El monestir cidià
Un camí rural ens
porta fins una pineda de Burgos, al parc de Fuentes
Blancas, on es localitza un panell informatiu del Camí, al costat de
diversos berenadors. Hem de travessar la pineda i arribar a una petita
carretera pel nord que ens condueix a Cortes. Creuem una carretera d'enllaç
entre l'autopista i l'autovia per un petit túnel (km 3,2) arribant a una zona
de nova urbanització a l'entorn de Corts (km 3,7). Continuem per la vorera fins
arribar a la població pel carrer de les Escombretes.
Cortes (801 hab.)
Cortes es avui un barri nou de
Burgos, una urbanització al costat de l’Autovía A-1, la qual hem de travessar
per un pas elevat i agafar un camí passa per davant d’unes naus agrícoles. El camí segueix i deixa a la dreta un parc
eòlic. Arribem a la carretera BU-800 (km 6,9) al costat d'una cruïlla on prenem
una senzilla carretera senyalitzada que ens acosta fins al monestir.
Espadanya de l’Església de Cortes. Fot: Gonçal Vicens
Cardeñajimeno
és un municipi compost per
dues entitats locals menors: Cardeñajimeno, amb 577 habitants, i Sant Medel,
amb 206. La seva població s'ha vist augmentada en els últims anys a causa de la
seva proximitat amb la capital. Crida l’atenció d’aquest pobles el net que
tenen els carrers.
Església de Cardeñajimeno.
El seu nom actual deriva de
"Cardenia Ximeno Piscatore",
o nom sagrat que se li va donar a Simó el Pescador.
Sortida sud de Cardeñajimeno.
Situada a l'abric d'unes llomes,
per l'estreta vall que llaura el riu Cárdena,
en Cardeñajimeno trobem monuments com l'església parroquial del poble, la casa
blasonada..., mentre que a Sant Medel es localitza una antiga ermita que
actuava també com a hospital de pelegrins, a més de l'església parroquial que
guarda al seu interior una bella talla de Nuestra Señora de las Viñas.
A la fondalada del “paramo” que veiem s'amaga el
Monestir de Sant Pere de Cardeña.
1. Monestir de Sant Pere de Cardeña
Continuem per la carretera BU-800,
desviant-nos per un camí a mà esquerra (a 6’9 km) baixarem a una foia que cobeja el monestir trapenc,
el qual resulta invisible des del “paramo” burgalés. El monestir es va fundar
abans de 902 quan tenim la primera donació documentada feta per el comte de
Lantarón i de Cerezo, Gonzalo Téllez i la seva dona Flámula.
Explanada de San Pedro de Cardeña i estàtua del
Sagrat Cor de Jesús.
El monestir guardava les
relíquies de Sant Pere i Sant Pau, Sant Joan Evangelista, Sant Vicent i Santa
Eufèmia on, amés de ser venerades, van servir de mig d'atracció perquè moltes
famílies acudissin a repoblar les terres acabades de conquerir; les gents del
camp establertes a la regió de Cardeña i llocs del voltant senten aviat la
protecció i l'empara dels tresors de fe tancats al monestir.
2. Els
Màrtirs de Cardeña
Als segles IX o X els seus
monjos van ser martiritzats pels musulmans, canonitzats en 1603 per Clemente
VIII, i coneguts com els «Màrtirs de Cardeña». Aquest fet va augmentar
la devoció popular i, des de llavors, acudia molta gent a venerar les relíquies
del monestir, com la del cap del seu abat Sant Esteve (avui al Monestir de
Celanova en Ourense).
Un dels tres reliquiaris és del cap de San
Esteban, el del mig es de San Rosendo (Monestir de Celanova en Ourense).
Tot va ocórrer poc desprès de la
entronització del rei leones Ordoño III (951)
i la guerra contra el seu germà Sancho, que pretenia el tron del rei. La
rebolica va atreure al rei navarrès (García) i al comte castellà (Fernán González)
que van atacar León. Aquestes discòrdies entre els reis cristians les va
aprofitar Abderrahman
I que va envair les fronteres castellanes, obtenint fàcils i sonades
victòries entre els anys 951 y 952.
Monestir de Cardeña. Fot: Gonçal Vicens
Els brillants triomfs obtinguts
pels exèrcits islàmics van posar en perill els regnes cristians, sobre tot
desprès del atac simultani, l’estiu de 953, dels governadors de Badajoz (Ahmed ben-Yala)
i Medinaceli, el temible Galib. La pau entre les cristians va aplegar
tard i Galib va penetrar amb el seu poderós exèrcit per terres de Castella,
va avançar sobre San Esteban de Gormaz, es va apoderar de la seva fortalesa i,
seguint la via romana que va des de Clunia a Burgos, va assolar els territoris que
va trobar al seu pas: es va internar per Cerras de Lara fins Palazuelos de la Sierra,
baixant després per Santa Cruz de Juarros fins arribar a la capital de Castella
la Vella.
En el camí una mica
desviat a l'orient de la ciutat burgalesa hi havia el monestir de Sant Pedro de
Cardeña, ric per les freqüents donacions de monarques i fidels, florent pels
dos-cents monjos que hi resaven, estudiaven i treballaven sota la mirada
vigilant del seu abat Esteve. Les riqueses del cenobi serviren per pagar a la
soldadesca i satisfer la ràbia dels musulmans matant als monjos.
Els fets van ocórrer el dia 6
d’agost de l’any 953 i, segons la Crònica General
d’Alfons el Savi, els cossos dels monjos van ser soterrats en el
claustre, que d'ara endavant es va denominar dels màrtirs. Una làpida del
claustre també ho confirma.
Làpida del claustre de San Pedro de Cardeña, la inscripció
de la qual fa referencia als 200 monjos martiritzats. Amb caràcters
gòtic-monacals del segle XIII.
«Era DCCCLXXII, II H.
F. VIII. idus Ag. Adlisa est
Karadigna et interfecti sunt ibi per Regem Zepham CC. Monachi de grege
domini, in die SS. Martyrum fusti et Pastoris».
Ismael García Ramila.
Los mártires de San Pedro de Cardeña. Crítica cronológica. Riubu. Universidad
de Burgos
3. El
prodigi de la sang
El monestir també te una
llegenda famosa -per als creients un autèntic
milacre- que diu que cada any, el 6 d'agost, aniversari del martiri, la terra
del claustre on van ser sepultats els màrtirs, es tenyia d'un color vermellós
que semblava sang. El miraculós prodigi es va repetir fins a finals del segle
XV, coincident amb l’expulsió dels àrabs de la península Ibèrica. L'any 1674 van
aixecar el nou claustre d'estil herrerià i es va reproduir el fet, personant-se
l'arquebisbe Enric de Peralta, que vivament impressionat va encarregar un
estudi, intervenint mèdics i teòlegs. Va recollir un líquid que va coagular en
ser posat en aigua bullint.
San Pedro de Cardeña, claustre dels Màrtirs.
Això sostenen els creients en
miracle. En alguns casos hi ha líquid vermell, que sembla ser sang, però no ho
és. Aquesta suposada “sang” és un pigment (prodigiosina) produït per un bacteri
particular que es diu Serratia marcescens amb gran
facilitat per infectar el pa. També s'ha informat la producció d'aquest pigment
pel bacteri Serratia rubidea.
Bacteri Serratia marcescens i el seu pigment
roig anomenat prodigiosina.
Abans dels anys 60 el pigment
s’utilitzava per fer experiments entre els estudiants. Avui ha estat reconegut
com a patogen humà. Serratia marcescens
és un bacil gramnegatiu inclòs en la família Enterobacteriaceae a la qual també
pertanyen Klebsiella, Proteus o Escherichia per exemple. És una causa important
d'infeccions d'origen nosocomial (és a dir infeccions adquirides dins de
l'hospital): bacterièmies, pneumònies i infeccions del tracte urinari. Sovint
afecta pacients ingressats a UCI i en unitats de prematurs.
Molla de pa infectada de Serratia marcescens.
Les esglésies, temples,
campanars..., a sovint, son els refugis dels coloms que produeixen excrement
que cau per les teulades als patis o es filtren per les parets. Aquest excrements contenen molta quantitat de
paràsits i bacteris, entre ells la Serratia
marcescens.
.
La llum, humitat i alguns
nutrients fan créixer el bacteri que pigmenta de vermell sols, parets,
estàtues, quadres de pintura... Aquest pigment no es dissol, per la qual cosa
en reunir certa quantitat, regalima per gravetat. Si el pigment està en un
quadre religiosos, en el pa o en una estàtua, el que veia la gent era que
l'obra pictòrica estava plorant, en la majoria dels casos aquests quadres eren
amb motius religiosos la qual cosa li donava tota una connotació amb els
miracles i la fe, el cas de les estàtues i figures, és molt similar, a causa de
que majoritàriament són buides, llavors per contacte arribaven els bacteris
(que són mòbils) i després buscaven per on "sortir" per eliminar el
seu pigment.
Serratia marescens en una dutxa
La festivitat del Corpus Christi, per exemple és gràcies a
Serratia; el papa Urbà IV quan anava a donar la comunió en Bolsena (1263),
es va adonar que el pa consagrat gotejava sang fins a arribar a tacar el seu
hàbit, estava "sagnant" i a causa d'aquest "miracle" va
proclamar aquesta festa, que seria immortalitzat per Rafael uns segles després.
Hòsties afectades per la Serratia marcescens
.
El citar l'exemple és per dir
que al llarg de la història l'església ha anat nomenant com miracles coses que
passaven que eren "impossibles" d'explicar; però la ciència ha anat destapant
aquests miracles fins llavors inexplicables.
4. La Llegenda de Cardeña
No obstant, la llegenda més
fabulosa és la que van crear els monjos al voltant del Cid, amb la intenció
d’acaparar la seva fama i, d’alguna manera, beneficiar-se del mite cidià.
Segons el Cantar
de Mio Cid i les tradicions
posteriors, abans de marxar al desterrament, Rodrigo Díaz de Vivar va deixar a Sant Pere de Cardeña, a l'empara de
l'abat
Sancho (que la crítica ha identificat amb Sisebut de Cardeña atribuint una confusió a l'autor del Càntic
), a la seva esposa Donya Jimena i a les seves filles, encara que aquest fet no
està testificat per proves històriques.
Claustre de San Pedro de Cardeña.
En el primer desterrament de
1081, les propietats de Rodrigo Díaz no li van ser alienades, i la família del
Cid va poder seguir residint a casa seva. En el segon, de 1089, la família va
ser presa per mandat d'Alfonso VI en un castell, potser Gormaz, per reunir-se
amb el Campejador poc després.
Castell de Gormaz.
Diu la llegenda que Donya
Jimena va abandonar la capital del Túria, incendiant i desenterrant les restes
del seu marit per traslladar-los a Castella, a Burgos. L'enterrament del Cid a
Sant Pere de Cardeña no va ser a causa de la voluntat personal de Rodrigo Díaz.
A la seva mort en 1099 va ser soterrat a la catedral de València, i només en
1102, quan Jimena Díaz es va veure obligada a abandonar València, van ser
traslladats les seves restes al cenobi cardenienc.
El cid, de Anthony Mann, vista de Peníscola
Així comença a forjar-se la Llegenda
de Cardeña com una de les bases més sòlides sobre les quals es va
construir el mite cidià que va consagrar, oficialment, molts dels esdeveniments
fantàstics del Campejador. Al segle XIII el mite ja estava definit i la
comunitat religiosa va saber vincular-se a la figura emergent del Cid. No hi ha
cap document que ens ratifiquin la idea, universalment estesa, de l'amor del
Cid cap a Cardeña.
El soterrament del Cid en Cardeña
fou “el fruit de la pressa d’una decisió no excessivament premeditada, que el
desenllaç final i lògic a una llarga trajectòria de vincles i relacions” (“El Cid y Cardeña. La «santificación» de una figura y la
posesión del «cuerpo santo»”, René Jesús Payo Herranz. Cuadernos
del CEMYR, 14, desembre 2006). No va ser aquest centre monàstic el beneficiari
de generoses donacions cidianes, almenys abans del seu enterrament. Allí va
romandre durant alguns anys el seu cos embalsamat i assegut en un escó del
presbiteri.
Monestir de Cardeña. Fot: Gonçal Vicens
Aquests materials llegendaris
es van incorporar a la versió sanchina de l'Estoria
d'Espanya o Crònica de vint
reis -la continuació de la Primera Crònica General de España de Alfonso X El
Sabio-, que
pot datar-se entre 1282 i 1284. Al segle XIV el monestir cardignen va estimular
el culte a les relíquies cidianes.
També forma part de la llegenda
la suposada història del cenobi com a protector del Cid i de la seva família
davant els atropellaments regis. Però, la realitat ens demostra que això fou
impensable -tenint en compte les bones relacions d'aquesta casa amb el rei
Alfons VI- i que els monjos mai van auxiliar al Campejador y a la seva família.
Deprisa cantan los gallos
y van a romper albores,
cuando llegó a San Pedro
el buen Campeador
con estos caballeros que
le sirven a satisfacción.
El abad don Sancho,
cristiano del Señor,
rezaba los maitines al
tiempo del albor;
allí estaba doña Jimena
con cinco damas de pro,
rogándoles a San Pedro y
al Criador:
—Tú, que a todos guías,
protege a mio Cid el Campeador.—
Llamaban a la puerta, allí
supieron el recado.
¡Dios, que alegre se puso
el abad don Sancho!
Con antorchas y candelas
salieron al patio,
con tanto gozo reciben al
que nació con buen hado.
—A Dios doy gracias, mio
Cid, —dijo el abad don Sancho—,
pues que aquí os veo, sed
de mí hospedado.—
Dijo el Cid: —Gracias,
abad, lo acepto con agrado,
yo dispondré la comida
para mí y para mis vasallos;
pero, por irme de la tierra,
os doy cincuenta marcos.
Si vivo algún tiempo, os
serán duplicados,
no quiero hacerle al
monasterio un céntimo de gasto.
Aquí tenéis, para doña
Jimena os doy cien marcos;
a ella, a sus hijas y
damas atendedlas este año.
Dos hijas dejo niñas,
cobijadlas en brazos;
a ellas os las encomiendo
a vos, abad don Sancho,
de ellas y de mi mujer
ocupaos con cuidado.
Si esa provisión se acaba
o tenéis que gastar algo,
abastecedlas bien, yo así
os lo encargo;
por un marco que gastéis,
al monasterio le daré yo cuatro.—
Se lo ha concedido el abad
con agrado.
He aquí a doña Jimena, con
sus hijas va llegando,
sendas damas las traen y
las conducen delante.
Ante el Campeador doña
Jimena de rodillas se ha postrado,
lloraba en silencio, le
fue a besar las manos:
—¡Gracia os pido,
Campeador, que nacisteis con buen hado!
Por viles calumniadores del reino sois expulsado.
Les estretes i harmonioses
relacions de Cardeña amb la corona es van trencar en 1142 quan Alfonso VII va
donar el monestir als cluniacencs. L'abat, Martí I, des del seu exili, va aconseguir que
el papa Eugeni III i els trapencs tornaren al monestir. És, probablement, en
aquests moments quan va començar a teixir-se aquesta Llegenda
de Cardeña en la qual Rodrigo apareix com a aliat de la casa
monàstica, mostrant-se aquesta al costat del heroi com detractora de les
arbitrarietats règies. S'inicia aquí el procés d'identificació estretíssima i
potent de Cardeña amb el Cid que es mantindrà al llarg de tota la història. No
va ser el infançó de Vivar qui es va identificar amb el cenobi sinó aquest amb
el Campejador molts anys més tard de la seva mort (“El
Cid y Cardeña... Op cit).
San Pedro de Cardeña.
I, un altra cosa, abans de continuar el nostre
viatge. La investigadora Dolors Oliver Pérez, professora de la
Universitat de Valladolid, acaba de publicar l'obra El
Cantar de Mío Cid: gènesi i autoria àrab, en la qual afirma que
l'autor va ser Abu
l-Walid al Waqqashi, famós poeta i jurista àrab, que la va escriure
a València, en vida del Cid, l'any 1095.
En aquella època als regnes de taifes valencians s’utilitzaven poemes
com aquets per a glorificar als poderosos i fer propaganda política. El Cid va
fer el mateix amb l'objectiu que el poble ho volgués i per això va utilitzar
els serveis d’Abu l-Walid al Waqqashi, l'home més intel·ligent i savi del seu
temps.
En la primera part del Cantar,
el Cid es comporta com un cap de tribu, on el Cid estima els moros i els moros
estimen el Cid. A la segona part es comporta com un rei de taifes, com
expressen escenes que descriuen com tracta a la seva dona i les seves filles o
el detall de concertar el casament de la seva filla sense comptar amb la seva
dona.
El
Cantar de Mío Cid: gènesi i autoria àrab
està editada per la Fundació Ibn Tubayl d'Estudis Àrabs i publicada en
2008.
Comentaris