martes, 19 de junio de 2007

BRUIXERIA. CONCEPTES II

3. Els historiadors més rigorosos


      Ginzburg manifesta la seva admiració per les esplèndides investigacions de Jakob Grimm, les de W. H. Roscher, M. P. Nilsson, S. Luria, V. Propp, K. Meuli i R. Bleichesteiner. Segueix com model de reconstrucció del aquelarre la magnífica obra de Marc Bloch, Los reyes taumaturgos, en la qual va descobrir un autèntica maquinació en benefici de les monarquies francesa i anglesa, una conjura que va difondre la creença que s'atribuïa, als sobirans legítims d'ambdós països de poder guarir amb la imposició de mans als malalts d’escròfula. Però si va aconseguir imposar-se de manera duradora, va ser perquè en la societat ja estaven apuntalades les actituds i les necessitats de protecció, i les creences en els poders màgics. Els motius de fons que a principis del segle XIV van assegurar l'èxit del complot contra els jueus i els leprosos van ser diversos, com la inseguretat nascuda d'una profunda crisi econòmica, social, política i religiosa; l'hostilitat creixent cap als grups marginals; la recerca convulsiva d'un boc (chivo) expiatori. Aquest tipus de conjures han continuat fins als nostres dies, sent actualment l'època per excel·lència dels complots dels serveis secrets, dels terroristes o d'ambdós.

BRUIXERIA. CONCEPTES I

  
1. Prejudicis socials i de classe en l'elaboració de la imatge de la bruixota


      Ginzburg afirma que molts historiadors s'han enfrontat a l'estudi de la bruixeria més que per afany de saber la veritat, per a posar-la com exemple d'actituds i comportaments no desitjables per la societat burgesa. Afirma que un prejudici de sexe i de classe han contribuït a orientar els estudis cap a una determinada visió en la qual abunden els termes de “extravagàncies i supersticions, “credulitat camperola”, “histèria femenina”, “estranyesa i rareses”, “velles solitàries”... repetits en alguns dels estudis més notoris, la qual cosa reflecteix una elecció preliminar de naturalesa ideològica.

jueves, 17 de mayo de 2007

LA DEESSA I L'HOME

Aquest llibre serveix com introducció a la història de la deessa, podent observar-se la seva evolució iconogràfica fins als nostres dies.
El Mito de la Diosa Anne Baring y Jules CashfordEdiciones Siruela. Madrid, 2005


      El foc va fer la seva aparició fa uns 600.000 anys, descobert pel Homo erectus, un successor del Homo ergaster que va quedar fora de la nostra branca evolutiva, com ho va fer en la Península Ibèrica el Homo antecessor, del que va evolucionar Heidelbergensis i Neandetralensis. Nosaltres, els Homos sapiens sapiens vam sorgir fa uns 200.000 anys en el sud d'Àfrica, descendint també del Homo ergaster. Des del sud d'Àfrica vam pujar cap al nord, travessant tot el continent africà i fa uns 60.000 anys ens trobem, possiblement, amb altres dues espècies d'homes diferents a nosaltres. Això va ocórrer en l'Orient Pròxim, en els actuals territoris d'Israel, quan per primera vegada es van veure cara a cara els Homos sapiens sapiens, els Neardentalensis i els Erectus.


Home erectus fent foc aprop de l'actual Pekin

sábado, 24 de febrero de 2007

INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE LES RELIGIÓNS I DELS MITES




Per què estudie les religións primitives.

Biblia i Corà

      Vaig començar per curiositat a estudiar les primitives creences dels éssers humans i, immediatament em vaig adonar que encara que totes les històries de les religions sempre començaven parlant de la prehistòria, cap aprofundia per res en el tema, despatxant aquest període en poques paraules, mentre que a les religions monoteistes els dedicaven la major part dels capítols i, fins i tot, toms sencers de les obres. Vaig comprendre que la causa era deguda a la manca de fonts escrites. De les grans religions monoteistes es tenien llibres sagrats i multitud de tractats teològics, els Rigvedes i Upanishads hindús, l'Alcorà musulmà, la Bíblia judeo-cristiana… que donaven complerta informació sobre les seves creences. Però de la prehistòria gens, gairebé cap informació per a un període de la humanitat superior als 300.000 anys, comprats amb els escassos 2000 anys de creences monoteistes.

viernes, 9 de febrero de 2007

CANIBALS. Segona Part

A. Canibalisme ritual

     Els sacrificis humans i les pràctiques caníbals efectuades amb els enemics derrotats tenen el següent significat ritual: el vencedor desitja apropiar-se del seu valor i la seva força, i materialitzar la victòria amb un major vigor físic i valor en el combat. El canibalisme ritual també apareix en un gran nombre de pràctiques religioses i constitueix el substrat de la comunió cristiana — “Preneu, mengeu, aquest és el meu cos, aquesta és la meva sang...”— encara que hagi estat atenuat a través de símbols com el pa i el vi, que també representen l'energia i la vida.

      Al matar a una persona de forma violenta, seguint un ritual, els sacrificadors estaven convençuts que es produïa l'alliberament d'una energia , que si era manejada per les persones triades, sacerdots, reis i alts mandataris, podia ser canalitzada per a aconseguir beneficis personals o per a la comunitat. En realitat seria un flux, un corrent poderós que existiria en tot l'Univers, encara que en determinades circumstàncies certs éssers i objectes estarien més carregats d’aquesta energia. Esta creença s'ha produït en nombrosos pobles i els noms que se li ha donat a aquesta "energia" són distints: Raja (Polinèsia), numen (romans primitius), téotl (mexicas), etc. Parlem doncs d'un concepte bastant generalitzat. En sembla que aquesta energia que surt del cos mort d’una persona seria el que anomenaven els grecs bios, la qual es com una espurna de la gran font o Deesa-Mare, anomenada Zoé.




CANIBALS. Primera Part

1.Definició


CANIBALISME: És l'acte o la practica de mejar membres de la seva pròpia espècie. Usualment es refereix a humans que mengen altres humans. També conegut com antropofagia.

Hi ha diferències entre antropofagia i canibalisme. La primera paraula deriva etimològicament del grec, que significa menjar carn humana, cosa que també poden fer altres animals i no té gens que veure amb els rituals de tipus religiós. La paraula "canibal" deriva d'una confusió dels primers descobridors d'Amèrica; prové de "cariba" (valerós), paraula que confonien amb "caniba" i d'aquí deriva "canibal" que aplicaven als indis que menjaven homes com a plaer culinari i/o ritual. Shakespeare en La Tempestad va inventar el monstre Calibán, un anagrama forjat per l’escriptor a partir de ‘caníbal’, que esdevé llavors emblema de la mirada del conquistador-colonitzador que caracteritza al nadiu d'aquestes terres com un monstre, meitat dimoni, salvatge pràcticament irredimible, com un home bestial situat irremeiablement al marge de la civilització, i a qui és menester combatre a sang i foc.

jueves, 8 de febrero de 2007

CANIBALS EN LA SELVA

De tots els gèneres que el cinema italià va crear i va explotar al llarg de la seva fructífera història, el de Caníbals en la Selva potser sigui el mes qüestionat per crítics i cinèfils. Mentre que molts afeccionats al cinema d'horror el qualifiquen com cinema de escombraries del pitjor gust, fet per i per a sàdics i immorals, altres espectadors lloen el seu salvatge i brutal estil, el qual mostraria el costat mes fosc del ser humà, retratat en els foscs personatges i situacions que poblen les seves macabres històries.

1. Origen del gènere: el mondo




Nascut en 1962 amb el film Mondo Cane dirigit per Gualterio Jacopetti, Franc Prosperi i Paolo Cavés, el gènere mondo és la veritable font d'inspiració del cinema de caníbals en la selva. Recordem que el mondo, en els seus començaments, consistia en una espècie de viatge turístic virtual al voltant del món, l'objectiu del qual era mostrar-li a l'espectador un còctel de diverses i reals costums de diferents societats i cultures que podríem anomenar exòtiques, o impactants per al públic "civilitzat". Aquests costums anaven des d'un restaurant exòtic que serveix plats d'insectes, cases de menjar xineses que ofereixen gos rostit, un cementiri nord-americà per a mascotes, fins a la sensualitat del ball ula-ula hawaià i les violentes corregudes de toros espanyoles.

lunes, 29 de enero de 2007

ELS MEUS MONSTRES 2

      Les històries sobre monstres sorgeixen de la constatació de l'existència d'éssers deformes, resultants d'estranyes mutacions que produïxen malformacions genètiques, malalties rares… Tots aquests elements units a la por que provoquen el cassos estranys i les supersticions dels ambients rurals i barris superpoblats de les ciutats són els que generen les llegendes de monstres.



Lillian von der Walde Moheno, “Lo monstruoso medieval”

jueves, 25 de enero de 2007

ELS MEUS MONSTRES

Gonçal Vicenç Bordes

      Moltes de les històries que vull narrar provenen del testimoniatge exagerat de dolents aventurers, víctimes dels seus deliris extàtics, de les seves observacions errònies i fantàstiques de la naturalesa; dels dibuixos realitzats per artistes que escoltaven les narracions de viatgers exagerats. No obstant això, la majoria dels autors creuen que els monstres, els follets, les fades... tenen el seu origen en les visions que experimentaven els xamans euroasiàtics durant les seves sessions extàtiques, produïdes pel consum de fongs al·lucinògens. Però no et vaig a ocultar que moltes de les estranyes històries que vaig a narrar sorgeixen de la constatació de l'existència d'éssers deformis, resultants d'estranyes mutacions i malformacions genètiques, malalties rares… Actualment, tots aquests elements units a la por que provoquen els casos estranys i les supersticions dels ambients rurals i barris superpoblats de les ciutats, estan generant les llegendes actuals, anomenades “llegendes urbanes”.

sábado, 20 de enero de 2007

EL GAT SALVAT 3. La captura de l'àguila

La captura de l'aguila

A l'endemà, quant vàrem despertar, em van posar una prova: capturar un àguila de Caval, a meitat de camí entre els habitants de Reginós i els homes del barranc de la Palla. Això demostraria que sóc digne de formar part del clan dels guerrers de la meva tribu. Passades unes quantes llunes va plegar l'hora de complir l'encomanda i jo, acompanyat per dos oncles meus, vam iniciar el camí cap a Caval. Eixirem poc després de sortir el sol per dalt de Montgó i enxamparem el senderol de Potastem, pel costat dels avencs.

EL GAT SALVAT 2. La dansa fàlica

La dansa fàlica

Els homes de la cova ja estan despertant-se i jo estic alterat perquè hem d' anar a Ebo, i si hi ha temps, parlaré amb Altamira. Avui el cabdill de la Font de Reginós, que és el més respectat de la contornada, ha convocat reunió de tots els caps de família, perquè fa pocs dies es van tornar a veure homes blancs per les serralades de Petracos, i al parèixer en un nombre superior als docents, quelcom mai no vist per a eixos homes salvatges.

Es tracta d'esbrinar quines son les intencions que tenen i si cal enviar un grup d'exploradors a tractar amb ells. Bo, ja sé que parlen un idioma diferent, però abans m'he oblidat de dir-vos que Altamira va conviure molts anys amb ells i sap parlar el seu idioma.

EL GAT SALVAT 1. La Cova Negra

La Cova Negra


“M'he despert quant la rabosa lladrava allà dalt del bosc de Potastem. Tenia por d'una incursió de gent del pla, més nombrosos i organitzats que nosaltres.

Es creuen els amos d'aquest paratge i he de somriure i donar-los regals per a calmar-los cada vegada que pugen.

Soc el Gat Salvat del Xical i la meva família fa molt de temps que viu a la cova Negra.

Conten els meus avantpassats que quan arribaren a la muntanya vivien en la nostra cova uns homes salvatges, blancs i rossos, molt forçuts que a penes parlaven i emetien uns sorolls guturals que esglaiaven a les dones i xiquets.

Nosaltres ens vam instal·lar amb una barraca feta de forques de lledoners i senills que havien portat de la marjal, al pla de davant de la cova, no lluny d'ells on la senda que pujava de la costa abastava el cim de la muntanya: des d’allí teníem controlats als homes de la cova i als nostres antics companys de la vall.

viernes, 19 de enero de 2007

LA DESFILADA DELS MORTS

 Gonçal Vicenç Bordes

      En la nostra societat sempre han existit creences i temors respecte dels morts, però, antigament les persones no temíen als morts, als seus avantpassats, molt al contrari que pasa actualment, els honraven i feien tot el possible per a comunicar-se amb ells. Amb el pas del temps s’ha anat perdent la noció de la relació amb el món dels no-vius. No obstant això, encara resten manifestación de culte als avantpassats, expresades en diferents festivitats i celebracions que molta gent no relaciona amb els morts.


La Gran Dansa Macabra dels homes i dones, imprès per Nicolas le Rouge, Troyes, 1496

1. La Bumberota de Pego.

      Les aparicions nocturnes de la bumberota s'enquadren dins del fenomen conegut com a retorn dels morts, que es produeix quan es fa el canvi de temps o l'Any Nou.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...