que les condicions de vida en eixa època eren molt diferents de les actuals. L'activitat volcànica era intensa i els gasos alliberats per les erupcions eren la font de l'atmosfera primitiva, composta sobretot de: vapor d'aigua, Diòxid de carboni (CO2), Nitrogen, Amoníac (NH3), Sulfur d'hidrogen (H2S),  Metà (CH4) i carència d'oxigen.

      Cap dels organismes que actualment viu en la nostra atmosfera haguera pogut sobreviure en eixes circumstàncies. El refredament gradual va determinar la condensació del vapor i la formació d'un oceà primitiu que recobria gran part del planeta.

      La primera teoria coherent que explicava l'origen de la vida la va proposar en 1924 el bioquímic rus Alexander Oparinel qual es basava en el coneixement de les condicions fisicoquímiques que regnaven en la Terra fa 3.000 a 4.000 milions d'anys. Oparin va postular que, gràcies a l'energia aportada primordialment per la radiació ultravioleta procedent del Sol i a les descàrregues elèctriques de les constants tempestats, les xicotetes molècules dels gasos atmosfèrics (H2O, CH4, NH3) van donar lloc a unes molècules orgàniques anomenades prebiòtiques. Estes molècules, cada vegada més complexes, eren aminoàcids (elements constituents de les proteïnes) i àcids nucleics. Segons Oparin, estes primeres molècules quedarien atrapades en les tolles d'aigües poc profundes formades en el litoral de l'oceà primitiu. Al concentrar-se, van continuar evolucionant i diversificant-se.





Primeres cèl·lules. Dibuix de la web realcaos.Com.

      La Panspèrmia és la teoria que sosté que la vida en la Terra prové de l'espai, especulant que la vida va arribar d'altres cossos celests (potser de planetes extrasolars) en forma d'espores, viatjant en meteors i pols còsmica que serien expulsats a l'espai per xocs meteòrics. Hi ha una variant d'aquesta teoria, que afirma que la vida és estrictament originària del Sistema Solar, probablement originària de la Terra, però que es va difondre a través del mecanisme d'espores en meteors: a esta teoria se l'anomena Transpermia.

 Busca de vida extraterrestre

      Durant dècades els humans hem estat llançant i arreplegant ones de ràdio de l'espai (Projecte Ozma, projecte Search for Extraterrestrial Intelligence i diversos projectes a la recerca de planetes extrasolars). Fins ara, les dades del SETI mostren que no hi ha estreles de la seqüència principal que tinguen emissions de ràdio inusuals; açò pareix indicar que som l'única espècie que radiotransmite en al menys la porció de la nostra part de la galàxia que ha sigut explorada. A més, la majoria dels planetes extrasolars que han sigut descoberts fins a la data pareixen tindre dures condicions ambientals per a formes de vida avançades.




      Fins a la data, no obstant això, tan sols el senyal WOW! Ha sigut ressenyable en aquesta busca. Es tracta d'una captació de ràdio que constituiria l'únic missatge rebut fins ara que podria tindre un origen extraterrestre i haver sigut emés per sers intel·ligents. Va ser rebuda el 15 d'agost de 1977 a les 23:16, pel radiotelescopi Big Ear, un senyal de ràdio que va durar exactament 72 segons, provinent de la zona oest de la constel·lació de Sagitari i aconseguint una intensitat 30 vegades superior al soroll de fons. Uns dies després, el jove professor de la Universitat Estatal d'Ohio Jerry R. Ehman, va descobrir el senyal anòmal, que va ser coneguda com Wow! a causa de l'anotació que Jerry Ehman va fer en el paper continu, denotant la seua sorpresa i emoció. La seqüència del dit senyal va ser: 6EQUJ5.




      Tots els intents posteriors d'obtindre un senyal de la mateixa direcció no han trobat gens inusual.

     Alguna gent creu que estos resultats probablement tenen un error significatiu de mostratge: opinen que altres espècies probablement no usen les radiofrecuencias que estem buscant o que no deixen escapar quantitats significatives de radiofreqüència. Ara mateix deixem escapar menys energia radiada que unes poques dècades arrere a causa de l'ús de la transmissió per cable òptic, làser i per satèl·lit. Civilitzacions més avançades podrien usar sistemes de comunicació punt a punt làser o microones, que són molt més eficients.



El telescopi Keck-2, en Hawaii, llançant un feix de llum làser.



Figures gravades en la placa de la sonda espacial Pioneer 10 informant una possible civilització extraterrestre sobre la presència de vida humana en la Terra.

     En elles apareixen: a la dreta, la imatge de la sonda amb l'únic fi de donar proporció a les dos figures humanes dibuixades davant, una femenina i una altra masculina. A l'esquerra, un feix de línies que partixen radialment d'un mateix punt. Eixe punt és el planeta Terra, les línies indiquen la direcció dels púlsars més significatius pròxims al nostre sistema solar i en cada un, en sistema de numeració binari, la seqüència de les seves polsacions. Aquest apartat constituïx la nostra "direcció" en l'univers. Una civilització tècnicament avançada, amb coneixement dels púlsars, podria interpretar les plaques. En la part inferior es representa un esquema del sistema solar, amb els planetes ordenats segons la seua distància al Sol i amb una indicació de la ruta inicial de les Pioneer. L'esquema situat en la part superior esquerra de la placa, representa una inversió en la direcció de spin de l'electró, en un àtom d'hidrogen (l'element més abundant en l'univers). Esta transició provoca una ona de ràdio de 21 centímetres.

      Actualment es considera com a possibles objectius de busca de vida el planeta Mart, per la presència confirmada d'aigua en abundància i d'una densa atmosfera en el passat remot. Aquestos fets, i la proximitat relativa de Mart, han causat que siga el cos celeste més explorat per l'astrobiología: ja s'ha buscat evidència d'activitat biològica a Mart durant les missions Viking 1Viking 2 de la NASA, amb resultats ambigus però generalment considerats com a negatius. Hi ha fortes controvèrsies sobre estes evidències d'existència de vida microbiana a Mart. Un experiment de la Viking Mars Lander va informar d'emissions de gas des del calent sòl marcià, que alguns argumenten que són coherents amb la presència de microbis. No obstant això, la carència d'evidències o de corroboració per mitjà d'altres experiments en la Viking Mars Landersuggerixen que una reacció no biològica és la hipòtesi més encertada.



Carl Sagan amb la Viking Mars Lander



L'ALH84001 va ser arrancat de la superfície de Mart fa 16 milions d'anys, i va arribar a la Terra fa 13.000 anys, caient en l'Antàrtica, sent arreplegat en 1984. Més informació en Infoastro

      La lluna de Júpiter, Europa, des del pas de les missions Voyager 1Voyager 2 es creu que té un oceà d'aigua líquida de diversos quilòmetres de profunditat, davall el gel que cobrix la seua superfície. A més es creu que Europa té vulcanisme, per  tant, es pensa que podria haver-hi fonts de calor i abocaments de substàncies químiques en el dit oceà. En la Terra es coneixen exemples d'ecosistemes abissals que depenen de l'activitat geotèrmica per a la seua subsistència, de manera que la possibilitat a Europa no pot excloure's, portant inclús a experts a proposar una missió no tripulada a Europa, consistent en una sonda d'alunizaje i un submarí robòtic capaç de penetrar la grossa capa de gel.




   Durant la missió Cassini-Huygens de la NASA i EIXA es va descobrir que Encélado, la lluna de Saturn, eyecta grans quantitats d'aigua a l'espai a través d'enormes guèisers, revelant la presència d'un actiu criovulcanisme, volcans extraterrestres de gel i aigua, i per tant, la possibilitat d'aigua líquida davall la superfície gelada. Encélado podria ser inclús més factible que Europa com a lloc de busca de vida, perquè es creu que les seues capes de gel superficial són molt més primes, fent més fàcil accedir a l'aigua subterrània. El fet conegut que aigua escapa a l'espai exterior és una evidència d'això.                                                                                                                                     

      El Terrestrial Planet Finder és un projecte de telescopi espacial dedicat a fotografiar planetes extrapolares, sobretot, els comparables en grandària i propietats a la Terra; planetes que a penes comencen a ser detectats. També hi ha un fort interés en la possibilitat d'observar realment tals mons usant telescopis molt més perfeccionats que els disponibles actualment.




       Fins a la data només hi ha un exemple d'observació directa d'un planeta extrapolar, el conegut com GQ Lupi. Encara que comencem a detectar planetes de grandària equivalent a la Terra, com elGliese 876, en un altre sistemes, obtindre fotografies d'ells encara no és possible, pel fet que els instruments disponibles no són prou sensibles per a separar l'enorme brillantor de l'estrela del dels seus planetes. Això pot canviar en un futur pròxim, quan telescopis com el Terrestrial Planet Finder de la NASA o el projecte Darwin de l'EIXA entren en funcionament. Entre les funcions de tals dispositius està la d'obtindre fotografies dels planetes, la seua temperatura o la presència o absència d'atmosfera, així com detalls sobre la seua composició per mitjà d'espectroscòpia.


Observatori de Paren, desert d'Atacama (Xile)

      Molts creuen que tals mètodes permetiran detectar mons paral·lels on existisquen processos biològics comparables als presents en la Terra, perquè sabem que la llum que reflectix el nostre planeta porta amb si "marques" que revelen la presència de la vida; per exemple, la presència d'un alt nivell d'oxigen, i certes variacions de l'espectre infraroig, que revelen la presència de vegetació. Aquest mètode de detecció servix per a localitzar planetes amb vida primitiva (i que no transmeten ones de ràdio com ho espera el SETI), amb la condició que la dita vida haja modificat l'atmosfera, de manera anàloga a com la vida ha canviat l'atmosfera terrestre des de la seua aparició.

      Un altre mètode per a localitzar vida extraterrestre consistix a informar de la nostra presència a potencials civilitzacions que estiguen a l'escolta. El primer intent de comunicació va ser el conegut com a Missatge d'Arecibo, llançat en 1974 en direcció al cúmul d'estreles de M13. A bord de les sondes Pioneer 10 (en direcció a l'estrela Aldebaran) i Pioneer 11 (en direcció a la constel·lació d'Aquila) es troben sengles missatges (vejeu Placa de la Pioneer) destinats a una possible civilització extraterrestre que poguera interceptar les sondes. El mateix ocorre en el cas del Disc d'or de les Voyager, en les sondes Voyager 1 (en direcció a la constel·lació d'Ofiüc) i Voyager 2 (en direcció a l'estrela Ross 248). Més recentment, en 2008, un equip de científics ucraïnesos ha enviat missatges en direcció al sistema Gliese 876.


Antena d'Arecibo
En 1960, l'astrònom Frank Drake, va posar en marxa el projecte OZMA. Una antena parabòlica de 25 m de diàmetre, en Virginia (EE.UU.) li va servir d'instrument per a iniciar el primer dels intents científics de trobar senyals de vida intel·ligent fora de la Terra, el primer projecte S.E.T.I. (Search for ExtraTerrestrial Intelligence)

Els recursos finits imposarien límits al desenrotllament exponencial

      La proposta més nova i acceptada és la plantejada per Jacob Haqq-Misra Seth Baum, de Pennsylvania State University, que suggerixen que és un error assumir que una civilització pot colonitzar l'univers a un ritme exponencial. Ells argumenten que l'esgotament dels recursos imposaria límits al desenrotllament de qualsevol civilització i per tant no es podria donar un creixement exponencial de la mateixa.

     A diferència de Fermi, que creia que les civilitzacions s'interlocutòria exterminaven amb armes, estos investigadors pensen que la causa és l'esgotament dels recursos.  Traslladen l'escenari de l'actual creixement humà i l'esgotament de recursos terrestres: zenit del petroli i altres recursos, sobrepoblaciócalfament global, contaminació generalitzada i col·lapse ecològic a una hipotètica civilització en un escenari galàctic. Potser hauré milers de civilitzacions avançades que tracten de colonitzar el seu entorn espacial pròxim, però ho faran a un ritme tan lent que mai entren en contacte unes amb altres en temps iespai.

      Seth Baum, Jacob Haqq-Misra i Shawn Domagal-Goldman afirmen que una trobada amb els extraterrestres podria no ser un esdeveniment feliç, podrien destruir la vida en la Terra, utilitzar-nos com a aliment o esclavitzar-nos si tenen la sensació que la nostra civilització s'està expandint molt ràpidament i poguera danyar altres sers de l'espai. Podrien comportar-se com ho fem nosaltres amb altres sers intel·ligents del nostre planeta, com els ximpanzés o els goril·les, és a dir, exhibir-nos en els seus museus, infectar-nos i diseccionarnos per als seus experiments, o escabetxar els nostres cranis per a utilitzar-los en la investigació mèdica.

      Per què hem de preocupar-nos sobre els extraterrestres? La raó simple és que si ens poden trobar, estarien més avançats que els humans. Els extraterrestres podrien tractar de difondre les seues creences per mig avançades formes d'evangelització o inclús utilitzar els sers humans per al seu entreteniment.

      Els extraterrestres podrien preferir que la nostra civilització canviara la seua manera de sobreviure, però si dubte de la nostra possibilitat per al canvi, pot ser preventiu destruir-nos amb tal de defendre a altres civilitzacions de la nostra. Un atac preventiu seria més probable en les primeres fases de la nostra expansió ja que una civilització
______________________________________________________________________

BIBLIOGRAFIA
Asimov, IsaacCivilitzacions ExtraterrestresCrown (December 12, 1988). ISBN 0-517-53075-9 ISBN 978-0-517-53075-7

WardPeter i BrownleeDonald, Rare EarthWhy Complex Life Is Uncommon ‘in' the Universe. Ed. Springer, 2003, ISBN 0-387-95289-6

SaganCarl, CosmosRandom house, 1980. Random House New Edition, 7 de maig del 2002, ISBN 0-375-50832-5

Michio Kaku The Physics of Extraterrestrial Civilizations

Molt Interessant de gener de 1989, article de Ficar Ripota

HawkingStephen,  Història del temps: del Big bang als forats negres, o Breu Història del Temps


Comentarios

Entradas populares