lunes, 15 de agosto de 2016

Enteògens i neoxamanisme

1. Introducció

     Amb aquest lliurament done per acabat el meu estudi sobre la bruixeria i començo una sèrie sobre les plantes que produeixen l'èxtasi, les que contenen al·lucinògens, que alguns han anomenat enteògens.

      És correcte utilitzar aquest nom per assenyalar a les plantes que contenen alcaloides que canvien el comportament humà? Els alcaloides, concretament els de les plantes conegudes com enteògens, són els que van originar la religió? O més aviat, són un instrument, com els que s'utilitzen en els ritus, per aconseguir apropar-se a Déu?


     La religió, a més d'un sentiment creat pel cervell humà, és un conjunt de ritus externs que es basen en tècniques per aconseguir experiències religioses, com la meditació i l'èxtasi induït mitjançant alcaloides o tècniques com el ioga, la música salmòdica, el ritme del tambor... etc.




     Joseph M. Fericgla. El bolet i la gènesi de les cultures (1) ens guiarà per aquest mon apassionant, així com les obres de R. Gordon Wasson, Albert Hoffman y Carl A. Ruck.

      "[...] En vista d'això, volem suggerir un vocable nou, que podria resultar apropiat per referir-se a les drogues,  la ingestió de les quals altera la ment i provoca estats de possessió extàtica i xamànica. En grec, entheos significa literalment 'déu [theos] endins ', i és una paraula que s'utilitzava per descriure l'estat en què un es troba quan està inspirat i posseït pel déu, que ha entrat en el seu cos.

     S'aplicava als trànsits profètics, la passió eròtica i la creació artística, així com a aquells ritus religiosos en què els estats místics eren experimentats al través de la ingestió de substàncies que eren transsubstancials amb la deïtat. En combinació amb l'arrel gen-, que denota l'acció de 'esdevenir', aquest mot compon el terme que proposem: enteògen" (2).

     El terme deriva de la llengua grega, en la qual éntheos (νθεος) significa "(que té a un) déu dins", "inspirat pels déus" i genos (γένος) vol dir "origen, temps de naixement". El substantiu "gens" pertany al camp semàntic del verb gígnomai (γίγνομαι), que significa "arribar a ser", "esdevenir". Per tant, el significat etimològic de enteògen al·ludeix a la possibilitat d'arribar a ser inspirat per un déu, així com al "naixement" que això suposa. L'adjectiu corresponent usat en castellà és tant etnogènic com enteògen, no havent-se decidit la RAE sobre la pertinència d'un, d'un altre o de tots dos.

      La paraula enteògen és un neologisme proposat en un article publicat a Journal of Psychedelic Drugs, vol. II, núms. 1 i 2, gener-juny de 1979 i els seus autors són el hel·lenista Carl A. P. RuckJ. BigwoodJ. D. Staples, el micòleg R.G. Wasson i el botànic Jonathan Ott. Aquest article va ser recollit posteriorment en el llibre El camí a Eleusis.


      Montserrat Abad Ortiz (3) filòsofa materialista de l'escola de Gustavo Bueno (4) afirma que el concepte enteògen és desafortunat quan s’aplica a determinats alcaloides vegetals, doncs, que encara que pretén qualificar aquestes substàncies botàniques, al final es descobreix com a definició d'un determinat ús: el religiós. Això determina la invalidesa empírica de les troballes d'aquests botànics, químics, antropòlegs i restes de «erudits de la enteognosia, que defensen postures quasi teològiques, més que científiques. No són una escola de cap disciplina, són un grup «afí» amb els seus apòstols, acòlits i deixebles, i "la gran gresca" és la fórmula magistral que Tim Leary ofereix als seus seguidors a la recerca de la felicitat.


      En certa manera  Timothy Leary pot considerar-se un dels personatges que va orquestrar la revolució psicodèlica i el moviment hippy, un esdevenir que passarà a la memòria de la història per més prohibicions que pesin sobre tot això.


      L'autora considera que la Teoria dels enteògens és massa pretensiosa, doncs intenta posseir la clau explicativa sobre l’origen de totes les religions en qualsevol coordenada espai-temporal. Enteognosia és com orgullosament denomina Fericgla a aquesta teoria.

     Montserrat Abad prefereix anomenar a les substàncies que produeixen l'alteració de la ment com productes fitoembriagants, als quals no nega que entren a formar part o estiguen relacionats amb els fenòmens religiosos, però sense deixar d'afirmar que sembla exagerat considerar a aquests vegetals com l'origen de totes les cultures i de la religió.

      Considera que els defensors de la Enteognosia mantenen postures quasi teològiques, al temps que observa la seva influència en la societat actual en la ràpida recuperació i propagació de les “religions secundàries”, segons la terminologia definida Gustavo Bueno en L'animal diví. Assaig d'una filosofia materialista de la religió.

    Segons el filòsof Bueno els antics cultes animistes i als animals estan obrint-se camí actualment, es a dir, estan experimentant un avanç les religions primària i secundària, mentre que retrocedeix la terciària. En l’obra mencionada, L’Animal diví, rebutjava de front que la religió hages sorgit de forma introspectiva quan l’home primitiu va reflexionar e intentar respondre les incògnites que li representava el vast món que l’envoltava (com sostenia Gonzalo Puente Ojea), perquè aquesta afirmació mancava de rigor històric.

     Bueno sostenia que les religions sorgeixen en un procés històric i dialèctic que s'inicia amb el culte als animals, distingint així tres etapes històriques en l'evolució religiosa de les societats humanes: la de les religions primàries (les que rendien culte als animals); la de les religions secundàries (que van començar a rendir culte de manera animista i politeista a deïtats numinoses, amb característiques alhora animals i humanes), i la de les religions terciàries (la dels monoteismes que personalitzen a Déu, en major o menor grau, principalment el judaisme, el cristianisme i l'islam). Per a Bueno, la creença recent en l’espiritisme, els àngels, els homes llop, els éssers extraterrestres...etc, és una recuperació d'aquestes religions secundàries, ja que aquests extraterrestres serien una versió contemporània dels númens adorats en l'Antiga Grècia.


     La tesi fonamental de L'animal diví és que la font de la religió no cal posar-la en Déu o en els déus, ni tampoc, per descomptat, en els homes. El llibre ofereix una interpretació històrica de la religió, rebutjant la visió estructuralista i fenomenològica de la mateixa: no té sentit dir què és la religió, com si fos una cosa permanent, sinó estudiar el seu desenvolupament diacrònic.

       La idea principal és que la vida religiosa de l'home va començar precisament arran del tracte amb els animals -amb cert tipus d'animals, al Paleolític-. Aquests animals van representar per a l'home paleolític el paper de númens, és a dir, d'entitats que, sense ser humanes, eren però centres de voluntat i d'entesa, entitats a les quals calia enganyar, pregar, obeir o matar. Aquests númens corresponen a les figures representades en les coves prehistòriques. En aquesta època domina la fase primària de la religió, la qual s'acaba amb la domesticació dels animals. Les figures animals representades a la volta de les cavernes es projecten ara en la volta celeste: és la fase de la religió secundària, religió dels déus, religió mitològica. L'home va fer als seus déus a imatge i semblança dels animals, no a imatge i semblança de l'home, com deia Feuerbach. La fase de la religió mitològica és una fase de transició, una fal·làcia, un deliri de la imaginació, que s'anirà descomponent lentament davant la crítica racional de les anomenades «religions superiors» -la fase terciària, les religions filosòfiques-, on els déus animals són substituïts per déus antropomorfs i, eminentment, per un Déu únic i incorpori. Però, justament en la fase terciària, la font de la religiositat ja s'ha extingit: aquest Déu incorpori, el «déu dels filòsofs», és un ésser al qual no es pot resar, ni pot parlar; és a dir, la religió terciària, per paradoxal que sembli, és l'avantsala de l'ateisme.


Gustavo Bueno
El animal divino

Ensayo de una filosofía materialista de la religión
2ª edición, corregida y aumentada con catorce escolios)
Pentalfa Ediciones, Oviedo 1996


2. Història del grup dels enteògens. La gran gresca

    La teoria enteogènica és relativament nova i els estudis es remunten, com a molt, a quaranta anys enrere. El vocable apareix per primera vegada en lletres de motlle en 1979 com un intent de pal·liar l'efecte del que van considerar «termes pejoratius» per referir-se a segons quins usos de les drogues, en concret aquells associats a cerimònies màgic-religioses.

      En 1957 R. Gordon Wasson publica els seus relats sobre les seves experiències amb fongs al·lucinògens en la revista Life i,  a partir de la seua lectura, Timothy Leary va iniciar la seva pròpia aventura amb aquest tipus de substàncies. Fins llavors, Tim Leary (1920-1996) havia estat un professor de psicologia de Harvard ben considerat. Després d'un parell de viatges a Mèxic i un parell d'experiències amb l'LSD es va convertir en «apòstol», paraula utilitzada pels seguidors de la «la gran gresca», la fórmula magistral que Leary va oferir als seus seguidors a la recerca de la felicitat.


En 1957 R. Gordon Wasson publica els teus relats sobre les seves experiències amb fongs al·lucinògens en la revista Life


Timothy Leary

      Al mateix temps, els Shulgin (Ann i Alexander) realitzaven investigacions sobre les estructures químiques de les feniletilamines, donant compte en les seves obres PIHKAL, Phenylethylamines I Have Known And Love: A Chemical Love Story (1991), i TIHKAL, Triptamines I Have Known And Love (1997) sobre les amfetamines i drogues de disseny i els seus efectes. Per les mateixes dates Hoffmann es troba realitzant les seves investigacions secretes sobre la LSD-25.


a). La cultura hippie

       Durant els anys seixanta del segle passat el consum de tot tipus de drogues es va incrementar notablement al voltant de la denominada cultura hippies: joves que van adoptar una manera de vida comunitari, basat en l'amor i la pau, que renegaven del nacionalisme i de la guerra de Vietnam, prenien elements de religions com el budisme, l'hinduisme i, també, de les religions dels indis nord-americans.

    Aquest moviment va sorgir als turons de Sant Francesc, coneguts com els fills de les flors. El consum de drogues es va estendre entre la joventut com un altre símbol de rebel·lia afegit al rock and roll i als pèls llargs. De mans de la química van arribar drogues sintètiques i el "viatge" va esdevenir una experiència de la que cap jove "in" podia prescindir. I així va néixer la psicodèlia, paraula que venia a definir l'estat de percepció sensorial expansiva en què l'àcid (sinònim de LSD) sumia als seus consumidors.



Els fills de les flors

      El moviment psicodèlic va influir les composicions dels millors grups musical de l’època. Els Beatles van compondre sota els efectes de l'àcid LSD temes com "Strawberry fields forever" i l'àlbum "Sgt Peppers lonely hearts club hand".

    L'himne d'aquests joves fou "San Francisco" de Scott McKenzie. L'òpera que representa l'aspecte tribal de les comunitats hippies es diu "Hair".El grup més representatiu d’aquesta cultura era The Mama's and the Papa's. A Anglaterra trobem a Donovan, i al grup The Soft Machine que feia un rock psicodèlic influït pel dadaisme ("dada"= cavall en el llenguatge infantil), un moviment que pretenia acabar amb la societat burgesa mitjançant l'escarni i la burla.

      A San Francisco l’àcid rock englobava a tots els grups sorgits a l'empara del LSD com els Big Brothers and The holding Company de Janis Joplin, practicant un blues-rock intens, els Greateful Dead amb Jerry Garcia, delectant als amants dels puntejos de guitarra i Jefferson Airplane, la més pop de les grans bandes. Els temes de Jefferson Airplane 'White Rabbit' i 'Somebody to Love' reflecteixen a la perfecció l'eufòria colorista de l'amor lliure i la rauxa pacifista dels universitaris de Berkeley. El vessant àcid de Janis Joplin es reflecteix quan se separa dels Big Brothers i funda la Kozmic Blues Band i el soul psicodèlic es plasma en el fabulós 'I Got Dem Ol'Kozmic Blues Again Mama' de 1969 que va ser l'últim disc que Janis veuria publicar-se, doncs el 4 octubre 1970 una sobredosi d'heroïna es va emportar la vida de Janis Joplin.









     A Anglaterra grups musicals com The Doors o The Rolling Stones van contribuir de forma molt important en la «sacralització» de l'ús de drogues. E. Jünger en Approches, drogues et vírese (Gallimard, París 1974), ampliaria el glossari de la teoria enteogènica amb el terme «psiconautes», obrint les portes a l'exportació de noves substàncies com l'MDMA (èxtasis), el LSD, la mescalina i el peiot. El consum de peiot i el mercat creat al voltant d'aquest cactus (amb més de 56 alcaloides psicoactius, és un dels vegetals més potents) ha provocat l'extinció de l'espècie.


El psiconauta Albert Hofmann, el químic suís que va descobrir la droga al·lucinògena LSD, va morir al seu país natal als 102 anys (2008)

      En els anys setanta el canvi estètic -de la pau al punk- no va eliminar l'hàbit del consum de drogues en ambients juvenils. Cap a l'any 1965 va començar a dir-se punks a alguns grups blancs nord-americans que imitaven els sons que els anglesos havien après dels cantants i grups americans de color. Els pioners van ser Eddie and The Hot Rods, tot i que grups pertanyent al moviment underground com The Velvet Underground, MC5 y The Stooges van tenir una influència fonamental en el que després seria el Punk (la cosa data de començaments dels anys 60 amb "The Fugs" i les "Surf Bands"). Els representants més destacats van ser els Sex Pistols amb el seu manager Malcolm McLaren, que es van fer famosos amb el seu disc "Déu salvi la reina". Destaca The Clash com un dels millors grups d'aquest estil de música.


    Els psiconautes consideren als britànics Samuel Taylor Coleridge (1772-1834), consumidor d'opi des de 1796 fins a la seva mort i Thomas De Quincey (1785-1859), consumidor d'opi des de 1803 fins a la seva mort i autor de "Confessions of an English Opium Eater "(Confessions d'un anglès consumidor d'opi”) de 1822, com dos dels primers psiconautes. Un altre dels pioners serà Fitz Hugh Ludlow (1836-1870), qui va experimentar intensament amb el cànnabis, autor d'un text de referència: "The Hasheesh Eater" (El consumidor d'haixix, 1857). També Charles Pierre Baudelaire, poeta, crític i traductor francès, serà autor de diversos textos lírics d'interès psiconauta com Les flors del mal en 1857 o Paradisos artificials (de 1858-1860). Cap a 1884 Sigmund Freu descriurà una sèrie d'articles com "Über Coca" (Sobre la cocaïna) en què el creador de la psicoanàlisi se situa a favor de l'ús de la cocaïna i en alguns moments es mostra gairebé entusiasta en les seves lloances.



      Albert Hofmann descobreix el L.S.D. en 1938 i investigarà també la Salvia divinorum en 1962. Amic de l'anterior, Ernst Jünger escriu en 1952, després de la seva primera experiència amb l'LSD, "Besuch auf Godenholm" (Visita a Godenholm), la publicació va coincidir amb l'aparició de "Les portes de la percepció" de Aldous Huxley, al qual seguiria "Annäherungen. Drogen und Rausch" (Acostaments. Drogues i embriaguesa, 1970) de E. Jünger. Aquesta obra, en la qual l'autor va encunyar el terme psiconautes (navegants de la consciència), exposa les nombroses experiències de Jünger amb diversos tipus de substàncies psicoactives, tant enteogéniques com estimulants o opiacis. També resulta determinant l'obra d'Aldous Leonard Huxley (1894-1963) els treballs del qual, a partir de la dècada de 1950, estaven fortament influenciats pel misticisme i per les seves experiències amb mescalina, la qual va provar convidat pel psiquiatre Humphry Osmond el 1953, qui també va inventar la paraula psychedelic (psicodèlic, "que fa manifestar-se la consciència"), per referir-se a les drogues comunament anomenades al·lucinògenes.


      Destaca també l'obra de Timothy Leary (1920-1996), escriptor i psicòleg nord-americà que va propiciar l'ús del LSD en la dècada de 1960. Entre els seus amics està l'il·lustrador i escultor suís H. R. Giger, consumidor reconegut d'opi. Algunes novel·les de diferents moviments culturals paral·lels seran adoptades per la cultura psiconauta com a referent, així per exemple, Hunter Stockton Thompson, autor de "Fear and Loathing in Las Vegas" (Por i fàstic a Las Vegas) de 1971. Al llarg dels primers anys de la dècada de 2001 a Espanya s'articulen fugaces iniciatives polítiques com el Partit del Cannabis.


     Però ja està bé d'història, encara que d'aquesta manera hem pogut veure quan relacionats estan elements aparentment tan llunyans com la música i la religió. Seguim el nostre relat comprovant com tampoc els joves punks van deixar de consumir drogues. En això molt van tenir a veure l'adoctrinament per part d'aquells gurus que apostaven per l'experiència personal amb al·lucinògens i altres substàncies “com a mètode de coneixement”.  Exemple d'ells van ser Tim Leary i W. Burroughs que amb la seva novel·la «Yonqui» es va convertir -segons Escohotado- en fundador de la secta ionqui mundial (5).

     En aquest punt recuperem les advertències de Motserrat Abad Ortiz: "No oblidem que l'escriptor W. Burroughs va assassinar la seva dona davant de la seva filla de sis anys per reproduir el conte de Guillem Tell, li va ficar una bala entre cella i cella mentre vivia la seva experiència enteogènica" (6).


W. Burroughs va assassinar la seva dona davant de la seva filla de sis anys per reproduir el conte de Guillem Tell, li va ficar una bala entre cella i cella mentre vivia la seva experiència enteogènica


         b) La marihuana

             Entre 1980 i 1995, gran part de la població juvenil mundial era consumidora de drogues. A Espanya teníem les dues figures importants de la teoria dels enteògens:  Antonio Escohotado i Josep María Fericgla. En segon pla, advocant per l'ús de les anomenades «drogues toves», trobem l'il·lustre Fernando Sánchez Dragó. En els noranta van sorgir publicacions especialitzades, com Ajo Blanco que va dedicar anualment un número especial al cànnabis. L'editorial Liebre de Marzo es va especialitzar en la publicació de llibres relacionats amb el tema a Espanya. També la revista Cáñamo va ser una palestra pública en què van bolcar les seves reflexions les noves figures d'aquest moviment. Sorgirà així mateix a Espanya la «Sociedad de Etnopsicología aplicada y Estudios cognitivos», fundada per Josep María Fericgla i dedicada a l'estudi dels enteògens i les seves aplicacions terapèutiques: http: //www.etnopsico.org


Kit és una novel·la anti prohibicionista on la marihuana i la seva legalització són les protagonistes d'una encruzijada de suborns, intrigues i política.


      Són molts els empresaris que "exploten" aquesta teoria per guanyar diners. El negoci més recent que omple els seus aparadors de la paraula "enteògen" són els "Grow shops", establiments que es mantenen en el límit de la legalitat (venen totes aquestes espècies vegetals embriagadores) proporcionant tot el necessari per a cultius hidropònics de cànem i fongs. La indústria estrella és el cànem, arbust d'on s'extreu la marihuana. A Espanya hi ha varis centenars de comerços d'aquesta índole, que no cal confondre amb els smart shops, que disposen de substàncies psicoactives pures, sota el nom d'èxtasi vegetal. Els grow shops entren dins de la legalitat perquè en elles no es ven cap component psicoactiu, sinó estimulants per proporcionar major rendiment físic com cafeïna, efedrina o guaranà. Molts defensen una actitud anti prohibicionista, o el que és el mateix, mantenen que el cànnabis ha de legalitzar-se. A Espanya el Partit Cannabis ha obtingut importants resultats durant les eleccions.


3. Origen de la paraula enteògen

       Els primers a utilitzar la paraula van ser Ruck, Bigwood, Staples, Ott i Wasson en El camí a Eleusis  (FCE, Breviaris, Madrid 1994). La primera edició es va publicar en anglès el 1978, i les cites corresponen a l'inrevés de la pàgina de dedicatòries i l'últim paràgraf del "apèndix". Va ser un intent de pal·liar l'efecte del que van considerar termes pejoratius quan es parlava de l'estat de tràngol del xaman, embriagat sota els efectes de determinades drogues. Ells defensaven que el xaman estava realitzant unes cerimònies màgic-religioses, intentant establir una comunicació amb els esperits o déus, per la qual cosa es mereixia un major respecte.

      Els «enteògens" ("Déu dins nostre") són substàncies vegetals que, quan s'ingereixen, proporcionen una experiència divina; en el passat solien ser denominades "al·lucinògens", "psicodèlics". En grec entheos significa literalment "déu (theos) dins", i és una paraula que s'utilitzava per descriure l'estat en què un es trobava inspirat i posseït pel déu, que ha entrat en el seu cos. En combinació amb l'arrel gens, que denota l'acció de "esdevenir" aquesta paraula compon el terme que estem proposant: enteògen (7).

      Com hem vist, Montserrat Abad Ortiz afirma que el terme enteògen és contradictori en els contextos antropològics, un eufemisme quan es tracta de matèria de drogues, incorrecte quan es posa com a origen, causa i per tant nucli de tota religió.

      El terme «entheos» té els seus corresponents «hereus» en català: aquests vocables són endimoniat, deïficat (que per cert no té a veure amb cap déu, sinó que es refereix a una altivesa extrema) i posseït, també acció passiva. Perquè aquesta acció passiva tingui sentit, ha de tenir també un agent. Quin és l'agent «que actua sobre» en els enteògens? La planta o fong, el xaman, un somni dels individus, el que pateix la visió... o una mena d'esperits que poblen el món i ens acompanyen? Des d'una anàlisi purament gramatical el terme deixa molts arguments sense respostes.

       El terme procedeix de la unió de dos termes grecs: εν-Θεος ον, que significa posseït o inspirat per un déu, inspirat, profètic, i γενος εος [ους τους]: naixement, origen, llinatge, família, raça o espècie, poble, nació, descendència, prole, posteritat, tija, fill, pàtria, classe (gènere o casta), natura, índole, generació humana, edat.



      La combinació dels termes dóna lloc a múltiples significats: una combinació matemàtica entre les accepcions de εν-Θεος i γενος produeix 76 combinacions diferents, els significats poden ser origen de la possessió d'un déu, origen de la inspiració divina, origen del que profètic, però també naturalesa de la possessió, pàtria de la inspiració, llinatge del que profètic .... Moltes d'aquestes combinacions resultants no tindran cap mena de sentit, la qual cosa donarien en orris la formació del terme etnogènic.

      Seguint amb la crítica de Montserrat Abat Ortiz podem fixar-nos en la semblança del terme «endogen» amb el terme «enteògen». Sembla com si els vocables endon i enteos haguessin estat confosos, ja que endon Ενδον significa dins, a l'interior, el que implica «localitzar I dins de X», mentre que enteos el que indica és «acció de Y sobre X», és a dir , "operar sobre". La θ (zeta grega) es llatinitza en interdental sonora (d) i pot ser que d'aquí neixi aquesta confusió entre el «estar dins» i «operar sobre».

       Havíem dit al principi que el terme és eufemístic. S'encunya per diferenciar l'ús religiós de l'ús lúdic de les drogues. Ott i el seu grup pretenien fer un ús religiós de les drogues i van començar a consumir-les, però amb la seva experiència personal -a menys que practiquessin la religió xamànica corresponent-, l'únic que quedava clar era la pràctica d'una "religió personal" lligada a un context occidental i per tant lúdic. Encara que resulta paradigmàtic el cas Castaneda, antropòleg californià que va anar a les serres d'Oaxaca a realitzar treballs de camp i va acabar convertint-se al xamanisme mexicà. De Carlos Castaneda podem veure la «Tetralogia del poder»: Els ensenyaments de Don Joan, 1974, Relats de poder, 1974, Viatge a Itxlan, 1974 i Una realitat a part, 1971; en aquests quatre llibres, editats pel FCE, pot llegir-se de la mà del propi Castaneda seva «conversió religiosa».


      També hem vist el cas de Tim Leary i "la gran gresca", una experiència pròpia i en els seus «propis termes» que resulta difícil de catalogar de «enteogènica», ja que no es desenvolupa en ningun context religiós i ha de ser classificada de «ludibunda», segons el terme desenvolupat per J. Ott. Aquest, conscient de la degeneració que el terme etnogènic estava patint, va proposar limitar el seu ús en Pharmacotheon (La Llebre de Març, Barcelona, 1996) a aquelles substàncies que estigués demostrat que formaven part de cerimònies religioses i, per a l'ús lúdic de les mateixes, va proposar la paraula «ludibund», terme que hauria de aplicar a l'ús de la majoria dels consumidors de tot el món. La defensa que fa Ott del terme enteògen és molt dogmàtica, no admet per exemple, el vi com enteògen, encara que, com li assenyala Escohotado, forma part d'una cerimònia religiosa i és capaç d'induir visions.



      Opina Montserrat Abad que els autors, per la seva titulació acadèmica, han de conèixer la distinció etic/emic de Pike, però, la seva actitud demostra que han de patir de el que en psicologia conductual es considera «segon naixement», o traduït: conversió religiosa. L'investigador seriós observa externament (etic) l'ofuscació mental que es pateix quan es consumeixen al·lucinògens. L'individu sol ser incapaç de mantenir una conversa coherent, encara que ell senti que controla perfectament la situació. Hi ha multitud de documents gràfics i sonors que expliquen millor aquestes conductes des de la perspectiva etic.

    Els consumidors de drogues estan desvirtuant la realitat en funció de les seves percepcions alterades; definir «enteògen», fonamentat en la manera personal, no és més que una forma eufemística per definir el consum individual de drogues. Aplicat a la rutina del practicant d'una religió xamànica, també és un eufemisme, perquè per a l'individu en qüestió (el xaman o practicant del xamanisme) el concepte de enteògen no respon al nom del fetitxe que ell es disposa a consumir. És a dir, ni des d'un punt de vista emic, ni des d'un punt de vista etic el concepte ens aclareix res ni sobre la religió ni sobre la cerimònia religiosa, l'únic que mostra és una predisposició a la postura etic de creença en la postura emic i integrar-se en ella no com a observador, sinó com «vividor» de l'experiència, és a dir amb una clara intenció de conversió religiosa. Només des d'una perspectiva teològica (és a dir, la construcció racional des de dins de la religió de si mateixa) tindria sentit l'ús d'un concepte com el de enteògen referit a aquests fetitxes cerimonials.

       Montserrat Abad Ortiz afirma que la càrrega teòrica del concepte enteògen és semblant al concepte de Mircea Eliade que anomenava teofania (la revelació de Déu en forma humana), els dos conceptes parteixen de sistemes de referència en els quals déu no és una idea, si no un ésser realment existent que opera d'alguna manera i des d'algun costat, però sense que ningú respongui científicament a les preguntes on és Déu?, existeix realment Déu?

     El concepte enteògen és desafortunat, ja que pretenia designar certes substàncies i es descobreix com a definició d'un determinat ús de la droga: el religiós. L'esmentada utilització sembla la més important a destacar des d'aquesta teoria, i el motiu no és, com es pretén, que les drogues tinguin la clau per resoldre els «enigmes religiosos», sinó que es fa servir per altres raons, com la justificació del moviment antiprohibicionista i per promoure el seu consum (8).

      En aquest món de "la gran gresca" hi ha dues postures diferents: els «espiritualistes» que defensen que les drogues han augmentat el seu nivell de coneixement «interior», sense que cap pugui explicar en què consisteix aquest coneixement, ja que es limiten a explicar-nos les seves sensacions i, el segon grup, que es nega a donar per suposada l'existència de cap tipus de divinitat, usant les teoria enteogènica per justificar el moviment antiprohibicionista, bé com «sinònim» de al·lucinogen, embriagant o psicodèlic (ús eufemístic). És a dir, el terme enteògen és utilitzat actualment des d'una perspectiva teològica (volta a les religions secundàries i a l'ús de fitoembriagants per recuperar l'esperit religiós) i des d'una perspectiva ideològica (defensa de l'antiprohibicionisme) o en el pitjor dels casos com una pedanteria (cas de tots els científics que l'utilitzen com a sinònim d'altres conceptes referits a substàncies que alteren la consciència).

      Per què, però, des de la filosofia de la religió el concepte i la teoria dels enteògens no poden tenir una funció explicativa? Perquè no expliquen res, o res que li interessi al filòsof, l'antropòleg o al científic. Si apliquéssim la famosa navalla d'Occam al terme enteògen, hauríem de dir sobre ell, el mateix que Occam va dir sobre el ímpetus:

- «Dir que "un cos es mou a causa d'un ímpetus adquirit" no suposa dir més que "un cos es mou"».

      De la mateixa manera, dir que «en aquesta cerimònia s'utilitzen substàncies embriagadores que s’anomen enteògens», no suposa dir més que «en aquesta cerimònia s'utilitzen substàncies embriagadores».

     També ho utilitzen els que aventuren hipòtesis (d'allò més desgavellades, per a Montserrat Abad Ortiz) sobre l'origen de les religions, com J. Ott, qui suggereix que, quan els nostres més primitius avantpassats buscaven els seus aliments, van haver de donar amb els nostres fongs psicotròpics, o potser altres plantes que posseïen les mateixes propietats, i les van menjar, i van conèixer el miracle de la sorpresa d'estar en presència de Déu. També R. Gordon Wasson -el creador de la teoria de la religió dels enteògens- afirma que el coneixement de enteògens es remunta fins al més fosc dels temps i es troba en el germen mateix de la religió, el mateix que afirma l'italià Giorgio Samorini. No obstant això, caldria oposar a Ott que, atès que el fenomen de l'embriaguesa no constitueix un fenomen propi del Homo sapiens sinó de tots els animals, caldria plantejar-se si és un fenomen constituent de la religió o si per contra és un altre tipus de fenomen associat als canvis adaptatius de l'home (com a animal omnívor) i als seus recursos alimentaris.


Màscara indi navajo

      No obstant això, els filòsofs materialistes no accepten aquesta teoria, afirmant que la caça va ser la principal forma d'alimentació durant la Prehistòria, almenys durant 20.000 anys. Res de recollir fongs, ni bolets. Els animals proporcionaven el suport dels homes i, a més, tenen una potència, una visió i un olfacte que no tenen els homes, el que els converteix en veritables éssers noümènics (portadors de divinitat) als ulls de l'home primitiu. Les manifestacions (fenòmens) religiosos sorgeixen de les relacions de l'home amb éssers noümènics (perquè es perceben com a tal des d'una perspectiva emic) que no existeixen com a tals per a la perspectiva etic, però que tenen un fonament material, com hem vist: les qualitats superiors dels animals.

    L'home va haver d'aprendre els usos medicinals de les plantes i els fongs fa uns 10.000 anys, quan es va iniciar la recol·lecció i el coneixement de l'agricultura, la qual cosa va succeir només quan la caça va començar a escassejar. Aquesta època correspon, segons la seva teoria de la religió, a l'etapa secundària -la dels fetitxes-, les primeres manifestacions es donen en el mesolític i es continuen durant el neolític (entre el 10.000 i el 5.000), una vegada que la caça ja no constitueix l'activitat essencial de l'home. Aquesta recol·lecció massiva de plantes en període d'escassetat proporcionaria, després de molt assaig i error, el coneixement d'altres usos no alimentaris de les plantes i els fongs.


Indígenes a Caño Guacayán dansant Kai-ja-ree. Riu Miri Paraná, abril de 1952. Se celebra la maduració anual de la “xontadura” (Foto: Richard Evans Schultes)


“Xontadura” (Bactris gasipaes)

       R. Gordon Wasson i Escohotado parlaven d'unes societats tolerants que practicaven la comunió amb el seu déu, és a dir, que les persones es reunien al voltant d'una taula i el foc per menjar un "déu" o una "deessa" i entraven en un tràngol inconcebiblement intens durant un temps, el qual era dirigit  per un actor religiós específic, com la comunió cristiana i la comunió dels mexicans de les serres d'Oaxaca.

       Totes dues representacions són molt semblants, l'escenari és al voltant del foc o la taula on les viandes (pa i vi en una, estramoni, fongs psilocibes i peiot en una altra) romanen davant del «savi» -Jesús al cristianisme, Don Joan en els relats de Castaneda- que, després d'anunciar la transsubstanciació dels aliments en carn de déu mitjançant el salm corresponent, procedeixen al repartiment dels mateixos entre els congregats. Representa aquesta reunió un ritual religiós?



Segons les teràpies holotròpiques o holonòmiques es pot aplegar al èxtasi mitjançant la contemplació de mandales o vidrieres de les catedrals


El primer ritual religiós?

      Aquesta escena podria evocar qualsevol reunió humana al voltant dels aliments, és a dir, l'animal acabat de caçar. No resulta difícil evocar els ramats carnívores d'animals o homínids al voltant d'una presa que cal repartir per tot el grup, on probablement el líder de la tribu (o ramat si es prefereix) reparteix entre els membres. Així doncs, les cerimònies de comunió és una anamnesi simbòlica d'aquestes remotes cerimònies alimentàries. I és aquí on apareix alguna cosa específicament del Homo sapiens: convertir un acte comú a tots els animals en una cerimònia, en un ritual. El repartiment de la «carn del déu» en les cerimònies mexicanes és també un simbolisme d'aquesta escena, molt més perduda en el temps i més a prop del nucli original de la religió i de la preconcepció religiosa.

     L'home sol convertir els éssers de la naturalesa que li proporcionen aliment en els seus númens. Alguns autors els situen en la relació de l'home amb els vegetals, com Carl P. Ruck. Abans que l'home pogués veure algun tipus de noümènosidad en els arbres, aquests havien de constituir-se en preuat bé. No obstant això, els animals ho van ser des del principi, ja que els proporcionaven aliment. Els homes, al principi tallaven els arbres per fer foc, després els proporcionarien fruits... Els fongs del sòl serien aprofitats en èpoques d'extremada fam. L'home va haver de trigar molts segles a acumular coneixements sobre el medi, sobre les propietats dels alcaloides dels vegetals. Aquest procés va ser ardu i molt llarg, la conservació era extremadament difícil perquè no existia l'escriptura, i resulten força incoherent afirmacions com «un dia van trobar els fongs psicoactius i a partir d'aquí els van venerar».

       D'aquesta manera, la teoria enteogènica comparteix amb altres teories formes metafòriques d'explicacions semblants a les teories psicologicistes, sociològiques, o les animistes de la religió. Obliden en parlar de l'aprenentatge de l'Homo sapiens que l'aspecte quantitatiu del temps en l'aprenentatge humà ha de ser considerat, ja que és aquesta acumulació temporal d'assaig i error la que ens permet discernir, entre els nostres restes arqueològiques, l'existència de sistemes conceptuals de els nostres avantpassats.

4. Neochamanisme

      En el seu assaig "Neochamanisme i el moviment místic modern" aparegut en la compilació de Gary Doore "El viatge del xaman, curació, poder i creixement personal", Joan Townsend assegura que el neochamanisme està exercint una gran influència en la mística moderna. També situa els orígens del neochamanisme en la dècada dels seixanta del segle passat, quan el moviment hippie va impulsar la idea de buscar el contacte directe amb el transcendent i quan es va produir la conversió d'alguns antropòlegs que van estudiar amb xamans indígenes, en un intent per assimilar de primera mà els sistemes xamànics, allunyant-se del punt de vista teòric i científic.



      Entre ells destacaria a Michael Harner amb els xamans sud-americans, Peter Furst i Barbara Myerhoffsobre el xamanisme huichol al nord de Mèxic i els polèmics estudis de Carlos Castaneda, sobre el seu aprenentatge amb el xaman-bruixot yaqui anomenat don Joan, també al nord de Mèxic. Karina Malpica incluiye també els estudis de Josep Maria Fericgla, aprenent dels shuar (jívaros) equatorians; els de Jacobo Grinberg-Zimmerman, seguidor de Pachita i altres xamans mexicans; i els estudis d'almenys dos dels destacats deixebles de la mítica Oaxaca Maria Sabina, que són els doctors Salvador Roquet i Richard Yensen.


     En l'actualitat el moviment neoxamànic afirma que els estats alterats de consciència també poden ser assolits per l'escenificació i el so d'instruments com el tambor, llums, cants salmodiats... etc, no sent necessàries les drogues. Així veiem un curs de capacitació xamànica elaborat per un antropòleg, l'anomenat "Harner Method", sistema dissenyat per permetre'ls als subjectes emprendre els seus propis viatges xamànics d'endevinació cap a la realitat no quotidiana, on obtenen saviesa i orientació espiritual directa, que utilitza la tecnologia electrònica en substitució dels instruments musicals en viu perquè el so del tambor, escoltat per uns auriculars... té l'avantatge addicional de no crear les molèsties potencials dels tambors en directe a les estridents condicions urbanes. Utilitzen les denominades teràpies holotròpiques o holonòmiques, tècnica que arriba als mateixos resultats prescindint de substàncies psicotròpiques i utilitzant mètodes com la respiració controlada, la música evocativa, el treball corporal, els dibuixos de mandales i altres enfocaments procedents del xamanisme i de tradicions no occidentals.



    L'objectiu perseguit en aquestes tècniques és el de facilitar l'autocuració del pacient, a través d'un viatge mental de mort i renaixement que té força semblança amb els processos rituals i iniciàtics xamànics. Aquesta gent té una aversió cap a la utilització de substàncies al·lucinògenes, la qual cosa concorda amb el creixent puritanisme que envaeix la societat occidental, el rebuig al LSD i al moviment hippy i tot tipus de moviments llibertaris. Josep Maria Fericgla diu que en l'actualitat s'ha desvirtuat la seva funció ancestral i hi ha tot un seguit d'impostors responent a les demandes del mercat "new age".


      Un altre dels nous camins pels quals van els neoxamàns és el que exposa Juan Ruiz Naupari, un xaman i psicòleg peruà que defensa una via espiritual com a mètode d’aconseguir un èxtasi. Per a ell la veritable essència del xamanisme en els seus orígens va ser el autodescobriment i no la bruixeria (per a l'autor, una cosa demoníaca, sens dubte, com ho era per a Pierre de Lancre al segle XVII) o la simple sanació de símptomes físics. Assegura que el xamanisme original coincidia completament amb els ensenyaments de Buda, Krishna o Jesucrist i que la seva tasca consistia a tornar a la divinitat mitjançant el camí espiritual de conèixer-se a un mateix.

     En realitat donat l'origen remot del xamanisme, els més racional és pensar que el budisme i el cristianisme són religions d'origen xamànic. A mesura que una part dels seus practicants –els indoaris- emigren a la Índia, amb el pas del temps, queda interromput el suminstrament de l’Amanita muscaria, per la qual cosa, substituïren el seu consum amb la practica de la meditació, donant origen al ioga i altres religions.

     La postura personal d'aquests xamans espirituals neix més de la fe personal i d'un rebuig a la utilització de les drogues, ja que igual Mircea Eliade, titllen de corruptes als xamans que utilitzaven drogues per aconseguir els seus èxtasi. Tota una declaració de fervor religiós integrista a mig camí de l'espiritisme.


a. curació xamànica

      El doctor Andrés Rodriguez Alarcón afirma, basant-se en Kenneth Meadows "Iniciació xamànica" (Ed. Martínez Roca), que gairebé tots els ritus xamànics comencen amb una purificació de l'oficiant, del pacient i dels seus acompanyants. Pot fer-se a través d'una fumigació amb herbes sagrades, per un bany ritual o per l'antic sistema del vapor que ha donat origen a les saunes finlandeses o als banys turcs. Després el bruixot efectua el seu diagnòstic -en estat de relaxació- mitjançant el sonall o el pèndol. Quan percep un canvi en el so s'esforça a veure -a través de la seva visió interior- l’alteració produïda en aquesta part del cos del malalt. Amb el pèndol, la tècnica és bastant semblant i es fa servir per confirmar l'existència d'àrees amb bloqueig d'energia. El xaman capellà a força de consells de règim de vida que entengui poden harmonitzar al pacient amb el món que l'envolta. Utilitza les herbes, els règims d'alimentació i la relaxació, la pressió o l'aplicació de vidres a la manera vèdic. Però en moltes ocasions pot entrar en un estat alterat de consciència per emprendre una curació directa intentant equilibrar "des de dins" les alteracions que adverteix en el seu client.


1. Ed. Altafulla, Barcelona 1985

2. Definició de enteògen per Gordon Wasson i Jonathan Ott, op. Cit.

3. Montserrat Abad Ortiz. Exposició crítica de la teoria dels enteògens, defensada davant el 40 Congrés de Filòsofs Joves, Sevilla 2003)

4. L'animal diví. Assaig d'una filosofia materialista de la religió, Pentalfa, Oviedo 1996)

5. A. Escohotado, Els enteògens i la ciència, Drogues i dignitat humana, La Llebre de març, Barcelona 1999.

6. Montserrat Abab Ortíz, op. Cit

7. Afirmava C. A. P. Ruck i altres, El camí a Eleusis, Breviaris del FCE, Madrid 1994.

8. Montserrat Abab Ortíz, op. Cit
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...