El culte de la Sang a Pego

      Segons Luis Santonja, probablement, la confraria de la Sang té els seus orígens llunyans en la companyia dels flagel·lants, moviment místic iniciat a Perúgia el 1258, amb la idea que un pogués arribar a la salvació per mèrits propis i sense ajuda de l'església catòlica. Bastava participar en les seves processons de penitents per ser absolt dels pecats.

    Al aplegar l‘any mil una sèrie de pregadéus anaven per tota Europa predicant el fi del món. En part, no els faltava la raó, doncs en aquells anys i els següents segles, tota mena de calamitats van assotar a la gent de manera que va arrelar al seu interior el sentiment d’incertesa per la vida: tot podia ser destruït en un instant per una malaltia, per la pesta, per la fam. La vida era provisional i no hi havia res estable. El concepte de Déu de l’amor es substituït per un Déu de justícia que no para de castigar als humans: Els creients, en el fons de la seva ànima, acaben creient que Déu es profundament injust.

    La irracionalitat es va imposar per tot arreu i l’home perdé la moral i la pietat produint-se progroms: caça del jueu, del morisc, de l'estranger, fins i tot de leprosos. Els exaltats, els elements reaccionaris –com sempre han fet i fan- demostraren el seu odi als altres  pel color de la seva pell, per la raça i per la religió, organitzant caceres humanes que, en el fons, ocultaven els interessos econòmics i les ambicions personals dels instigadors (GUINZBURG, 1991: 41-80 ). Per Europa es buscava al boc expiatori com a culpable de tots els mals.


Una processó de flagel·lants, de Francisco Goya i Lucientes (1812-1819)

     A mitjans del segle XIII una sèrie de desgràcies van  escampar la misèria per tot arreu: els genets de l’Apocalipsi recorren Europa sembrant la fam, la pesta i tota mena de plagues. La misèria, la inseguretat i les guerres s’apoderaren d’Europa.

    Els flagel·lants anaven en processó amb un fuet (flagell) a la mà i s’autoflagel·laven per expiar els seus pecats. Els flagel·lants anaven vestits de negre i seguien un estendard en forma de creu, i per practicar la penitència pública. Desprès d’anys de decadència, l’aparició al segle XIV, de la Pesta Negra, va reiniciar aquesta devoció. De penitència i mortificació.

     La primera confraria de la Sang de Crist fou reconeguda per Roma en 1341 i s’estengué per tot l’occident. A València, al segle XV, fou impulsada per sant Vicent Ferrer. Arran del Concili de Trent (1545-1563) es feu més coneguda per les nostres contrades; el papa Pau III instaurà en 1540 la festa oficial de la Sang i el 1535,  arran dels successos de Mislata on un pagès que es disposava a llaurar la terra, resistint-se a això els bous. Va escoltar una veu que li deia que no ho fes, ja que aquest dia era el dedicat a la Sang del Senyor.



Flagel·lants en un gravat del segle XV.

      Sant Vicent Ferrer escampa la seva oratòria per Europa meridional i pels pobles valencians entre 1399 i 1419. Està considerat com un successor dels apologistes de l’Anticrist, como Arnau de Vilanova i Ubertino da Casale i, per tant apòstol del mil·lenarisme escatològic del segle XV(LLOP, 1986: 141-152). Rere d’ell anava un gran nombre de fidels que l’acompanyaven per tot arreu, agrupats en una anomenada Companya del Pare Vicent. Anaven llecs i religiosos, entre els quals destacaven els disciplinants o flagel·lants. Els disciplinants anaven amb les esquenes nues i públicament es colpejaven amb corretges o cordes de cànem rematades amb nucs Joan Amades recull el costum a algunes poblacions catalanes que els esquitxades dels flagel·lants incentivaven la passió eròtica de les donzelles en favor dels joves que les colpejaven amb la seua sang.



Los “picaos” de San Vicente de la Sonsierra (La Rioja)

     El màxim impulsor de la confraria de la Sang fou el patriarca Joan de Ribera i el seu culte estigué molt lligat al del Sant Calze del Sant Sopar, venerat a la seu de València des de 1437.

    Amb el pas del temps, sembla que els flagel·lants mitigaren les doloroses costums dels seus avant passats, el que va fer al arquebisbe publicar un edicte el 1617 en que amb motiu “dels gravíssims motius, prohibint als disciplinats anar ab vestes ab colors y altres abusos, y vedant que en les esglésies no y haguen cadires ni banchs ni coixins per a veure pasar les processons dels disciplinats, ab penes de excomunions”. Es a dir, davant la degradació de les practiques religioses, calia corregir abusos i evitar que el fervor popular que inspirava aquest tipus de celebracions esdevingués un espai per a la frivolitat i la pompa.

     La confraria de la Sang de Sagunt data de 1492, Alcoi de 1545 , Cullera 1546,  en 1559 es funda a Oliva la confraria del Santíssim Sagrament i Puríssima Sang de Jesucrist Redemptor mitjançant una butlla expedida a Roma per el papa Pau IV. Poc a poc van fundant-se confraries de la Sang als voltants de les grans vies de comunicació del regne: en torno a la vía Augusta y a la que conducía desde Murviedro a Burgos vía Teruel. Así, se fundan, cronológicamente, las cofradías de la Sangre de Vila Real (1546), Castellón, Alcalà de Xivert (1552), Oliva (1559), Xàtiva, Manises, Llíria, Ontinyent (1575), Castalla (1577), Pego, Xixona (1580), Elx (1581), Benigànim (1586), Picanya (1596), Nules, El Toro, Viver y Segorbe(MOROS, 1915: 283).

       Si no vaig arreplegar mal els apunts, em sembla que Carlos Sendra afirma que en 1470 comença a Pego la festa de la Sang, però, la confraria no s’instituirà oficialment fins a 1583 (SENDRA, 1986). La primera part d'aquesta afirmació no te suport documental. En 1574  es menciona a Pego la confraria de la Sang i en 1587 la confraria surt en processó, però no tenien crucifix i els seus confrares vestien vesta, i tampoc tenien cap imatge (MARTÍNEZ, 1981: 90-96). Esta processó era de disciplinants, l’origen dels quals  el trobarien en la Companya del Pare Vicent.

        El Pare Pere, coneixedor de la devoció de la Santíssima Sang que hi havia a Pego i el costum del Pa Beneït, en 1633 reparteix aquest pa entre els empestats durant una epidèmia que patia Dénia. Es van aturar bruscament les defuncions i d'aquí comencen les festes patronals de la Santíssima Sang a Dénia, segons es pot llegir a l’article de La Marina del 6-7-86 publicat per José Calfo Puig, citat per  Carlos Sendra (SENDRA, 1987) que afirma que la festa de Dènia prové de la pegolina.

    Sobre els orígens de la Sang a Dénia es diu que els seus inicis es remunten a 1587, any en que al carrer Loreto es va fundar la Confraria de la Santíssima Sang. Però, la consolidació no es va produir fins al 1633, diu Rosa Seser, sense anomenar la procedència pegolina (SESER, 2005: 267).

       A mitjan segle XVII es proclama a l'Ecce-Homo com a patró predilecte de la Vila de Pego (1640), però, sembla que la seva confraria va nàixer el 1579 (MARTÍNEZ, 1983: 83), de manera que la festa de l'1 de juliol es va convertir en el dia de festa major. Sembla que la Confraria del Sant Ecce-Homo es una escissió de la compraria de la Sang. A l'altar de la Confraria de la Sang de Crist es col·loca l'Ecce-Homo (SENDRA, 1987).

       En 1667 s'esmenta per primera vegada la imatge de l'Ecce-Homo a l'Hospital, on la troba el visitador Fèlix Miro, amb dues capes d'aixovar: una de domàs i una altra de tafetà, encarnades (OLMOS CANALDA, 1915: 20). No sabem qui és el seu escultor. En aquesta època ja no sabem res de la Confraria de la Sang (MARTÍNEZ RONDÀN, 1981: 51-107), per que sembla que el 1651 es va unir a la Confraria del Santíssim Sagrament o de Minerva (MOROS, 1915: 273)

Bibliografía

AMADES, J. 1950: Costumari català: els curs de l’any. Salvat, Barcelona, VOL, V. II, p. 707
DELUMEUA, J. 1989: El miedo en Occidente (siglos XIV-XVIII): la Ciudad sitiada. Madrid,  p324-325
GUINZBURG, C, 1991: Historia Nocturna. Muchnik Editores. Barcelona
LLOP CATALÀ, M. 1986: La predicación de San Vicente Ferrer en la línia de evangelización medieval” en La proclamación del mensaje cristiano. Actas del IV Symposio de teologia històrica, València, p. 141-152
MARTÍNEZ RONDÀN, J. 1981: L’Hospital de Pego. J.Martínez Rondàn, Sagunt
MOROS CLARAMUNT, B. 2016: Las Cofradías de la Sangre en el Reino de Valencia. Cuadernos Doctorales de la Facultad de Teología. Universidad de Navarra. Volúmen 64. Pamplona
OLMOS CANALDA, E. 1915: Historia de la cofradía e imagen del Santísimo Ecce Homo de la villa de Pego y Novena y Corona de la Sangre, Tipografía moderna a cargo de Miguel Gimeno, Valencia.
Olmos i Canalda, Elies  (Silla 1880 – València 1961)  Eclesiàstic i escriptor. Era doctor en filosofia, teologia i dret canònic per la Universitat Pontifícia de València, on després fou catedràtic. Exercí el ministeri pastoral a les parròquies de Benissivà (1902) i Carlet (1908). El 1912 obtingué per oposició la canongia d'arxiver i bibliotecari de la catedral de València.
SANTONJA, J.L.: Els orígens valencians de la devoció a la Sang del Nostre Senyor. Arxiu Municipal d’Alcoi. Alcoi 
SENDRA GARCÍA, C. 1985:  Anecdotario del Santísimo Ecce-Homo. Llibre de Festes. Pego
SESER PÉREZ, Rosa, 2005: El Convent de les Agustines de Dénia i la Santíssima Sang: 400 anys de presència a Dénia, Ed. Ajuntament de Dénia, 2005, Jávea

La Venjança de Mudarra

      Per promocionar les Terres de Lara, una sèrie d’artistes com Cristino Díez María José Castaño i Rubén Arroyo han realitzat per diferents localitats de “Terra de Lara” una sèrie de murals que narren El Romance de los Infantes de Lara (o Salas). En total, la sèrie s’ha completat amb deu murals repartits per aquell territori burgalés. 


       Al meu bloc podeu veure fotografies del “Capítol 8: La Venganza de Mudarra”






      Mudarra González és un personatge llegendari que apareix en diversos romanços, entre ells el famós Romanç dels infants de Lara.




      Segons el poema, Mudarra era fill de Gonzalo Gustios i de la germana d'Almanzor. Tot i ser un fill bastard, rep la comanda de venjar als seus germanastres, els set infants de Lara, decapitats per don Rodrigo de Lara, també anomenat don Ruy Vázquez o Rodrigo Vázquez (l'oncle dels infants) com a escarment per la suposada ofensa que aquests li van fer a la seva nòvia, la senyora Lambra de Bureba, el dia del seu casament.


         El moment de l'execució de don Rodrigo es concreta en el romanç amb una trobada casual entre desconeguts que dóna peu al duel en què Mudarra (al·ludit com Mudarrillo per la seva condició inferior) consuma la seva venjança.


A cazar va don Rodrigo
y aun don Rodrigo de Lara
con la gran siesta que hace,
arrimándose ha a un haya,
maldiciendo a Mudarrillo,
hijo de la renegada,
que si a las manos le hubiese,
que le sacaría el alma.
El señor estando en esto,
Mudarrillo que asomaba:

- Dios te salve, caballero,
debajo la verde haya.

- Así haga a ti, escudero,
buena sea tu llegada.

- Dígasme tú el caballero
¿cómo era la tu gracia?

- A mí dicen don Rodrigo
y aun don Rodrigo de Lara,
cuñado de Gonzalo Bustos,
hermano de doña Sancha;
por sobrinos me los hube
los siete infantes de Salas.
Espero aquí a Mudarrillo,
hijo de la renegada;
si delante lo tuviese,
yo le sacaría el alma.

- Si a ti dicen don Rodrigo,
y aun don Rodrigo de Lara,
a mí Mudarra González,
hijo de la renegada,
de Gonzalo Gustos hijo,
y alnado de doña Sancha;
por hermanos me los hube
los siete hermanos de Salas;
tú los vendiste, traidor,
en el val del Arabiana;
mas si Dios a mí me ayuda,
aquí dejarás el alma.

- Espéresme, don Gonzalo,
iré a tomar las mis armas.

- El espera que tú diste
a los infantes de Lara:
aquí morirás, traidor,
enemigo de doña Sancha.

[Anónimo]


Passejant pels orígens de Castella

Carcedo de Burgos (398)


“Páramo” (Erm) de Carcedo. Foto: Gonçal Vicens

      A finals del segle IX va néixer una vila a la paramera que separa les conques del riu Arlanza i del riu Ausín, aprofitant la seguretat que donava el castell de Burgos i la naixent ciutat. Abans d’acaber el segle, a molt a prop d’allí, dins d’un vallejo abrigat, es va fundar el onestir de Sant Pere de Cardeña, que molt aviat es convertirà en el centre més important de fe, cultura i patriotisme de la Castella comtal. 


Església de Carcedo de Burgos. Foto: Gonçal Vicens


Església de Carcedo de Burgos. Foto: Gonçal Vicens

     D’aquesta manera la història de Carcedo va quedar lligada a la del monestir. La terra sofreix fortes asprors climàtiques que tan sol suporta la ramaderia ovina. La vila sempre va viure de l’alzina. Hi ha multitud de plets, sobretot amb la poderosa abadia veïna, sobre jurisdicció, explotació i aprofitament de l'alzinar que, fins i tot havia donat nom al poble (Quercus = Carcedo = lloc d'alzines).


Carrer de Carcedo de Burgos. Foto: Gonçal Vicens


Carretera BU-800, Carcedo de Burgos. Foto: Gonçal Vicens

Modúbar de San Cibrián (61 hab.)

     El camí discorre íntegrament per la carretera BU-V-8011 fins arribar a Modúbar de San Cibrián. El seu nom ve de l’àrab, مدور  “mudawwar”, que significa "redó". El Becerro Gòtic de Cardeña, cartulari que recull part de la història del monestir i els seus voltants entre els segles IX a XI, cita l'existència del monestir de Sant Martí, avui desaparegut. La prosperitat del monestir va durar poc, potser a causa de les correries d'Almanzor a la zona. 


Roures al voltant de Modúbar de Sant Cibrian. Foto: Gonçal Vicens


Església de San Pedro apòstol. Modúbar de San Cibrian. Foto: Gonçal Vicens

      Modúbar de San Cibrián es troba en una vall envoltada per rouredes. El poble és de cases baixes d'una o dues plantes i conformen un nucli net i ordenat. Actualment les cases mostren façanes amb pedra de cadirat o maçoneria, però antigament la segona planta s'edificava en tova.



Carrer de Modúbar de San Cibrian. Foto: Gonçal Vicens

Los Ausines (125 h)

     Continuant per la mateixa carretera trobem el barri de Quintanilla (Los Ausines), on hi ha una impressionant pedrera. Entrem a Quintanilla passant per un bonic pont de pedra i, a, dalt, a l’esquerre trobem una gran església. 

  Los Ausines són tres barris separats entre si, tres nuclis de població d'origen medieval que han crescut al voltant de les seues respectives esglésies, vertebrats pel curs del riu Ausín al llarg de 2 km i avui dominats per una omnipresent gravera. Els tres barris es caracteritzen per la seva petita grandària i per la imatge harmònica dels seus carrers en què predomina l'arquitectura popular de maçoneria. El riu Ausín defineix part de la personalitat dels barris, i als seus marges neixen alguns molins i hortes.


Pont sobre el riu Ausín.  Quintanilla de Los Ausines. Foto: Gonçal Vicens


Pont sobre el riu Ausín.  Quintanilla de Los Ausines. Foto: Gonçal Vicens


Església de Santa Eulalia i carrer de Los Ausines. Foto: Gonçal Vicens


Carrer de Quintanilla de Los Ausines. Foto: Gonçal Vicens


Los Ausines, església de Sant Joan. Foto: Gonçal Vicens


Los Ausines, barri de Sant Joan. Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Ntra. Sª del Castillo. Los Ausines. Barri de Sopeña. Foto: Gonçal Vicens


L’Abadia de San Quirce al pujol de l’esquerre. Foto: Gonçal Vicens

    Del barri de Sant Joan surt una pista forestal que ens portarà, despès de 6 km fins a l’abadia de San Quirce, a mig camí de Hontoria de la Cantera, dins del bosc. Sant Quirze es troba en una finca de propietat privada d'accés restringit. Actualment s'han limitat les possibilitats de visitar-lo regularment. Sols es pot visitar si el objectiu es periodístic, científic, acadèmic o divulgatiu.


Permòdols de l'abadia de San Quirce. 


Capitell amb Adam i Eva i una dona és presa de dos lleons que devoren les seves extremitats, mentre les serps fan el mateix amb la resta del seu cos. Foto: Tierra de Burgos

   El que avui podem contemplar és el que queda d'un dels grans monestirs de Castella, Sant Quirze conserva la seva encantadora església romànica, on els monjos seguien la regla de Sant Benet i dedicaven les seves pregàries diaris. El que avui veiem va començar a construir-se a finals del segle XI per la capçalera, però els orígens d'aquest monestir són força anteriors, i com sol ser habitual en aquests casos, va néixer a l'empara d'una llegenda.



Interior abadia de San Quirce. Foto: Enclaves de leyenda 

      Segons les cròniques en l'any 929 el comte de Castella, Fernán González, estava guerrejant en aquesta zona contra la morisma i l’assumpte li se va complicar. Llavors és que encomanar a Sant Quirze i va obtenir la victòria. En agraïment, González va reformar un vell monestir benedictí que ja existia, i els orígens i advocació es perden en el temps. A la capçalera del temple crida l'atenció la volta de closca de l'absis, única al Romànic espanyol, conformada per escates i que acusa una evident influència oriental.



Abadia de San Quirce. Foto: Tierra de Burgos

     Tornem a la carretera BU-P-8012 i continuem fins arribar a Revilla del Campo.  Estem travessant les Terres de Lara.


A l’esquerre els “Picos de Urbión” i la Serra de la Demanda, a la dreta Revilla del Campo. Foto: Gonçal Vicens


Entrada a Revilla del Campo. Foto: Gonçal Vicens


Plaça de Revilla del Campo. Foto: Gonçal Vicens


Església de la Natividad de Nuestra Señora, Revilla del Campo. Foto: Gonçal Vicens

    La església es un barrejat d’estils arquitectònics en la que destaca el seu imponent campanar. El poble s'emplaça en un petit alt, sobre la bonica plana que forma la vega del riu Ausines. Per el lloc que el riu travessa la població s’ha construït un parc dotat de bancs, rostidors, i jocs infantils, ideals per a una parada en el camí. Sobre un turó solitària, a la sortida del municipi (en direcció a Torrelara) es troba l'ermita romànica de Sant Joan Baptista, del segle XII, amb interessants permòdols.


Torrelara. Foto: Gonçal Vicens 

    A curta distància albirarem,  a l’esquerra de la carretera, una església alada damunt d’un turó. Un lleter blanc ens diu on estem: Torrelara. Durant l’alta Edat Mitjana el poble formava part del sistema de vigilància de les Terres de Lara, amb una torre sentinella, sobre la que es va assentar la actual torre de l’església.


Església de Sant Millán (Torrelara). Foto: Gonçal Vicens

      Torrelara es troba als contraforts de la serra de la Demanda, amb carrerons silenciosos i cases de pedra individuals. L’església de San Millán ofereix des de la carretera comarcal que ve de Revilla del Camp una estampa molt suggerent, gairebé bucòlica.

Paules de Lara (13 h)

     Ens trobem en el piemont de la Serra de la Demanda, entre les Serres de Mencillas i la Serra de les Mamblas (Pujol en forma de pit de dona), per on discorren els rius de Valparaíso, San Juan, Rierol de San Millán, riu de San Martín ... etc, que desemboquen al Arlanzón, que s'obre pas entre les serres de les Mamblas i del Gayubar.

     La majoria de les cases són de planta i pis tot i que també trobem algunes cases d'una sola planta. En aquestes cases predomina la pedra calcària. Al pis inferior de la casa hi havia el bestiar i servia també per emmagatzemar productes agraris i a la planta superior es trobaven les habitacions i les cuines.

      El nom de la localitat, Paüls, significa "terrenys pantanosos coberts d'herba". I el malnom dels seus habitants és "brujos".



Mapa de la terra de Lara. Foto: Gonçal Vicens


Serra de Mencilla i, al fons, la Serra de la Demanda (Paules de Lara). Foto: Gonçal Vicens


Roureda de Paules de Lara. Foto: Gonçal Vicens


Paules de Lara (esquerre) i Lara de los Infantes (al fons). Foto: Gonçal Vicens


Terme de Paules de Lara i “Picos de Urbión”. Foto: Gonçal Vicens


Paules de Lara. Foto: Gonçal Vicens


Plaça de Paules de Lara. Foto: Gonçal Vicens


Església de Paules de Lara

Lara de los Infantes (26 h)

     Poble de cases baixes amb una església Parroquial Nostra Senyora de la Nativitat que conserva notables restes romàniques. No hem d'oblidar que ens trobem a la zona que va donar origen al naixement i grandesa del regne de Castella.


Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens

     També podem visitar les restes de la mítica fortalesa fundada el 902 per Gonzalo Fernández, pare de Fernán González, i que va veure créixer a aquest personatge llegendari.

     És una torre de guaita que domina tota la vall de l'Arlanza. De lluny ens apareix com una fortalesa coronant un dilatat i nu erm que protegeix als seus peus els humils caserius de Lara de los Infantes, al nord, i de Santa Maria de las Viñas (al sud), de certa notorietat en el moment actual per la rica ornamentació de la seva arcaica ermita. 


Terme de Paules de Lara. Al fons Lara de los Infantes i, a la dreta, el castell de Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens

    Sobre el Picón de Lara, a la part alta, encara s'aprecia part del que va ser el castell on l'any 910 va néixer i va créixer Fernán González, anomenat Comte de Castella a l ' any 932. Conegut amb el sobrenom del 'Bon Comte', és un dels personatges més il·lustres de la història castellana i durant la seua vida va aconseguir articular institucional i políticament un vast territori que va incloure les províncies de Burgos, Biscaia i part d'Àlaba, Guipúscoa, Cantàbria, la Rioja, Palència i Sòria. Les seves restes descansen a la Col·legiata de Covarrubias, que visitarem més avant.


Castell de Lara de los Infantes, damunt del Picón de Lara. Foto: Facebook Tierra de Lara 

     La importància de l'Alfoz de Lara va ser palpable durant l'edat mitjana. El municipi, que dóna nom a tota una comarca, també és el cognom dels set veïns més il·lustres de Salas, els set Infants de Lara, que sembla van prendre el cognom de Lara per dotar-se d’una major magnitud, per ser aquesta una zona de prestigi durant l'Edat Mitjana.


Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens


Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens


Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens


Església Parroquial Nuestra Señora de la Natividad (Lara de los Infantes). Foto: Gonçal Vicens


Lara de los Infantes. Retaule renacentiste


També podem visitar la font romana, que ens diu de la importància de Lara de los Infantes a l'època romana.


Quintanilla de las Viñas (22 h)



Quintanilla de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens

    Al aproximar-nos a la població, en un pujol de la dreta, baix la muntanya coneguda com La Pona, ens apareix l’ermita de Nuestra Señora de las Viñas, en aparença un corral de ramat. De fet, fins a 1927 es va utilitzar com a corral de bestiar. Avui dia constitueix un dels millors exemples d'arquitectura visigoda conservats. No hi ha unanimitat, però es diu que la seva construcció es va dur a terme a finals del segle VII o començaments del VIII.


Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens

    El que resta avui en dia es una part del temple primitiu integrada per la capella major formant un absis rectangular i el transsepte. Si ens fixem a terra es pot veure la fonamentació que fa ostensible les naus enderrocades: la nau central i les dues naus laterals de menor grandària, així com sengles càmeres en ambdós extrems de la nau de creuer. El conjunt respondria a l'esquema basilical, si bé amb els afegits de la nau transversal podria igualment tenir-se per una disposició en creu llatina.


Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens

     L’edificació es va fer amb grans carreus, com és propi de l'estil visigot, el mateix estil de l’arc toral que dona pas a la capella major sobre el creuer. És de ferradura per la seva cara interior i de mig punt peraltat per la exterior o, dit d'una altra manera, de ferradura per l'intradós i amb caiguda vertical per l'extradós en el peralt.


Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens

      No es sap la forma en què van cobrir les naus, el transsepte i el creuer. Hi ha evidències, per les arrencades que es conserven en les seves cantonades, que la capella va estar coberta per una volta de vela o de mocador (cas. bóveda vaída) adaptada a la planta quadrada d'aquest espai. Però també és acceptable que s’hagués ensostrat tot amb armadures de fusta com ho està ara, encara que l'actual coberta és moderna.



Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens 


Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens

      Sobre la figura del sol apareix una inscripció que, amb les insercions aquí recollides entre parèntesis, diria: «OC EXIGVVM EXIGVA OFF (ert) D (i) O FLAMMOLA VOTUM» i que podria traduir-se per «La humil Flammola ofereix aquest humil obsequi». Flamola era la dona del comte de Lara, Gundisalvo Telliz, que en 879 anomena el Cartulari de Sant Pere d’Arlanza, com el que va fer una restauració de l’església.


«OC EXIGVVM EXIGVA OFF (ert) D (i) O FLAMMOLA VOTUM». Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens

    Per sobre de la clau de l'arc hi ha un carreu sortint del mur que porta llaurada la figura de Crist, mentre que hi ha altres dues peces similars despenjades del seu lloc d'origen, actualment dipositades a l'interior de l'església.


Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens

      Els llenços exteriors dels murs abunden en elements decoratius formant faixes horitzontals de roleus, raïms, circells, figures d'animals i motius geomètrics, tot això inscrit normalment en cercles tangents. Aquest tipus de decoració és molt estranya i amb prou feines hi ha exemples similars en temples cristians. Alguns diuen que estan inspirats en l'art clàssic, en l'art sassànida o en els teixits d'Orient. També es poden establir comparacions amb l'orfebreria visigoda contemporània.


Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens


Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens 

Cubillo del Campo (96 hab.)

      Un poble rural, on a més de l’agricultura i ramaderia, hi havia una cantera de pedra calç blanca de la qual es van treure els carreus i pedres per construir la catedral de Burgos, a més de l’abadia romànica de San Quirce (segle XII) , l’Arc de Santa María o la Casa del Cordón de Burgos.


Plaça de Cubillo del Campo (Burgos)


Església de Cubillo del Campo (Burgos)

    Les canteres estan tancades al pública. Son subterrànies e impressionants per la seua grandària. Algunes foren utilitzades com a polvorins durant la Guerra Civil espanyola.


Cantera de pedra-calç. Foto: Rutero Modubeo


Cantera de pedra-calç. Foto: Rutero Modubeo

    A mi hem va passar inadvertida, però els veïns l’any 2007 van construir amb pedres blanques, a la falda d’un pujolet (prop de la carretera N-234), una espasa Tizona de 60 m. de llarga.


La Tizona de Cubillo del Campo. Foto: J.M. Palomero

Cubillejo de Lara (10 h.)

    A l'antic Alfoz de Lara, al sud de la Serra de la Demanda i al Nord de la Serra de les Mamblas, als peus de Peña Lara, trobem aquest poble que forma part del municipi de Mambrilla de Lara. Entre Mazariegos i Cubillejo es troba un dolmen de gairebé 8000 anys d'antiguitat.


Cubillejo de Lara. Foto: Gonçal Vicens


Església de Cubillejo de Lara. Foto: Gonçal Vicens 


Dolmen Cubillejo


Gravats que s’assemblen a èquids

Cubillo del César (16 h)

    Poble que pertany a Los Ausines, antigament conegut com Cobiel de la Cessa o Cubiel de la Cessa tal com daten alguns textos recollits, com el Becerro de les Behetrías (Segle XIV). Però fins i tot avui dia, els pobles propers a Cubillo del Cèsar, li denominen de forma col·loquial La Cesa.



Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens

     Està travessat pel riu Carabidas o de Las Canteras. Predominen abans de res les alzines i la seva fauna està constituïda per diverses espècies com ara els senglars, el cabirol, la llebre, el conill, algun eventual llop. Als seus voltants abunden les restes fòssils: des de grans trilobits a icnites (petjades de dinosaure).


Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens

     L'Església de Nuestra Señora de la Asunción és un primitiu edifici d'estil romànic tardà i transició a un gòtic rural (principis del segle XIII). Es conserva d'aquest any la capçalera i la nau encara que, aquesta última, reformada. Fa anys, es va emblanquinar per culpa de la pesta durant un temps.


Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens


Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens


Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens

      A l'exterior, l'absis es troba dividit per dos contraforts en tres panells. El central és obert gràcies a una finestra, organitzada per una espitllera envoltada per un arc apuntat amb guardapols amb puntes de diamant com a decoració. L'arc reposa sobre un parell de columnes amb capitells vegetals. Així mateix, té un pòrtic, de construcció posterior a la de l'església, amb columnes salomòniques de fusta. No té campanar, de manera que en el seu lloc s'alça una espadanya amb un rellotge de sol.


Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens

      A l'interior, a les nervadures es poden apreciar pintures. Algunes d'elles, corresponen a figures de leviatans. Els capitells de les columnes tenen fulles, branques, amb clara influència cistercenca. També hi ha diverses mènsules amb figures de pelicans, sàtirs, àngels i fins i tot la d'un musulmà. Té una pica baptismal troncocònica romànica amb una copa decorada per circells sota la qual descansen en pilastres uns petits arcs de mig punt


Cubillo del Cesar. Pica baptismal troncocònica romànica. Foto: ZáLeZ

      L’església es un boc lloc per una trama de misteris medievals. Els permòdols de l'església estan exempts de decoració excepte un d'ells, a l'absis, que representa el diable. En el seu interior hi ha una fantàstica pila baptismal molt decorada que mostra la mitja lluna, l'estrella de David i la creu. Però la gran sorpresa es troba sota l'absis, en un dels nervis pot veure la cara d'un home de raça negra i grans orelles el significat és difícil de determinar encara que molt bé podria tractar-se d'una representació del diable.


Dimoni de l’església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens


Cara africana pintada a l’església de Cubillejo del César 

    En una paret del frontó del poliesportiu troben un “Mural de llegenda”, de la col·lecció que Cristino Díez, María José Castaño i Rubén Arroyo han realitzat per diferents localitats de "Terra de Lara" i que representen La llegenda dels Set Infants de Lara. Aquest mural correspon al "Capítol 8: La Venganza de Mudarra" de la sèrie de deu murals repartits. 


La Venganza de Mudarra. Foto: Gonçal Vicens


La Venganza de Mudarra. Foto: Gonçal Vicens


Carrer de Cubillejo del César. La Venganza de Mudarra. Foto: Gonçal Vicens 

Cuevas de San Clemente (50 h)

       Poble de la comarca del Arlanza, partit judicial de Lerma, es el poble del famós artista, pioner de la abstracció expressionista en España, Modesto Ciruelos.


Cartell anunciant a Modesto Ciruelos. La Venganza de Mudarra. Foto: Gonçal Vicens


 Modesto Ciruelos. Retrato de mujer. Museo de Burgos


Modesto ciruelos. ‘Abstracción’ (1986). Museo de Burgos

    El seu terme  està ocupat pels Savinars d’Arlanza on viu el Voltór comú i l’Aufrany (Neophron percnopterus).


Cuevas de San Clemente. Foto: Gonçal Vicens


Església de Cuevas de San Clemente. Foto: Gonçal Vicens


Església de Cuevas de San Clemente. Foto: Gonçal Vicens


Plaça Cuevas de San Clemente. Foto: Gonçal Vicens


Un altra vista de la Plaça de Cuevas de San Clemente. Foto: Gonçal Vicens

Mecerreyes (312 h)

     Mecerreyes etimològicament prové de l’àrab (maza rais) que significa prat o camp. Als seus habitants se'ls anomena "guiletos", de guilla (collita). Mecerreyes té una gran tradició en la música tradicional burgalesa sobretot per l'aportació de grans dolçainers. 


Entrada de Mecerreyes. Foto: Gonçal Vicens


Molt interessant el c conjunt urbà medieval de Mecerreyes. Foto: Gonçal Vicens


Al fons l’església de San Martín que conserva al interior una interessant pila baptismal. Foto: Gonçal Vicens


Mecerreyes. Al fons un pujol en forma de pit de dona, anomenats “Mamblas”. Foto: Wikipedia


Foto: Gonçal Vicens

    Particularment trobe molt interessant la manifestació folklòrica de la Corrida del Gallo de Mecerreyes. Un jove interpreta el paper de rei i es passeja pel poble amb el gall a la mà acompanyat de dos “zarramacos” coberts amb pells i esquelles a la cintura, així com dels agutzils, el mosso major i un grup de dansaires que ballen al so de les cobletes i dolçainers. Els zarramacos tenen la missió d'impedir que algú li tregui el gall al rei i recuperar-lo si se l'han arrabassat, protagonitzant nombroses i emocionants carreres pels carrers del poble.


El rei amb el gall acompanyat dels dos zarramacos. Foto: Mecerreyes.com


Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto: Mecerreyes.com

     Per la seva relació amb l'alba es va associar al gall amb el sol i el foc; fent-sacrificis ja en l'antiga Índia a Savitr (el sol) i a Agni (el foc). El gall és l'au de la fecunditat i com a tal té un important paper, en alguns pobles, en els ritus matrimonials. Es té constància de l'existència de morts rituals de galls en gairebé tota la península; principalment a la meitat nord.


El rei i el gall. Foto: Mecerreyes.com

     Com ja sabeu, si sou lectors del meu bloc, els carnavals constitueixen la pervivència actual d’una antiga religió de culte a una Deessa Mare i de culte al morts. La gent d’aquells temps pensava que l’any s’acabaria morint i, per tant el temps aturant-se, si ells no feren algun ritus en ajuda del sol, com ara fer focs o sacrificis per a que pogués renàixer de nou al final del hivern. L’església va copiar aquest ritus en la nativitat del nen Jesús. Respecte als morts, era creença escampada per tota Europa que al final del any, quan la natura estava en mínims vitals i els animals estaven hivernant, quan la foscor s’apoderava de la terra, llavors s’obrien les portes del més enllà, on estaven els morts, i tornaven per uns dies a les seves cases, desfilant per les nits. No vaig a estendrem més en el tema, perquè està massa tractat en el bloc que esteu llegint, però, per acabar, diré que el carnaval de Mecerreyes representa totes aquestes creences fantàsticament.


Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto: Mecerreyes.com


Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto: Mecerreyes.com


Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto: Carlos Gonzalez Ximenez


Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto: Carlos Gonzalez Ximenez


Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto: Carlos Gonzalez Ximenez


Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto: Carlos Gonzalez Ximenez


Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto: Carlos Gonzalez Ximenez


Bodegues de Mecerreyes. Foto: Gonçal Vicens


Plaça de Mecerreyes travessada per la carretera de Covarrubias. Foto: Gonçal Vicens

      Sortint de Mecerreyes en direcció Covarrubias trobem una estàtua del Cid obra de Ángel Gil Cuevas.


El Cid de 7 m. obra de l’artiste guileto Angel Gil Cuevas. Mecerreyes. Foto: Gonçal Vicens

     Se surt de Mecerreyes per la carretera de Covarrubias (BU-901) sempre amb la Serra de les Mamblas a l'esquerre. Part del recorregut coincideix amb la ruta de la Llana. Passem l'estàtua del Cid i continuem per la carretera (sobre l'antic traçat del Camí Real de Burgos a València) extremant la precaució, pel descens que hi ha cap a Covarrubias.

     Contemplarem un paisatge de monts de savines i carrasques, la Serra de las Mamblas i el vall del riu Arlanzón de sabinas y carrascas. Sierra de las Mamblas y valle del río Arlanzón. Acabarem el viatge el Covarrubias, però abans visitarem Retuerta.

Retuerta (61 h)

     Va pertànyer a Covarrubias fins al 1650 que Felip IV li va donar jurisdicció pròpia. La població està situada a la vall de l'Arlanza i, fa uns quants anys, va ser amenaçada de ser inundada per un pantà que mai es va construir, la qual cosa va possibilitar que bona part de les seves cases antigues romanguessin sense reformar. Avui els seus carrerons de tova i fusta són un escenari perfecte per a recordar com es construïa antigament.


Només passar l’Alt de Retuerta comença la baixada que ens durà fins a Covarrubias. Foto: Gonçal Vicens


Retuerta. Foto: Tierras de Burgos


Retuerta. Foto: Tierras de Burgos


Retuerta. Foto: Tierras de Burgos


Retuerta. Foto: Paloma Torrijos


Retuerta. Foto: Paloma Torrijos


Ermita de Retuerta. Foto: Gonçal Vicens

      Posseeix també un rotllo jurisdiccional a l'entrada del poble. A més, és un dels pocs pobles en què es conserva la pràctica del carboneig sense fins turístics.


Tasques de carboneig en Retuerta (Burgos). Foto: Gonçal Vicens

El culte de la Sang a Pego

      Segons Luis Santonja, probablement, la confraria de la Sang té els seus orígens llunyans en la companyia dels flagel·lants, movime...