La capella de l'Ecce-Homo de Pego
Feia poc que havia acabat la Guerra de Successió, que tanta fam va
produir en les nostres terres. Amb ella va aplegar la pesta. El nostre poble es
va sumir en una crisis econòmica. Per tal d’estalviar diners, a principis del
segle XVIII, el poble de Pego va demanar al Duc de Gandia, senyor
jurisdiccional, que l’alliberara de la càrrega del sosteniment del
guarda-torrer que vigilava les invasions en la costa dels pirates barbarescs
que captivaven cristians. Això ens demostra que ja havia passat l’etapa dels
esglais que donaven els pirates, s’havien oblidat als moriscos i havien aplegat
nous repobladors mallorquins al poble i, sobre tot, a la comarca.
Imatge de Miquel Semper “Michel” 1998
L’any 1722 el Duc de Gandia va lliurar als pegolíns de la càrrega del
sosteniment de la vigilància litoral, però, a canvi, va cedir a Oliva i Dénia
la part del terme pegolí que afrontava amb la mar. Això no els va preocupar ni gens, ni poc,
doncs els pegolíns anhelaven sortir de la crisi i gaudir de nou de la
prosperitat econòmica, i lliurar-se dels impostos.
Sembla que finalitzat el primer terç del segle varen canviar les coses, la
qual cosa li va permetre al poble sufragar les obres del campanar. El poble es
sentia poderós i entre 1731 a 1733 es van enfrontar de nou amb els nobles,
aquesta vegada van mantenir un pleit contra el Duc de Medinaceli que volia desviar les aigües del riu Racons per
al seu molí del Molinell.
Cap a la meitat del segle, Pego tenia 2.570 habitants. Es construeixen
nous molins fariners i es milloren les tècniques de conreu, gràcies a la
difusió dels nous coneixements agraris que fan gent il·lustrada com la família
del pavorde Juan Sala Bañuls. La puixança econòmica es fa notar en la construcció del nou campanar
de l’església, tasca que encomanen al arquitecte basc Francisco Galtea.
Entre 1780 y 1786 el poble es manifesta amb una religiositat exacerbada, sentint una profunda devoció per l’Ecce-Homo i pels franciscans. En aquells temps van habitar en el convent de Sant Antoni de Papua de Pego 58 religiosos, d'ells 29 eren sacerdots. Entre 1780 i 1781, temporalment, el convent de Pego és va convertir en seu de la facultat de Teologia. Durant aqueix sexenni van eixir 18 franciscans pegolíns.
Entre 1780 y 1786 el poble es manifesta amb una religiositat exacerbada, sentint una profunda devoció per l’Ecce-Homo i pels franciscans. En aquells temps van habitar en el convent de Sant Antoni de Papua de Pego 58 religiosos, d'ells 29 eren sacerdots. Entre 1780 i 1781, temporalment, el convent de Pego és va convertir en seu de la facultat de Teologia. Durant aqueix sexenni van eixir 18 franciscans pegolíns.
El fervorós
poble decideix construir una nova imatge de l'Ecce-Homo, valorada
en 14 lliures i 5 sous. Aquesta imatge va ser destruïda durant la Guerra Civil.
El 1744 un sastre anomenat Josep
Fenollera, sufraga o construeix un pal·li per al patró de la vila, el qual
costa 7 lliures i 17 sous. També li cusen una capa nova, la casulla i les dalmàtiques
del rector. Josep Sullana cobra 38 lliures pel nou retaule que ha construït per
a col·locar mes decentment la imatge de l'Ecce-Homo, mentre que Salvador Valeo
fa els llenços del retaule, el qual es daurat per Eugeni Labernia, que també
s’encarrega de daurar la peanya i pinta la capella de l'Ecce-Homo. La pica d'aigua beneïda costa 2 lliures
(1).
Cupula de l’Ecce-Homo
Durant la segona meitat del segle XVIII Pego era un viver de bandolers,
cosa que preocupava enormement a les autoritats, com el comandant de Dénia, que
no parava d’ordenar a les autoritats de Pego que acabessin ja d’una vegada amb
la quantitat tan gran de robatoris, baralles i assassinats que és produïen a
Pego. El poble passa de nou una etapa de mortalitat elevada, amb l’arribada de
la pesta d’Alger. En un any moren 161 habitants, dels quals 117 van ser Albats.
El 1762 Espanya entra en guerra contra Anglaterra i Portugal al firmar
el III Pacte de Família que uneix als borbóns francesos i espanyols. Anglaterra
i França estaven embrancades en la Guerra dels Set Anys en la que es disputaven
el domini colonial. Quan Espanya signa el pacte de família, Anglaterra li
declara la guerra. Les operacions es van realitzar en territori portuguès,
americà i filipí. Durant aquest període final de la Guerra dels Set Anys, es va
posar de manifest la fortalesa dels britànics, que van ser capaços d'acabar de vèncer
els francesos i dominar els espanyols en pràcticament tots els seus fronts. Va
se una guerra insensata, declarada al final de la Guerra dels Set Anys, en la que Espanya va demostrar la seva
incapacitat militar per a defendre les seves vulnerables possessions d'Ultramar
i en la que els britànics van conquistar dos dels dos ports més importants de
l'Imperi espanyol: L'Havana i Manila.
Les conseqüències d’aquesta guerra no foren importants per al nostre
poble, doncs pocs anys desprès, les reparacions de les capelles de Sant Miquel,
Sant Josep, l'hostal de la vila i la Sala de l'ajuntament, feien denotar que
Pego tenia recursos econòmics. El 1764 el veí de Pego Jesús González Lucas
construeix un molí fariner a Cotes. Dos anys desprès es canalitzar l'aigua de
la Font, des del seu brollador fins als tubs (actual font), on és construeix un
abeurador i un llavador de roba. Al començament de la dècada dels 70 s’arreglen
tots els camins del terme.
Continua, no obstant, el problema dels lladres i bandolers, com ho
demostra la detenció de José Peña i
altres cinc contrabandistes. El govern aquartera en la població a dues
companyies del Regiment d’Alcàntera per controlar el bandolerisme. La classe
dominant reprimeix allò que pugui estar relacionat amb el sexe i les diversions
lúdiques: es dicten bans municipals en contra del calçons de cabestre ample,
dels vestits de cotó procedents de l'estranger, dels jocs d’interès i dels focs
d'artifici (cordaes). De nou es
dispara la mortalitat; només de novembre fins a Gener de l'any 1775, es van
soterrar molts albats.
No obstant, continua el progrés econòmic amb
una de calç i l’altra d’arena. S'autoritza al suís Jean Richard perquè extraga
torba de la Marjal. S'autoritza a Jeroni Sendra perquè construïsca una sínia en
Bullentó. Al juny de 1775 apareixen incendiaris, sense especificar si son de
collites o de muntanyes, que produixen
greus danys. A finals del segle XVIII,
comença la colonització de determinades zones de marjal, començant la construcció
de sèquies de desaigües en les parts mes externes de la zona pantanosa. Encara
no apareix el cultiu de l'arròs, però els terratinents ja comencen a mostrar el
seu interès per aquest conreu en la marjal.
***
El 1757 s'acorda
construir la nova capella de l'Ecce-Homo i, l’any següent, es trasllada
l'Hospital al carrer que ara es diu Hospital, llavors anomenat carrer Sanxos,
instal·lant-se on ara està el museu. Per aquesta casa es pagarà en 1759 la
quantitat de 103 lliures i 7 sous. L’1
de novembre de 1759 diu Josep Martínez Rondàn (2), seguint a Elies
Olmos i Canalda (3), que es posa la primera pedra de la construcció de l'Ecce-Homo,
capella que serà acabada en 1777, una duració de 18 anys, que es van prolongar
fins a 1785 amb la construcció dels altars interiors, decoració de quadres, enllumenat...
En la portalada de la capella està escrita la data “A 1 DE NOVe DE 1759”. La
cúpula mesura 21'50 metres d'alçada. La capella te forma octogonal en el seu
interior, amb una superfície de 210 m quadrats. El seu constructor és
l'arquitecte Fra Francisco Cabezas López (Énguera
1709-1773), un franciscà dedicat a l'arquitectura que va cultivar l'estil
barroc amb influències orientals, com ho mostren la cúpula de ceràmica i la
llanterna que va realitzar en el temple annex al monestir de Santa Bárbara d'Alzira
(1729).
El franciscà va ser autor de nombroses esglésies, entre elles la de
l'Ecce-Homo (Pego), Sant Mauri i San Francesc (Alcoi), Mare de Déu de Sals
(Sueca) i Santa Faç (Alacant). La seva obra més important és l'església de San Francesc el Gran de Madrid (1761), una
de les més importants de la capital d'Espanya. Va deixar també un tractat
teòric sobre la Trisecció de l'Angle (València 1772). A Énguera,
poble que el va veure nàixer, un carrer porta el seu nom.
Fra Francesc Cabezas va estar a Pego, rebent
com a pagament pel seu treball en la confecció dels plans de la capella: “Han pagado los dhos. Prior. Y clavarios ocho
libras, quince sueldos, y quatro dineros para dos libras de tabaco, y nueve
libras de chocolate, que dieron de gratificació á Fr. Francisco Cabezas por el
perfil y planta, que hizo de la Capilla del Ecce-Homo- 9L. 15s. 4.” (Archivo Parroquial de Pego, Libro de la Cofradía de la Sangre).
Va pintar la capella Fra Antonio de
Vilanova (Lorca 1714-València 1785), de pares oriolans, destacant un
desaparegut Baptisme de Crist. En la capella hi ha vuit medallons
daurats que contenen escenes de la Passió de Crist segons Sant Joan. Als 70
anys de la seva pintura, en 1855, es restauren els medallons situats al
principi de la cúpula, al cost de 800 reals. Els medallons representen: 1. El
Davallament, 2. La negació de Sant Pere, 3. La Flagel·lació, 4. Oració de
l'hort, 5. El bes de Judes, 6. Crucifixió, 7. Sant Joan Evangelista, 8. Ecce-Homo.
En 1992 la confraria de l'Ecce-Homo restaurà la pintura i el pa d'or des de la
base fins a la segona balconada, i els medallons que ja feia 138 anys que no
s'havien tocat. La restauració va anar a càrrec de la Universitat de València,
treballant durant trenta dies un total
de 15 llicenciats restauradors de la universitat (5).
La fatxada està composta per dos cossos: un inferior amb carreus
irregulars i un superior de rajola pintada de roig, que crea dos cossos
visualment diferents. El conjunt es remata amb una cúpula amb teules vidriades d’un
blau intens, semblants a les de l'església del Patriarca de València.
S’accedeix a la capella per mitjà d'una porta-retaule, inspirada en l'Església del Gesú de Roma, obra de Giacomo della
Porta, i està realitzada en pedra tallada, formada per dos cossos.
En el cos superior trobem un nínxol amb
una escultura del Santíssim Ecce-Homo, emmarcat per formes florals i vegetals. En
la fatxada també es troba una porta de metall magníficament treballada creant
una composició detallista, amb lleons, puttis (angelets), orles i formes
florals, oferint-li major luxe i importància al lloc al què accedim.
El
campanar destaca sobre el conjunt per resoldre trapezoidalment la seva base, cosa
poc comuna en l'arquitectura valenciana. Açò és causa de l'adaptació a l'espai
disponible, ja que les mesures de la
cúpula defineixen la forma que pren el campanar.
A l'interior domina la imatge del patró des del seu altar major. Davall
d'aquesta imatge trobem un altar amb la
Vera Cruz, que segons diu la tradició conté un resta de la creu on va morir
Jesucrist. A dintre trobem materials rics que li donen un caràcter majestuós,
propi de la gran devoció pegolina cap al seu patró, amb marbres de color,
imatges del Crist jaient, del Natzarè, la Mare de Déu dels Dolores, el Crist de
Medinaceli i el Crist de la Columna.
En aquesta imatge trobem un altar amb la Vera Cruz, que segons diu la tradició conté una resta de la creu on va morir Jesucrist.
En el sòl,
davall de la cúpula hi ha una estrella de vuit puntes continguda en un octògon,
la qual reflectís la llum de Déu i, a
més, està relacionada amb l'estructura de l'edifici.
L’any 1776 es va beneir l'obra
de la capella de l'Ecce-Homo. El lloc
havia sigut antigament un hospital i alberg de viatgers i pelegrins. L’obra de
la capella es va finalitzar el 1777, any en el qual va ser traslladada la
imatge del Ecce-Homo a la nova capella, sent l’alcalde Damián García de Damián, que pertanyia al Sant
Ofici.
Aquell any va acabar amb un fort
temporal, seguit de fort pluges, que inunden amb mes de deu pams d’aigua
tots els camps del pla, arruïnant les collites de seda, blat, dacsa, olia, ordi
i la resta de fruites, amb unes pèrdues valorades en mes de 45.800 lliures.
NOTAS:
1. (MARTÍNEZ
RONDÀN, Josep. L'hospital de Pego.
Sagunt, J.M.R., 1981, p. 99 i 108).
2. (MARTÍNEZ
RONDÀN, Josep. L'hospital de Pego.
Sagunt, J.M.R., 1981, p. 108, seguint a Olmos Canalda, p. 25)
3. Olmos i Canalda, Elies (Silla 1880 – València 1961) Eclesiàstic i escriptor. Era doctor en
filosofia, teologia i dret canònic per la Universitat Pontifícia de València,
on després fou catedràtic. Exercí el ministeri pastoral a les parròquies de
Benissivà (1902) i Carlet (1908). El 1912 obtingué per oposició la canongia
d'arxiver i bibliotecari de la catedral de València. Cal destacar, entre les
seves publicacions, Catálogo descriptivo de los códices de la
catedral de Valencia, Como fue salvado
el Santo Cáliz, Los prelados
valentinos, Catálogo de los
incunables de la catedral de Valencia i Inventario de los pergaminos del
Archivo Catedral de Valencia.
4. Llibre de Festes, Anònim,
Restauració de la Capilla del Santíssim Ecce-Homo, Pego, 1993, sense paginar.
5. Llibre de Festes, Orfeó de Pego “25
anys de música coral a Pego”, 1992, Pego, sense paginació
Historia de Pego i dels nostres països
Comentaris