Enteògens i neoxamanisme
1. Introducció
Amb aquest lliurament done per
acabat el meu estudi sobre la bruixeria i començo una sèrie sobre les plantes
que produeixen l'èxtasi, les que contenen al·lucinògens, que alguns han
anomenat enteògens.
És correcte utilitzar
aquest nom per assenyalar a les plantes que contenen alcaloides que canvien el
comportament humà? Els alcaloides, concretament els de les plantes conegudes
com enteògens, són els que van originar la religió? O més aviat, són un
instrument, com els que s'utilitzen en els ritus, per aconseguir apropar-se a
Déu?
La religió, a més d'un
sentiment creat pel cervell humà, és un conjunt de ritus externs que es basen
en tècniques per aconseguir experiències religioses, com la meditació i
l'èxtasi induït mitjançant alcaloides o tècniques com el ioga, la música salmòdica,
el ritme del tambor... etc.
Joseph M.
Fericgla. El bolet i la
gènesi de les cultures (1) ens guiarà per aquest mon
apassionant, així com les obres de R. Gordon Wasson, Albert Hoffman y Carl A.
Ruck.
"[...] En vista d'això, volem suggerir un vocable
nou, que podria resultar apropiat per referir-se a les drogues, la ingestió de les quals altera la ment i
provoca estats de possessió extàtica i xamànica. En grec, entheos significa
literalment 'déu [theos] endins ', i és una paraula que s'utilitzava per
descriure l'estat en què un es troba quan està inspirat i posseït pel déu, que
ha entrat en el seu cos.
S'aplicava als trànsits profètics, la passió eròtica i la creació artística,
així com a aquells ritus religiosos en què els estats místics eren
experimentats al través de la ingestió de substàncies que eren transsubstancials
amb la deïtat. En combinació amb l'arrel gen-, que denota l'acció de 'esdevenir', aquest mot compon
el terme que proposem: enteògen" (2).
El terme deriva de la llengua
grega, en la qual éntheos (ἔνθεος) significa
"(que té a un) déu dins", "inspirat pels déus" i genos
(γένος) vol dir "origen, temps de naixement". El substantiu
"gens" pertany al camp semàntic del verb gígnomai (γίγνομαι),
que significa "arribar a ser", "esdevenir". Per tant, el
significat etimològic de enteògen al·ludeix a la possibilitat d'arribar a ser
inspirat per un déu, així com al "naixement" que això suposa.
L'adjectiu corresponent usat en castellà és tant etnogènic com enteògen,
no havent-se decidit la RAE sobre la pertinència d'un, d'un altre o de tots
dos.
La paraula enteògen és
un neologisme proposat en un article publicat a Journal of Psychedelic Drugs, vol. II, núms. 1 i 2,
gener-juny de 1979 i els seus autors són el hel·lenista Carl A. P. Ruck, J. Bigwood, J. D. Staples, el micòleg R.G. Wasson i el botànic Jonathan Ott. Aquest article va ser recollit posteriorment en el
llibre El camí a Eleusis.
Montserrat Abad
Ortiz (3) filòsofa materialista de
l'escola de Gustavo Bueno (4) afirma que el concepte enteògen és desafortunat quan s’aplica a determinats
alcaloides vegetals, doncs, que encara que pretén qualificar aquestes substàncies
botàniques, al final es descobreix com a definició d'un determinat ús: el
religiós. Això determina la invalidesa empírica de les troballes d'aquests
botànics, químics, antropòlegs i restes de «erudits de la enteognosia, que defensen
postures quasi teològiques, més que científiques. No són una escola de cap
disciplina, són un grup «afí» amb els seus apòstols, acòlits i deixebles, i
"la gran gresca" és la fórmula magistral que Tim Leary ofereix als seus seguidors a la recerca de la
felicitat.
En certa manera Timothy
Leary pot considerar-se
un dels personatges que va orquestrar la revolució psicodèlica i el moviment
hippy, un esdevenir que passarà a la memòria de la història per més
prohibicions que pesin sobre tot això.
L'autora
considera que la Teoria dels enteògens és massa
pretensiosa, doncs intenta posseir la clau explicativa sobre l’origen de totes
les religions en qualsevol coordenada espai-temporal. Enteognosia és com orgullosament denomina Fericgla a aquesta teoria.
Montserrat Abad prefereix anomenar a les
substàncies que produeixen l'alteració de la ment com productes fitoembriagants, als quals no nega que entren a formar part o estiguen
relacionats amb els fenòmens religiosos, però sense deixar d'afirmar que sembla
exagerat considerar a aquests vegetals com l'origen de totes les cultures i de
la religió.
Considera que els
defensors de la Enteognosia mantenen postures quasi teològiques, al temps que
observa la seva influència en la societat actual en la ràpida recuperació i
propagació de les “religions secundàries”, segons la terminologia definida Gustavo Bueno en L'animal diví.
Assaig d'una filosofia materialista de la religió.
Segons el filòsof Bueno els antics cultes animistes i als animals estan obrint-se camí actualment,
es a dir, estan experimentant un avanç les religions primària i secundària,
mentre que retrocedeix la terciària. En l’obra mencionada, L’Animal diví, rebutjava de front que la religió hages sorgit de forma introspectiva
quan l’home primitiu va reflexionar e intentar respondre les incògnites que li
representava el vast món que l’envoltava (com sostenia Gonzalo Puente Ojea), perquè aquesta afirmació mancava de rigor històric.
Bueno sostenia que les religions sorgeixen en un procés històric i dialèctic que
s'inicia amb el culte als animals, distingint així tres etapes històriques en
l'evolució religiosa de les societats humanes: la de les religions primàries (les que rendien culte als animals); la de les religions secundàries (que van començar a rendir culte de manera animista i politeista a deïtats
numinoses, amb característiques alhora animals i humanes), i la de les religions terciàries (la dels monoteismes que personalitzen a Déu, en major o menor grau,
principalment el judaisme, el cristianisme i l'islam). Per a Bueno, la creença
recent en l’espiritisme, els àngels, els homes llop, els éssers extraterrestres...etc,
és una recuperació d'aquestes religions secundàries, ja que aquests
extraterrestres serien una versió contemporània dels númens adorats en l'Antiga
Grècia.
La tesi fonamental de L'animal diví és que la font de la religió no cal posar-la en Déu o
en els déus, ni tampoc, per descomptat, en els homes. El llibre ofereix una
interpretació històrica de la religió, rebutjant la visió estructuralista i
fenomenològica de la mateixa: no té sentit dir què és la religió, com si fos
una cosa permanent, sinó estudiar el seu desenvolupament diacrònic.
La
idea principal és que la vida religiosa de l'home va començar precisament arran
del tracte amb els animals -amb cert tipus d'animals, al Paleolític-. Aquests
animals van representar per a l'home paleolític el paper de númens, és a dir,
d'entitats que, sense ser humanes, eren però centres de voluntat i d'entesa,
entitats a les quals calia enganyar, pregar, obeir o matar. Aquests númens
corresponen a les figures representades en les coves prehistòriques. En aquesta
època domina la fase primària de la religió, la qual s'acaba amb la
domesticació dels animals. Les figures animals representades a la volta de les
cavernes es projecten ara en la volta celeste: és la fase de la religió
secundària, religió dels déus, religió mitològica. L'home va fer als seus déus
a imatge i semblança dels animals, no a imatge i semblança de l'home, com deia Feuerbach. La fase de la religió
mitològica és una fase de transició, una fal·làcia, un deliri de la imaginació,
que s'anirà descomponent lentament davant la crítica racional de les anomenades
«religions superiors» -la fase terciària, les religions filosòfiques-, on els
déus animals són substituïts per déus antropomorfs i, eminentment, per un Déu
únic i incorpori. Però, justament en la fase terciària, la font de la
religiositat ja s'ha extingit: aquest Déu incorpori, el «déu dels filòsofs», és
un ésser al qual no es pot resar, ni pot parlar; és a dir, la religió
terciària, per paradoxal que sembli, és l'avantsala de l'ateisme.
Gustavo
Bueno
El animal divino
Ensayo de una filosofía materialista de la religión
El animal divino
Ensayo de una filosofía materialista de la religión
2ª
edición, corregida y aumentada con catorce escolios)
Pentalfa Ediciones, Oviedo 1996
Pentalfa Ediciones, Oviedo 1996
2. Història del grup dels enteògens. La gran gresca
La teoria
enteogènica és relativament nova i els estudis es remunten, com a molt, a
quaranta anys enrere. El vocable apareix per primera vegada en lletres de
motlle en 1979 com un intent de pal·liar l'efecte del que van considerar
«termes pejoratius» per referir-se a segons quins usos de les drogues, en
concret aquells associats a cerimònies màgic-religioses.
En
1957 R. Gordon Wasson publica
els seus relats sobre les seves experiències amb fongs al·lucinògens en la
revista Life i, a partir de la seua lectura, Timothy Leary va
iniciar la seva pròpia aventura amb aquest tipus de substàncies. Fins llavors,
Tim Leary (1920-1996) havia estat un professor de psicologia de Harvard ben
considerat. Després d'un parell de viatges a Mèxic i un parell d'experiències
amb l'LSD es va convertir en «apòstol», paraula utilitzada pels seguidors de la
«la gran gresca», la
fórmula magistral que Leary va oferir als seus seguidors a la recerca de la
felicitat.
En 1957 R. Gordon Wasson publica els teus relats sobre les
seves experiències amb fongs al·lucinògens en la revista Life
Timothy Leary
Al mateix temps, els Shulgin (Ann i Alexander) realitzaven
investigacions sobre les estructures químiques de les feniletilamines, donant
compte en les seves obres PIHKAL,
Phenylethylamines I Have Known And Love: A Chemical Love Story (1991), i TIHKAL, Triptamines
I Have Known And Love (1997) sobre les amfetamines i
drogues de disseny i els seus efectes. Per les mateixes dates Hoffmann es troba realitzant les seves
investigacions secretes sobre la LSD-25.
a). La cultura
hippie
Durant
els anys seixanta del segle passat el consum de tot tipus de drogues es va
incrementar notablement al voltant de la denominada cultura hippies: joves que van adoptar una
manera de vida comunitari, basat en l'amor i la pau, que renegaven del
nacionalisme i de la guerra de Vietnam, prenien elements de religions com el
budisme, l'hinduisme i, també, de les religions dels indis nord-americans.
Aquest moviment va sorgir als turons de
Sant Francesc, coneguts com els fills de les flors. El consum de drogues es va
estendre entre la joventut com un altre símbol de rebel·lia afegit al rock and roll i als pèls llargs. De mans de la química van arribar drogues sintètiques
i el "viatge" va esdevenir una experiència de la que cap jove
"in" podia prescindir. I així va néixer la psicodèlia,
paraula que venia a definir l'estat de percepció sensorial expansiva en què
l'àcid (sinònim de LSD) sumia als seus consumidors.
Els fills de les flors
El
moviment psicodèlic va influir les composicions dels millors grups musical de
l’època. Els Beatles van compondre sota els efectes de l'àcid LSD temes com "Strawberry
fields forever" i l'àlbum "Sgt Peppers lonely hearts club hand".
L'himne d'aquests joves fou "San
Francisco" de Scott McKenzie. L'òpera
que representa l'aspecte tribal de les comunitats hippies es diu "Hair".El
grup més representatiu d’aquesta cultura era The Mama's and the Papa's. A Anglaterra trobem a Donovan, i al grup The Soft Machine que feia un rock psicodèlic influït pel dadaisme ("dada"= cavall en el llenguatge
infantil), un moviment que pretenia acabar amb la societat burgesa mitjançant
l'escarni i la burla.
A San Francisco l’àcid rock englobava a
tots els grups sorgits a l'empara del LSD com els Big Brothers and The holding Company de Janis Joplin, practicant un blues-rock intens, els Greateful Dead amb Jerry
Garcia, delectant als amants dels puntejos de guitarra i Jefferson Airplane, la més pop de les grans bandes. Els temes de Jefferson Airplane 'White
Rabbit' i 'Somebody to Love' reflecteixen a la perfecció l'eufòria colorista de l'amor lliure i la rauxa
pacifista dels universitaris de Berkeley. El vessant àcid de Janis Joplin es
reflecteix quan se separa dels Big Brothers i funda la Kozmic Blues Band i el soul psicodèlic es plasma en
el fabulós 'I Got Dem Ol'Kozmic Blues Again Mama' de 1969 que va ser l'últim disc
que Janis veuria publicar-se, doncs el 4 octubre 1970 una sobredosi d'heroïna
es va emportar la vida de Janis Joplin.
A Anglaterra grups musicals com The Doors o The Rolling Stones van contribuir de forma molt important en la
«sacralització» de l'ús de drogues. E. Jünger en Approches, drogues
et vírese (Gallimard, París 1974),
ampliaria el glossari de la teoria enteogènica
amb el terme «psiconautes», obrint les portes a
l'exportació de noves substàncies com l'MDMA (èxtasis), el LSD, la mescalina i
el peiot. El consum de peiot i el mercat creat al voltant d'aquest cactus (amb
més de 56 alcaloides psicoactius, és un dels vegetals més potents) ha provocat
l'extinció de l'espècie.
El psiconauta Albert Hofmann, el químic suís que
va descobrir la droga al·lucinògena LSD, va morir al seu país natal als 102
anys (2008)
En els anys
setanta el canvi estètic -de la pau al punk- no va eliminar l'hàbit del consum
de drogues en ambients juvenils. Cap a l'any 1965 va començar a dir-se punks a alguns grups blancs
nord-americans que imitaven els sons que els anglesos havien après dels cantants
i grups americans de color. Els pioners van ser Eddie and The Hot Rods, tot i que grups
pertanyent al moviment underground com The Velvet Underground, MC5 y The
Stooges van tenir una influència fonamental en el que
després seria el Punk (la cosa data de començaments dels anys 60
amb "The Fugs" i les "Surf Bands"). Els
representants més destacats van ser els Sex Pistols amb el seu manager Malcolm McLaren, que es van fer
famosos amb el seu disc "Déu salvi la reina". Destaca The Clash com un dels millors grups d'aquest estil de música.
Els
psiconautes consideren als britànics Samuel Taylor
Coleridge (1772-1834), consumidor d'opi des
de 1796 fins a la seva mort i Thomas De Quincey (1785-1859), consumidor d'opi des de 1803 fins a la seva
mort i autor de "Confessions of an
English Opium Eater "(Confessions
d'un anglès consumidor d'opi”) de 1822, com dos dels primers psiconautes. Un
altre dels pioners serà Fitz Hugh Ludlow (1836-1870), qui va experimentar intensament amb el
cànnabis, autor d'un text de referència: "The Hasheesh Eater" (El consumidor d'haixix, 1857). També Charles Pierre
Baudelaire, poeta, crític i
traductor francès, serà autor de diversos textos lírics d'interès psiconauta
com Les flors del mal en 1857 o Paradisos artificials (de 1858-1860). Cap a 1884 Sigmund Freu descriurà una sèrie d'articles com "Über Coca" (Sobre la cocaïna) en què
el creador de la psicoanàlisi se situa a favor de l'ús de la cocaïna i en
alguns moments es mostra gairebé entusiasta en les seves lloances.
Albert Hofmann descobreix el L.S.D. en 1938 i investigarà també la Salvia divinorum en 1962. Amic de
l'anterior, Ernst Jünger escriu en 1952, després de la seva primera
experiència amb l'LSD, "Besuch auf Godenholm" (Visita
a Godenholm), la publicació va coincidir amb l'aparició de "Les portes de la
percepció" de Aldous Huxley, al
qual seguiria "Annäherungen. Drogen und Rausch" (Acostaments.
Drogues i embriaguesa, 1970) de E. Jünger. Aquesta obra, en la qual l'autor va encunyar el
terme psiconautes (navegants de la consciència), exposa les nombroses experiències de
Jünger amb diversos tipus de substàncies psicoactives, tant enteogéniques com
estimulants o opiacis. També resulta determinant l'obra d'Aldous Leonard Huxley (1894-1963) els treballs del qual, a partir de la
dècada de 1950, estaven fortament influenciats pel misticisme i per les seves
experiències amb mescalina, la qual va provar convidat pel psiquiatre Humphry Osmond el 1953, qui també va inventar la paraula psychedelic (psicodèlic, "que fa
manifestar-se la consciència"), per referir-se a les drogues comunament
anomenades al·lucinògenes.
Destaca també l'obra de Timothy Leary (1920-1996), escriptor i psicòleg nord-americà que va
propiciar l'ús del LSD en la dècada de 1960. Entre els seus amics està
l'il·lustrador i escultor suís H. R. Giger, consumidor reconegut d'opi.
Algunes novel·les de diferents moviments culturals paral·lels seran adoptades
per la cultura psiconauta com a referent, així per exemple, Hunter Stockton
Thompson, autor de "Fear and Loathing in Las Vegas" (Por i fàstic a Las Vegas) de 1971. Al llarg dels primers anys de la
dècada de 2001 a Espanya s'articulen fugaces iniciatives polítiques com el Partit del Cannabis.
Però ja està bé d'història, encara que d'aquesta
manera hem pogut veure quan relacionats estan elements aparentment tan llunyans
com la música i la religió. Seguim el nostre relat comprovant com tampoc els
joves punks van deixar de consumir drogues. En això molt van tenir a veure
l'adoctrinament per part d'aquells gurus que apostaven per l'experiència
personal amb al·lucinògens i altres substàncies “com a mètode de coneixement”. Exemple d'ells van ser Tim Leary i W. Burroughs que amb la seva novel·la «Yonqui» es va convertir -segons Escohotado- en fundador de
la secta ionqui mundial (5).
En aquest
punt recuperem les advertències de Motserrat Abad Ortiz: "No oblidem que l'escriptor W. Burroughs va assassinar la seva dona
davant de la seva filla de sis anys per reproduir el conte de Guillem Tell, li
va ficar una bala entre cella i cella mentre vivia la seva experiència
enteogènica" (6).
W.
Burroughs va assassinar la seva dona davant de la seva filla de sis anys per
reproduir el conte de Guillem Tell, li va ficar una bala entre cella i cella
mentre vivia la seva experiència enteogènica
b)
La marihuana
Entre
1980 i 1995, gran part de la població juvenil mundial era consumidora de
drogues. A Espanya teníem les dues figures importants de la teoria dels
enteògens: Antonio Escohotado i Josep María Fericgla. En segon pla, advocant per l'ús de les anomenades
«drogues toves», trobem l'il·lustre Fernando Sánchez Dragó. En els noranta van sorgir publicacions
especialitzades, com Ajo Blanco que va dedicar anualment un número especial al
cànnabis. L'editorial Liebre de Marzo es
va especialitzar en la publicació de llibres relacionats amb el tema a Espanya.
També la revista Cáñamo va ser una palestra pública en què van bolcar les
seves reflexions les noves figures d'aquest moviment. Sorgirà així mateix a
Espanya la «Sociedad de Etnopsicología aplicada y Estudios cognitivos»,
fundada per Josep María Fericgla i dedicada a l'estudi dels enteògens i les
seves aplicacions terapèutiques: http:
//www.etnopsico.org
Kit és una novel·la anti prohibicionista on la
marihuana i la seva legalització són les protagonistes d'una encruzijada de
suborns, intrigues i política.
Són molts
els empresaris que "exploten" aquesta teoria per guanyar diners. El
negoci més recent que omple els seus aparadors de la paraula "enteògen"
són els "Grow shops", establiments que es
mantenen en el límit de la legalitat (venen totes aquestes espècies vegetals
embriagadores) proporcionant tot el necessari per a cultius hidropònics de
cànem i fongs. La indústria estrella és el cànem, arbust d'on s'extreu la
marihuana. A Espanya hi ha varis centenars de comerços d'aquesta índole, que no
cal confondre amb els smart shops, que disposen de substàncies psicoactives pures, sota
el nom d'èxtasi vegetal. Els grow shops entren dins de la
legalitat perquè en elles no es ven cap component psicoactiu, sinó estimulants
per proporcionar major rendiment físic com cafeïna, efedrina o guaranà. Molts
defensen una actitud anti prohibicionista, o el que és el mateix, mantenen que
el cànnabis ha de legalitzar-se. A Espanya el Partit Cannabis ha obtingut
importants resultats durant les eleccions.
3. Origen de la paraula enteògen
Els primers
a utilitzar la paraula van ser Ruck, Bigwood, Staples, Ott i
Wasson en El camí a Eleusis (FCE,
Breviaris, Madrid 1994). La primera edició es va publicar en anglès el 1978, i
les cites corresponen a l'inrevés de la pàgina de dedicatòries i l'últim
paràgraf del "apèndix". Va ser un intent de pal·liar l'efecte del que
van considerar termes pejoratius quan es parlava de l'estat de tràngol del
xaman, embriagat sota els efectes de determinades drogues. Ells defensaven que
el xaman estava realitzant unes cerimònies màgic-religioses, intentant establir
una comunicació amb els esperits o déus, per la qual cosa es mereixia un major respecte.
Els
«enteògens" ("Déu dins nostre") són substàncies vegetals que,
quan s'ingereixen, proporcionen una experiència divina; en el passat solien ser
denominades "al·lucinògens", "psicodèlics". En grec entheos significa
literalment "déu (theos) dins", i és una paraula que s'utilitzava per
descriure l'estat en què un es trobava inspirat i posseït pel déu, que ha
entrat en el seu cos. En combinació amb l'arrel gens, que denota l'acció de
"esdevenir" aquesta paraula compon el terme que estem proposant: enteògen
(7).
Com hem vist, Montserrat Abad
Ortiz afirma que el terme enteògen és
contradictori en els contextos antropològics, un eufemisme quan es tracta de
matèria de drogues, incorrecte quan es posa com a origen, causa i per tant
nucli de tota religió.
El terme «entheos»
té els seus corresponents «hereus» en català: aquests vocables són endimoniat,
deïficat (que per cert no té a veure amb cap déu, sinó que es refereix a una
altivesa extrema) i posseït, també acció passiva. Perquè aquesta acció passiva
tingui sentit, ha de tenir també un agent. Quin és l'agent «que actua sobre» en
els enteògens? La planta o fong, el xaman, un somni dels individus, el que
pateix la visió... o una mena d'esperits que poblen el món i ens acompanyen?
Des d'una anàlisi purament gramatical el terme deixa molts arguments sense
respostes.
El terme
procedeix de la unió de dos termes grecs: εν-Θεος ον, que significa posseït o
inspirat per un déu, inspirat, profètic, i γενος εος [ους τους]: naixement,
origen, llinatge, família, raça o espècie, poble, nació, descendència, prole,
posteritat, tija, fill, pàtria, classe (gènere o casta), natura, índole,
generació humana, edat.
La combinació dels termes dóna lloc a múltiples
significats: una combinació matemàtica entre les accepcions de εν-Θεος i γενος produeix 76
combinacions diferents, els significats poden ser origen de la possessió d'un
déu, origen de la inspiració divina, origen del que profètic, però també naturalesa de la possessió, pàtria de la
inspiració, llinatge del que profètic .... Moltes d'aquestes combinacions
resultants no tindran cap mena de sentit, la qual cosa donarien en orris la
formació del terme etnogènic.
Seguint amb la
crítica de Montserrat Abat Ortiz podem fixar-nos en la semblança del terme
«endogen» amb el terme «enteògen». Sembla com si els vocables endon i enteos
haguessin estat confosos, ja que endon Ενδον significa dins, a l'interior, el
que implica «localitzar I dins de X», mentre que enteos el que indica és «acció de Y
sobre X», és a dir , "operar sobre". La θ (zeta grega) es llatinitza
en interdental sonora (d) i pot ser que d'aquí neixi aquesta confusió entre el
«estar dins» i «operar sobre».
Havíem dit
al principi que el terme és eufemístic. S'encunya per diferenciar l'ús religiós
de l'ús lúdic de les drogues. Ott i el seu grup pretenien fer un ús religiós de les
drogues i van començar a consumir-les, però amb la seva experiència personal -a
menys que practiquessin la religió xamànica corresponent-, l'únic que quedava
clar era la pràctica d'una "religió personal" lligada a un context
occidental i per tant lúdic. Encara que resulta paradigmàtic el cas Castaneda, antropòleg californià que va
anar a les serres d'Oaxaca a realitzar treballs de camp i va acabar
convertint-se al xamanisme mexicà. De Carlos Castaneda podem veure la «Tetralogia del poder»: Els ensenyaments de Don Joan, 1974, Relats de poder, 1974, Viatge a Itxlan, 1974 i Una realitat a part, 1971; en aquests quatre
llibres, editats pel FCE, pot llegir-se de la mà del propi Castaneda seva
«conversió religiosa».
També hem vist el cas de Tim Leary i "la gran gresca", una experiència pròpia i
en els seus «propis termes» que resulta difícil de catalogar de «enteogènica», ja que no es desenvolupa en ningun context religiós
i ha de ser classificada de «ludibunda», segons el terme desenvolupat
per J. Ott. Aquest, conscient de la degeneració que el terme etnogènic
estava patint, va proposar limitar el seu ús en Pharmacotheon (La Llebre de Març, Barcelona, 1996) a aquelles
substàncies que estigués demostrat que formaven part de cerimònies religioses i,
per a l'ús lúdic de les mateixes, va proposar la paraula «ludibund», terme que
hauria de aplicar a l'ús de la majoria dels consumidors de tot el món. La
defensa que fa Ott del terme enteògen és molt dogmàtica, no admet per
exemple, el vi com enteògen, encara que, com li assenyala Escohotado, forma part d'una cerimònia
religiosa i és capaç d'induir visions.
Opina
Montserrat Abad que els autors, per la seva titulació acadèmica, han de
conèixer la distinció etic/emic de Pike, però, la seva actitud demostra que han de
patir de el que en psicologia conductual es considera «segon naixement», o
traduït: conversió religiosa. L'investigador seriós observa externament (etic) l'ofuscació mental que es pateix quan es consumeixen
al·lucinògens. L'individu sol ser incapaç de mantenir una conversa coherent,
encara que ell senti que controla perfectament la situació. Hi ha multitud de
documents gràfics i sonors que expliquen millor aquestes conductes des de la
perspectiva etic.
Els
consumidors de drogues estan desvirtuant la realitat en funció de les seves
percepcions alterades; definir «enteògen», fonamentat en la manera personal, no
és més que una forma eufemística per definir el consum individual de drogues.
Aplicat a la rutina del practicant d'una religió xamànica, també és un
eufemisme, perquè per a l'individu en qüestió (el xaman o practicant del
xamanisme) el concepte de enteògen no respon al nom del fetitxe que ell es
disposa a consumir. És a dir, ni des d'un punt de vista emic, ni des d'un punt de vista etic el concepte ens aclareix res ni sobre la religió ni
sobre la cerimònia religiosa, l'únic que mostra és una predisposició a la
postura etic de creença en la postura emic i integrar-se en ella no com a observador, sinó com
«vividor» de l'experiència, és a dir amb una clara intenció de conversió
religiosa. Només des d'una perspectiva teològica (és a dir, la construcció
racional des de dins de la religió de si mateixa) tindria sentit l'ús d'un
concepte com el de enteògen referit a aquests fetitxes cerimonials.
Montserrat Abad
Ortiz afirma que la càrrega teòrica del
concepte enteògen és semblant al concepte de Mircea Eliade que anomenava teofania (la revelació de Déu en forma humana), els dos
conceptes parteixen de sistemes de referència en els quals déu no és una idea,
si no un ésser realment existent que opera d'alguna manera i des d'algun
costat, però sense que ningú respongui científicament a les preguntes on és
Déu?, existeix realment Déu?
El concepte enteògen és
desafortunat, ja que pretenia designar certes substàncies i es descobreix com a
definició d'un determinat ús de la droga: el religiós. L'esmentada utilització
sembla la més important a destacar des d'aquesta teoria, i el motiu no és, com
es pretén, que les drogues tinguin la clau per resoldre els «enigmes
religiosos», sinó que es fa servir per altres raons, com la justificació del
moviment antiprohibicionista i per promoure el seu consum (8).
En aquest món de
"la gran gresca" hi ha dues postures diferents: els
«espiritualistes» que defensen que les drogues han augmentat el seu nivell de
coneixement «interior», sense que cap pugui explicar en què consisteix aquest
coneixement, ja que es limiten a explicar-nos les seves sensacions i, el segon
grup, que es nega a donar per suposada l'existència de cap tipus de divinitat,
usant les teoria enteogènica per justificar el moviment antiprohibicionista, bé
com «sinònim» de al·lucinogen, embriagant o psicodèlic (ús eufemístic). És a
dir, el terme enteògen és utilitzat actualment des d'una perspectiva
teològica (volta a les religions secundàries i a l'ús de fitoembriagants per
recuperar l'esperit religiós) i des d'una perspectiva ideològica (defensa de
l'antiprohibicionisme) o en el pitjor dels casos com una pedanteria (cas de
tots els científics que l'utilitzen com a sinònim d'altres conceptes referits a
substàncies que alteren la consciència).
Per què, però, des
de la filosofia de la religió el concepte i la teoria dels enteògens no poden
tenir una funció explicativa? Perquè no expliquen res, o res que li interessi
al filòsof, l'antropòleg o al científic. Si apliquéssim la famosa navalla
d'Occam al terme enteògen, hauríem de dir sobre ell, el mateix que Occam va dir
sobre el ímpetus:
- «Dir que "un
cos es mou a causa d'un ímpetus adquirit" no suposa dir més que "un cos es mou"».
De la mateixa
manera, dir que «en aquesta cerimònia
s'utilitzen substàncies embriagadores que s’anomen enteògens», no suposa
dir més que «en aquesta cerimònia
s'utilitzen substàncies embriagadores».
També ho utilitzen els
que aventuren hipòtesis (d'allò més desgavellades, per a Montserrat Abad Ortiz)
sobre l'origen de les religions, com J. Ott, qui suggereix que, quan els
nostres més primitius avantpassats buscaven els seus aliments, van haver de
donar amb els nostres fongs psicotròpics, o potser altres plantes que posseïen
les mateixes propietats, i les van menjar, i van conèixer el miracle de la
sorpresa d'estar en presència de Déu. També R. Gordon Wasson -el creador de la teoria de la religió dels enteògens-
afirma que el coneixement de enteògens es remunta fins al més fosc dels temps i
es troba en el germen mateix de la religió, el mateix que afirma l'italià Giorgio Samorini. No obstant això, caldria oposar
a Ott que, atès que el fenomen de l'embriaguesa no constitueix un fenomen propi
del Homo sapiens sinó de tots els
animals, caldria plantejar-se si és un fenomen constituent de la religió o si
per contra és un altre tipus de fenomen associat als canvis adaptatius de
l'home (com a animal omnívor) i als seus recursos alimentaris.
Màscara indi navajo
No obstant això,
els filòsofs materialistes no accepten aquesta teoria, afirmant que la caça va
ser la principal forma d'alimentació durant la Prehistòria, almenys durant 20.000 anys. Res de recollir fongs, ni
bolets. Els animals proporcionaven el suport dels homes i, a més, tenen una
potència, una visió i un olfacte que no tenen els homes, el que els converteix
en veritables éssers noümènics (portadors de divinitat) als ulls de l'home primitiu.
Les manifestacions (fenòmens) religiosos sorgeixen de les relacions de l'home
amb éssers
noümènics (perquè es perceben com a tal des d'una perspectiva emic) que no existeixen com a tals per a la perspectiva etic, però que tenen un fonament material, com hem vist:
les qualitats superiors dels animals.
L'home va
haver d'aprendre els usos medicinals de les plantes i els fongs fa uns 10.000 anys, quan es va iniciar la
recol·lecció i el coneixement de l'agricultura, la qual cosa va succeir només
quan la caça va començar a escassejar. Aquesta època correspon, segons la seva
teoria de la religió, a l'etapa secundària -la dels fetitxes-, les primeres
manifestacions es donen en el mesolític i es continuen durant el neolític
(entre el 10.000 i el 5.000), una vegada que la caça ja no constitueix
l'activitat essencial de l'home. Aquesta recol·lecció massiva de plantes en
període d'escassetat proporcionaria, després de molt assaig i error, el
coneixement d'altres usos no alimentaris de les plantes i els fongs.
Indígenes a Caño Guacayán dansant
Kai-ja-ree. Riu Miri Paraná, abril de 1952. Se celebra la maduració anual de la
“xontadura” (Foto: Richard Evans Schultes)
“Xontadura” (Bactris gasipaes)
R. Gordon Wasson i Escohotado parlaven d'unes societats
tolerants que practicaven la comunió amb el seu déu, és a dir, que les persones
es reunien al voltant d'una taula i el foc per menjar un "déu" o una
"deessa" i entraven en un tràngol inconcebiblement intens durant un
temps, el qual era dirigit per un actor
religiós específic, com la comunió cristiana i la comunió dels mexicans de les
serres d'Oaxaca.
Totes dues
representacions són molt semblants, l'escenari és al voltant del foc o la taula
on les viandes (pa i vi en una, estramoni, fongs psilocibes i peiot en una
altra) romanen davant del «savi» -Jesús al cristianisme, Don
Joan en els relats de Castaneda- que, després d'anunciar la
transsubstanciació dels aliments en carn de déu mitjançant el salm
corresponent, procedeixen al repartiment dels mateixos entre els congregats.
Representa aquesta reunió un ritual religiós?
Segons les teràpies holotròpiques
o holonòmiques es pot aplegar al èxtasi mitjançant la contemplació de mandales
o vidrieres de les catedrals
El primer ritual
religiós?
Aquesta escena podria evocar qualsevol reunió humana
al voltant dels aliments, és a dir, l'animal acabat de caçar. No resulta
difícil evocar els ramats carnívores d'animals o homínids al voltant d'una
presa que cal repartir per tot el grup, on probablement el líder de la tribu (o
ramat si es prefereix) reparteix entre els membres. Així doncs, les cerimònies de comunió és una anamnesi
simbòlica d'aquestes remotes cerimònies alimentàries. I és aquí on apareix
alguna cosa específicament del Homo
sapiens: convertir un acte comú a tots els animals en una cerimònia, en un
ritual. El repartiment de la «carn del déu» en les cerimònies mexicanes és
també un simbolisme d'aquesta escena, molt més perduda en el temps i més a prop
del nucli original de la religió i de la preconcepció religiosa.
L'home sol convertir els
éssers de la naturalesa que li proporcionen aliment en els seus númens. Alguns
autors els situen en la relació de l'home amb els vegetals, com Carl P. Ruck. Abans que l'home pogués veure
algun tipus de noümènosidad en els arbres, aquests havien de constituir-se en
preuat bé. No obstant això, els animals ho van ser des del principi, ja que els
proporcionaven aliment. Els homes, al principi tallaven els arbres per fer foc,
després els proporcionarien fruits... Els fongs del sòl serien aprofitats en
èpoques d'extremada fam. L'home va haver de trigar molts segles a acumular
coneixements sobre el medi, sobre les propietats dels alcaloides dels vegetals.
Aquest procés va ser ardu i molt llarg, la conservació era extremadament
difícil perquè no existia l'escriptura, i resulten força incoherent afirmacions
com «un dia van trobar els fongs
psicoactius i a partir d'aquí els van venerar».
D'aquesta
manera, la teoria enteogènica comparteix amb altres teories formes metafòriques
d'explicacions semblants a les teories psicologicistes, sociològiques, o les
animistes de la religió. Obliden en parlar de l'aprenentatge de l'Homo sapiens que l'aspecte quantitatiu
del temps en l'aprenentatge humà ha de ser considerat, ja que és aquesta
acumulació temporal d'assaig i error la que ens permet discernir, entre els
nostres restes arqueològiques, l'existència de sistemes conceptuals de els
nostres avantpassats.
4. Neochamanisme
En el seu assaig
"Neochamanisme i el
moviment místic modern" aparegut en
la compilació de Gary Doore "El viatge del xaman, curació,
poder i creixement personal", Joan Townsend assegura que el neochamanisme està exercint una gran
influència en la mística moderna. També situa els orígens del neochamanisme en
la dècada dels seixanta del segle passat, quan el moviment hippie va impulsar
la idea de buscar el contacte directe amb el transcendent i quan es va produir
la conversió d'alguns antropòlegs que van estudiar amb xamans indígenes, en un
intent per assimilar de primera mà els sistemes xamànics, allunyant-se del punt
de vista teòric i
científic.
Entre ells destacaria a Michael Harner amb els xamans sud-americans, Peter Furst i Barbara Myerhoffsobre el
xamanisme huichol al nord de Mèxic i els polèmics estudis de Carlos Castaneda,
sobre el seu aprenentatge amb el xaman-bruixot yaqui anomenat don Joan, també
al nord de Mèxic. Karina Malpica incluiye també els estudis de Josep Maria
Fericgla, aprenent dels shuar (jívaros) equatorians; els de Jacobo
Grinberg-Zimmerman, seguidor de Pachita i altres xamans mexicans; i els estudis
d'almenys dos dels destacats deixebles de la mítica Oaxaca Maria Sabina, que
són els doctors Salvador Roquet i Richard Yensen.
En l'actualitat el moviment neoxamànic afirma que els
estats alterats de consciència també poden ser assolits per l'escenificació i
el so d'instruments com el tambor, llums, cants salmodiats... etc, no sent
necessàries les drogues. Així veiem un curs de capacitació xamànica elaborat per
un antropòleg, l'anomenat "Harner Method", sistema dissenyat per permetre'ls als
subjectes emprendre els seus propis viatges xamànics d'endevinació cap a la
realitat no quotidiana, on obtenen saviesa i orientació espiritual directa, que
utilitza la tecnologia electrònica en substitució dels instruments musicals en
viu perquè el so del tambor, escoltat per uns auriculars... té l'avantatge
addicional de no crear les molèsties potencials dels tambors en directe a les estridents
condicions urbanes. Utilitzen les denominades teràpies holotròpiques o holonòmiques,
tècnica que arriba als mateixos resultats prescindint de substàncies
psicotròpiques i utilitzant mètodes com la respiració controlada, la música
evocativa, el treball corporal, els dibuixos de mandales i altres enfocaments
procedents del xamanisme i de tradicions no occidentals.
L'objectiu
perseguit en aquestes tècniques és el de facilitar l'autocuració del pacient, a
través d'un viatge mental de mort i renaixement que té força semblança amb els
processos rituals i iniciàtics xamànics. Aquesta gent té una aversió cap a la
utilització de substàncies al·lucinògenes, la qual cosa concorda amb el
creixent puritanisme que envaeix la societat occidental, el rebuig al LSD i al
moviment hippy i tot tipus de moviments llibertaris. Josep Maria
Fericgla diu que en
l'actualitat s'ha desvirtuat la seva funció ancestral i hi ha tot un seguit
d'impostors responent a les demandes del mercat "new age".
Un altre
dels nous camins pels quals van els neoxamàns és el que exposa Juan Ruiz Naupari, un xaman i psicòleg peruà que
defensa una via espiritual com a mètode d’aconseguir un èxtasi. Per a ell la
veritable essència del xamanisme en els seus orígens va ser el autodescobriment
i no la bruixeria (per a l'autor, una cosa demoníaca, sens dubte, com ho era per
a Pierre de Lancre al segle XVII) o la
simple sanació de símptomes físics. Assegura que el xamanisme original
coincidia completament amb els ensenyaments de Buda, Krishna o Jesucrist i que
la seva tasca consistia a tornar a la divinitat mitjançant el camí espiritual
de conèixer-se a un mateix.
En realitat
donat l'origen remot del xamanisme, els més racional és pensar que el budisme i
el cristianisme són religions d'origen xamànic. A mesura que una part dels seus
practicants –els indoaris- emigren a la Índia, amb el pas del temps, queda
interromput el suminstrament de l’Amanita
muscaria, per la qual cosa, substituïren el seu consum amb la practica de
la meditació, donant origen al ioga i altres religions.
La postura personal d'aquests xamans
espirituals neix més de la fe personal i d'un rebuig a la utilització de les
drogues, ja que igual Mircea Eliade, titllen de corruptes als xamans
que utilitzaven drogues per aconseguir els seus èxtasi. Tota una declaració de
fervor religiós integrista a mig camí de l'espiritisme.
a. curació xamànica
El doctor Andrés Rodriguez Alarcón afirma, basant-se en Kenneth Meadows "Iniciació xamànica" (Ed.
Martínez Roca), que gairebé tots els ritus xamànics comencen amb una
purificació de l'oficiant, del pacient i dels seus acompanyants. Pot fer-se a
través d'una fumigació amb herbes sagrades, per un bany ritual o per l'antic
sistema del vapor que ha donat origen a les saunes finlandeses o als banys
turcs. Després el bruixot efectua el seu diagnòstic -en estat de relaxació-
mitjançant el sonall o el pèndol. Quan percep un canvi en el so s'esforça a
veure -a través de la seva visió interior- l’alteració produïda en aquesta part
del cos del malalt. Amb el pèndol, la tècnica és bastant semblant i es fa
servir per confirmar l'existència d'àrees amb bloqueig d'energia. El xaman
capellà a força de consells de règim de vida que entengui poden harmonitzar al
pacient amb el món que l'envolta. Utilitza les herbes, els règims d'alimentació
i la relaxació, la pressió o l'aplicació de vidres a la manera vèdic. Però en
moltes ocasions pot entrar en un estat alterat de consciència per emprendre una
curació directa intentant equilibrar "des de dins" les alteracions
que adverteix en el seu client.
1. Ed. Altafulla, Barcelona 1985
2. Definició de enteògen per Gordon Wasson i Jonathan
Ott, op. Cit.
3. Montserrat Abad Ortiz. Exposició
crítica de la teoria dels enteògens, defensada davant el 40 Congrés de Filòsofs
Joves, Sevilla 2003)
4. L'animal diví. Assaig d'una filosofia materialista
de la religió, Pentalfa, Oviedo 1996)
5. A. Escohotado, Els enteògens i la ciència, Drogues
i dignitat humana, La Llebre de març, Barcelona 1999.
6. Montserrat Abab Ortíz, op. Cit
7. Afirmava C. A. P. Ruck i altres,
El camí a Eleusis, Breviaris del FCE, Madrid 1994.
8. Montserrat Abab Ortíz, op. Cit
Comentaris