Els orígens de Castella
Carcedo de Burgos (398)
“Páramo” (Erm) de Carcedo. Foto: Gonçal Vicens
A finals del segle IX va néixer
una vila a la paramera que separa les conques del riu Arlanza i del riu Ausín, aprofitant
la seguretat que donava el castell de Burgos i la naixent ciutat. Abans
d’acaber el segle, a molt a prop d’allí, dins d’un vallejo abrigat, es va
fundar el onestir de Sant Pere de Cardeña, que molt aviat es convertirà en el
centre més important de fe, cultura i patriotisme de la Castella comtal.
Església de Carcedo de Burgos. Foto: Gonçal Vicens
Església de Carcedo de Burgos. Foto: Gonçal Vicens
D’aquesta manera la història de
Carcedo va quedar lligada a la del monestir. La terra sofreix fortes asprors
climàtiques que tan sol suporta la ramaderia ovina. La vila sempre va viure de
l’alzina. Hi ha multitud de plets, sobretot amb la poderosa abadia veïna, sobre
jurisdicció, explotació i aprofitament de l'alzinar que, fins i tot havia donat
nom al poble (Quercus = Carcedo = lloc d'alzines).
Carrer de Carcedo de Burgos. Foto: Gonçal Vicens
Carretera BU-800, Carcedo de Burgos. Foto: Gonçal Vicens
Modúbar de San Cibrián (61 hab.)
El camí discorre íntegrament per la
carretera BU-V-8011 fins arribar a Modúbar de San Cibrián. El seu nom ve de
l’àrab, مدور “mudawwar”, que significa
"redó". El Becerro Gòtic de Cardeña, cartulari que recull part de la
història del monestir i els seus voltants entre els segles IX a XI, cita
l'existència del monestir de Sant Martí, avui desaparegut. La prosperitat del
monestir va durar poc, potser a causa de les correries d'Almanzor a la zona.
Roures al voltant de Modúbar de Sant Cibrian.
Foto: Gonçal
Vicens
Església de San Pedro apòstol. Modúbar de San
Cibrian. Foto: Gonçal
Vicens
Modúbar de San Cibrián es troba
en una vall envoltada per rouredes. El poble és de cases baixes d'una o dues
plantes i conformen un nucli net i ordenat. Actualment les cases mostren
façanes amb pedra de cadirat o maçoneria, però antigament la segona planta s'edificava
en tova.
Carrer de Modúbar de San Cibrian. Foto: Gonçal Vicens
Los Ausines (125 h)
Continuant per la mateixa
carretera trobem el barri de Quintanilla (Los Ausines), on hi ha una
impressionant pedrera. Entrem a Quintanilla passant per un bonic pont de pedra i,
a, dalt, a l’esquerre trobem una gran església.
Los Ausines són tres barris
separats entre si, tres nuclis de població d'origen medieval que han crescut al
voltant de les seues respectives esglésies, vertebrats pel curs del riu Ausín
al llarg de 2 km i avui dominats per una omnipresent gravera. Els tres barris
es caracteritzen per la seva petita grandària i per la imatge harmònica dels
seus carrers en què predomina l'arquitectura popular de maçoneria. El riu Ausín
defineix part de la personalitat dels barris, i als seus marges neixen alguns
molins i hortes.
Pont sobre el riu Ausín. Quintanilla de Los Ausines. Foto: Gonçal Vicens
Pont sobre el riu Ausín. Quintanilla de Los Ausines. Foto: Gonçal Vicens
Església de Santa Eulalia i carrer de Los Ausines.
Foto: Gonçal
Vicens
Carrer de Quintanilla de Los Ausines. Foto: Gonçal Vicens
Los Ausines, església de Sant Joan. Foto: Gonçal Vicens
Los Ausines, barri de Sant Joan. Foto: Gonçal Vicens
Ermita de Ntra. Sª del Castillo. Los Ausines.
Barri de Sopeña. Foto: Gonçal Vicens
L’Abadia de San Quirce al pujol de l’esquerre.
Foto: Gonçal
Vicens
Del barri de Sant Joan surt una
pista forestal que ens portarà, despès de 6 km fins a l’abadia de San Quirce, a
mig camí de Hontoria de la Cantera, dins del bosc. Sant Quirze es troba en una
finca de propietat privada d'accés restringit. Actualment s'han limitat les
possibilitats de visitar-lo regularment. Sols es pot visitar si el objectiu es
periodístic, científic, acadèmic o divulgatiu.
Permòdols de l'abadia de San Quirce.
Capitell amb Adam i Eva i una dona és presa de dos lleons que devoren les seves extremitats, mentre les serps fan el mateix amb la
resta del seu cos. Foto: Tierra de Burgos
El que avui podem contemplar és el que queda d'un dels grans monestirs
de Castella, Sant Quirze conserva la seva encantadora església romànica, on els
monjos seguien la regla de Sant Benet i dedicaven les seves pregàries diaris.
El que avui veiem va començar a construir-se a finals del segle XI per la
capçalera, però els orígens d'aquest monestir són força anteriors, i com sol
ser habitual en aquests casos, va néixer a l'empara d'una llegenda.
Interior abadia de San Quirce. Foto: Enclaves de leyenda
Segons les cròniques en l'any
929 el comte de Castella, Fernán González, estava guerrejant en aquesta zona
contra la morisma i l’assumpte li se va complicar. Llavors és que encomanar a
Sant Quirze i va obtenir la victòria. En agraïment, González va reformar un
vell monestir benedictí que ja existia, i els orígens i advocació es perden en
el temps. A la capçalera del temple crida l'atenció la volta de closca de
l'absis, única al Romànic espanyol, conformada per escates i que acusa una
evident influència oriental.
Tornem a la carretera BU-P-8012 i continuem
fins arribar a Revilla del Campo. Estem
travessant les Terres de Lara.
A l’esquerre els “Picos de Urbión” i la Serra de
la Demanda, a la dreta Revilla del Campo. Foto: Gonçal Vicens
Entrada a Revilla del Campo. Foto: Gonçal Vicens
Plaça de Revilla del Campo. Foto: Gonçal Vicens
Església de la Natividad de Nuestra Señora,
Revilla del Campo. Foto: Gonçal Vicens
La església es un barrejat
d’estils arquitectònics en la que destaca el seu imponent campanar. El poble
s'emplaça en un petit alt, sobre la bonica plana que forma la vega del riu
Ausines. Per el lloc que el riu travessa la població s’ha construït un parc
dotat de bancs, rostidors, i jocs infantils, ideals per a una parada en el
camí. Sobre un turó solitària, a la sortida del municipi (en direcció a
Torrelara) es troba l'ermita romànica de Sant Joan Baptista, del segle XII, amb
interessants permòdols.
Torrelara. Foto: Gonçal Vicens
A curta distància albirarem, a l’esquerra de la carretera, una església
alada damunt d’un turó. Un lleter blanc ens diu on estem: Torrelara. Durant
l’alta Edat Mitjana el poble formava part del sistema de vigilància de les
Terres de Lara, amb una torre sentinella, sobre la que es va assentar la actual
torre de l’església.
Església de Sant Millán (Torrelara). Foto: Gonçal Vicens
Torrelara es troba als
contraforts de la serra de la Demanda, amb carrerons silenciosos i cases de
pedra individuals. L’església de San Millán ofereix des de la carretera
comarcal que ve de Revilla del Camp una estampa molt suggerent, gairebé
bucòlica.
Paules de Lara (13 h)
Ens trobem en el piemont de la
Serra de la Demanda, entre les Serres de Mencillas i la Serra de les Mamblas (Pujol
en forma de pit de dona), per on discorren els rius de Valparaíso, San Juan,
Rierol de San Millán, riu de San Martín ... etc, que desemboquen al Arlanzón,
que s'obre pas entre les serres de les Mamblas i del Gayubar.
La majoria de les cases són de planta i pis
tot i que també trobem algunes cases d'una sola planta. En aquestes cases
predomina la pedra calcària. Al pis inferior de la casa hi havia el bestiar i
servia també per emmagatzemar productes agraris i a la planta superior es
trobaven les habitacions i les cuines.
El nom de la localitat, Paüls, significa
"terrenys pantanosos coberts d'herba". I el malnom dels seus
habitants és "brujos".
Mapa de la terra de Lara. Foto: Gonçal Vicens
Serra de Mencilla i, al fons, la Serra de la
Demanda (Paules de Lara). Foto: Gonçal Vicens
Roureda de Paules de Lara. Foto: Gonçal Vicens
Paules de Lara (esquerre) i Lara de los Infantes
(al fons). Foto: Gonçal Vicens
Terme de Paules de Lara i
“Picos de Urbión”. Foto: Gonçal Vicens
Paules de Lara. Foto: Gonçal Vicens
Plaça de Paules de Lara. Foto: Gonçal Vicens
Església de Paules de Lara
Lara de los Infantes (26 h)
Poble de cases baixes amb una
església Parroquial Nostra Senyora de la Nativitat que conserva notables restes
romàniques. No hem d'oblidar que ens trobem a la zona que va donar origen al
naixement i grandesa del regne de Castella.
Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens
També podem visitar les restes de la mítica fortalesa
fundada el 902 per Gonzalo Fernández, pare de Fernán González, i que va veure
créixer a aquest personatge llegendari.
És una torre de guaita que domina tota la vall
de l'Arlanza. De lluny ens apareix com una fortalesa coronant un dilatat i nu
erm que protegeix als seus peus els humils caserius de Lara de los Infantes, al
nord, i de Santa Maria de las Viñas (al sud), de certa notorietat en el moment
actual per la rica ornamentació de la seva arcaica ermita.
Terme de Paules de Lara. Al fons Lara de los
Infantes i, a la dreta, el castell de Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens
Sobre el Picón de Lara, a la part
alta, encara s'aprecia part del que va ser el castell on l'any 910 va néixer i
va créixer Fernán González, anomenat Comte de Castella a l ' any 932. Conegut
amb el sobrenom del 'Bon Comte', és un dels personatges més il·lustres de la
història castellana i durant la seua vida va aconseguir articular institucional
i políticament un vast territori que va incloure les províncies de Burgos,
Biscaia i part d'Àlaba, Guipúscoa, Cantàbria, la Rioja, Palència i Sòria. Les seves
restes descansen a la Col·legiata de Covarrubias, que visitarem més avant.
Castell de Lara de los Infantes, damunt del Picón
de Lara. Foto: Facebook
Tierra de Lara
La importància de l'Alfoz de
Lara va ser palpable durant l'edat mitjana. El municipi, que dóna nom a tota
una comarca, també és el cognom dels set veïns més il·lustres de Salas, els set
Infants de Lara, que sembla van prendre el cognom de Lara per dotar-se d’una
major magnitud, per ser aquesta una zona de prestigi durant l'Edat Mitjana.
Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens
Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens
Lara de los Infantes. Foto: Gonçal Vicens
Església Parroquial Nuestra Señora de la Natividad
(Lara de los Infantes). Foto: Gonçal Vicens
Lara de los Infantes. Retaule renacentiste
També podem visitar la font romana, que ens diu de la importància de Lara
de los Infantes a l'època romana.
Quintanilla de las Viñas (22 h)
Quintanilla de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
Al aproximar-nos a la població,
en un pujol de la dreta, baix la muntanya coneguda com La Pona, ens apareix
l’ermita de Nuestra Señora de las Viñas, en aparença un corral de ramat. De
fet, fins a 1927 es va utilitzar com a corral de bestiar. Avui dia constitueix
un dels millors exemples d'arquitectura visigoda conservats. No hi ha
unanimitat, però es diu que la seva construcció es va dur a terme a finals del
segle VII o començaments del VIII.
Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
El que resta avui en dia es una
part del temple primitiu integrada per la capella major formant un absis
rectangular i el transsepte. Si ens fixem a terra es pot veure la fonamentació
que fa ostensible les naus enderrocades: la nau central i les dues naus
laterals de menor grandària, així com sengles càmeres en ambdós extrems de la
nau de creuer. El conjunt respondria a l'esquema basilical, si bé amb els
afegits de la nau transversal podria igualment tenir-se per una disposició en
creu llatina.
Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
L’edificació es va fer amb grans
carreus, com és propi de l'estil visigot, el mateix estil de l’arc toral que
dona pas a la capella major sobre el creuer. És de ferradura per la seva cara
interior i de mig punt peraltat per la exterior o, dit d'una altra manera, de
ferradura per l'intradós i amb caiguda vertical per l'extradós en el peralt.
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
No es sap la forma en què van cobrir les naus, el transsepte i el creuer. Hi
ha evidències, per les arrencades que es conserven en les seves cantonades, que
la capella va estar coberta per una volta de vela o de mocador (cas. bóveda vaída) adaptada a la planta
quadrada d'aquest espai. Però també és acceptable que s’hagués ensostrat tot
amb armadures de fusta com ho està ara, encara que l'actual coberta és moderna.
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
Sobre la figura del sol apareix
una inscripció que, amb les insercions aquí recollides entre parèntesis, diria:
«OC EXIGVVM EXIGVA OFF (ert) D (i) O FLAMMOLA VOTUM» i que podria traduir-se
per «La humil Flammola ofereix aquest humil obsequi». Flamola era la dona del
comte de Lara, Gundisalvo Telliz, que en 879 anomena el Cartulari de Sant Pere
d’Arlanza, com el que va fer una restauració de l’església.
«OC EXIGVVM EXIGVA OFF (ert) D (i) O FLAMMOLA VOTUM».
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
Per sobre de la clau de l'arc hi
ha un carreu sortint del mur que porta llaurada la figura de Crist, mentre que
hi ha altres dues peces similars despenjades del seu lloc d'origen, actualment
dipositades a l'interior de l'església.
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
Els
llenços exteriors dels murs abunden en elements decoratius formant faixes
horitzontals de roleus, raïms, circells, figures d'animals i motius geomètrics,
tot això inscrit normalment en cercles tangents. Aquest tipus de decoració és
molt estranya i amb prou feines hi ha exemples similars en temples cristians.
Alguns diuen que estan inspirats en l'art clàssic, en l'art sassànida o en els
teixits d'Orient. També es poden establir comparacions amb l'orfebreria
visigoda contemporània.
Ermita de Nuestra Señora de
las Viñas. Foto: Gonçal Vicens
Interior Ermita de Nuestra Señora de las Viñas.
Foto: Gonçal
Vicens
Cubillo del Campo (96 hab.)
Un poble rural, on a més de
l’agricultura i ramaderia, hi havia una cantera de pedra calç blanca de la qual
es van treure els carreus i pedres per construir la catedral de Burgos, a més
de l’abadia romànica de San Quirce (segle XII) , l’Arc de Santa María o la Casa
del Cordón de Burgos.
Plaça de Cubillo del Campo (Burgos)
Església de Cubillo del Campo (Burgos)
Les canteres estan tancades al
pública. Son subterrànies e impressionants per la seua grandària. Algunes foren
utilitzades com a polvorins durant la Guerra Civil espanyola.
A mi hem va passar inadvertida,
però els veïns l’any 2007 van construir amb pedres blanques, a la falda d’un
pujolet (prop de la carretera N-234), una espasa Tizona de 60 m. de llarga.
La Tizona de Cubillo del Campo. Foto: J.M.
Palomero
Cubillejo de Lara (10 h.)
A l'antic Alfoz de Lara, al sud
de la Serra de la Demanda i al Nord de la Serra de les Mamblas, als peus de
Peña Lara, trobem aquest poble que forma part del municipi de Mambrilla de
Lara. Entre Mazariegos i Cubillejo es troba un dolmen de gairebé 8000 anys
d'antiguitat.
Cubillejo de Lara. Foto: Gonçal Vicens
Església de Cubillejo de Lara. Foto: Gonçal Vicens
Dolmen Cubillejo
Gravats que s’assemblen a èquids
Cubillo del César (16 h)
Poble que pertany a Los Ausines,
antigament conegut com Cobiel de la Cessa o Cubiel de la Cessa tal com daten
alguns textos recollits, com el Becerro de les
Behetrías (Segle XIV). Però
fins i tot avui dia, els pobles propers a Cubillo del Cèsar, li denominen de
forma col·loquial La Cesa.
Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens
Està travessat pel riu Carabidas
o de Las Canteras. Predominen abans de res les alzines i la seva fauna està
constituïda per diverses espècies com ara els senglars, el cabirol, la llebre,
el conill, algun eventual llop. Als seus voltants abunden les restes fòssils:
des de grans trilobits a icnites (petjades de dinosaure).
Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens
L'Església de Nuestra Señora de
la Asunción és un primitiu edifici d'estil romànic tardà i transició a un gòtic
rural (principis del segle XIII). Es conserva d'aquest any la capçalera i la
nau encara que, aquesta última, reformada. Fa anys, es va emblanquinar per
culpa de la pesta durant un temps.
Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens
Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens
Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens
A l'exterior, l'absis es troba
dividit per dos contraforts en tres panells. El central és obert gràcies a una
finestra, organitzada per una espitllera envoltada per un arc apuntat amb
guardapols amb puntes de diamant com a decoració. L'arc reposa sobre un parell
de columnes amb capitells vegetals. Així mateix, té un pòrtic, de construcció
posterior a la de l'església, amb columnes salomòniques de fusta. No té
campanar, de manera que en el seu lloc s'alça una espadanya amb un rellotge de
sol.
Església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens
A
l'interior, a les nervadures es poden apreciar pintures. Algunes d'elles,
corresponen a figures de leviatans. Els capitells de les columnes tenen fulles,
branques, amb clara influència cistercenca. També hi ha diverses mènsules amb
figures de pelicans, sàtirs, àngels i fins i tot la d'un musulmà. Té una pica
baptismal troncocònica romànica amb una copa decorada per circells sota la qual
descansen en pilastres uns petits arcs de mig punt
L’església es un boc lloc per
una trama de misteris medievals. Els permòdols de l'església estan exempts de
decoració excepte un d'ells, a l'absis, que representa el diable. En el seu
interior hi ha una fantàstica pila baptismal molt decorada que mostra la mitja
lluna, l'estrella de David i la creu. Però la gran sorpresa es troba sota
l'absis, en un dels nervis pot veure la cara d'un home de raça negra i grans
orelles el significat és difícil de determinar encara que molt bé podria
tractar-se d'una representació del diable.
Dimoni de l’església Cubillejo del César. Foto: Gonçal Vicens
Cara africana pintada a l’església de Cubillejo
del César
En una paret del frontó del
poliesportiu troben un “Mural de llegenda”, de la col·lecció que Cristino Díez,
María José Castaño i Rubén Arroyo han realitzat per diferents localitats de
"Terra de Lara" i que representen La llegenda dels Set Infants de Lara.
Aquest mural correspon al "Capítol 8: La Venganza de Mudarra" de la
sèrie de deu murals repartits.
La Venganza de Mudarra. Foto: Gonçal Vicens
La Venganza de Mudarra. Foto: Gonçal Vicens
Carrer de Cubillejo del César. La Venganza de Mudarra.
Foto: Gonçal
Vicens
Cuevas de San Clemente (50 h)
Poble de la comarca del Arlanza, partit
judicial de Lerma, es el poble del famós artista, pioner de la abstracció expressionista
en España, Modesto Ciruelos.
Cartell anunciant a Modesto Ciruelos. La Venganza
de Mudarra. Foto: Gonçal Vicens
Modesto Ciruelos. Retrato de mujer. Museo de
Burgos
Modesto ciruelos. ‘Abstracción’ (1986). Museo de
Burgos
El seu terme està ocupat pels Savinars d’Arlanza on viu el
Voltór comú i l’Aufrany (Neophron percnopterus).
Cuevas de San Clemente. Foto: Gonçal Vicens
Església de Cuevas de San
Clemente. Foto: Gonçal
Vicens
Església de Cuevas de San Clemente. Foto: Gonçal Vicens
Plaça Cuevas de San Clemente. Foto: Gonçal Vicens
Un altra vista de la Plaça de Cuevas de San
Clemente. Foto: Gonçal
Vicens
Mecerreyes (312 h)
Mecerreyes etimològicament prové de l’àrab
(maza rais) que significa prat o camp.
Als seus habitants se'ls anomena "guiletos", de guilla (collita). Mecerreyes
té una gran tradició en la música tradicional burgalesa sobretot per
l'aportació de grans dolçainers.
Entrada de Mecerreyes. Foto: Gonçal Vicens
Molt interessant el c conjunt urbà medieval de
Mecerreyes. Foto: Gonçal Vicens
Al fons l’església de San
Martín que conserva al interior una interessant pila baptismal. Foto: Gonçal Vicens
Mecerreyes. Al fons un pujol en forma de pit de
dona, anomenats “Mamblas”. Foto: Wikipedia
Foto: Gonçal Vicens
Particularment trobe molt
interessant la manifestació folklòrica de la Corrida del Gallo de Mecerreyes. Un
jove interpreta el paper de rei i es passeja pel poble amb el gall a la mà
acompanyat de dos “zarramacos” coberts amb pells i esquelles a la cintura, així
com dels agutzils, el mosso major i un grup de dansaires que ballen al so de
les cobletes i dolçainers. Els zarramacos tenen la missió d'impedir que algú li
tregui el gall al rei i recuperar-lo si se l'han arrabassat, protagonitzant
nombroses i emocionants carreres pels carrers del poble.
El rei amb el gall acompanyat dels dos zarramacos.
Foto: Mecerreyes.com
Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto:
Mecerreyes.com
Per la seva relació amb l'alba es va
associar al gall amb el sol i el foc; fent-sacrificis ja en l'antiga Índia a
Savitr (el sol) i a Agni (el foc). El gall és l'au de la fecunditat i com a tal
té un important paper, en alguns pobles, en els ritus matrimonials. Es té
constància de l'existència de morts rituals de galls en gairebé tota la
península; principalment a la meitat nord.
El rei i el gall. Foto: Mecerreyes.com
Com ja sabeu, si sou lectors del
meu bloc, els carnavals constitueixen la pervivència actual d’una antiga
religió de culte a una Deessa Mare i de culte al morts. La gent d’aquells temps
pensava que l’any s’acabaria morint i, per tant el temps aturant-se, si ells no
feren algun ritus en ajuda del sol, com ara fer focs o sacrificis per a que pogués
renàixer de nou al final del hivern. L’església va copiar aquest ritus en la
nativitat del nen Jesús. Respecte als morts, era creença escampada per tota
Europa que al final del any, quan la natura estava en mínims vitals i els
animals estaven hivernant, quan la foscor s’apoderava de la terra, llavors
s’obrien les portes del més enllà, on estaven els morts, i tornaven per uns
dies a les seves cases, desfilant per les nits. No vaig a estendrem més en el
tema, perquè està massa tractat en el bloc que esteu llegint, però, per acabar,
diré que el carnaval de Mecerreyes representa totes aquestes creences
fantàsticament.
Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto:
Mecerreyes.com
Corrida del gallo de Mecerreyes. Foto:
Mecerreyes.com
Bodegues de Mecerreyes. Foto: Gonçal Vicens
Plaça de Mecerreyes travessada per la carretera de
Covarrubias. Foto: Gonçal Vicens
Sortint de Mecerreyes en direcció
Covarrubias trobem una estàtua del Cid obra de Ángel Gil Cuevas.
El Cid de 7 m. obra de l’artiste guileto Angel Gil
Cuevas. Mecerreyes. Foto: Gonçal Vicens
Se surt de Mecerreyes per la
carretera de Covarrubias (BU-901) sempre amb la Serra de les Mamblas a
l'esquerre. Part del recorregut coincideix amb la ruta de la Llana. Passem
l'estàtua del Cid i continuem per la carretera (sobre l'antic traçat del Camí
Real de Burgos a València) extremant la precaució, pel descens que hi ha cap a Covarrubias.
Contemplarem un paisatge de monts
de savines i carrasques, la Serra de las Mamblas i el vall del riu Arlanzón de
sabinas y carrascas. Sierra de las Mamblas y valle del río Arlanzón. Acabarem
el viatge el Covarrubias, però abans visitarem Retuerta.
Retuerta (61 h)
Va pertànyer a Covarrubias fins
al 1650 que Felip IV li va donar jurisdicció pròpia. La població està situada a
la vall de l'Arlanza i, fa uns quants anys, va ser amenaçada de ser inundada
per un pantà que mai es va construir, la qual cosa va possibilitar que bona
part de les seves cases antigues romanguessin sense reformar. Avui els seus
carrerons de tova i fusta són un escenari perfecte per a recordar com es
construïa antigament.
Només passar l’Alt de Retuerta comença la baixada
que ens durà fins a Covarrubias. Foto: Gonçal Vicens
Retuerta. Foto: Tierras de Burgos
Retuerta. Foto: Tierras de Burgos
Retuerta. Foto: Tierras de Burgos
Ermita de Retuerta. Foto: Gonçal Vicens
Posseeix també un rotllo
jurisdiccional a l'entrada del poble. A més, és un dels pocs pobles en què es
conserva la pràctica del carboneig sense fins turístics.
Tasques de carboneig en Retuerta (Burgos). Foto: Gonçal Vicens
Comentaris