Mapamundi dels Cresques o "Atlas Català". 1375

     Allà pel segle XIV Catalunya destacava sobre totes les altres nacions en la cartografia. Com recorda Jacint Verdaguer en l'oda dedicada a Barcelona, els catalans posen ducs a Atenes i comtes en Provenza,  dominen tot el Mediterrani i d'un tros de la seua senyera es va crear la bandera d'Espanya.

   

“Per ço dóna ducs a Atenes i comptes a Provença,

I per bandera a Espanya un tros del seu penó:

Per ço ni un peix es veia dintre la mar immensa

Que no dugués gravades les barres d´Aragó (…).

       El príncep En Joan, futur rei d'Aragó Joan I, desitjava una carta nàutica amb tot el territori que existia més enllà de l'Estret de Gibraltar cap a ponent. Va encarregar el treball a Abraham i Jafuda Cresques, de Palma de Mallorca, i els abonen 150 florins d'or d'Aragó i 60 lliures mallorquines, respectivament. El príncep va regalar el mapa al seu cosí Carles VI, Rei de França, i va encarregar a Jafuda un altre Mapamundi, realitzat en 1389, el qual es considera perdut. Hi ha dos models de facsímil, un que s'ajusta en els colors a l'original de París i un altre amb algunes alteracions que és el de la Biblioteca Nacional de Madrid.

Atles Català d'Abraham Cresques. Facsímil conservat en la Biblioteca Nacional de Madrid

Original de l’ atles català, de Jafudá Cresques, 1375, conservat a París

“El conjunt encarregat per Pedro I V el Cerimoniós té per títol Mapamundi, a saber imatge del món i de les regions que hi ha en la Terra i dels diferents pobles que l'habiten. L'obra consta de 12 taules, cada dos taules és un pergamí o carta, de 64 x 50 cm. i junts tots els pergamins amb les seves tapes són de 64 cm. per uns 4 m.”. Diu J. Corderes Descárrega, referint-se a la còpia de la Biblioteca Nacional de Madrid. L’estudi d’aquest especialista en servirà de guia en la meva exposició.

       La Wikipedia diu que l'atles consta de “sis fulls doblegats per la mitat, cada una apegada sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 × 50 cm., la qual cosa li dóna una envergadura total de 65 × 300 cm.”.   M’imagino perquè es refereix a la còpia de París.

Estàtua de Jafudà Cresques, obra de l'escultora Maria Isabel Ballester, ubicada en la plaça del Tremp, molt prop del Tremp i de la Sapiència, on se situava la casa dels Cresques a Palma de Mallorca.

  Amb anterioritat, el mallorquí Angelino Dulcert o Angel Dolcet (o Angelino Dalorto per a alguns) va fer el primer intent de realitzar un mapamundi en 1339. 

      

     Autors com James Robert en Enterline, Erikson, Eskimos & Columbus: medieval European knowledge of Amèrica (JHU Press, 2002, ISBN 978-0-8018-6660-9, p 125) o David Abulafia, Mediterranean Emporium: The Català Kingdom of Majorca (Cambridge University Press, 2002, ISBN 978-0-521-89405-0, p 206) conclouen que el cartògraf mallorquí era d'origen ligur, seguint els antics arguments de Gerola i Magnaühi, dient que els mapes desenrotllats pels catalans es van originar a principis del segle XIV en el nord d'Itàlia, on els relats de Marco Pol van subministrar molts detalls continguts en els mapes.

       No obstant això, són nombrosos els viatgers de la península ibèrica que van visitar Àsia abans que Marco Pol, com a Benjamí de Tudela, al-Garnatí i ibn Yubair (musulmà espanyol del segle XII) que va viatjar per Egipte, sent un dels iniciadors del gènere de la rihla, és a dir, dels relats cosmogràfics de viatges. Atés que en 1173 Benjamí de Tudela (Séfer-Masa'ot o Llibre de Viatges) va recórrer part d'aquestes terres a fi de relacionar i historiar les comunitats judaiques existents, és molt possible que els Cresques tingueren també dades d'aquest viatge, així com dels escrits del missioner Fra Jordanus Catalanus (Jordá Català de Sévérac) de 1340, un dominic de l'Índia, primer bisbe del país en la diòcesi de Quilon. Un nombre d'altres viatgers i missioners europeus es van aprofitar de la pax mongòlica per a viatjar a l'Orient Llunyà en el segle XIV, incloent Odorico de Pordenone i Fra Pascual de Vitòria, que va viatjar per Tartària i va navegar per l'oceà Índic. En 1403 Ruy González de Clavijo  cambrer del rei castellà Enric III, va visitar la cort de Tamerlán amb la intenció de crear una aliança per a guerrejar contra els turcs.

     Julio Rei Pastor i E. García Cambrer, La cartografia mallorquina (1960) afirmen que les proves apunten que és mallorquí, pel seu estil i per certs elements dels seus mapes que es troben en les cartes mallorquines i en canvi no estan en les cartes genoveses de la mateixa època. Afirmen que sense trellat, estudiosos com Gerola i Magnaühi , italianitzen el nom del mallorquí, agranant per a casa: “…no faltant qui sense cap raó ho italianitze, al trobar identitat entre Dulcert i Dalorto, després d'haverse-les enginyat per a fer al segon cartògraf natural d'Itàlia” (Veure bibliografia). L'historiador Destombes, al no trobar cap raó per a suposar a Dalorto italià, i observant que la seva forma estilística li aproxima tant a l'escola de Mallorca li considera mallorquí.

        Un altre dels intents de crear un mapamundi ho constituïx el  Portolano Laurenzia no Gaddiano (1351) de la Biblioteca Laurenziana de Florència, Itàlia, d'autor desconegut. Aquest mapa del món forma part d'un atlas, comunament anomenat l’Atlas Medici, que consta de vuit fulls. La primera, una carta astronòmica y el segon full conté el mapamundi que ens interessa.  Els fulls següents són portolans normals de la regió mediterrània. També considerem com a intent de crear un mapamundi la Carta dels germans Pizzigani de  1367, que reproduïm baix.

Portolano Laurenziano Gaddiano de la Biblioteca Laurenziana de Florència, Itàlia, d'autor desconegut

Carta dels germans Pizzigani de  1367

1r Pergamí. Cosmografia

      L'Atlas comença per la pàgina que veus dalt, en la que es fa un resum dels trenta dies del mes lunar. A l'esquerra del pergamí pot observar dos diagrames circulars: el primer incorpora una rosa dels vents per a calcular la marea alta durant la lluna plena. L'altre, es creu que disposava d'un indicador mòbil, que permetia el càlcul de les festes movibles de l'any: carnestoltes, Pasqua i Pentecostes.

        Després hi ha un gràfic d'anatomia astrològica medicinal amb un àbac per a trobar la situació de la lluna en el zodíac solar. En la part superior hi ha un ampli text sobre la Terra, el seu origen, dimensions i interpretació dels fenòmens naturals. En ell s'assenyalava que la Terra era esfèrica i que tenia un cercle màxim de 180.000 estadis. Si calculem un “estadi comú” (de 185,12 m), la circumferència de la Terra mesuraria 33.321 km; però si utilitzem el “estadi gran” (de 222,34 m) la circumferència mesuraria 40.021 m, sent la mesura real en l'equador de 40.075 m. Sens dubte, aquestes mesures influirien en els descobriments dels segles veniders.

    S’atribueix a Eratòstenes  el ser el primer a calcular la circumferència de la Terra al segle III aC. Ell sabia que a Siena (avui Assuan), a Egipte, la llum del Sol queia en perpendicular durant el solstici d'estiu, mentres que l'ombra creada pel sol a Alexandria estava en un angle aproximat d'1/50 graus de cercle. Va estimar la distància en línia recta entre Siena i Alexandria en uns 5.000 estadis. Coneguda aquesta, basta mesurar l'arc de circumferència i extrapolar el resultat a la circumferència completa (360é), la qual cosa li va permetre calcular la circumferència de la Terra en uns 252.000 estadis, i cada arc de grau en 700 estadis. Encara que Eratòstenes va emprar aproximacions prou àmplies, depenent de la longitud que acceptem per a un Stadion, el seu resultat està dins d'un marge d'entre un 2% i un 20% dels valors calculats avui en dia. Val la pena comentar que Eratòstenes només podia mesurar la circumferència de la Terra assumint que la distància al Sol és tan gran que els seus rajos són essencialment paral·lels.

     El següent anell del pergamí representa les fases lunars, amb la Lluna nova al Nord i  plena al Sud, la mitjana minvant i creixent A l'Est i Oest, respectivament. Esta composició recorda la importància del noviluni de primavera i la seva relació amb el primer mes sagrat dels jueus. A més, conjuga les significatives orientacions, Est i Nord de caràcter religiós i geogràfic. Els cinc anells següents corresponen al calendari perpetu i els seus mètodes de càlcul. Els cercles que segueixen  contenen les característiques astrològiques dels signes del zodíac i, segons J. Corderes Descárrega, amb “divisions romanes de V en V fins a completar els 12 grups de XXX i, en correspondència amb estes, altres divisions de grau en grau per als 28 signes lunars, hi ha quatre quadrants de 900 creixents i decreixents, circumscrits amb una llegenda i exemples explicatius. És fàcil comprovar ho precís de cada estació. Així, la primavera en l'angle N'està limitada per Àries i Càncer, i els corresponents signes lunars Alnatha i Alvatra, inclou tres divisions de XXX corresponents a Àries, Taure i Gèminis, completat amb un quadrant creixent de 90°”.

  

2. Pergamí. Calendari

3r. Tercer pergamí: Finisterre i el Mediterrani

      Ací comença la cartografia de les terres conegudes en el segle XIV des dels 10° als 60° de latitud Nord. En les 8 taules del Mapamundi es descobreix un interès creixent cap a les noves rutes marítimes, sense oblidar les grans rutes continentals, com ho demostra el perfecte enquadrament de les línies de vents o rumbs pròpies de les cartes nàutiques.

   El calendari apareix emmarcat per les quatre estacions de l'any, mentre que en els marges superior i inferior continuen els escrits de cosmografia del pergamí anterior. Aquest calendari és un compendi de la cosmografia científica de l'època. Les seves dades astronòmiques es basen en el geocentrisme de Ptolemeu. El cercle central representa la Terra, on viu l'home, la qual està rodejada  dels tres elements bàsics, aire, aigua i foc, cada un en el seu color convencional blanc, verd i roig. Després en successius cercles blaus estan la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn, i el firmament amb les 18 estreles.

      El següent cercle conté al·legories clàssiques d'estos astres: el sol és el rei, Venus és una dama, etc. Acabant amb un Mart guerrer. A continuació es poden trobar els noms i els símbols de les dotze divisions del Zodíac. En el pergamí observem com el Punt vernal o Àries està situat A l'Est. En astronomia es denomina Punt vernal o Àries al punt diametralment oposat al Punt Lliura. Els plans de l'equador celeste i l'eclíptica (el pla format per l'òrbita de la Terra al voltant del sol o el moviment aparent del sol al llarg d'un any) es tallen en una recta que assenyala la direcció del punt Àries o punt vernal. És el punt en què el Sol passa de l'hemisferi sud al nord, cosa que ocorre cap al 21 de març, iniciant-se la primavera en l'hemisferi nord i la tardor en l'hemisferi sud.

    Per desig de l'infant En Joan, se  singularitzen totes les illes conegudes i els punts de referència. Així en l'illa de Tenerife s'indica en el centre amb un cercle blanc, el característic del Teide. La representació de la conca mediterrània és correcta. Fet lògic, si es considera l'hegemonia catalana sobre el mar en aquell moment. Els assentaments i vassallatges en les tres penínsules i el domini de les illes des de Balears a Xipre feien realitat, el que fins als peixos portaren les barres d'Aragó.

      Típic de la cartografia mallorquina era il·lustrar els seus mapes amb banderes i llegendes amb abundants dades de geografia física, econòmica i humana, de gran interès pels concisos i actuals, ja que les seves explicacions recorden els mapes del National Geographic. Altres vegades, a més de les descripcions geogràfiques, s'escriuen les tradicions literàries, com les faules daurades de les paradisíaques illes Benaventurades, que van sobreviure en Orosio, Isidoro de Sevilla, en el Quixot de Cervantes  i en el poema l'Atlántida de Verdaguer. També compte una història de l'imperi del Mali, l'emperador de la qual, el Mansa Moussa, va repartir tant d'or en el seu pelegrinatge a la Meca, que va enfonssar el preu de l'or en tot orient. 

Imperi del Mali, Àfrica, i l'emperador Mansa Moussa o Mysse Melly

La primera vegada que es dibuixa una Rosa dels vents a un mapa

       En aquesta part del mapa es troba la primera representació cartogràfica coneguda d'una Rosa dels Vents de 32 rumbs. Cresques era, a més de cartògraf, fabricant d'instruments nàutics i el model de 32 rumbs de l'atlas català quedaria com a prototip fins als nostres dies. Porta també retolats els noms dels vuit vents principals: Tramuntana, Grego, llevant, Laxaloch, Metzodi, Labetso, Ponent i Magistro.

  El mapa presenta una sèrie de curiositats, com la reducció entre la distància dels paral·lels quan més ens acostem cap al Pol Nord o l'Equador, recordant-nos una projecció Lambert. Posteriorment la genialitat de la projecció de Mercator va ser precisament la d'incrementar les distàncies entre els paral·lels cap als pols, aconseguint fortes deformacions en els pols. Cresques pren com a meridià original o zero el que creua l'illa d'El Hierro, el mateix que van fer en 1634 els matemàtics més eminents d'Europa reunits a París. Existeix en els mapes de Cresques un creu estilitzada que recorda el canelobre sagrat dels jueus, la menorah. Buscant aquest símbol en altres mapes del mateix període, s'ha pogut identificar altres treballs anònims dels Cresques.

Parèntesi: unes nocions bàsiques sobre sistemes de projecció

      S'observa en la projecció Mercator grans distorsions en altes latituds i distàncies vertaderes en les proximitats de l'equador. La projecció de Mercator, que va revolucionar la cartografia, és cilíndrica i conforme. En ella, es projecta el globus terrestre sobre una superfície cilíndrica. És una de les més utilitzades, encara que generalment en forma modificada, a causa de les grans distorsions que ofereix en les zones de latitud elevada, la qual cosa impedeix apreciar a les regions polars en la seva vertadera proporció. És utilitzada en la creació d'alguns mapamundi.

Projecció de Mercator

  

Projecció cònica conforme de Lambert

      La projecció cònica s'obté projectant els elements de la superfície esfèrica terrestre sobre una superfície cònica tangent, situant el vèrtex en l'eix que uneix els dos pols. Encara que les formes presentades són dels pols, els cartògrafs utilitzen aquest tipus de projecció per a veure els països i continents. 

Projecció azimutal de Lambert

     En aquest cas es projecta una porció de la Terra sobre un pla tangent al globus en un punt seleccionat, obtenint-se una imatge semblant a la visió de la Terra des d'un punt interior o exterior. En la projecció azimutal de Lambert es projecta cada hemisferi, des del pol oposat, sobre un pla situat en l'altre pol. Operant així, s'obté un semicercle on l'Equador i el meridià central es representen amb dos diàmetres i la resta de meridians i paral·lels amb arcs de circumferència. aquest sistema presenta l'avantatge que les àrees representades no es deformen i són proporcionals a les originals, complint-se que superfícies iguals representen angles sòlids iguals.

***

      Els cartògrafs mallorquins van escriure els noms geogràfics perpendicularment a la costa, els noms de l'hemisferi sud estan escrits en una direcció i els del nord en una altra. Les ciutats cristianes estan diferenciades de les musulmanes per una creu. L'única excepció és Granada, que conté la creu però presenta una bandera amb inscripcions aràbigues, en una possible al·lusió al vassallatge de la dinastia nassarita a la Corona de Castella.  

      El color dels accidents orogràfics és l'ocre i verd el de la vegetació. Les conques hidrogràfiques, els rius, l’oceà, la mar i els llacs estan coberta de línies blaves ondulades, sent mes fines les dels llacs. El traç dels rius i cursos d’aigua estan representats per una línia blava. Els deltes formen mosaics brillants que simbolitzen la riquesa agrícoles de eixes terres. Les serralades i muntanyes estan dibuixades en color marró.

     Activitats, treballs: tots els elements són objecte d'un tractament carregat de codis i simbolismes ben precisos que aporten un variat repertori d'informació sobre els distints regnes i els seus prínceps, els costums i curiositats dels habitants, les riqueses de les terres, els mateixos reis mags, les caravanes comercials i inclòs la domesticació i ús d'animals tan ‘exòtics' com els camells i elefants que es criaven en terres llunyanes.

Les caravanes caminen entre el país de Sarai i Catai carregats de mercaderies i jerros. Vegem amb una ombrel·la al rei de Gog i Magog, i una representació dels reis Mags.

Un home negre fueteja un camell, igual que l’home blanc, amb el mateix fuet, fustiga un elefant. La desproporció de l’home respecta al animal dona a conèixer que Cresques no coneixia els elefants més que per referències.

    Les ciutats són les millor cartografiades. La més important és Chanbalech la ciutat del Gran Khan, el Pequín de avui, després en la costa se singularitzen els ports més importants per les badies on se situen de N a S són Fuguí, Zayton, Cansay i Caynan. Els majors són Zayton i Cayuan. En aquest atlas per primera vegada s'individualitzen algunes construccions emblemàtiques i les ciutats –o llocs- en què s'ubiquen es fan identificables no sols per la seva situació en el mapa sinó per alguna característica peculiar de la seva arquitectura. La Meca, la Torre de Babel, l'Arca de Noé o la ciutat de Tombuctú són un exemple d'esta característica. Les ciutats cristianes es distingeixen de les àrabs per una creu.

Imatge de Història dels Mapes (Rusia). Hem sembla una reproducció més moderna del mapa de Cresques, encara que no he trobat cap advertència en la web rusa

Illa de Xipre. Imatge de Història dels Mapes (Rusia)

Pigmeus defensant-se de las grulles en l’Atlas Català de Cresques

Soldà dEgipte

4t. Delli i Catayo

        Aquesta tercera làmina compren tota Àsia i, segons Gerald G. Crone, Maps and Their Makers. An Introduction to the History of Cartography (Folkestone, Dawson Archon Books, 1978), és la de major interès per ser la primera vegada que en la cartografia medieval es pot reconèixer el continent asiàtic. Les dos cartes s'han denominat Delli i Tastajo per ser els noms més coneguts de l'Índia i de Xina.

      La tercera carta comença en el baix curs del Volga i la seua característica desembocadura en el Mar Caspi, el Caucas, Eufrates i península Aràbiga. El Mar d'Aral està unit al Caspi, on desemboca el riu Amu-Daria, amb el seu naixement en el Finis Persie o massís de Parir. Al Sud destaca Delhi i el seu corresponent Rei, esta dinastia i els seus sultans van governar a l'Índia des de 1206 a 1320. Tenint en compte que la major part de les dades en esta regió, corresponen al viatge de Marco Pol, es deu identificar la nomenclatura amb el seu cèlebre Llibre del Milió també conegut com El llibre de les Meravelles.  El Llibre del Milió és l'abreviatura d'El Llibre del Milió de costaneres d'Orient: Japó, Índia, Sri Lanka i el Sud-est d'Àsia, així com la costa oriental d'Àfrica. La cadena muntanyosa del Nord, per on se situa la caravana de Tàrtars camí de Catay, correspon als Monts Celests centroasiàtics o els Tien Shan.

  

Caravana de tàrtars creuant els Monts Celests centreasiàtics o els Tien Shan (Lessing Photo Archive)

    Els pergamins 4 i 5 descriuen la part oriental del món. A Àsia, el regne de Delli (l'Índia) i l'imperi de Catay (la Xina); en el mar, la Insulíndia amb les seues moltes illes prodigioses, reals o imaginàries.

Mapa de Delli.

      Totes les línies de costa són de traç continu i lineal, la qual cosa denota un major coneixement continental que marítim. Únicament en el Mar Caspi hi ha una lleu retolació portulana. Entre les ciutats destaca per les seves explicacions i importància La Meca. Altres significatives són Bagdad, Samarcanda i Astracan, que jalonen la ruta meridional, central i nord de penetració cap a Pequín. En el límit d'esta carta i en l'extrem sota de l'Índia figura la ciutat de Columbo probablement la Quilon del Cap Comorín. En realitat, ha de referir-se a Kollam en Kerala, al sud oest de l'Índia, prou lluny del Cap Comorín, l'extrem més meridional de la península de l'Indostan. Les illes identificables són les del golf Pèrsic i en el d'Adiuen, les d'Ormuz i Socotra.

Incineració dels morts a Asia i detall d’un rei de la India

Els mahometans de Mongòlia van matar a Fra Ricardo de Borgonya, Prelat del ramat catòlic, ancià venerable, qui va ser vexat a plaer per la plebs musulmana,  va ser Degollado després pels soldats del tirà (1342). La mateixa sort quota a fra Pascual i a fra Raimundo Ros i fra Francisco d'Alexandria i altres dos llecs.

Pergamins 4 i 5. Regnes de Delli i Catay

Detall de l'Atlas Català conservat a França. Jerusalem, Xipre, Mar Rojo.

5. Carta de Catayo

       Probablement va ser la més difícil de recopilar. La falta d'informació geogràfica està suplida amb abundant decoració. El temor dels espais buits, queda superat, i inclòs estes imatges van ser probablement més importants i perdurables per a instigar la curiositat de l'home medieval per les fabuloses i immenses terres de Catayo. L'orografia i la hidrografia no és la convencional de les altres Cartes, ara contribuïx a emmarcar espais. La vegetació també serveix a estos fins.

Mapa de Catayo

       La llegenda del tancament de Gog i Magog (representats per Satan) per Alexandre el Gran va gaudir de gran repercussió en l'Edat Mitjana, formant part de les concepcions geogràfiques d' aquest moment, i materialitzant-se en la cartografia. El tancament de Gog i Magog per Alexandre el Gran darrere de les muntanyes del Caspi, es va fer perquè eren violents i destructors; segons les profecies  eixirien del seu aïllament en temps de l'Anticrist per a envair i assolar la cristiandat, abans de la seva definitiva destrucció. Són una al·lusió als tàrtars o mongols. Per alguns, la imatge del Rey era la il·lustració de Déu en el Paradís. Ara sabem que es tracta de l'Anticrist com a fals profeta realitzant miracles. Aquesta il·lustració perdura dins de l'Escola de Cartografia Mallorquina i exerxeix influència sobre l'Escola de Cartografia Sevillana, destacant la persistència d'aquesta representació en la carta de Juan de la Cosa.

      El riu Indus assenyala el límit de Catayo i com és costum naix en la vall d'una zona muntanyosa, de grans proporcions, al·lusió probable a la zona de l'Himàlaia.

      En el mar de l'Índia se situen dos grans illes, la de Lana, possible al·lusió a lava, i la de Trapobana. La primera, en algun facsímil figura com a península de Sumatra, amb una cadena muntanyosa en la seva costa oriental, i la segona, Trapobana (Ceilan), està tota ella rodejada de muntanyes. Una llegenda explica que Trapobana és l'última illa oriental i que el seu nom tàrtar és Gran Caulip, per això alguns han volgut identificar-la amb el nom antic de Corea, Cao-lí.

        En l'oceà es veuen els arxipèlags de la Insulíndia, formats per gran quantitat d'illes multicolors descrites en el ‘Llibre de les Meravelles' de Jean de Mandeville. Es mencionen les riqueses i el seu número 7.548 -Marco Pol va ressenyar 7.459- i Colom deia: «aquestes illes són aquelles innumerables que en els Mapamundis al fi d'Orient es posen». I quan va trobar l'illa de Cuba va expressar: «la vaig trobar tan gran, que vaig pensar seria terra ferma, la província de Catayo».

      I finalment, l'última i més gran i magnífica d'elles, l'Illa Taprobana (Ceilan), esplèndida i desbordant de fertilitat en la “que cada any té dos estius i dos hiverns, per la qual cosa dos vegades s'arreplega les messes, i els prats i jardins romanen sempre florits. Hi ha a més en aquesta illa enormes muntanyes d'or guardades per formigues gegants…” (Descripció del “Llibre de les meravelles” de Jean de Mandeville).

Al sud de Xina hi han 7.548 illes, segons Cresques ens diu, encara que Marco Pol conta 100 menys

***

 

BIBLIOGRAFIA

          Des de 1804 que els especialistes van descobrir aquest Mapamundi, han sigut molts els llibres, reproduccions i articles que han divulgat aquesta venerable obral’Atlas Català, sobre tot a partir dels estudis de Buchon i Tastu quan van reunir totes les seves observacions.

Bibliothèque Nationale de France, «L'Atlas Catalan».

URL: http://expositions.bnf.fr/ciel/catalan/

Buchón, J. A. C, y Tastu, J., Notice sur un atlas en langue catalane, de Van 1374: conservé parmi les manuscrits dela Bibliothèque du Roi, Paris, 1841, p. 141. Aquesta obra fou replegada  en un article:

Buchón, J. A. C., y Tastu, J., «Notice d'un Atlas en langue catalane, manuscrit de l'an 1375, conservé parmi les manuscrits de la Bibliothèque Royale sous le No. 6816, fonds ancien, in-folio máximo», en Notices et extraits des manuscrits de la Bibliothèque du Roi et autres bibliothèques, 14 (1843), pp. 1-152.

Destombes, Marcel.  Contributions pour un Catalogues dónes Talls Manuscrites -1400-1500. Talls catalans Du XICe siécle. "Unió Géographique Internationale. Rapport de la Commission pour la Bibliographie dónes Càries Anciennes". Fase, i, 1952, p. 38-63.

Gerola, Giuseppe: l'elemento araldico nel portolan doní Angelina Dall-orto, "Atti del Reau Institut Vènet doní scienze, letteré ed arti", 1933, t. 93, p. 407443.

Gow, A., «Gog and Magog on Mappaemundi and Early Printed World Maps: Orientalizing Ethnography in the Apocalyptic Tradition», en Journal of Early Modern History, Leiden, 2, (1998), 1, pp. 16-11', Bibliothèque Nationale de France, Opus Species, Mapa mondí, VAtlas Catalan, une carte du monde au xiV siècle (Recurso electrónico), Paris, Montparnasse Multimedia, 1998.

Freisleben, H. E., Der Katalanische Weltatlas vom Jahre 1375 nach dem in der Bibliothèque Nationale, Paris, verwahrten Original farbig wiedergegebe: Mit einer EinfUhrung und Ubersetzungen von H ans-Christian Freiesleben, Stuttgart, Antiquarium, 1977, p. 24.

Lelewel, J., Géographie du Moyen Age, Bruxelles, 1852, t. 2, p. 62.

-Magnaghü, Alberto: Doní tre vaig tallar ñautiche ce hac si trovano Nell' Va veure Communale doní Yoltérra. "Rivista Geogràfica Italiana". Firenze, 1896, ni, pagines 112-118.

— Angellinus de Dalorco cartògraf italià della cosina meta del va assecar-ho xrv. "Rivista Geogràfica Italiana". Firenze, 1897, iv, n.° 7, p. 282-294 i. 361-369.

— La carta nàutica costruita nel 1325 dóna Angellino Dolorto. Firenze, 1898, 15 p., 4.° en: "Bolletino della R. Societá Geogràfica Italiana". Firenze, 1898, p. 268-278.

— Al·ltre mappamondo del Genovese Angellinus de Dalorto (1325). "Atti del 3.° Congresso Geogràfic Italià de 1898". Fireze, 1899, vol. 2.°, p. 506-543.

— Sulle origine del portolano nórmale del Mig.Eternitat e del·la cartografia dell'Europa occ occidentale. "Memorie geografiche pubblicate commo supplementó alia Rivista geogràfica Italiana, n.° 8". Firenze, 1909, p. 115-187.

— Alcune osservazioni intornó ‘ad' un Studio resen-te sul mappamondo doní Angellino Dalorto (1325). "Rivista geogràfica Italiana". Firenze, 1934, t. XLI, n.° 1-3, p. 1-27.

      La contribució espanyola des de Fernández de Navarrete fins a Rei Pastor i García Cambrer, ha estat important per a recuperar les identitats de certs cartògrafs mallorquins, reivindicats per altres nacionalitats, com Angelino Dulcert.

Corderes Descárrega, José. Mapamundi dels Cresques. Consultat el 2011 a la web valdenajerilla.com

García Cambrer, Ernesto (1959). L'Escola Cartogràfica de Mallorca. Madrid. Revista General de Marina, tom 157, Julio, 1959, Pp.10-22 (PDF)

Ginard Bujosa, Antonio (2002). La cartografia mallorquina a Mallorca. Barcelona: JJ. D' Olañeta Editor. ISBN 84-9716-145-9.

Fernández de Navarrete, Martín (1851). Biografia sobre Gabriel de Vallseca en la Biblioteca marítima espanyola. Obra pòstuma del senyor Martín Fernández de Navarrete. Madrid: Viuda de Calero, 1851, 2 volums. Gabriel Vallseca o Gabriel de Vallseca (Barcelona, abans de 1408 - Palma, després de 1467) fou mestre de cartes de navegar (cartògraf), bruixoler i mercader; era descendent de jueus conversos.

Porcel, Baltasar. Els xuetes mallorquins. Quinze segles de racisme. Barcelona: Altaya. ISBN 8483074591.

 Pujades, Ramon j. (2007). Les cartes portolanes: la representació medieval d'una mar solcada. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. ISBN ISBN 978-84-393-7576-0.

Rey Pastor, Julio; García Camarero, E. La cartografía mallorquina (en Castellano), 1959. Aconsegueix demostrar que el portolà d’Angelino Dulcert pertany a l’escola mallorquina.

 La Velleta Verda, 2011