Alfambra


      Solitud i tranquil·litat, paisatges humils on experimentar l'autèntica naturalesa, desolació i belles aus rapinyaires solcant el cel... Sentiments trobats afloren a la meva ment cada vegada que passege per aquelles terres ibèriques, voltades per les serres d'Albarracín, Gúdar, Sant Just i Palomera. Travessàvem un erm inacabable, els plans de Visiedo,  amb presses, perquè el nostre destí era Alcanyís. Terres tacades de sang, puntejades pel groc dels gira-sols, passaven de reüll per la meva pupil·la i, alguna cosa en el meu interior, em deia que m'estava perdent el millor del viatge. No vaig trigar a tornar una altra vegada a l’altiplà per el qual discorria el riu Alfambra, aquest cop amb el propòsit de explorar-lo.



Afores d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Alfambra s’estén als peus d'un turó vermell on els àrabs van construir un castell, avui desaparegut, que va donar nom al poble. El cel blau, esfilagarsat per girons blancs, mostrava un grup de voltors que experimentaven les lleis de la termodinàmica, amb les seves espirals d'ascens interminables. El poble estava tranquil aquell matí, una calma que va resultar enganyosa, ja que tot just arribar a la Plaça Major, una multitud de mercaders i veïns traginaven tota classe de productes. Vam baixar de la moto i ens vam asseure a les taules que tenia posades un bar que no ho semblava, llevat pel petit cartell lluminós d'una marca de cervesa.


El turó d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Esglèsia i turó d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Un carrer que ens porta al riu Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Mercat a la plaça d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes


Mercat a la plaça d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes

    Era un dia assolellat que mitigava el fred que impera per aquells indrets. Vam passejar el poble amb l'estació de ferrocarril abandonada i, a l'acostar-nos al riu, contemplarem la figura del monticle Al Hamra, nom que al·ludia a l'intens color vermell que tenen les argiles de la zona. L'antic recorregut del tren miner Terol-Mequinensa s’havia condicionat com a sender cicle-turístic que permet contemplar paisatges amagats i escabrosos. Les dues ribes del riu estaven cobertes d'una verda vegetació, amb pollancres gegants que acompanyaven el solitari fluir del riu cap al Túria, les aigües del qual tintava de vermell. Per tots dos costats senders recorrien la ribera del riu. Per la carretera ET-V-1008, a cinc quilòmetres del poble, ens desviarem a la dreta cap a l'ermita de Santa Anna on recentment s'han trobat pintures murals gòtiques i altres barroques. Les pintures gòtiques es divideixen en tres escenes de grans dimensions, entre les quals destaca un retrat de parella dels Reis Catòlics, el donant Juan Fernández de Heredia VII, un Sant Jordi i un Últim Sopar.



Pintures murals a l'ermita de Santa Anna (Alfambra)


Pintures murals a l'ermita de Santa Anna (Alfambra)

  Amb el descobriment de les pintures es va decidir fer del lloc un petit museu i, per embellir l'accés, es va construir un curiós rellotge analemàtic davant de l'ermita. A Espanya són escassos els rellotges d'aquest tipus, on l'instrument que marca l'hora som nosaltres mateixos que hem de situar-nos en la part central de rellotge, triant el mes corresponent, de manera que la nostra pròpia ombra serà la que marca l'hora del dia. El rellotge té un diàmetre de més de 15 metres i està construït en granit rosa. En ell estan representats els escuts de les ordres militars que han passat per Alfambra al llarg de la seva història. El terolenc Antonio Castellote ha escrit una obra, “Otoño Ruso”, ambientada a Terol i Alfambra, que tracta d'una família russa que ha vingut a Espanya a la recerca de treball i xocarà amb una família amanerada i presumida de Terol amb la qual es relaciona, esclatant una sèrie d'esdeveniments plens de gelosia, enveges, amor i odi.



Rellotge analemàtic de l'ermita de Santa Anna (Alframbra). Foto: Primeras Letras

     Territori de la família Banu Razin, llinatge berber Hawwara, que governava aquella Taifa des d’Albarrasí, va ser reconquerida pels aragonesos i lliurada a l'Orde del Temple. Els repobladors aragonesos es van aprofitar dels canals de reg andalusins, en concret quatre, que transportaven les aigües del proper riu fins a les hortes del poble. Amb aquests records del passat en la ment ensopeguem amb la llera del riu i, al nostre voltant, s’obrí una allargada vega amb hortes d'hortalisses, suculents fruiters i plantacions de frondoses, principalment pollancres i àlbers. Resguardats de l'estepa, entre la vegetació de ribera, es refugiaven rapinyaires com el xoriguer o l'aligot que escridassaven esvalotades al nostre pas. En una petita platja fluvial de sorra vermella vam sorprendre una família de llúdrigues que jugaven amb els crancs vermells.


Vista d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes

     La bellesa de les flors i els insectes que les pol·linitzaven contrastava amb la solitud del lloc. Cap ésser humà recorria aquells paratges i trobàvem a faltar els crits i les rialles dels nens que no gosaven acostar-se fins aquí, no pel perill, sinó perquè quedaven molt pocs en el poble. Borinots i libèl·lules pul·lulaven entre els nostres caps pel camí de tornada. Vam pujar a la part alta del turó i el paisatge es va convertir en un immens mar ondulat de terra vermella, amb fulles de cultiu verdes i altres parcel·les blanques. El color era intens per la neteja de l'aire i, el blau de les muntanyes, retallaven la immensa planura, durant segles dedicada al pasturatge de bestiar i al cultiu miserable d'alguns cereals.

      Sobre les pintures murals pots consultar el bloc de Francisco Ponce Carrasco

      https://franciscoponce.com/archives/1216


Matarranya i la seva arquitectura

      Aquesta comarca de la província de Terol, situada a 50 km en línia recta del mar, rep el seu nom del riu que la recorre: el Matarranya. Un món mític a pocs kilòmetres del País Valencià i Catalunya.


Ports de Beseit vistos des de La Freixeda. Fotografia: Gonçal Vicenç


Des de Vall-de-roures, vista del Tossal d'En Cander, el Tossal del Rei, i L'Hereu, a la dreta. Fotografia: Gonçal Vicenç


El riu Matarranya al seu pas per Vall de Roures, baixa dels Ports de Beseit (Al fons). Fotografia: Gonçal Vicenç



El Parrissal de Beseit, el riu Matarranya i, al fons, La Coscollosa. Fotografia: Gonçal Vicenç


      Des de La Freixeda, mirant al nord, veiem el Turó de Sant Cristòfol a Caleceit (Centre) i a la dreta treu el cap la serra de Botjas a Terra Alta (Catalunya). Fotografia: Gonçal Vicenç


Buitres sobre las pinturas rupestres de La Fenellassa. Fotografía: Gonçal Vicenç



Excel·lent guia per visitar la comarca editada per CAI Saragossa

     La part més muntanyosa es troba al sud de la comarca (Ports de Beseit), destacant com a elements característics del relleu son les moles, les terrasses fluvials i els glacis. Les moles estan constituïdes per cims plans i perímetre escarpat, amb vessants on afloren les argiles que els donen el color vermell.

    Cap al nord, el territori va descendint en altura i, alhora que s'acosta a la vall de l'Ebre, es va allunyant de la mar, convertint-se el seu clima en més àrid on predominen els boscos degradats de pi blanc i matolls xeròfils, com el coscoll, les argelagues i els romanís. El paisatge ha patit la intervenció humana amb abundància de bancals de cultiu.



El riu Matarranya. Fotografia: Gonçal Vicenç

     Els glacis són grans superfícies d'erosió que afecten materials tous i estan produïdes per aigües superficials. A la foto de dalt, presa des de La Freixeda, s'observen els camps que ocupen el glacis, amb conreus d'ametllers i oliveres, a la zona mitjana les pinedes i, al fons, les moles dels Ports de Beseit.

   Els pobles de la comarca tenen noms que fan referència a espècies vegetals, com Vall-de-roures (Vall dels roures), Arenys de Lledó, referint-se al lledoner; La Freixeda que fa al freixe, la Codonyera al codony ...



      La zona compta amb molts poblats ibèrics, així com conjunts de pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, destacant el conjunt de l'abric del barranc de Calapatà (Queretes), Roca dels Moros i Els Gascóns a Massalió i la Fenellassa de Beceit, pintures que en el seu major part no han arribat fins als nostres dies.


 

Abric de la Fenellassa (El Parrissal) de Beseit. Les figures en blanc han desaparegut. Descobertes el 1966 per C. Forcadell, estudiades per A. Beltrán i restaurades i consolidades per E. Guillamet i L. Ballester. Fotografia: Gonçal Vicenç


      Les pintures rupestres estan ubicades en el punt més estret del congost per on discorre el Matarranya, per la qual cosa s'ha pensat que seria com un panell indicatiu per marcar el camí. R. Llavori pensa que els panells pictòrics servien com a marcadors territorials, per indicar que allà començava el territori dels caçadors-recol·lectors que convivien amb els nouvinguts agricultors-ramaders.
  
    L’home ocupa aquest territori, una via secundària en el comerç entre la vall de l'Ebre i la costa mediterrània, des de temps prehistòrics, com ho demostren els abundants restes arqueològics.  La comarca es va conformar amb l’aspecte actua em l’època islàmica, per pagesos andalusins organitzats en aljames o comunitats de llogarets que agrupaven diverses alqueries o rafals.



Mas de Pluja. El Parrissal de Beseit. Fotografía: Gonçal Vicenç

      A partir del segle XII, el territori del Matarranya, entra de ple en el procés de conqueridor cristià. En el regnat d'Alfons II, a partir de 1158, totes les terres del Matarranya passen a estar sota domini cristià, que molt aviat van ser cedides a bisbats i ordres religiós-militars per assegurar la seva defensa com a territori de frontera davant els musulmans. El territori va ser repoblat amb gent procedent de les comarques pirinenques de Lleida, les seves lleis van quedar sotmeses al fur d'Aragó i la seva moneda a la de Jaca.


El riu Matarranya al seu pas per Vall-de-roures. Fotografia: Gonçal Vicenç

       Al Matarranya es parla català des de la conquesta cristiana a mitjan segle XII, quan van arribar les gents del Pallars i de la Ribagorça. Hem sap greu que els habitants actuals diguen  que parlen el “chapurreao” referint-se al català.


Pont d'entrada a Vall-de-Roures

     Erudits del Matarranya com Agustí Sales i el novel·lista Braulio Foz es van interessar per la defensa de l'idioma català a la comarca. També ho han fet, a partir del segle XX, Maties Pallarés, Santiago Vidiella, Joan Cabré i Marian Galindo. El mantindré el seu idioma contribuirà a conservar les seves tradicions i costums. Es clar que, vivint a l’Aragó, personatges com els bisbes de Saragossa i l’Ordre de Calatrava (amb la seua encomana major a Alcanyís) ja des del segle XIII han granat cap a sa casa i han intentat uniformitzar als habitants de la Matarranya, castellanitzant-los com ells, que van ser incapaços de conservar el seu propi idioma.


Església i castell de Vall-de-Roure

      Al segle XIII es van fixar els límits de frontera entre Catalunya i Aragó, deixant-los fixats al riu Algar, sempre treballant políticament, sense tindre en compte la història. Les pintures prehistòriques de la Matarranya demostren la connexió dels primers pobladors amb València, doncs pertanyen al “art llevantí”.

    En la primera entrada del bloc ens fixarem en l’arquitectura dels pobles de la comarca, on trobem una primera etapa d’esplendor als segles XIV i XV, on destaca l’estil gòtic-valencià, obra del bisbe de Saragossa i de la Ordre de Calatrava. Més tard, als segles XVI i XVI, la societat civil adquirirà cada vegada més poder, el que es traduirà en la construcció de bells ajuntaments i edificis barrocs.

     Els edificis dels períodes de major esplendor artístic també pertanyen a l'anomenat "gòtic llevantí". Són edificis amb una nau única amb capelles laterals entre els robustos contraforts, amb marcat predomini del massís sobre el va i una concepció espacial unitària. Dels temples gòtics només han conservat la seva estructura medieval els de Vall-de-roures, Arenys de Lledó i Lledó. Els altres han sofert fortes modificacions que van del neoclàssic al barroc. En Vall-de-roures, La Fresneda i Massalió el temple gòtic va estar unit a un gran castell, formant un magnifico conjunt de castell-església situat a la zona més alta de la població.



Conjunt castell-església de Vall-de-roures. Fotografia: Gonçal Vicenç

     El mecenatge del bisbe de Saragossa, especialment Don Pedro López de Luna (1314-1345), va propiciar les construccions de les esglésies gòtiques de Vall-de-roures, Massalió, Fontdespatla i La Torre del Compte. Per contra, les esglésies de Ràfels i La Freixeneda es deuen a l'Ordre de Calatrava. comença a augmentar el poder de la societat civil que es traduirà en la construcció de bells ajuntaments a la fi del segle XVI i principis del XVII.


Ajuntament de la Fresneda. Fotografía: Gonçal Vicenç

     El valor artístic dels ajuntaments és notable a La Fresneda, per la seva monumentalitat i elegants frisos de port renaixentista; a Vall-de-roures per la seva proporcionalitat, així com les de Calaceit i La Font del Compte.


Ajuntament de Fondespatla. Fotografía: Gonçal Vicenç

      Aquest poder civil es correspon amb un gran desenvolupament econòmic de la comarca gràcies als productes de les oliveres i de la seda, desenvolupament que es farà palès en les construccions civils de Calaceit, La Feixneda i Queretes. Als segles XVI i XVII es construeixen admirables edificis barrocs, com les esglésies de Calaceit, Valljunquera i Beseit, on destaquen imponents columnes salomòniques. D'aquesta època hem de destacar la monumentalitat de les torres campanars, com la de La Torre del Comte, Fórmoles i Calaceit.


Torre-campanar de la Font del Compte. Fotografia: Gonçal Vicenç

       Els Ports de Beseit van jugar un paper destacat en les guerres carlines, ja que des d'allà, el general Cabrera va organitzar un exèrcit que va protegir el territori el Maestrat, Matarranya i Baix Aragón.

     El seu nucli urbà constitueix un dels grans conjunts arquitectònics de la zona, amb edificis de pedra, molts construïts amb la pedra tosca, fàcil de tallar al extreure-la i que endureix amb el pas del temps. Els seus edificis tenen grans pedres de carreu, grans portades adovellades, ràfecs volats i balcons, artístiques reixes i curiosos picaportes. La major part d'ells es van construir al segle XVIII i es concentren als carrers del centre.


Plaça Major (d'Espanya) a Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç



       La plaça d'Espanya (Calaceit). Fotografia: Gonçal Vicenç


Porxos de l'ajuntament de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç



Porxos ajuntament de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç


Plaça Major de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç

   Destaca l'ajuntament, a la plaça Major, amb els seus elegants porxos i façanes de pedra. Es tracta d'un edifici renaixentista construït al començament del segle XVII, amb façana rematada per la característica galeria d'arcs i ràfec de pedra. En la seva planta baixa s'obre una àmplia llotja, definida per dos arcs de mig punt, a través de la qual s'accedeix a un enclavament ple d'encís: la plaça de la Llotja.




Carrer Estudis, de Calaceit, amb la torre campanar i casa-llotja (dreta). Fotografia: Gonçal Vicenç

      Al carrer de l'església ens trobem un temple barroc amb belles portades i columnes salomòniques, així com una monumental torre-campanar. Al costat de la torre de l'església es troba la interessant casa-llotja que ens condueix al carrer Maella, al final de la qual s'eleva la capella-portal de la Verge del Pilar.




Església de La nostra Assumpció de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç


Arco que condueix al carrer Església de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç





Vista de dues cases de Calaceit. Fotografia: Gonçal Vicenç


Carrer Maella de Calaceit, al final de la qual s'eleva  la capella-portal de la Verge del Pilar.

CASTELLANO:

La Ruta de les bruixes de l'Alt Gàllego

      Abans hem contat una història de bruixeria que va passar en aquelles terres del Vall del Tena i ara vos propose un recorregut per la història, les llegendes i els símbols màgics i religiosos de la comarca pirinenca. Oficialment, en el fullet de la Ruta de les Bruixes, el itinerari arranca des d’Orna de Gàllego fins al Portalet, apropant-nos a llocs en els quals el món de la bruixeria i la superstició, va acabar amb una brutal persecució.
    En l’entrada anterior del meu Bloc hem parlat de les dones latrantes (que bordaven), amb casos registrats des d’Ansó Yésero a la fi del segle XV, i la de possessió demoníaca col·lectiva, que va tenir lloc a la vall de Tena entre 1637 i 1643. En 1495 Alonso d'Aragó, virrei d'Aragó i arquebisbe de Saragossa va ordenar als justícies de diverses poblacions properes a Jaca l'inici de processos contra "molts homes i donas bruxos" que habitaven la vall.


“Relligada”, símbol protector (Biescas). Foto: Gonçal Vicens

    Aquestes zones rurals de l’Alt Gàllego tenien supersticions de tota mena. El mal d’ull en el part era molt temut. Als nadons, calia protegir-lo del "mal d'ull" col·locant-los "evangelis i "escapularis", per defensar-los contra aquest mal.

      Es tenia molta cura de defensar-los de les persones amb ulls clars. Encara hi ha la creença que les persones amb els ulls clars són més propenses per exercir aquest mal d'ull. L'explicació d'aquesta idea cal remuntar a temps molt antics de la civilització islàmica, concretament a l'època de les Croades. Els àrabs van pensar moltes vegades que els ulls blaus dels homes del nord d'Europa que integraven les Croades tenien un notori poder maligne.

      Podien causar-la les persones que tenien "força de vista" i era degut principalment a una mirada d'enveja que causava la malaltia
      L’epidèmia d’histèria, només a Tramacastilla i Sandiniés, va afectar a 62 dones. Es va considerar i es va jutjar com a principal responsable de la mateixa al bruixot Pedro de Arruebo, propietari de la finca de La Artosa. Els fets van ser recollits per Francisco Blasco de Lanuza en la seva important obra sobre dimonilògia Patrocinio de Ángeles y Combate de Demonios (1652). Blasco de Lanuza, qui va tenir un destacat paper en aquells i en altres successos relacionats amb la bruixeria, descendia de Sallent, va ser rector de Sandiniés, abat de Sant Joan de la Penya i representant a les Corts aragoneses.
     Ja hem vist com el succés de les "obssesses de Tramacastilla" va inspirar el muntatge teatral Les espiritadas de Tena, estrenat el 2012 per Lateja Teatre, amb guió de Luis de Pablo i direcció de la Susi Zúñiga, estrenada en la primera edició de la  Feria de las Brujas, Mitos y Leyendas del Valle de Tena, una feliç rememoració lúdica i festiva d'aquest fosc passat.
     Per a fer el viatge es convenient llegir la guia d’Àngel Gari, la Ruta de las Brujas del Alto Gállego (Prames, colección Losa Mora) i descargar-vos aquest pdf -que hem serveix per elaborar la present entrada- titulat La magia de viajar por Aragón.


 La guía de la Ruta de les Bruixes
De la Galliguera al Vall de Tena
      Partirem d’Orna de Gàllego, localitat situada en terres de la Galliguera, a 16 km de Sabiñánigo, i a la qual arribarem per la carretera N-330 (Autovia Mudèjar), prenent un desviament a l'esquerra després de passar per Hostal de Ipiés.  L'església de Sant Miquel d’Orna de gàllego (XI) es un excel·lent exemple de romànic jaqués, amb trets llombards i rica decoració del característic escacat, motius vegetals i rostres esculpits en mènsules i carreus. La torre és construcció posterior. Per la zona podrem escoltar les llegendes de Malafita o les Fetilleres de Jabarella.


Orna de GàllegoFoto: Románico Aragonés


Sant Miquel d’Orna de Gállego, decoració del característic escacat. Foto: Románico Aragonés


Sant Miquel d’Orna de Gàllego. Foto: Románico Aragonés

      Desprès viatjarem fins al Vall del Basa, on visitarem Yebra de Basa, localitat que ja vam visitar en el lliurament de la Ruta del Sant Grial a Osca publicada en aquest bloc. Tornem a la carretera N-330 i, just abans d'arribar a Sabiñánigo, prenem a la dreta la HU-321. La localitat està situada als peus de la muntanya Oturia, dominant les conques dels rius Gállego, Basa i Ara, i és un espai de gran significació simbòlica i espiritual. Vuit ermites (quatre d'elles rupestres) mantenen viva una antiga tradició religiosa que fa eclosió en la multitudinària i acolorida romeria de Santa Orosia, celebrada cada 25 de juny.


Ermita rupestre de Sant Blai (Yebra de Basa). 
     L'ascensió des del poble dura unes tres hores. El romiatge discorre per un itinerari d'atractives vistes, en part per una faixa oberta a les parets rocoses de la muntanya, i culmina en una àmplia campa on s'aixeca l'ermita dedicada a Santa Orosia.

Ermita de Santa Orosia. 
     Segons l’antropòleg Àngel Gari, fins a mitjan segle XX, endimoniats del nord d'Espanya i del sud de França acudien aquest dia en la recerca d'ajuda i remei, tant a aquest lloc com a la catedral de Jaca.


Esperitada en la processó de Santa Orosia a Jaca, 1922. Foto: De les Heras (Arxiu Peñarroya)
      Tornarem a Sabiñánigo per visitar el Museu Ángel Orensanz i Arts de Serrablo, que ocupa una casa tradicional anomenada Casa Batanero. Tot i que no està directament vinculat amb el tema que ens ocupa, ens ajudarà a apropar-nos a la història i les tradicions del territori ja que atresora una de les més completes col·leccions etnològiques pirinenques, al costat d'obres de l'escultor Àngel Orensanz.


Casa Batanero. Foto: Javier Ara

      Partirem desprès cap a la Vall d'Acumuer, que recorre el riu Aurín, prenent directament des Sabiñánigo o bé des de la N-330, la carretera que porta a Larrés. En aquesta població situada a l'entrada de la vall, podem visitar el singular Museu de Dibuix juliol Gavin, situat al castell de Larrés (segles XIV-XVI). En Acumuer la tradició oral compta que va venir a treballar un barber de Biescas a qui la gent considerava un bruixot. El barber va convèncer a tres paisans per anar a visitar les bruixes de la Tolosa francesa però quan sobrevolaven el Pirineu els va entrar por i van fer marxa enrere en el seu viatge. En direcció al port hi ha una pedra perforada que anomenen el Bolo del Diable.


El riu Aurín al seu pas per Isín, vall d’Acumuer. Foto: Gonçal Vicens


Castell de Larrés. Foto: Gonçal Vicens


Vista de la Canal de Berdún des de Larrés. Foto: Gonçal Vicens


Acumer en el vall del riu Aurín i, al fons, el Pic de La Collarada. Foto: Gonçal Vicens


Vall de l’Aragó, Vall d’Acumuer i Vall de Tena


Plaça Major d’Acumer. Foto: Gonçal Vicens

     El Vall d’Acumuer es troba en mig del vall de l’Aragó i el vall de Tena, per la qual cosa, tornarem a la N-260 baixant per la llera del riu Aurín, i travessant les poblacions d’Isín i Larrés, pujant cap al Vall del Tena per Senegüé, on trobem un altra referència en l'era As Bruges. D’allí ens desplacem ara a la Vall del Sía, envoltant Biescas per agafar la carretera N-260 fins Gavín, des d'on pot arribar-se al despoblat de Espierre. Allà, a la partida de Fornaz, hi ha un possible túmul on diuen que vivia el diable. Passat el túnel de Gavín, una pista a mà esquerra ens porta fins a l'ermita de Sant Bartomeu, temple romànic del segle XI que és un bell exemple d'arquitectura medieval serrablesa.


Senegüé. Foto: Gonçal Vicens


Església de Sant Salvador de Biescas. Foto: Gonçal Vicens


Dolmen de Fornaz (Biescas), on vivia el dimoni. Foto: Gonçal Vicens


Gavín, vall del Sía. Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Sant Bertomeu, Biescas. Foto: Gonçal Vicens


Biescas, barri de Sant Salvador. Foto: Gonçal Vicens
       La llegenda de les Dues Avies en Gavín ens explica que quan van arribar demanant aixopluc els van donar la pardina d'As Biellas, a la qual pertanyia l'ermita de Sant Bertomeu. A prop de Gavín es localitzen també les restes del monestir de Sant Pelai (segles X-XI), un altre dels nuclis del procés de cristianització de la zona.
     Les àvies personifiquen la fertilitat dels camps i, com el blat, han de morir per renéixer amb major esplendor. La llegenda es repeteix en Almergue, Arnillas, Bascués, Gárgoles, Lasoasa, villar de Javierre ... Explica la llegenda que un poble és assolat per una pesta, només una o dues àvies sobrevivent i aquestes, al veure’s desemparades, busquen refugi en les poblacions veïnes, on paulatinament se'ls nega al portar "el bayo" (paraula que significa el perill de contaminació inherent a tota persona o objecte que ha estat en contacte amb una malaltia contagiosa).
       Per fi arriben a una localitat menys escrupolosa on els alimenten i recullen en un lloc apartat (cova, ermita, cova, hospital, etc.). En morir deixen tot al poble que les va acollir hospitalàriament (BENITO, m. 1987: 48)     
       A Yésero trobem el Barranc de l'Infern, amb topònims com les Comes i Canal de l'Inferno, i més al sud, al Sobrepuerto (prop de Cortillas i Basaran) el nom de Sarradiblo, que sembla al·ludir a la serra que es perllonga cap el pic Oturia (1.921 m).


Santa Osoria i el Pic Oturia. Foto: Komando Kroketa


Barranc de l’Infern a Yésero, dalt la Serra de Tendeñera. Foto: Gonçal Vicens

Yésero. Foto: Gonçal Vicens


Casa de Yésero, ben bé podria ser d’una bruixa fabulosa. Foto: Gonçal Vicens

     En les rodalies de Biescas trobem més noms relacionats amb antigues creences com la font de Lamiana (A Miana), la lamia de la mitologia grega o les làmies de la basca o dones d’aigua catalanes; la font de la Maribuena, en referència a la deessa Mari, i la cova Traconera, que evoca la figura del drac. També troben el barranc de les Bruixes, la gola, el pont i el salt del Diable, les fonts de l'Infern.
     La tradició oral lliga aquests llocs a la llegenda d'un jove enamorat que va pactar amb el diable per aconseguir la seva estimada. Un dia el diable el va fer agafar a la seva estimada a l'esquena, els va fer volar i li va exigir al jove que la llancés des de l'altura però ell es va negar al mateix temps que la noia es va encomanar a la verge amb les seves pregàries, aconseguint així que, quan passaven sobre el pont, el pacte diabòlic quedés trencat.


Biescas vist des d’Acumuer. Al fons es veu el congost (la Hoz de Jaca) per on es penetra al Vall de Tena. Allí es troba Sta. Elena. Foto: Gonçal Vicens


Ermita de Santa Elena. Foto: Una Huella en la Nieve


Dolmen de Biescas. Foto: Una Huella en la Nieve
      L'ermita de Santa Elena sembla erigida a la part alta del pas en contraposició a aquests foscos llocs com a símbol de cristianització reforçat simbòlicament per la cova i el dolmen homònims i la font de la Gloriosa. Vestigis d'una antiquíssima i llegendària tradició lligada al món de l'espiritualitat.


Font Gloriosa. Foto: Una Huella en la Nieve
        Així arribem a la Vall de Tena i a la localitat de Hoz de Jaca, on hi ha més topònims que ens convoquen com l'hort de les Bruixes i la cova l'Encantada. Als veïns de Piedrafita de Jaca, on s'ubica el Parc Faunístic Lacuniacha, els coneixen com els bruixots, sobrenom de ignot origen. Entre Piedrafita i Tramacastillas'estén un bosc poblat de follets, el bosc del Betato, que la tradició assenyala com a lloc de reunió de bruixes, igual que l'avenc de la Mora i, a dalt de la vall, el Formigal.


Des d’El Mirador de la Hoz de Jaca veiem l’embasament de Bubal i Sandiniés, al fons. Més a dalt, les serres del Formigal. Foto: Gonçal Vicens


El Mirador de la Hoz de Jaca. Foto: Gonçal Vicens

Església de PiedrafitaFoto: Gonçal Vicens


Emb. de Bubal vist des de Piedrafita. Foto: Gonçal Vicens


Escarrilla i la Hoz de Jaca vistes de del Bosc del Betato. Foto: Gonçal Vicens


El Formigal. Foto: Gonçal Vicens
      En Lanuza trobem el Puen dero Diaple i, dalt de Panticosa, el Pic dels Inferns (3.000 m). A Sallent de Gàllego es recrea el món de les bruixes, al més de juny, en la ja esmentada Fira de les bruixes, Mites i Llegendes de la Vall de Tena. Com veieu, una ruta plena de contingut i d'atractius, que ens condueix fins una de les valls més bonics del Pirineu aragonès.


Vista del Pic dels Inferns des de Panticos. Foto: Rutas Pirineos


Lanuza i l’embasament de Bubal. Foto: Gonçal Vicens


Sallent de Gàllego. Foto: Gonçal Vicens


Jocs de bruixes a la esmentada Fira de les bruixes, Mites i Llegendes de la Vall de Tena. Sallent de Gàllego



Sirena en una mènsula de la església parroquial de Sallent de Gállego. Foto Javier Romeu


La Ruta de les Bruixes

Alfambra

      Solitud i tranquil·litat, paisatges humils on experimentar l'autèntica naturalesa, desolació i belles aus rapinyaires solcant e...