lunes, 30 de abril de 2012

El tabú dels fongs


     Està relacionat amb el tabú que hi ha en moltes societats cap a les pràctiques extàtiques i el consum d'elements fitoembriagantes.


     Victor Turner a La selva dels símbols (1980) Ed. Segle XXI, Madrid, parla d'un estat de reclusió limiar a què és sotmès el neòfit abans de la iniciació, a través d'un estat alterat de la consciència. Durant aquesta condició es pretén dissoldre totes les idees, sentiments i fets que havien configurat el seu món, per aquest motiu els objectes "sacra" utilitzats durant el ritu inclouen màscares, vestits i maquillatges grotescos per disfressar-se de monstres, de manera que es pretén que el neòfit sigui conscient de manera ràpida i vívida de que existeix un altre món, fosc i misteriós, diferent del diürn. El subministrament durant les etapes limiares de fitoembriagants ajuda a trencar la força del costum en els seus raonaments mentals, obrint la porta a noves possibilitats d'especulació. No obstant això, el ritu iniciàtic no pretén que el neòfit abandoni la seva comunitat, sinó que perfeccioni els seus coneixements. D'aquí que assegurin el "retorn" del neòfit culturitzan-lo amb els valors tinguts per bons en la societat, per tal que només hi romangui el temps necessari en el període tabú limiar i marginal de la consciència alterada.


  Les substància fitoembriagantes són tabú per la possibilitat que ofereixen als individus de "viatjar" a l'estat limiar en què s'obren possibilitats d'especulació i de reconstrucció de la realitat sense un control dels estaments.

      R. Gordon Wasson en Soma, el diví fong de la immortalita afirma que en un cert moment de la Prehistòria la casta dominant va monopolitzar l'ús dels enteògens i el prestigi i el poder social que conferien. La població va continuar ingerint-los fins que la casta dominant va imposar una prohibició del consum de fongs i en particular de l'Amanita muscaria. Va néixer així el tabú dels fongs, de tots! Ningú s'atreveix a recollir fongs sinó estan aconsellats per algun pagès vell del lloc, és a dir, per la cultura. La prohibició es manté inconscientment sota la forma de terror cap als espècimens desconeguts: ens fiem més del consell de qualsevol vell d'un lloc que dels manuals de micologia.

      A partir dels anys seixanta s'observa un fenomen semblant, amb l'èxit de les obres de Carlos Castaneda, per culpa de les quals es va omplir el territori dels indis mexicans de joves nord-americans atrets pels fitoembriagants i les figures de Don Juan i María Sabina. L'alarma es va estendre entre els xamans indis quan els joves indígenes van adoptar pautes de conducta dels joves nord-americans i van perdre el respecte als xamans i a les seves tradicions. Els xamans van amenaçar amb la mort ritual -una intimidació terrible- a tot indi que prengués peiot sense la seva autorització. Pretenien continuar controlant els períodes liminars que atorgaven poder i autoritat.

4. Efectes de la ingestió de l'Amanita muscaria

      El seu consum provoca estats mentals que no es poden reduir a la unidimensionalitat del llenguatge parlat, i menys a la de l'escrit. Només el llenguatge dels místics s'aproxima a la seva descripció.

      L’Amanita muscaria creix en els boscos de bedolls (Betuna pendula), pins negres (Pinus uncinata) i fagedes (Fagus sylvatica) que s'estenen des de les terres de Anadyr, prop de la península de Chukotka, passant per les extenses planes dels rius Obi i el Ienisei, també els territoris escandinaus, arribant fins a Catalunya i el País Basc.

      La descripció del dimoni feta per una gran diversitat de bruixes de tot Europa -les confessions de les quals eren obtingudes per la tortura inquisitorial, hem de creure com sinceres i es conserven en diferents arxius (sic) - (Pag 56 Josep M. Feriggla, El Bolet i la gènesi de les cultures) coincideixen totes elles en que era un home baixet, vestit de colors foscos i sempre amb alguna classe de barret al cap. També les dones que van confessar que havien mantingut relacions sexuals amb el dimoni, van dir que el seu fal·lus era molt fred, igual que el seu semen (Margaret Murray, El culto de la brujería en Europa occidental. Barcelona, Labor, 1978, p. 213). Si tenim present que les pocions preparades per les dones considerades bruixes per la inquisició estaven elaborades bàsicament amb plantes solanàcies, podrem deduir que les manifestacions són les arquetípiques que produeixen aquest enteògen o, més aviat, el que volien que confessessin els seus torturadors.

      La primera descripció (1) que tenim dels efectes de l’Amanita muscaria és la de Waldemar Jochelson, que va anar a Sibèria (2) l'any 1905 i va descriure a la tribu siberiana anomenada Koryak, que habita les costes del mar de Bering. Va afirmar que els xamans prenien el fong conegut com matamosques per aconseguir l'estat d'èxtasi. Immediatament els seus sentits es desorientaven i els objectes del voltant apareixien com a molt gruixuts o molt petits, i el xaman se sentia petit. Els atacs d'una gran excitació alternaven amb moments d'una profunda depressió. La persona intoxicada es balancejava d'un costat a l'altre, participant en les converses familiars. Tot d'una, els seus ulls es dilataven i començava a gesticular convulsivament, conversant amb persones que s'imaginava veure, cantant i ballant. Després es produïa un interval de descans, el qual aprofitava el intoxicat per prendre una dosi addicional del fong, bé mitjançant ingesta de nous trossos, o bevent la seva pròpia orina per prolongar les visions.


1. La primera descripció va ser en 1730, desterrat a Sibèria. F. J. Strahlenberg, va observar com els Koryak a la península de Kamtxatka usaven aquest fong amb fins embriagadores.

2. El Jesup North Pacific Expedition (1897-1902) va ser una gran expedició antropològica a Sibèria, Alaska i el nord de la costa oest de Canadà. El propòsit de l'expedició va ser investigar les relacions entre els pobles a banda i banda de l'Estret de Bering. L'expedició va ser patrocinada per l'industrial i filantrop Morris Jesup (que era entre altres coses, el president del Museu Americà d'Història Natural), i planificada i dirigida per Franz Boa. Entre els participants una sèrie de figures significatives en l'antropologia nord-americana i rus, i l'expedició produint una sèrie d'importants etnografies i valuoses col · leccions d'artefactes i fotografies.


Cerimònia Koryak de consum de la Amanita muscaria i fotografia de Waldemar Jochelson




Dibuix a mà d'un dels participants en la Jesup North Pacific Expedition (1897-1902)

      També Georg Heinrich von Langsdorf (conegut pel seu nom rus de, Grigori  Ivanovitch), el 1809, va dir que els xamans koryaks prenien dues dosis de fongs el primer dia per aconseguir una intoxicació ordinària i, llavors, l'orina era suficient per mantenir la intoxicació al dia següent. El tercer dia seguia bevent l'orina, encara que prenia la meitat d'un fong, el que li permetia conservar la intoxicació durant una setmana o més, tan sols amb cinc o sis Amanita muscaria.


Georg Heinrich von Langsdorf va explorar les illes Aleutianas, illa Kodiak i illa Sitka




Cerimònia koriak d'encesa del Nou Foc

      El 1903 J. Enderli va publicar a la revista Petermanns Geographische (3) en la qual ens explica com els Koryak preparaven el matamosques. Un cop sec, la dona seia al costat dels homes i començava a mastegar completament els fongs. Després de mastegar, extreia els fongs de la seva boca i els rodava entre les seves mans fins donar-los la forma d'una petita salsitxa (...) Quan la salsitxa de fongs estava a punt, un dels homes immediatament la engolia voraçment empenyent profundament dins de la seva gola ...


Primera edició de 1855

La revista Petermanns Geographische Mitteilungen ("Comunicacions geogràfiques de Petermann"; abbreviado PGM), fundada per August Heinrich Petermann, va ser la més antiga revista científica d'idioma alemany sobre geografia, en la qual tots els descobriments geogràfics importants dels segles XIX i XX van ser publicats.

      Pius Font i Quer diu que qui ha pres oriol foll comença per alegrar-se i sol cantar, qualsevol esforç físic que intenta realitzar se li fa fàcil, perquè el vigor muscular s'eleva considerablement. El fervor, de vegades es torna en frenesí, no sol durar molt: la calma, un decaïment notable i la somnolència succeeixen a l'excitació. Després arriben les al·lucinacions en les quals es veuen persones inexistents, a les quals es parla i els expliquen les seves intimitats, estimant-los fer partícips de les meravelles i les belleses que es contemplen. Amb les pupil · les dilatades, al subjecte intoxicat tot se li fa gegant.

      Finalment, el mateix Fericgla ens explica les seves pròpies experiències amb l'Amanita muscaria, les quals van ser recollides en un bosquet de bedolls que hi ha prop del santuari de la Mare de Déu de la Salut, a Sant Feliu de Pallerols. L'experiència es va fer en una casa paidal propera, acompanyat d'uns amics.


J.M. Fericgla (esquerra) amb Giorgio Samorini, Albert Hofmann i Jonathan Ott, a les II Jornades sobre enteògens



Santuari de la Mare de Déu de la Salut (Sant Feliu de Pallerols). Fot. David Soler


      Després dels primers vòmits i de la somnolència, va començar a veure el moviment incessants de les espurnes lluminoses, que es movien incansablement al seu voltant, les quals li ordenaven que sortís a l'exterior i saludés als arbres si volien continuar sans i vius. Trontollant, amb grans esforços per mantenir l'equilibri, surten de casa i li demanen perdó en un cove que hi ha darrere de la casa -es riuen en adonar-se del que fan-, però, al mateix temps, senten la sensació que les seves persones formen una autèntica unitat amb la Natura de la qual vam sorgir. De tornada a l'interior de la casa experimenten com les espurnes lluminoses s’antropormoficen, es converteixen en petits follets, martinets, gnoms, etc. Són els esperits del fong, segons els siberians. La somnolència torna a créixer en aquesta fase i tots els objectes de l'entorn semblen créixer desmesuradament; continuen envoltats de multitud de minúsculs éssers eteris i lluminosos. Segueix un estat de somni profund en el que coneixen a persones que els parlen d'altres móns, dels esperits dels morts, del passat i del futur. El sentiment és d'una pau i un benestar absoluts. La lluminositat amb la qual experimenta aquestes visions és increïble, sembla estar en el regne de la Unitat infinita, del Tot, d'uns colors que a la vegada irradien llum, que es poden olorar i tocar, és una experiència del Paradís.


Julia set spiral. De Wikipedia

      Robert Gordon Wasson afirma que les "idees" de Plató sorgeixen del consum del sègol banyut, que li van proporcionar experiències extàtiques per captar el domini existent en algun lloc el qual albergava els arquetips de totes les coses de la nostra vida sobre la terra. L'ànima se separa del cos i vola per sobre del món lliurement, sense les càrregues materials, i es coneixen les coses directament, sense els problemes enganyosos dels sentits. Aquest estat pot durar de sis a quinze hores, encara que els siberians aconsegueixen mantenir la intoxicació en aquest estat durant diversos dies, a base d'ingerir regularment l’Amanita muscaria o de beure els seus propis orins.

      Els exemplars recollits en paratges baixos contenen més quantitat de muscarina (el tòxic que provoca els vòmits) i menys d'àcid ibotènic i muscimola, els principis actius del fong, i que expliquen el consum d'orina, ja que els ronyons segreguen la muscimola pràcticament inalterada. L'àcid ibotènic és present al matamosques fresc en unes quantitats que varien del 0,03% al 0,1%. Quan el fong s'asseca, l'àcid ibotènic es desintegra gradualment i es transforma en un altre principi actiu més potent i estable: la muscimola. Per això l'Amanita muscaria no ha de menjar-se mai fresca, sinó que cal assecar-la, preferentment al sol. En els textos vèdics s'explica que extreien les propietats al·lucinògenes del fong deixant-lo sec en maceració aquosa durant 24 hores, i després espremien el suc groc i el barrejaven amb mel o sucre sense refinar, perquè el seu consum requereix un amaniment que dissimuli la seva terrible gust i eviti els efectes vomitius de la muscarina. L'orina de qui ha consumit el fong conté el seu muscimola, el principi actiu, per tant la seva ingesta evita a la persona convidada l'haver de passar per les incomoditats que produeix la muscarina, els seus vòmits i el seu gust desagradable. Els rens també són susceptibles als efectes de les amanites, és més, el poble Sami o lapó, a Lapònia, alimenta els seus rens amb Amanita Muscaria per després beure la seva orina.


Família sami a Noruega cap a 1900


      En tota l'àrea euroasiàtica, a més de menjar-se el fong cru i sec, també es bevien l'orina d'algú que ja l'hagués pres, però el més freqüent era esprémer el suc i barrejar-lo amb aigua, mató, mel o algunes herbes com el Epilobium hirsutum, planta que en català té el nom de epilobi o matajaia i, en castellà, hierba de San Antonio. A la Vall d'Aran i a la Cerdanya prenien el matamosques barrejat amb mirtil negre (Vaccinium uliginosum), un antídot utilitzat contra les malalties de l'estómac i els intestins, l'antídot que necessita el consumidor del fong. Olivier Goldsmith, l'any 1762, indica que els pastors de rens siberians menjaven sovint trossos de matamosques bullit i barrejat amb Vaccinum uliginosum o Epilobium angostifolium, dues plantes molt utilitzades per les bruixes europees.


Epilobium hirsutum, planta que en català té el nom de epilobi. Fot. Gonçal Vicens



El mirtil negre (Vaccinium uliginosum), un antídot utilitzat contra les malalties de l'estómac i els intestins



Mitos y símbolos de la Amanita muscaria

El tabú dels fongs 

El mite i els símbols 

Religió i fongs

Religión y hongos

Enteógenos y neochamanismo

Enteògens o la Gran Gresca 

El mite i els símbols


1. El Mite

      Fericgla està en contra de la interpretació psicoanalítica dels mites, segons la qual aquests reflectirien problemàtiques sexuals i emocionals dels individus. Ell pensa que els mites contenen més de la realitat del món exterior del que pretenen els analistes freudians. No obstant això, és un defensor de l'escola de Jung i de la seva interpretació dels mites. La presència de la serp, per exemple, en multitud de cultures, no pot ser explicada per problemes sexuals i libidinosos, perquè això convertiria els xamans en éssers neuròtics que prenien com relacions transcendentals el que només serien les seves fantasies sexuals. La serp que muda la pell és un símbol universal del canvi i de la permanència, és a dir, de la vida. Com habitant del subsòl i de les aigües subterrànies està en contacte amb el més enllà. La serp és un símbol de la Deessa Mare, el culte ha perdurat des de la Prehistòria fins als nostres dies.

      Trobem per tot el món una sèrie de mites que es repeteixen amb una estructura similar: el diluvi; l'heroi que retorna d '"altres móns" després de salvar a una dona (la dona essencial) i amb ella a tot el seu poble; els gegants vençuts per un home; les reencarnacions de persona a persona, de persona a animal, d'animal a persona; els éssers superiors que baixen del cel (àngels, enviats divins, extraterrestres ...); els mites del home o dona dorments que només es desperten en certes condicions; els homes que van a parar al ventre de grans peixos o de balenes, símbols del túnel màgic, el que han de travessar els herois abans de tornar amb nous coneixements.
  
      Molts mites tenen com a finalitat donar explicacions a fets necessaris per al bon funcionament de les societats. Almenys és el que ens diu G. S. Kirk a El Mite, quan descobreix que l'episodi de Ninurta i Asag dins de la mitologia sumèria és un mite relacionat amb el funcionament dels canals d'aigua mesopotàmics i amb la necessitat de cuitar-los per evitar que l'aigua es desbordi. Ninurta (déu del vent sud) lluita contra el dimoni de les aigües Asag, que habita a l'infern (Kur). Ninurta mata Asag i les aigües del Kur pugen a la superfície i impedeixen que l'aigua de reg arribi als camps. Ninurta cobreix llavors Kur amb una muntanya de roques i impedeix que les seves aigües segueixin pujant, i condueix les aigües de la inundació cap al riu Tigris, el que motiva l'ompliment dels sistemes de reg i la renovació de la fertilitat de la terra.

         Fericgla defensa la interpretació de Joseph Campbell -de l'escola de C.G. Jung-el qual afirma que hi ha coincidències entre el simbolisme dels somnis i d'alguns elements característics dels mites, com la partida de l'heroi, la iniciació, l'apoteosi i el retorn triomfal, elements que es repeteixen en totes les aventures d'herois del món . Campbell apunta la possibilitat que aquests sistemes simbòlics representin creacions naturals de la ment humana, d'aquí la seva difusió. Res sap del viatge del xaman.

      Els mites són estructures complexes d'interpretació de la realitat, els quals es transmeten per tradició oral i són deformats gradualment pel temps i pels diferents contextos geogràfic-culturals per on passen. Els mites contenen una realitat manifesta que moltes vegades roman oculta per als ulls profans. Exemple: la ruda dels pastors de l'Alt Pallars i la influència del cristianisme. En els anys cinquanta del segle XX Ramon Violant i Simorra va recollir una tradició a l'Alt Pallars que avui ha desaparegut:

      "Actualment els pastors, encara, quan hi ha una ovella que li costa molt corderar, li posin una creu feta de dues branquetes de ruda a sobre dels lloms, entremig de la plana, i fa el fet sense patir gens" (ViolantLa vida pastoral al Pallars)



    En la meva comarca de la Marina Alta encara es recorda la funció del cascall, però ja no s'acostuma el seu consum en infusions o el seu ús com a oli, ni la utilització del seu làtex. El cascall (Papaver somniferum) s'utilitzava per adormir els nens de bressol utilitzant els seus grans càpsules seques, fent sonar les llavors de l'interior a manera de sonall.


Cascall (Papaver somniferum)

      Aquestes tradicions contenen una veritat manifesta, encara que amagada als nostres ulls, perquè és evident que una creu posada sobre l'esquena d'un animal no ha de ajudar-lo a parir. El sonall sí que pot ajudar a dormir a un nadó. No obstant això, el que ens amaguen aquestes tradicions són la funció emenagoga de la ruda que estimula la menstruació i, exercint una forta acció sobre les fibres musculars uterines, provoca el part, a més, augmenta la resistència dels capil·lars sanguinis, amb la qual cosa evita la ruptura i, conseqüentment, les hemorràgies (Font Quer, 1983: 427). I sobre el cascall només direm que es l'alcaloide del qual s'obté l'opi. D'aquesta manera veiem com en aquesta tradició el que el temps ha deformat és la manera d'usar la planta: ha de ser ingerida com una infusió, però no com un símbol.

    El mateix passa amb altres plantes de la família de les Datura, conegudes al continent americà amb els noms populars de "arbre boig", "arbre de la borratxera". Actualment ningú consumeix aquestes plantes, però el fet que conservin aquests noms ens parla de l'ús que es feia en el passat aprofitant les seves propietats hipnòtiques i altres més perilloses que tenen. El mateix passa en el vell món amb l’estramoni, que rebia els noms de "herba de l'infern", "figuera boja", "albergínia del diable", etc., En portuguès i gallec "Figueira do inferno", "erva dos bruxos "," erva dos màgics " etc. En català figuera d'infern, herba talpera, etc., i en basc "ikoro" ("figa boja"). Tots feien referència a les seves propietats per alterar la ment. L'únic nom que apunta a una funció pragmàtica és el de "herba talpera", perquè els pagesos catalans han comprovat que els talps no van als camps on creix l’estramoni.



Datura stramonium

       Els mites que suporten el pas del temps i els canvis culturals han d'estar sostinguts i afavorits per fets que sorgeixen d'una realitat objectiva (un fet històric mitificat) o d'una realitat subjectiva, com la interpretació de vivències interiors. Aquests serien les bases reals que sostenen el mite.

      A l’oriol foll i els seus efectes al·lucinògens, trobem les bases fosfèniques -paraula que deriva de fosfè, un terme utilitzat per la biologia per designar les impressions lluminoses produïdes a la retina per una causa diferent de la llum, per exemple, prenent un al·lucinogen o simplement comprimint el glòbul de l'ull- de les visions de gnoms o martinets, que posteriorment seran elaborades artísticament per dibuixants i pintors; elaboracions mentals que van realitzar el món de les religions, els mites i el folklore, i elaboracions del poble que ho viuen de forma directa en la seva món familiar com a Catalunya, els Països Baixos, la zona escandinava i entre els pobles siberians, també a Astúries, Navarra i el País Basc.


2. Símbols

       Els mites són representacions complexes de la realitat i estan compostos per elements moleculars més simples anomenats símbols. L'autor diu que hi ha una estructura que suporta el món màgic dels follets, martinets, minairons i els gnoms, afirmant que es tracta de l'efecte de l'Amanita muscaria. Aquesta és l'explicació cultural que ha desenvolupat l'home per intentar explicar les formes fosfèniques.

       És el conjunt de modificacions en la bioquímica dels neurotransmissors que aquesta intoxicació provoca, que ens porten a conèixer una realitat alterada que se'ns transmet mitjançant imatges senzilles que condensen en si una multitud de significats que són difícils de descriure mitjançant el llenguatge oral o escrit. Aquestes imatges són anomenades símbols, els quals son capaços de proporcionar-nos i transmetre'ns coneixement i, sobretot, sentiments i emocions. Exemple d'això és el llenguatge musical, el pictòric i el religiós.


      El lingüista nord-americà Edward Sapir va dividir els símbols en dues classes: símbols referencials i símbols rituals de condensació. Els símbols referencials sempre fan al·lusió als fets coneguts per l'individu que els utilitza (banderes, senyals de trànsit, marques comercials....) Els símbols rituals de condensació contenen de forma condensada sentiments i significats que poden ser diferents per a cada persona; són una expressió directa que permet l'alliberament de la tensió emocional d'una manera conscient o inconscient. Els símbols d'aquest tipus que han arribat fins als nostres dies pertanyen al camp de la religió, per exemple, la creu -el símbol de la divinitat-, que pot simbolitzar el calvari que va patir Jesús per salvar els homes, o per a la vídua és un símbol que li permet rememorar la imatge del seu espòs, o per l'inquisidor Aymerich, la creu és el símbol del seu poder.... Altres símbols d'aquest apartat pertanyen a l'art, com ara la música rock: els concerts de música de grups nacionalistes que reuneixen a milers de persones per afirmar la seva identitat com a poble. Finalment, a aquesta categoria també pertanyen els símbols del món fantàstic (gnoms, gegants ...) sorgits de la ingestió de l'Amanita muscaria.



El grup nacionalista pegolí La Gossa Sorda

      Sota cada mite i de cada tradició s'amaga la satisfacció d'una necessitat ja sigui material, mental o l'existència d'un coneixement o un fet real que, amb el pas del temps, es converteix en una tradició fantàstica plasmada en cançons, contes locals... i, finalment, es converteix en una història arquetípica. Quan el fet, més o menys llunyans i, més o menys real a l'origen, és viscut i transmès pel poble, es va carregant de diversos sentits metafòrics amb el pas del temps. El mite original, durant el seu procés de plasmació oral, escrita o plàstica, es carrega de nous significats simbòlics o psíquics, convertint-se en un símbol de condensació

      Victor Turner (1920-1983), un antropòleg cultural estudiós de símbols i ritus de les cultures tribals, junt amb Clifford Geertz, van ser uns dels referents de l’antropologia simbòlica. Aquest investigador distingeix tres propietats en els símbols rituals de condensació:

a) La propietat més simple és la "condensació": representen moltes coses i accions en un sol símbol.

b) Són símbols dominants que suposen la unió de "significata" desiguals connectats entre ells perquè tenen unes qualitats comunes o anàlogues, o perquè estan associades de fet o pensament.

c) La tercera propietat és la polarització del sentit, ja que tots tenen dos sentits clarament distingibles: d'una banda els significats normatius (valors socials, morals ...) i de a una altra dels significats sensorials i afectius (processos fisiològics). Durant l'execució dels ritus hi ha un traspàs de continguts: les normes es carreguen d'emotivitat i els afectes es normalitzen, ennoblint-se.


      Edward Sapir, per la seva banda, distingeix quatre atributs bàsics en els símbols de condensació:

a) Condensació de molts significats en una forma única.
b) Economia de referència.
c) Predomini de la qualitat emocional.
e) Vincles d'associació amb regions de l'inconscient.

      Victor Turner critica Sapir per oblidar la qualitat normativa o ideològica d'aquests símbols, però en canvi, Sapir descobreix entre ells i l'inconscient un vincle, el del món de l'afectivitat. Produeixen l'alliberament del món inconscient.

      Segons Jung un signe és una expressió anàloga a una cosa coneguda o abreujada respecte a ella (símbol referèncial de Sapir). En canvi, un símbol és la millor expressió possible d'un fet relativament desconegut però que, malgrat tot, és recognoscible o es postula com existent, per exemple, la divinitat.


      Mircea Eliade diu que els símbols, les imatges i les nostàlgies sorgeixen dels drames i de les revelacions de l'inconscient, i que a través d'aquestes revelacions dels éssers humans entren en comunicació viva amb la Natura i amb la totalitat còsmica (Mircea Eliade. Fragments d'un diari, 1979. Madrid. Espasa-Calp).
  
      Així doncs, conclou Josep M. Fericgla, que els símbols de condensació sorgeixen sempre dels estats alterats de la consciència, que són una alteració del funcionament dels neurotransmissors produït pel mètode que sigui. El contingut que proporcionin a aquestes visions als individus o a una col·lectivitat només depèn de la seva preparació prèvia, depenent de les seves categories culturals.

       Diu Fericgla que la majoria dels jocs o passatemps occidentals tenen com a objectiu assolir un estat alterat de la consciència. Els jocs infantils pretenen marejar als nens i aconseguir una pèrdua parcial de la consciència. El mateix a les discoteques, amb les seves llums, els seus ritmes i el consum de drogues. Al cinema es pretén trencar la vivència espai-temporal ordinària o normal, perquè l'espectador sigui transportat a altres èpoques i llocs.

      Tots aquests tipus d'alteració serien superficials, pretenent només l'evasió de les tensions provocades per les normes quotidianes. En canvi, l'evasió produïda per elements fitoembriagantes ens portaria a un alliberament total, a nivell "còsmic" dels esquemes mentals ordinaris rebuts de la societat, permetent-nos conèixer la realitat de l'inconscient, percebent el món del més enllà.

      L’Amanita muscaria proporciona símbols no racionals, o no lògics, que sorgeixen de l'inconscient. Les actituds passionals més arrelades en l'individu sorgeixen durant la infància i reflecteixen les peculiaritats emocionals i passionals del poble i ètnies senceres a les quals pertanyen. De la mateixa manera que aquests temors o alegries perduren en l'individu adult, ho fan també en les societats: les emocions sorgides en la prehistòria, d'alguna manera han perdurat amb el pas del temps (Memòria col·lectiva de Jung).

      Pobles que han viscut en veïnatge, però, han mantingut les seves peculiaritats emocionals i passionals referents als fongs, per exemple. Uns són micòfils i els altres micòfobs. Els territoris micòfils coincideixen amb els territoris on trobem boscos de bedolls (Betuna pendula) o de pins negres (Pinus uncinata), arbres que allotgen a l'Amanita muscaria. L'immens nord àrtic, on els bedolls formen bosc de centenars de quilòmetres, és el lloc on encara trobem viu el consum ritual de l'Amanita muscaria.



Mitos y símbolos de la Amanita muscaria


El tabú dels fongs 

El mite i els símbols 

Religió i fongs

Religión y hongos

Enteógenos y neochamanismo

Enteògens o la Gran Gresca 

Religió i fongs


     En l'antiguitat, certes substàncies vegetals, fongs principalment, en gairebé totes les cultures apareixen com a pont entre el món terrenal i el diví. Les imatges que produeixen al consumir-les es consideren com una visió de les regions del més enllà, del paradís o l'infern . No és difícil imaginar que els seus primers consumidors creguessin haver obert una escletxa, una petita porta cap a una realitat fantàstica poblada de déus i dimonis, com la clau-fong que a Alícia li permet penetrar en el país de les meravelles.



"Alícia al país de les meravelles" ("Alice in Wonderland", 2010), està protagonitzada per Johnny Depp. Dirigida per Tim Burton i guió de Linda Woolverton.


      Per als antics, els fongs al·lucinògens, o enteògens, era la prova evident que en la naturalesa hi ha alguna cosa de diví que transcendia el món terrenal i ens posa en relació amb regions de l'univers distants i fantàstiques. Quan l'heroi mític Teseu va fundar Atenes, va triar un lloc on va trobar nombrosos fongs d'una espècie molt singular i propícia per als ritus i cerimònies del seu poble. Aquesta trobada li va donar la certesa que havia arribat al lloc apropiat, a un indret assenyalat per la divinitat per fundar la ciutat.

     Els fongs atrauen l'home per curiositat i, sobretot per interès. Formes estranyes, fàl·liques, potència o fragilitat, delicadesa, perennitat o fugacitat, colorit ombrívol de la trompeta dels morts o vermell escarlata de la Peziza coccinea o blancor immaculada de la  llenega virginal; totes aquestes tonalitats i siluetes, i aquella rapidesa de floració que sorprèn , atreuen el profà. Però a la vegada desconfia, el seu propi reflex el duu a l’atropellament d'aquesta producció misteriosa, de la qual no acaba de comprendre exactament ni l'origen ni l'originalitat


Roger Heim a "Les champions" director del museu de París 1948. Citat a La Noia Daurada

      La divinitat de la natura i del cosmos, com l'aspecte més allunyat i per tant mes diví, era la base de l'espiritualitat de l'home antic, no tecnològic, el cicle etern de naixement, mort i renaixement del món vegetal, el cicle permanent d’un univers d'estrelles que ens serveix de sostre o de recer sense distinció de raça o nació, com el desenvolupament de la vida mateixa de l'home que per analogia havia de ser també eterna, ens porta a la consideració d'una relació o una fusió de l'home amb el cosmos del qual és part inseparable. La immortalitat de l'ànima humana és conseqüència indiscutible de l'analogia amb l'eternitat del cicle de la vida i de la mort i la rotació permanent del sol i altres forces còsmiques. En aquest esquema els humils fongs juguen un paper d'emissaris celestials, de porta d'entrada, de nexe de comunicació amb la divinitat, amb l'espai còsmic interior de l'ànima. Sense considerar el protagonisme dels diminuts i enigmàtics fongs al·lucinògens, residència de follets o dimonis, no es pot comprendre molts dels elements essencials de la mitologia i de la religió, tant d'occident com d'altres cultures.



     En totes les part del món es consumeixen substàncies al·lucinògenes per aconseguir experiències místiques, entre les quals destaca el ololiuhqui sud-americà; l'haixix pur dels hitites, àrabs i hindús; el fong xinès de la felicitat ... A aquestes plantes se les ha considerat dipositàries de una ànima que les fa el centre d'un culte i una font inesgotable de mites que giren al torna a les virtuts o els processos de creixement de la planta en si. Mentre l'Amanita muscaria és un déu per al vedisme a l'Índia, la sacralitat de la vinya no va divinitzar al seu fruit, encara que els seus llaços amb Dionisi resulten ferms com una roca. Deméter porta sempre a la mà una espiga on es conjuguen dos factors, la importància del pa i un petit fong paràsit dels cereals, el sègol banyut o Claviceps purpurea, que Albert Hofmann, Carl A. P. Ruch i Roberg G. Wasson proposen com a ingredient principal del kykeon, la beguda que el hierofant dels ritus eleusins subministrava als seus fidels per forçar la teofania de la deessa. El kykeon o ciceó (del grec κυκεών, mesclar) és una beguda ritual associada als Misteris d'Eleusis de l'Antiga Grècia relatius al culte de Demeter i Persèfone. La seva composició real no és coneguda exactament però es creu que entre els seus ingredients es troben el sègol, la mel, el vi, l'aigua, el formatge de cabra, el fong al·lucinògen Claviceps purpurea i la menta. El peiot serà el mescalito de l'indi yaqui Juan Matus, una mena de xaman, però és també una figura mitològica anomenada Petit Cérvol pels huicholes mexicans, com corrobora l'evidència d'un cervatell de ceràmica trobat a Monte Albán, Oaxaca, datat al voltant del 500 després de Crist, que mostra el peiot a la seva boca.

Mural de Teotihuacán (Mèxic ca. 500 d.c.), que en un principi es va creure que representava al déu masculí de la pluja Tláloc, però en realitat mostra a la gran Deessa Mare i els seus assistents sacerdotals. La planta mostra de manera molt estilitzada la Ryvea corymbosa, el sagrat ololiuhqui dels asteques (Peter T. Furst, Los alucinógenos y la cultura. F.C.E, 1980)



La ololiuhqui és utilitzada pels indis de Mèxic. És la planta que manipulen els oaxaca pels seus efectes psicodèlics i per comunicar-se amb els seus déus.


 Circe ofereix la beguda kykeon a Ulisses. Escena d'una ceràmica grega antiga.



 Peiot, productor de la mezcalina

(Peter T. Furst, Los alucinógenos y la cultura. F.C.E, 1980)
  
       També trobem l'Amanita muscaria relacionada amb tots els móns màgics. El preciós bolet vermell de belles tonalitats, amb pigues blanques sobre del seu capell, i dins el qual habiten, segons les tradicions de tot el món, uns éssers, també mítics, petits, hiperactius, treballadors i fastigosos. Els maies-quítxues de l'altiplà guatemalenc saben molt bé que l’oriol foll no és un bolet ordinària. El denominen cakulja-ikox (bolet llampec) i la relacionen amb el déu maia-quitxua del tro, Kajaw cakulja (Chaac), el qual segons la seva mitologia religiosa, dirigeix ​​els portadors de la pluja, que són follets (gnoms) denominats antigament txacs i que avui, després de la cristianització portada pels europeus al Nou Món, han canviat el nom pel d’angelets.




L'arbre del Bé i del Mal França, Plaincourault, capella romànica del s. XII.



Església Romànica de Sant Sadurní d'Osormort a la comarca d'Osona

      Estudiarem com alguns membres del regne vegetal van poder ser déus o, almenys, contenir un esperit. Ja hem vist uns quants d'aquests vegetals, però hi ha més. Els Shuar de l'Amazònia equatoriana prenen natema o maikiwá, és a dir, ayahuasca i brugmansies per obtenir el arútam, una forma de poder relacionada amb la natura. L'ayahuasca és una poció elaborada a partir de diverses espècies de Banisteriopsis, sobretot Banisteripsis caapi, i altres plantes com la Psychotria viridis o la Tetrapterys methystica, el maikiwá s'elabora amb varietats diferents de Brugmansia, però especialment amb la Brugmansia insignis. Ambdues són potents al·lucinògens d'ús xamànic que tenen una gran capacitat d'alterar l'estat de consciència, el que confereix a aquestes plantes la creença que estan animades, perquè les visions induïdes poden donar lloc a la il·lusió d'unes entitats que hi viuen dins d'elles convertides en personatges antropomorfs.




El principi actiu del beuratge conegut com ayahuasca és la dimetriltriptamina (DMT)




Toe, Tomapende (Brugmansia suaveolens)


  
Chacruna (Psychotria viridis)



  
Tetrapterys methystica o Banisteriopsis caapi - Ayahuasca


 Brugmansia insignis

      En gairebé totes les cultures antigues que coneixem hi ha una substància intoxicant o estimulant que s'associa al culte religiós: els perses tenien la seva "haoma", els indis el "soma", en els cultes grecs de Dionís el ví o l’heura, en els Misteris d'Eleusis el suc d'un bolet, possiblement l'Amanita muscaria, barrejada amb e ordi i poliol anomenada ciceón (kykeon), encara que altres afirmen que el principi actiu procedeix del sègol banyut, els indis americans amb el seu "peyote", els hebreus el "mana"; el vesc dels druides, etc. ... totes aquestes substàncies naturals contenen psicotròpics similars a l'àcid lisèrgic o LSD, per això és fàcil suposar efectes similars. Les imatges tan semblants del paradís o l'infern, de Déu o del Diable, depenent del "estat de gràcia o de pecat" del novici, en cultures tan distants geogràficament, poden així explicar-se de forma senzilla. La hipòtesi del "inconscient col·lectiu" de Jung per explicar aquest fenomen s'està posant actualment en dubte a la llum de les investigacions que s'han fet sobre els efectes de substàncies psicodèliques.

      Si suposem que els orígens de la religió tenen relació amb els descobriments de plantes sagrades, d'aliments de déus, això no s'ha d'interpretar en descrèdit o menysvaloració de la religió ja que això seria un judici totalment anacrònic. Els valors, l'ètica i la moral de fa 5000 anys no es poden mesurar amb paràmetres actuals.


Mitos y símbolos de la Amanita muscaria


El tabú dels fongs 

El mite i els símbols 

Religió i fongs

Religión y hongos

Enteógenos y neochamanismo

Enteògens o la Gran Gresca 

domingo, 29 de abril de 2012

Religión y hongos


     En la antigüedad, ciertas sustancias vegetales, hongos principalmente, en casi todas las culturas, aparecen como puente entre lo terrenal y lo divino, las imágenes que producen al consumirlos se consideran como una visión de las regiones del mas allá, del paraíso o del infierno. No es difícil imaginar que sus primeros consumidores creyeran haber abierto un resquicio, una pequeña puerta hacia una realidad fantástica poblada de dioses y demonios, como esa llave-hongo que a Alicia le permite penetrar en el país de las maravillas.



El hongo atrae al hombre por curiosidad y, sobretodo por interés. Formas extrañas, fálicas, potencia o fragilidad, delicadeza, perennidad o fugacidad, colorido sombrío de la trompeta de los muertos o rojo escarlata de la pezina coccinea o blancura inmaculada del higróforo virginal, todas estas tonalidades y siluetas, y aquella rapidez de floración que sorprende, atraen al profano. Pero desconfía, su propio reflejo le conducirá al atropello de esta producción misteriosa , de la cual no acaba de comprender exactamente ni el origen ni la originalidad

Roger Heim en "Les champions " director del museo de Paris 1948. Citado en La Muchacha Dorada



“Alicia en el país de las maravillas” (“Alice in Wonderland”, 2010), está protagonizada por Johnny Depp. Dirigida por Tim Burton y guión de Linda Woolverton.

      Para los antiguos, los hongos alucinógenos, o enteógenos, era la prueba evidente de que en la naturaleza hay algo de divino que trasciende lo terrenal y nos pone en relación con regiones del universo distantes y fantásticas. Cuando el héroe mítico Teseo fundo Atenas eligió un lugar donde encontró numerosos hongos de una especie muy singular y propicia para los ritos y ceremonias, ese encuentro le dio la certidumbre de que había llegado al lugar apropiado, a un lugar señalado por la divinidad para fundar la ciudad.


El hongo atrae al hombre por curiosidad y, sobretodo por interés. Formas extrañas, fálicas, potencia o fragilidad, delicadeza, perennidad o fugacidad, colorido sombrío de la trompeta de los muertos o rojo escarlata de la pezina coccinea o blancura inmaculada del higróforo virginal, todas estas tonalidades y siluetas, y aquella rapidez de floración que sorprende, atraen al profano. Pero desconfía, su propio reflejo le conducirá al atropello de esta producción misteriosa , de la cual no acaba de comprender exactamente ni el origen ni la originalidad


      La divinidad de la naturaleza y del cosmos, como el aspecto mas alejado y por tanto mas divino, estaba en la base de la espiritualidad del hombre antiguo no tecnológico, el ciclo eterno de nacimiento, muerte y renacimiento del mundo vegetal, el ciclo permanente de un universo de estrellas que nos sirve de techo o de cobijo sin distinción de raza o nación y el desarrollo de la vida misma del hombre que por analogía debía ser también eterna, lleva a la consideración de una relación o a una fusión del hombre con el cosmos del que es parte inseparable. La inmortalidad del alma humana es consecuencia indiscutible de la analogía con la eternidad del ciclo de la vida y de la muerte y la rotación permanente del sol y demás fuerzas cósmicas. En este esquema los humildes hongos juegan un papel de emisarios celestiales, de puerta de entrada, de nexo de comunicación con la divinidad, con el espacio cósmico interior del alma. Sin considerar el protagonismo de los diminutos y enigmáticos hongos alucinógenos (residencia de duendes o demonios) no se puede comprender muchos de los elementos esenciales de la mitología y de la irreligión, tanto de occidente como de otras culturas.


     En todas las parte del mundo se consumen sustancias alucinógenas para conseguir experiencias místicas, entre las que destaca el ololiuhqui sudamericano, el hachís puro de los hititas, árabes e hindúes, el hongo chino de la felicidad… A dichas plantas se las ha considerado depositarias de un alma que hace de ellas el centro de un culto y una fuente inagotable de mitos que giran en torna a las virtudes o los procesos de crecimiento de la planta en sí.  Mientras la Amanita muscaria es un dios para el vedismo en la India, la sacralidad de la vid no divinizó a su fruto, aunque sus lazos con Dioniso resultan firmes como una roca.  Deméter lleva siempre en la mano una espiga donde se conjugan dos factores, la importancia del pan y un pequeño hongo parásito de los cereales, el cornezuelo o Claviceps purpurea, que Albert Hofmann, Carl A. P. Ruch y Roberg G. Wasson proponen como ingrediente principal del kykeón, la bebida que el hierofante de los ritos eleusinos suministraba a sus fieles para forzar la teofanía de la diosa. El kykeon o ciceó (del grec κυκεών, mesclar) es una bebida ritual asociada a los Misterios de Eleusis de la Antigua Grecia relativa al culto de Demeter y Perséfone. Su composición real no es conocida exactamente pero se cree que entre sus ingredientes se encuentran el centeno, la miel, el vino, el agua, el queso de cabra, los hongos alucinógenos Claviceps purpurea y la menta. El peyote será el mescalito del indio yaqui Juan Matús, una especie de chamán; pero es también una figura mitológica llamada Pequeño Ciervo por los huicholes mejicanos, como corrobora la evidencia de un cervatillo de cerámica encontrado en Monte Albán, Oaxaca, datado en torno al 500 después de Cristo, que muestra el peyote en su boca.


La ololiuhqui es utilizada por los indios de México. Es la planta que manipulan los oaxaca por sus efectos psicodélicos y para comunicarse con sus dioses.


Circe ofrece la bebida kykeon a  Ulisses. Escena de una cerámica griega antigua.


Peyote, productor de la mezcalina

       También encontramos la Amanita muscaria relacionada con todos los mundos mágicos. La preciosa seta roja de bellas tonalidades, con pecas blancas encima de su capucho, y dentro el cual habitan, según las tradiciones de todo el mundo, unos seres, también míticos, pequeños, hiperactivos, trabajadores y fastidiosos. Los mayas-quechúas (maia-quítxues) de la meseta guatemalteca saben muy bien que el “oriol foll” no es una seta ordinaria. Lo denominan cakulja-ikox (seta relámpago) y la relacionan con el dios maia-quitxua del trueno, Kajaw cakulja (Chaac), el cual según su mitología religiosa, dirige los portadores de la lluvia, que son enanos (gnomos) denominados antiguamente txacs y que hoy, tras la cristianización traída por los europeos al Nuevo Mundo, han cambiado el nombre por el de angelitos.


El árbol del Bien y del Mal. Francia, Plaincourault, capilla románica del s. XII.


Iglesia Románica de Sant Sadurní d’Osormort en la comarca de Osona

      Estudiaremos como algunos miembros del reino vegetal pudieron ser dioses o, al menos, contener un espíritu. Ya hemos visto unos cuantos de estos vegetales, pero existen más. Los Shuar de la Amazonia ecuatoriana toman natema o maikiwá, es decir, ayahuasca y brugmansias para obtener el arútam, una forma de poder relacionada con la naturaleza. La ayahuasca es una pócima elaborada a partir de varias especies de Banisteriopsis, sobre todo Banisteripsis caapi, y otras plantas como la Psychotria viridis o la Tetrapterys methystica; el maikiwá se elabora con variedades destintas de Brugmansia, pero especialmente con la Brugmansia insignis.  Ambas son potentes alucinógenos de uso chamánico que tienen una gran capacidad de alterar el estado de conciencia, lo que confiere a estas plantas la creencia de que están animadas, porque las visiones inducidas pueden dar lugar a la ilusión de unas entidades que viven en ellas o a la de ellas mismas convertidas en personajes antropomorfos.



El principio activo del brebaje conocido como  ayahuasca es la dimetriltriptamina (DMT)



Toe, Tomapende (Brugmansia Suaveolens)



Chacruna ( Psychotria viridis)




Tetrapterys methystica o Banisteriopsis caapi – Ayahuasca 



Brugmansia insignis

      En casi todas las culturas antiguas que conocemos existe una sustancia intoxicante o estimulante que se asocia al culto religioso: los persas tenían su "haoma"; los indios el "soma"; en los cultos griegos de Dionisos, en los Misterios de Eleusis el jugo de una seta, posiblemente la Amanita muscaria, mezclada con e cebada y poleo llamada ciceón (kykeon), aunque otros afirman que el principio activo procede del cornezuelo del centeno; los indios americanos con su "peyote"; los hebreos el "mana"; el muerdago de los druidas, etc… todas estas sustancias naturales contienen psicotrópicos similares al ácido lisérgico o LSD, por ello es fácil suponer efectos similares. Las imágenes tan parecidas del paraíso, del infierno, de Dios o del Diablo, dependiendo del "estado de gracia o de pecado" del novicio, en culturas tan distantes geográficamente pueden así explicarse de forma sencilla. La hipótesis del "inconsciente colectivo" de Jung para explicar este fenómeno se esta poniendo actualmente en duda a la luz de las investigaciones que se han realizado sobre los efectos de sustancias psicodélicas.

      Si suponemos que los orígenes de la religión guardan relación con los descubrimientos de plantas sagradas, de alimentos de dioses, esto no debe interpretarse en descrédito o minusvaloración de la religión pues esto seria un juicio totalmente anacrónico. Los valores, la ética y la moral de hace 5000 años no pueden medirse con parámetros actuales.


Mitos y símbolos de la Amanita muscaria

El tabú dels fongs 

El mite i els símbols 

Religió i fongs

Religión y hongos

Enteógenos y neochamanismo

Enteògens o la Gran Gresca 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...