L'arròs de Calasparra
Calasparra es un municipi de la Ruta de la Vera Creu entre els llocs sants de Caravaca de la Creu i
Sant Toribio de Liébana.
El camí de la Vera Creu. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Calasparra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Església de La Merced. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Església de La Merced. Sembrador d'arròs. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Sempre m’havia pensat que Calasparra, per
allò de l’arròs, tenia alguna relació amb mi o amb Pego. No sé perquè, el
trobava a prop meu i mai havia estat allí. Imperdonable, això ho havia de
solucionar. La setmana passada hem vaig plantar al poble, que hem va semblar,
ni més ni menys, com qualsevol poble arrosser.
Calasparra des del carrer Teniente Flomesta. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Mural dels arrosars a la carretera de Mula. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El que més hem va cridar l’atenció fou el
seu enclavament geogràfic, al bell mig d’una fondalada rodejada de muntanyes on
van a parar les aigües de quatre rius, un indret on s’embassen les aigües en
quatre pantans. Aquesta abundància d’aigua afavoreix el conreu de l’arròs bomba
amb denominació d’origen pròpia. Aquesta varietat d'arròs requereix una major
quantitat d'aigua –que ha de ser freda- i un major temps de cocció; no sol
empastar-se i aguanta llarg temps el punt de cocció. La zona de la denominació
d'origen "arròs de Calasparra" comprèn els municipis de Calasparra,
Moratalla i Hellín (Albacete).
Fondalada de
Calasparra. Mapa: El Noroeste - Atlas Global de la Región de Murcia
El
terme municipal de Calasparra està enclavat a la comarca murciana del
Nord-oest, tancat pel nord per les serres d’Algaidón que travessa el riu
Segura. Al Oest les serres de la Muela, del Cerezo, Moratalla... don
procedeixen les aigües dels rius Benamor i Argos. A l’Est les serres del Puerto
i del Molino. Al Sud les serres de Quipar, Burete i Lavia, don neixen les
aigües del riu Quipar.
La fondalada te una superfície de 185 km²
on habiten 10.300 h., com a Pego, però amb un terme tres vegades més gran,
doncs el nostre terme es de 52,85 km². El millor per a Calasparra és que la
majoria del seu terme està regat i ple de conreus de tota mena, mentre que a
Pego, tan sols la meitat del terme es pot conrear amb cultius de regadiu. El
coto arrosser de Calasparra te 2000 Ha, però, tan sols sen cultiven 1200 Ha. A
Pego sen cultiven 400 Ha. Al terme de Calasparra abunden les nectarines de carn groga i blanca, els
préssecs rojos i els de carn blanca, el préssec grocs, les pavies, el paraguaià
de carn blanca i el de carn groga, les platerines...
Arrosars des del mirador de Las Lomas. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Riu Segura a l'entrada de Calasparra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Arrosars des del mirador de Las Lomas. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Calasparra es situa al vesant de la Serra
del Molí i, als seus peus, es troba l’amplia vega arrossera travessada pel
Segura i l’Argos. A l’orient dels arrossars el Quípar desemboca en
l’embassament d’Alfons XIII, prop de l’embassament d’Argos. Al nord trobem
l’embassament del Cenajo, compartit amb la Manxa i el de Camarillas (Hellín).
El riu Segura naix en Santiago de Pontones
(Jaen) i entra a Murcia en direcció NO-SE. No molt lluny, un poc més al sud de la Serra de Cazorla, naix el riu Guadiana en Quesada (Jaen). El Segura, de
sobte, canvia de rumb en direcció NE-SO -tram que serveix de límit amb l'ampli
terme de Moratalla-. Poc abans de la
unió del riu Alhárabe o Moratalla, en les proximitats del Santuari de
l'Esperança, el Segura canvia de nou la seva direcció, prenent una més OE,
passant a discórrer en la seva integritat dins del municipi, formant la seva
coneguda vega situada a la part central del mateix.
El Segura en Santiago de Pontones. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Naiximent del riu Segura en Pontones
Pel naiximent del riu Guadiana en Quesa. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Conreus d’enciams
a les faldes de la Serralada del Cerezo i la Muela.
Espart en el
paratge del Chopillo (Calasparra). De camí a l’Embassament del Cenajo.
Royo de los
Valencianos, plantació de blat, al costat del Cenajo.
Al fons les
serralades que separen Murcia de Hellín (Albacete).
Embassament del
Cenajo.
Embassament del
Cenajo.
Embassament del
Cenajo.
A la zona més occidental del terme, limitant amb Cieza, es localitza el paratge denominat Canó d'Almadenes, on el Segura travessa l'esmentada Serra del Molí, lloc on se li uneix el Quípar. Per Hellín s’accedeix fàcilment al canó, dalt del qual es troba un poblat protohistòric que controlava el camí de la costa pel riu Mundo i el Segura.
Canó d'Almadenes. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Cova dels "Monigotes"
Altres coses que podem veure a Calasparra
es el castell, un antic Hisn (un fort) árab, amb doble muralla, que podia
albergar una petita població en cas de necessitat. El castell va caure en desús
després de la mateixa refundació de la Vila –com el d’Ambra a Pego- i la
construcció del Palau de l'Encomana (1412). La torre, com a torre de
l'homenatge, era el lloc de juraments i cerimònies. A mitjans del XIX es
trobava ja en estat de franca deterioració.
Castell de Calasparra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Torre homenatge castell de Calasparra
Entre les esglésies destaquen la dels
Sants Abdó i Senén (1604), al interior de la qual cal esmentar el retaule
principal que alberga les imatges dels Sants Màrtirs Abdó i Senén. Les talles
van ser realitzades per l'escultor valencià José Dies (1942) de Llosa de Ranes,
substituint a les anteriors, cremades després de iniciar-se la Guerra Civil. És
seu de l'Antiga i Venerable Confraria de la Sang de Crist i la Vera Creu,
albergant la important col·lecció d'escultura religiosa d'aquesta associació.
Sants Abdó i Senén
Sants Abdó i Senén
Placeta Santos. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Col·legi Nuestra Señora del Corazón. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El primer patró va ser Sant Pantaleó, el
qual no degué complir molt bé en la seva tasca protectora i no va impedir una
sèrie de males collites, per la qual cosa, al segle XVI adoptaren als sants
francesos protectors de les collites Abdó i Senén.
L’església de Sant Pere Apòstol és el
temple més antic i major del municipi, edificat pels cavallers de l'Ordre de
Sant Joan, seu del seu priorat en 1414.
En 1812 sofreix el saqueig de les tropes del mariscal Soult. Va ser incendiada el
1936 i tornada a restaurar en concloure la contesa civil. Sobre la porta principal campeja l'escut de
l'Ordre de Sant Joan. Està flanquejada per unes pilastres adossades d'ordre
toscà, i sobre les que s'inscriu l'escut i els símbols papals: mitra, bíblia,
bàcul i creu patriarcal. Sobre l'àtic hi ha un òcul que il·lumina el cor de
l'església.
Església de Sant Pere Apòstol
Església de Sant Pere Apòstol
Es un temple de tres naus cobert per una volta
de canó amb llunetes. El retaule major està ocupat per un Sagrat Cor de José
Dies (1945). En aquest retaule podem destacar dues imatges de gran valor, un
Sant Pere sedent, una peça italianitzant de finals del XVI, i un Sant Sebastià.
La capella més interessant de totes és la
del baptisme, situada a l'entrada mateixa del temple (els no batejats no podien
traspassar-la), dedicada a la Neta
Concepció de Maria. Conté un magnífic retaule barroc (1769) amb una interessant
imatge de Sant Joan Evangelista, també de José Dies (1944).
L’església de Sant Pere Apòstol i l’Almodí de l'Encomana
El Molinico (XVI) presenta una façana amb dues
torrasses desiguals a cada costat. La porta està emmarcada per dues pilastres
d'ordre toscà. Damunt d’ella s'organitza l'escut de la família Melgarejo. Amb
tres plantes i àmplies dependències alberga l'Arxiu Històric Municipal i la
Fundació Emilio Pérez Piñero.
El Molinico de Calasparra
L’Almodí de l'Encomana (XVIII) és l’antic
graner de l'Ordre de Sant Joan situat al principi del Carrer Major, a la Plaça
de la Constitució, i molt a prop de l'Església de Sant Pere. La façana és de
gran austeritat, caracteritzant-se per l'ús de maó i l'absència de balcons. La
primera planta presenta arcs de mig punt - també de maó - i la superior una
coberta de fusta. Comunicava en el seu dia amb l'autèntic Palau de l'Encomana
que va ser demolit en 2008. Declarat Monument Nacional, actualment alberga al
Museu Arqueològic Municipal: cultures argàriques, romanes i ceràmiques
hispà-musulmanes del jaciment de la Vila-Vella.
Palau de l’Almodí de l'Encomana (Calasparra) i molí de blanquejar arròs.
La Torre del Rellotge (XVIII-XX) és de planta
quadrada i es divideix en tres cossos de similar altura. El segon cos conté el
rellotge i l'últim posseeix una zona oberta amb tres obertures per cara per a
les campanes.
La Font de la Corredora (XVIII), malgrat la
seva senzillesa, és el monument civil més important de Calasparra. La font,
situada a la Plaça de la Corredera, va ser construïda sota el regnat de Carles
III al 1775. Conté l'escut de la vila, la representació heràldica més completa
i antiga que ha sobreviscut. El conjunt està coronat per un nen amb un peix
molt posterior.
Plaça de la
Corredera. Foto: Allyouneed Murcia
Font de la
Corredera
El Santuari de la Mare de Déu de
l'Esperança (XVII-XX) es troba en un paratge a 6 km de la vila. L'ermita acull
dues imatges de la Mare de Déu de l'Esperança, patrona de Calasparra, a la qual
se'ls rendeix culte juntes. L'ermita primitiva (XVII) estava en una de les
coves sobre el riu Segura, abric natural de pastors, a la qual se li han anat
afegint noves sales i edificis amb l'expansió del culte.
Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Dins del temple hi ha un bell retaule
(1892) que envolta l'altar-cambril on se situen la parella d'imatges: La
Pequeñica o L'Apareguda, d'estil renaixentista (XVI), manifestament prenyada,
als peus de la Major, d'estil plenament barroc (XVII), una donzella que segueix
els esquemes postridentins. A prop del cambril es col·loquen ex-vots de cera,
rèpliques de les parts del cos sanats per la seva intercessió (mans, cor,
fetges, etc), i especialment aixovars nupcials (rams, vestits), entre altres
ofrenes.
Interior Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Interior Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Altar Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança. Foto: Gonçal Vicens Bordes
La pequeñica. Em sembla com si haguessin serrat la imatge per ocultar el seu embaràs. Els bustos clàssics estan fets del pit cap amunt.
El 2008 el papa Benet XVI va declarar un
Any Jubilar i el Santuari de la Mare de Déu de l'Esperança i el van visitar
prop d’un milió de peregrins.
Explica la llegenda que va ser un pastor
que buscava refugi qui va trobar la petita imatge a l'interior de la cova. Quan
la autoritats eclesiàstiques de Calasparra van voler traslladar la talla a
alguna església de la ciutat, la imatge va adquirir un pes desproporcionat en
relació al seu petit tamany. Així es va interpretar que la Mare de Déu
desitjava ser venerada a la seva gruta. A aquesta imatge, un petit bust de Maria tallat en fusta, conegut
com «La Pequeñica», se li va adossar una escultura més gran, pròpia del Barroc
Murcià.
Terrasses del siru Segura. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Es un lloc natural i d’interès geològic on
podem apreciar les terrasses creades pel riu Segura cobert per un impressionant
bosc de galeria. Altres llocs naturals que podem visitar son el Canó
d’Almadenes i el paratge de Cañaverosa, al riu Segura; la Cova del Puerto, a la
Serra del Puerto; la Cova dels Monigotes, a la riba del Segura, amb pintures
rupestres; la Serra del Molí i Sant Miquel i el Cerro Negro.
El riu Segura pel santuari de Calasparra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Un altra llegenda és la història de Juanico
«El resistior». Expliquen que un grup de nois, donant-se un bany al riu, es van
apostar veure qui resistia més sota l'aigua, sent el jove Joan el que s’ufanejava
d'aguantar més temps amb el cap dins de l'aigua. Van començar l'aposta i tots
sortien a la superfície en un moment o altre, menys Joan que no apareixia. Es
va fer de nit i tota la mainada que esperava a Joan va marxar a casa seva. Diu
la llegenda que el seu cos va aparèixer sense vida a Cieza.
Juanico «El resistior» i el riu Segura. Foto: Gonçal Vicens Bordes
En el menjar típics destaquen els
arrossos, com l’arròs de conill amb “guíscanos” (Lactarius sanguifluus) i amb
caragols serrans; arròs i “alubiones” (fesols blancs secs); arròs i pollastre;
arròs amb magre i faves; arròs i jardí, amb carxofes, alls tendres, pebrera
roja, nyora, bajoques... i una llauna de tonyina i molles de bacallà; arròs
vidu (amb pocs ingredients i bon sofregit de grans d'alls, 2 patates, 3
cullerades de tomàquet fregit casolà, 4 nyores i una cullerada de pebre vermell
dolç); arròs amb “mondongo” (“callós” d’estómac i potes de cabrit); arròs amb
alls tendres, sèpia i cloïsses; arròs amb alls tendres, bacallà i cloïsses.
Entre els rostits i carns destaca el de cap
o colzes de xai, conejico espatarrao, piernecica de cabrit (al forn en llanda);
costillicas de cabrit fregides amb alls tendres, xulles de be a l'all “cabañil”.
Pechuguica de pava a la brasa (per Nadal). Magre fregit amb tomàquet i
guízcanos.
Interesants son els guisats, estofats,
escudelles, com la “Caldera” (toro guisat amb cigrons i verdures); els Parracs
(andrajos) son un guisat de carn de llebre o conill, en el brou es deixa coure
un sofregit de tomàquet, pebrot i ceba, i unes tires de massa de farina que per
les seves formes ens recorden trossos de tela trencada, d'aquí el seu nom. La “Aletría”
paraula que ve de l'àrab "al-itriya"
que significa aliment en forma de fils fet amb farina (avui tallarins) amb el
bacallà, gambes, calamars i floricol,
morrongo, alls tendres, pèsols, faves...; els Michirones son faves seques,
pernil, xoriço i pebre vermell i es consumeix a l'hivern i com a tapa en molts
bars durant tot l'any.
Molt bons els potatges de cansalada (amb
espinada de porc); de genolls; de tabillas (faves tendres amb la seva beina).
Les amanides de Mulli (Moje) con tonyina en conserva, tomàquets, ous durs, tomàquet escorregut tipus pera en
conserva, 1 gra d'all, 1 ceba tendra, olives verdes i negres, tàperes en
conserva, formatge fresc, oli, vinagre, pebre negre acabat de moldre i orenga
picada. Amanida de alubiones. Amanida de patates rostides i olivicas verdes.
Les verdures es poden preparar en
Zarangollo, on farem rodanxes fines de carbassó, ceba tendra, 3 ous i oli d’oliva; el “caldico” d'espàrrecs;
els Guíscanos (rovellons).
Entre els fregits trobem les “Migas” de pa
o de farina; de pa amb xocolata (per esmorzar); Mortirigüelo de matança del porc, amb el fetge i la saura
(freixura).
Comentaris