Els Metges de la Pesta
Yersinia
pestis, bacteri de la pesta negra, coneguda com la mort negra: La Pesta. La
malaltia infecciosa més letal de totes les conegudes. Una de les plagues
bacterianes, més antiga i més virulenta.
La primera epidèmia de pesta bubònica es remunta a mitjan del 500,
coneguda com la Pesta de Justinià. L'epidèmia més gran va ser la mort Negre de
l’any 1348. Incapacitats per a oferir una explicació racional del fenomen, els
europeus de mitjan del segle XIV van acudir a les interpretacions més
pintoresques. Una d'elles, sens dubte molt estesa, consistia a culpar els jueus
del mal, acusant-los d'haver enverinat les aigües i corromput l'aire. Contra
aquestes creences aparegué les Vitae Paparum
Avenionensium, rebutjaven rotundament la idea que els hebreus
hagueren propagat el mal. No obstant això, les opinions d'esta font pontifícia
sobre l'origen de la pestilència tampoc eren molt lúcides, perquè afirmaven que
la mort negra podia tindre la seva gènesi en les constel·lacions o simplement
en la posada en marxa d'una venjança divina.
Víctimes de la pesta de Tournai 1348. Manuscrit Annals de Gilles de Muisit
(1272-1353), Abbot de Saint-martin, Biblioteca Real Alberto. Brussel·les Després
de 1349
Bandes de cents i a vegades milers de persones es van dedicar a recórrer
els diversos països europeus fent penitència i demanant clemència al cel.
Anaven en processó, portant encreuaments, orant, escoltant sermons que
predicaven alguns membres del moviment i flagel·lant-se, d’on prové el seu nom
de Flagel·lants.
Aquest moviment va ser clarament herètic, doncs invocaven el socors de la Mare
de Déu i dels sants i albergaven en el seu si nombrosos elements místics, però
al mateix temps feien una severa crítica a la jerarquia eclesiàstica. El sentit
morbós que indiscutiblement hi havia en el moviment anava unit a un
anticlericalisme rabiós.
Processó de flagel·lants de Bruges à Tournai, dia
de l’Assumpció de 1349 (Bibliographisches Institut, Leipzig).
Al llarg de la història han
mort per la mort negra, més de 200 milions de persones. Desprès d’una pesta els
homes supervivents no es tornaven més religiosos, al contrari, només desitjaven
festa. Amb la gran mortaldat molts
s’havien enriquit gràcies a les herències i a les successions, i una vegada
oblidats els successos passats, s’entregaven a una vida més escandalosa i més
desordenada que abans. Pecaven de golafres, només buscaven els festins, el
sexe, les tavernes i les delícies en el menjar; es vestien de formes estranyes,
inhabituals i inclòs deshonestes. El poble davant de l'excessiva abundància de
coses, no volia exercir els oficis habituals, omplien les seves taules amb aliments
cars i es vestien amb rics vestits que havien pertangut a nobles ja difuntes.
La mateixa Església assegurava que
la Pesta tenia els seus orígens en una mena de pols estel·lar que provenia de
les constel·lacions. No es d’estranyar que Conrad Lycosthenes en su Prodigiorum
ac ostentorum chronicon (1557) fera tota una retafila de
prodigis que explicaven la pesta: set
grans cometes van ser vistos sobre Europa; un era de terrorífica foscor. Un any
abans del primer brot de l'epidèmia a Europa, una “columna de foc” va ser
registrada sobre el palau papal a Avinyó, França. Una “bola de
foc” va ser observada sobre París; un cometa es va veure a Aràbia en forma
d'una biga de fusta amb punta aguda...”
Segons els estudiosos de les
zones empestades, la terrible malaltia va ser precedida de tota mena de tempestats
i terratrèmols; de meteors i cometes arrossegant gasos nocius, matant arbres i
destruint la fertilitat de la terra... Son molts els testimonis fantàstics
sobre l’aparició d’estranys objectes voladors que estaven estenent la malaltia:
semblava com si estiguessin arruixant productes químics o defoliants
biològics, doncs molts testimonis asseguraven que queien les fulles dels arbres .
Al Gener
de 1117, un cometa va passar com a exèrcit ardent des del Nord cap a l'Orient,
la lluna estava coberta de color roig-sang en un eclipsi, un any després, una
llum pareixia més brillant que el sol. Açò va ser seguit per un gran fred, fam,
i plagues, de les que es diu que un terç d'humanitat va perir.
Jueus cremats durant la Pesta Negra de 1348
El historiador y psicoanalista
alemany Johannes
Nohl va recopilar molts testimonis com aquestos, publicats en
el seu llibre La Mort Negra, Una Crònica de la Plaga (The
Black Death: A Chronicle of the Plague, 1926). Segons el Sr. Nohl, almenys 26
“cometes” van ser registrats entre 1500 i 1543. Quinze o setze van ser vistos
entre 1556 i 1597. L'any 1618 es van observar vuit o nou.
Aquest investigador es va dedicar a bussejar en els textos de l'època per a
descobrir com es van enfrontar els hòmens medievals a esta brutal malaltia i va
descobrir relats molt sorprenents que giren entorn de dos fets cridaners.
Primer, la inusual activitat "celeste" poc abans de deslligar-se una
epidèmia i, segon, l'aparició de la malaltia per culpa d'uns
"dimonis" o d'una "boira anòmala i nauseabunda".
Respecte a l'activitat
"celeste" els cronicons d'època parlen de
l'espectacular albirament de "cometes", sovint viatjant junts sobre
els cels en els mesos o setmanes previs a l'aparició de la malaltia. Ja hem
vist els relats específics de la "columna de foc" vista sobre el palau
del papa en la localitat francesa d'Avinyó, la "bola de foc" sobre
París..., però, també relaciona el "raig encès" a Viena o el
"cometa amb la forma d'un raig de fusta punxegut" sobre terres àrabs.
Les observacions d'aquest tipus de fenòmens extravagants precursors de la
desgràcia es van relacionar en alguns casos amb (i ací arribem al màxim
interessant) l'aparició d'uns "diables" de "aspecte humà"
però aparença "horrorosa" i "vestits de negre" que van ser
vistos per moltes persones en els voltants de les poblacions on poc després
apareixia la pandèmia. Nohl arreplega per exemple un cas succeït en 1559 en
Brandenburgo, Alemanya, on aquestos sers van utilitzar "llargues dalles
amb què tallaven l'avena, amb la qual cosa el cruixit dels seus apers es podia
sentir a molta distància, encara que l'avena quedava en peu". És a dir,
que no estaven tallant l'avena. Què feien llavors: arruixar-la? I amb què? Els
més fantàstics i, sense cap demostració científica, afirmaran que les
“dalles” pogueren haver sigut llargs instruments dissenyats per a fumigar verí
o gasos carregats de gèrmens, perquè immediatament després, es va deslligar un
greu brot de pesta en la ciutat.
El relat es repeteix en
nombrosos punts d'Europa: "sers diabòlics i horribles" vestits de
negre i en grups d'entre deu i vint d'ells porten amb si "dalles",
"graneres" i fins a "espases" amb les que
"agranen" o "colpegen" camps i cases on a continuació
apareix la pesta. És fàcil imaginar el pànic que s'apoderava d'aquelles gents
quan veien aparèixer a qualsevol foraster disposat a segar les seves vides com
se segava les messes. De fet, la por que van inspirar va ser justament el que
va crear eixa icona de la Mort de què abans parlem.
I quan no apareixien aquestos
monstres (o de vegades coexistint amb ells), altres registres històrics
arreplegats per Nohl ens parlen d'eixa boira pudenta que va ser la que va
causar molts dels casos de la pandèmia, com quan "durant tot l'any de 1382
no va haver-hi vents i l'aire es va tornar putrefacte. La malaltia va brollar i
la pesta no passava d'un a un altre home sinó que cada una de les seves
víctimes va morir per respirar-la directament de l'aire". Esta boira letal
arribava des d'Orient, segons els testimonis: des de Xina, Índia i Pèrsia, però
es manifestava a Praga, a Xipre, a Alemanya, a Hongria, en totes parts...
Qui van ser eixos
"diables" que van inspirar eixa tenebrosa (i incerta) imatge de la
Mort fa més de 600 anys, tan tremebunda que avui encara ens impressiona? Què
eren realment les "dalles" que portaven? Tenien relació directa amb
la boira "pàl·lida i pestilent"? I amb els "cometes"
albirats?
El Sr. Nohl fa èmfasi en la
connexió que van percebre les persones entre els “cometes” i les subsegüents
epidèmies: l'any 1606 després que va ser vist un cometa, una plaga general va
travessar el món. En 1582 un cometa va portar una plaga tan violenta sobre Majo,
Praga, Thuringia, els Països Baixos, i altres llocs. En Thuringia es va portar
a 37,000 víctimes i en els Països Baixos 46415.
Quan a la llum del sol i a la de
la lluna van ser vistos un bonic arc iris, i una biga ardent que
cobria amb les seves ales l'església de Santa Estefania, li va seguir una
violenta epidèmia a Àustria, Suàbia (Schwaben), Augsburg, Wuertemberg,
Nueremburg, i altres llocs emportant-se a sers humans.
L'arribada de la plaga, a
vegades es va reportar un segon fenomen: l'aparició d'aterridores figures
semblants a humans vestits de negre. Eixes figures, sovint van ser vistes
en els afores d'un poble o caseriu, i la seva presència assenyalaria el brot
quasi immediat d'una epidèmia. Un resum escrit en 1682 compta la visita
d’uns homes negres, un segle abans, a Brandenburg,
quan l’any 1559 van aparèixer homes horribles, al principi, quinze, i després
només es van veure dotze. Els primers
tenien al costat de lss seves anques petits caps, els altres cares tenebroses i
llargues dalles amb què tallaven en els camps d’avenes, doncs el xiulet de les
dalles es podia sentir a gran distància, però les avenes continuaven estant
dret. Quan una quantitat de gent va
eixir corrent per a veure’ls, ells van continuar segant. La visita dels
estranys homes als camps de l'avena va ser prompte seguida per un sever brot
de la plaga a Brandenburg.
Açò significaria que les persones dels pobles van interpretar malament el
moviment de les “dalles” com si estigueren tallant les avenes quan, de fet, els
moviments eren actes per a arruixar aerosols en el poble.
Semblants homes vestits de
negre van ser reportats a Hongria:
“... l'any de Crist 1571 es va veure en Cremnitz, en els
pobles muntanyesos d'Hongria, en el dia de l'Ascensió, a la vesprada, amb gran
pertorbació per a tots, aparèixer sobre la muntanya Schueler molts genets
negres, i l'opinió prevalent va ser que els turcs estaven fent una correguda
secreta, però van desaparèixer ràpidament de nou, i a partir d'açò va brollar
una rabiosa plaga en el veïnat”.
Homes estranys vestits de
negre, “dimonis,” i altres aterridores figures van ser observades en altres
comunitats europees. Les tenebroses criatures van ser observades sovint portant
llargues “graneres” “dalles” i “espases” que eren usades per a “agranar” o
“tocar” les portes de les cases del poble. Els habitants d'eixes cases van
caure malalts poc després amb la plaga. Totes aquestes descripcions en recorden
les lluites que descriu Ginzbur en
la seva Història nocturna, referint-se
al bruixots abjasos i ossetes. En general,
aquestes histories fan referència a les lluites extàtiques per la
fertilitat , que junt al culte de les seguidores de Diana, son les restes d’una
antiga religió de la Deessa Mare. Si vos interessa aquest tema jo el tracte
extensament en aquest blog. Les
bruixes i la cacera de bruixes seria el resultat final d’aquesta trista
història.
Esta connexió va ser establerta
en el cas de la Mort Negra, com ens diu el Sr. Nohl: l'origen de la plaga va
ser en Xina, es diu que allí va començar a fer mal l'any 1333, després d'un
terrible plovisqueig que emetia un tremenda pudor infectant l'aire. Una de les
cròniques de l’època ens diu que la plaga
no es va estendre de persona a persona, sinó que era contreta respirant l'aire
mortalment pudent:
“... Durant el tot de l'any de 1382 no va haver-hi cap vent, i per
consegüent l'aire es va tornar pútrid, per la qual cosa va brollar una
epidèmia, i la plaga no va passar d'un home a un altre, però tots els que van
morir d'ella ho van rebre directament de l'aire”.
Informes de “plovisquejos” i
boires mortals i “pestilents” van vindre de totes parts del món infectats amb
la Plaga. Una crònica de Praga descriu l'epidèmia en Xina, Índia i Pèrsia; i
l'historiador florentí Matteo Villani, quan la plaga va assotar
Florència, ens va retransmetre un relat de terratrèmols i boires pestilents
d'un viatger que venia d’Àsia. El mateix historiador continua:
“Un incident semblant de terratrèmols i boires pestilents va ser
reportat a Xipre, i es va creure que el vent havia sigut tan verinós que els homes
van ser derrocats i van morir d'això”. Ell agrega: “relats alemanys parlen d'un plovisqueig (o boira) de forta i vil olor
que va avançar des de l'Est i es va estendre sobre Itàlia”. L'autor diu que
en altres països: “... les persones
estaven convençudes que podrien contraure la malaltia per la pudor, o inclòs,
com a vegades va ser descrit, realment veien passar la plaga pels carrers, com
una pàl·lida boira”.
Ell resumeix, prou
dramàticament, el fenomen afirmant que la mateixa terra pareixia en estat de
convulsió, estremint-se i escopint, posant avant vents fortament verinosos que
destruïen animals i plantes i cridaven a eixams d'insectes a la vida per a
completar la destrucció.
Altres escriptors fan eco
d'esdeveniments semblants. Un periòdic de 1680 va informar aquest curiós
incident: “Entre Eisenberg i Dornberg,
trenta fèretres fúnebres, tots coberts amb tela negra van ser vistos desfilar en
ple dia, entre ells en un fèretre, un home de negre estava dret amb una creu
blanca. Quan aquestos van desaparèixer, es va formar un gran calor, tant que la
gent d’aquest lloc a penes podien resistir-ho. Però quan es va posar el sol,
ells es van sumir en gran pertorbació. Després d'açò va entrar l'epidèmia en
Thuringia i en molts llocs”.
Les cites de Johannes Nohl
semblen inesgotables. Si vos interessen
podeu consultar el seu llibre, on veure que descriu com més al sud, a Viena,
tampoc estaven lliures d’aquestos mals: “... els plovisquejos amb mal aroma són culpades, com indicatiu de la plaga,
i d'estos, de fet, alguns van ser observats la passada tardor”. Directament
del poble de d'Eisleben, assolat per la plaga, aconseguim aquesta entretinguda,
i potser exagerada noticia dun periòdic, publicada el 1 de setembre de 1682:
“En el cementiri d'Eisleben en el 6 inst. [?] a la nit, va ser notat el
següent incident: quan durant la nit, els soterradors estaven treballant de
valent, excavant trinxeres, ja que en diversos dies havien mort vuitanta o
noranta persones, de sobte van observar que l'església del cementiri,
especialment el púlpit, va ser il·luminat per una brillant llum com si fóra del
sol. No obstant això, al voler arribar allí, van penetrar una foscor molt negra
i profunda, després s’omplí el cementiri una espessa boira, que ells a penes
podien veure's entre si, per la qual cosa van prendre aquestos successos com un
mal presagi. Així, de dia i de nit es veien mals esperits espantant a la gent,
donyets somrient-los obertament i colpejant-los, però també molts fantasmes i
espectres”.
La mateixa història del
periòdic agrega després:
“Quan Magister Hardte va expirar en la seva agonia, es va
veure que un fum blau va sortir de la seva gola, i açò en la presència de la
mort; el mateix ha sigut observat en el cas d'altres que expiraven. De la
mateixa manera es podia observar el fum blau pujant dels baguls de
les cases dels habitants d'Eisleben que havien mort. En l'església de sant Pere
es podia observar el fum blau dalt, prop del sostre”. Al final, el poble va
ser exterminat per la pesta.
No vull estendrem més en
aquestos sussuïts. Només cal recordar que el seu nom causava paüra durant
l'edat mitjana. Per a combatre-la van aparèixer els anomenats Metges
de la Pesta, abillats amb un màscara amb pic d'au, una màscara de gas
primitiva, que contenia en el seu interior perfums, a manera de filtre contra
la fetidesa que emanava dels empestats. Les màscares foren dissenyades per a
protegir-los de la putrefacció de l'aire, el qual va ser vist com la causa de
la infecció. No eren metges o cirurgians experimentats, eren coneguts com a municipals o "doctors de la comunitat
de la pesta". A França i a Holanda els metges de la pesta sovint no tenien la formació
mèdica i es coneix com "empírics". En un cas, un metge de la pesta
havia sigut un venedor de fruita abans del seu ocupació com metge. Les seves possibilitats
de supervivència en els temps d'una epidèmia de pesta eren escasses.
Doctor Schnabel Von Rom, gravat
de Pablo Fürst de 1656
A Milà, l’any 1630, l’espant es va estendre per la ciutat, i tot
individu que per la seva vestimenta o la seva llengua semblara estranger, era
detingut i portat a la presó, sospitós de ser Untador. Doncs en aquesta
ciutat es pensava que la pesta es contagiava per contacte d’una substància
groga, que semblava greix, amb la qual s’empalustraven les banques de les esglésies.
Però a cap untatori li se va poder provar-se tan nefast
delicte. Experiències realitzades en gossos, sota la direcció del metge Settala,
amb la substància suposadament untada -una espècie de sabonet apegalós- van
presentar resultats negatius. Però el mal estava fet i va començar una sinistra
cacera d’untadors, que va durar mentre l'epidèmia va persistir.
Alguns metges de la pesta portaven
un vestit especial, encara que les fonts gràfiques mostren que els metges de la
pesta portava una gran varietat de peces de roba. El vestit típic de metge de
la pesta va ser inventat per Charles de l'Orme en 1619, es van usar per
primera vegada a París, i es va estendre més tard per tota Europa. El trage de
protecció consisteix en un abric de tela grossa encerada, impermeable, i una
màscara amb forma de pic d’au i unes obertures dels ulls cobertes amb cristall
roig. Alguns dels materials que van dins del pic foren permutats amb ambre, bàlsam
de menta, càmfora, làudam, mirra, pètals de roses... Un punter, un bastó de
fusta, es va utilitzar per a ajudar a examinar al pacient, sense tocar-lo.
La forma de la màscara, un bec d’au, podria estar
relacionada amb la creença comuna de l'època de que la plaga s'estenia a través
de les aus. Per això es creia que vestir-se amb aquesta màscara es podria
allunyar la terrible malaltia. La màscara incloïa lents de vidre roig, que
feien al doctor impermeable al mal d’ull, per si de cas. El vestit es completava amb un llarg abric de
cuiro, guants i barret d'ala ampla. En la mà dreta un pal blanc amb un rellotge
d'arena alat, utilitzat per a moure o examinar al pacient i altres persones
pròximes. El pic de la màscara era sovint farcit d'espècies i herbes
aromàtiques per a purificar o neutralitzar les miasmes o "mal
aire". Realitzava un doble propòsit, dissimular l'olor cadavèrica, parar
els esputs i la possible ruptura de les pústules bubòniques.
Metge alemany amb la vestimenta del Doctor Pesta
(segle XVII).
La roba dels Doctors de la Pesta
també tenia un ús secundari: espantar i advertir els curiosos. La seva figura
es va convertir en la imatge de la mort: quan apareixien semblaven aus
apocalíptiques que amb la seva presència feien fugir a tot aquell que
s'encreuara en el seu camí. Aquesta vestimenta resultava, per als que els veien
passar, una advertència. I és probable que els pacients, dintre del seu llit de
mort, no s’haguessin sentit massa agraïts
al ser assistits per una figura que estava molt més prop d'assimilar-se a la
parca, que als metges. Aquest uniforme de metges infectòlegs i voluntaris va
donar origen a una disfressa que s'empra avui en dia en el Carnestoltes de
Venècia, buidat ja del seu contingut tètric, que va ser superat pel lúdic.
La Velleta Verda 2012
BRUIXES: INDEX
Comentaris