El Penyal d’Ifach

      En la meva sèrie de viatges pel meu País Petit no deu faltar el Penyal d’Ifach, una escarpada massa calcària de 332 metres d’alçària, situada dintre de la mar i unida a terra per un istme detrític. Forma part del meu paisatge vital i dir coses sobra aquest lloc hem resulta difícil, perquè la meva intenció no es avorrir al lector , si no estimular-lo a visitar el meu país del que hem sent orgullós, a pesar dels seus polítics. 


Penyal d’Ifach. Foto de alpinaut.com

      Si ósses vindre alguna vegada, volgut lector, et sentiràs com el tripulant d'un vaixell que, després de navegar pels amples oceans, arriba a una illa que l’allotja confortablement, com si estigués en la seva pròpia casa. Eixa és la primera impressió que em va fer a mi. De sobte, vaig començar a traslladar-me en somnis cap a les illes de pirates de les meves lectures juvenils i, sobre tot, hem va recordar la Odissea i al seu heroi que va partir de Troia i va visitar el país dels Cicons, furtant-los les dones. Desprès, a l’altura de la petita colònia catalano-aragonesa del penyal, vaig albirar les muntanyes de Puig Llorença i la badia de la Fossa, que hem recordaven el país dels Lotòfags, l’illa dels Ciclops on Ulisses va atraure la còlera de Posidó quan va deixar cec al seu fill Polifem. Una mar blava i verda rodejava la meva illa imaginaria, el meu penyal plantat enmig del pèlag, niu de gavinots i refugi de corsaris. A prop d’ell veia l’illa d’Êol, el país dels Lestrígons i l’illa de Circe.


Vista panoràmica de la badia de la Fossa des de les restes de la muralla Est de la pobla. Foto Los Blogs del MARQ



Afluència de turistes a les excavacions de la pobla de Ifach. Foto Los Blogs del MARQ


      Al peu de la roïna de l’antic campanar de l'església de la Mare de Déu dels Àngels, del segle XIV, a la pobla antiga d’Ifach, vaig realitzar una evocació dels morts, com si estigués al país dels Cimeris, i vaig conversar amb les ànimes del colons catalans que vingueren a poblar aquestes terres de Sharq Al-Andalus. I vaig saber dels seus anhels i les seves desesperances, de les nits d’hivern vetllant al racó del foc, mentre una mar enfurida rugia i bramava com a Escil·la i Caribdis, amenaçant-los de devorar-los, negant-los el refugi que tant anhelaven, perquè ells no podien xafar les terres pròximes, poblades per musulmans que els eren hostils, i encara no coneixien a l’endeví cec anomenat Tiresies que podria indicar-los el perillós camí per retornar a la seva Ítaca, allà dintre dels confortables valls del Pirineus.



     El vent i l’olor a iode hem van tornar a la petita talaia, refugi dels repobladors catalans. Sembla que la lluita de Jaume I i al-Azraq per les muntanyes de la Marina ressoni amb dèbils ecos que es perden per les valls muntanyenques. No obstant això, el seu fill Pere III encara manté una aferrissada lluita contra els musulmans descendents del cabdill d'ulls blaus. Pere III és el baró de Pego, des d'on surten moltes de les incursions de càstig contra els andalusins refugiats en les seves muntanyes, en la Gallinera i Alcalá. Cap al 1282 Pere III el Gran, els més brau i intel·ligent rei que mai hem tingut, divisa el Penyal d’Ifach i s’enamora de la badia de la Fossa tancada per la punta de Moraira. Immediatament ordenà a Arnau de Mataró a dividir el penyal en solars per construir vivendes, però siga per les inclemències del temps o per la falta de pobladors, no va ser fins a  1298 quan l’almirall de la Corona d’Aragó, Roger de Llúria, començà a construir la nova pobla, portant repobladors de paratges llunyans. Fou la seva filla Margarita la que ordenà en 1344 la construcció de l’església de la Mare de Déu dels Àngels d’Ifach.


Recreació de la construcció de les muralles de la pobla de IFACH. Gravat Los Blogs del MARQ


      Els repobladors havien aplegat a València feia uns dies, cansats del viatge, amb els queviures i un pocs records de les terres catalanes. Van entrar a la capital de Sharq al-Andalus per l’antiga porta àrab de Bab al-Qantara, la porta del pont, que creuava el riu Túria, conegut pels moros com Wadi al-Abiad, riu Guadalaviar, i seguiren rectes per un carrer fins aplegar al soc. Aquella era una ciutat de mercaders, on es rebien mercaderies de tot el mon. Els mes nombroses eren els genovesos i els francesos, però també en hi havia de venecians i flamencs. Cada vegada augmentava el nombre d’agosarats mercaders que s’atrevien a comerciar al sud del Xúquer, amb les terres de Múrcia i amb les riques regions d’al-Andalus, sobre tot amb l’esplendorosa Granada nassarí. Tota la ciutat semblava en obres, per tot arreu estaven construint-los els seus palaus als rics mercaders i als afortunats cavallers que el rei Jaume havia enriquit amb el repartiment. També hi havia mudèjars rics, com la família dels Bellvís, que comerciava amb les terres d’Almeria. Pere Masdéu observava aquell luxe i ostentació, sense envejar-ho. Ell es conformava amb les sis jovades que li pertocaven i la casa. Ansiejava caminar i aplegar al penyal aquell maleït quan mes prompte millor. Mirava la careta del seu fillet, cansat de tant de caminar i somniava en la terra, en la feina que faria i, si el temps ho permetia, aviat disposaria de prou blat per a menjar la família i, damunt, tindria excedents per a vendre. No sabia que els almiralls del rei, els Llúria i els Carròs, havien rebut termes i pobles sencers, amb els seus habitants, els forns i les tasques. Ells no acatxarien els lloms per menjar, no treballarien les seves terres. Això ja ho farien els pobres camperols, o els miserables jornalers, i el senyor s’ocuparia de cobrar les rendes. Ruggerio di Lauria i d'Amichi, conegut també per Roger de Llúria era un almogàver d'origen calabrès. Es pot dir que va vindre i va besar el cel, per obra dels favors d’un rei, que li donà terres i honors, nombrant-lo almirall de l'Armada Reial. L’altre almirall, alemany d’origen, un altre roder vividor, era Pere Ximén Carròs, almirall de l’Armada catalana i mallorquina en temps de Jaume I. Tant orgullosos que es senten els seus descendents de la seva nissaga i tant menyspreables que son! Al seu favor podríem dir que havien lluitat contra els sarraïns en defensa de la fe cristiana, però, de debò, això no son mèrits, son crims contra la humanitat. També els colons farien els seus pinets gloriosos contra els sarraïns i també es cansarien de lluitar contra els “moros” i contra els seus senyors. Per aixó no podrien dir quins eren pitjors: a les seves esquenes també hi havia crims i lladronicis.
 
      Hem noti cansat de pensar amb aquella gent. No m’haguera agradat viure allí en aquells temps ni pintat de mascara! Desprès de lluitar contra els sarraïns, quan ja es pensaven fora de perill, van sofrir les venjances del rei castellà Pedro I, el qual havia estat derrotat per la flota catalano-aragonesa a Barcelona i el seu rei Pere I. Quan la flota castellana tornava cap a Sevilla, refugiant-se entre les nombroses rades i cales entre el Penyal i Dénia, va decidir atacar de nou als catalans, ancorats a Dénia, però com la flota catalana no es decidia a batallar, per a atraure'ls fins a Calp, els castellans decideixen atacar la vila d'Ifach, disparant sobre Ifach una enorme pluja de projectils que van destruir part de la muralla, així com deterioren greument la resta dels edificis públics, vivendes i inclòs l'església.

      Sembla que els pobres habitants que allí vivien van tocar el dos i van fugir cap a llocs mes segurs i amb millors recursos agrícoles. Com l’església es trobava en bon ús,  allà pels segles XV i XVI els senyors intentaren repoblar la pobla. El 1623 el comte de Dénia intentà  reformar l’església convertint-la en un fort defensiu contra els atacs incessables dels pirates barbarescos dels Nord d’Àfrica, però no ho va aconseguir. La població havia fugit i s’havia establert a altres llocs.


      A pesar de la destrucció de la vila per la flota castellà-genovesa durant el conflicte castellà-aragonés de mitjan del segle XIV, l'església es degué mantindre en bon ús durant tot el segle XIV i part del segle XV. Amb l'intent frustrat de tornar a poblar la vila d'Ifac en el segle XV, pareix que es trobava en bon ús, i els gravats d'època moderna la mostren com l'edifici més predominant de la destruïda vila. És més, l'any 1623, i preveient possibles atacs dels pirates barbarescos del Nord d'Àfrica, el Comte de Dénia, va intentar recuperar l'edifici amb fins militars que no religiosos, donada el seu excel·lent estat de conservació i la seua situació estratègica. A pesar dels intents del noble, els seus esforços no van tindre èxit, i l'església no es va reconstruir

      Així van acabar els festejos de l'home amb la penya de la mar, aquell penyal salvatge, abrupte i àrid que negava el recer als humans, a pesar que aquell indret ja havia sigut poblat a l'Edat del Bronze, al vessant nord, mentre que a la seva vessant occidental es va establir un poblat iber entre els segles IV-III abans de Crist. Els ibers van mantindre un intens comerç amb les poblacions del Mediterrani. Les proves? Una destral i un pitxer de l’estil “Oliva-Llíria” amb una escena en què participa un guerrer a cavall enfrontat a un animal indefinit, potser un gran llop, amb gola obertes i actitud amenaçadora. Els romans no volgueren saber res del Penyal i s’instal·laren a l’istme que separa el mar de les salines. Allí estan les restes arqueològiques dels Banys de la Reina, un important vicus associat a diversos conjunts d'edificis tipus vila, amb un gran caràcter monumental, en el que està constatat el poblament entre finals del segle I o començaments del segle II d.C. i el segle VII amb una gran fase d'esplendor en el segle IV d.C. Els especialistes apunten que, segurament, degué existir una factoria romana dedicada a L'elaboració del garum romà (conserves de peix).



     Espigolant  pels escrits dels erudits calperos he trobat un gravat del francès Laborde (1806) on apareix dibuixada la pobla d’Ifach i la porta medieval d’accés perfectament indicada entre dos torres, en el que sembla el camí actual d'accés al parc, obert per la família Paris en els anys 20 i de forma completa l'any 1958. Els hereus de Vicente Paris van vendre el Penyal a José Més Capó en 1951, qui va construir, en l'esplanada coneguda avui en dia com a Miradors de llevant, l'Ifach Palace Hotel, un hotel de 4 plantes sense llicència d'obra, el qual va ser enderrocat per l’exèrcit en 1987.


Gravat de Calp de Laborde (1806). A l’esquerra, les restes de la pobla de Ifach. Los Blogs del MARQ


     Com siga que les meves cames ja no pugen tant fort com a mi m’agradaria, hem prenc l’assumpte amb tranquil·litat, observant els meus voltants amb curiositat infantil. Un vent humit i salí aplega de la mar, envaint la terra ferma, mentre les onades esclaten contra el petit penya-segat de la pobla, esquitxant els líquens marins incrustats en les roques, uns herois que resisteixen la força i la salinitat de l’onatge des de temps primordials. Ja dalt de la pobla, a prop dels edificis de recepció, he trobat alguna musaranya i ratolins, pel mig de les pinyes. Diuen els opuscles del parc que per allí també s’han vist algun que altre eriçó comú.

      Aixequi la vista i els rajos del sol freguen el cim del penyal, que ara em sembla un gegant Polifem sobre el qual volen les gavines. Buf, que boniques son les plantes! Organitzem-nos -em dic a mi mateix- tens tot el dia per a arribar dalt. Jo he vingut ací per a veure-ho tot, fonamentalment la fauna i la flora que em rodegen! Clic, clic... una fotografia del fonoll marí, prop de la mar, amb un terreny d’escàs sòl.. clic! un preciós trèvol marí (Lotus cytisoides). Això entreté l’escalada. Entre els matolls humits cerco i recerco una joia malacològica, un endemisme del penyal  i per fí veig la closca allargada i espiral de la chondrina marina. M’allargo damunt terra i munto el macro en el meu aparell de fotografiar, aspiro profundament i em relaxo, inclòs m'entra son de pensar la pujada que m'espera. Clic! Pujant cap a munt apareix el matollar de savines negres i, en les escletxes i estants de les parets apareixen els endemismes com la silene d’Ifach, el teucri fruticós (Teucrium hifacense), la centàurea de penya (Centàurea rouyi), l'escabiosa de roca (Pseudoscabiosa saxatilis), la ferradura valenciana (Hippocrepis Valentina) i l'asperula (Asperula paui). Baix les pedres viuen els escorpins i, sobre les estepes teixen la seva teranyina les aranyes llop.


Silene d’Ifach





    Quan aplego a la boca del túnel li doni les gràcies a Vicent Paris Morlá, un home que allà pel 1918 foradà la penya i construí el túnel que permet salvar la paret de la cara nord i accedir al cim. De bon segur que la fauna i la majoria dels ecologistes no li ho agrairan de la mateixa manera! El paisatge que s'obri davant dels nostres ulls és de fantasia. Ara tenim la sensació de caminar per una illa de vegetació abundant, amb pins que proporcionen una ombra fresca, a resguard dels quals formen les gavines els seus toscos nius. Cap a la mar s’esgolen murs i penya-segats rics en matèria orgànica on creixen les alfàbegues de riu (Parietària judaica), l'ungla de gat (Sedum dasyphyllum), el melic de Venus (Umbilicus rupestris) o l'encisam silvestre (Lactuca tenerrima).  Sobrevolant aquestes plantes trobem papallones com la macaon i la palometa de l’espígol i, devornat-les, l’escarabat del romer.



     Per tots llocs veig excursionistes  i gent que només mira el cim com una meta desitjada, cecs que no veuen res al seu voltant. Potser són escrúpols meus i la gent siga millor del que jo penso. Però, a la meva edat cap persona en pot treure del cap la idea que la majoria l'única cosa que pretenen és pujar al vèrtex superior per a admirar els immensos edificis que fan malament  la costa.  Mig asfixiat, a trompellons, ficant els dits per les escletxes rocoses, escalo talús d’arrere talús, espaiant-me pels escalons de la cara nord i refugiant-me en les ombrívoles a recer dels raigs de sol, on habiten les meves amigues les plantes briofites, les falgueres nanes, com el polipodi, la falzia gladulosa o la dauradella.




     Algunes noies, acalorades per la pendent, es despullen de les seves vestimentes, cercant un mètode ràpid de refredament. Amb ímpetu juvenil m'avancen en el seu afany d'arribar al cimadal. Jo les deixo passar i observo les seves galtes ruboritzades, els seus malucs i els seus pits massissos, protuberàncies musculoses que es balancegen per culpa del camí escarpat, pels pronunciats pendents que les fa oblidar-se de les normes mesquines de comportament. Les dones desprenen un aroma animal, el mateix que desprenien les femelles que seguien els seus hòmens i a la seva família durant els desplaçaments diaris en busca de caça, plantes o fruits per a menjar. Naturalment, jo això no ho veig!





Malva marítima (Lavatera marítima)

     La meva vista se’n va darrera la formació arbustiva de petita magnitud, la màquia, formada per matolls escleròtics com el llentiscle (Pistacia lentiscus), el baiàs (Osyris lanceolata), el margalló (Chamaerops humilis), l'aladern (Rhamnus alaternus) i la savina negra (Juniperus phoenicea). Per les pedres dels matolls prenen el sol les sargantanes i escalen els andragons igual que feien els segles passats, perseguits pels nois que habitaven el penyal. Allí viu el fardatxo, com el que vaig veure passat el túnel, un temible llangardatx que déu el lliure del seu mos, doncs si t’atrapa la cama i barda la mandíbula, tan sols botant-li foc a l’animaló t’amollarà la pota... Això, al menys, hem contaven les velles del meu poble!

       Darrere d'una lavanda observo la ridícula postura d'un homònim meu, un fotògraf de gatzoneta. Que estarà fotografiant? M’acosto cautelosament i veig com el seu objectiu enfoca una diminuta colobra d'escala. Que sort ha tingut el tarambana aquest! A estes altures, prop ja del fabulós mirador dels carrabiners, només he fotografiat gavines. M’eixugui la suor que perla el meu front amb el dors de la mà. Miri cap a l'horitzó infinit de la mar que es fon amb el cel per efecte de la boirina marina. Avanci entre ortigues gegants, fabulosament regades per la humitat que porten cap a la terra els vents marins. Per una banda i altra petits blets de paret, cols canines, bleda borda o xufletes, malves de flors petites... totes hem fan recordar que aquí hi ha una vegetació nitròfila que es nodreix dels excrements de les aus marines. També existeix una vegetació colonitzadora de camins, formada per petites plantes prostrades com la banya de cérvol (Plantago coronopus), l'arenaria roja (Spergularia roja) o l'espigueta (Poa annua), entre d’altres.



     He aplegat al confí del penyal, a la punta del Carallot, i a mi hem sembla que he trobat el “finisterre” dels romans, inclòs ací hem sembla veure un Ara Solis per adorar un dels meus deus preferits. Els pins blancs estan ocupats per ocells, on reconeix alguna tórtora, corba i esmerles. Tampoc falten els pit-roigs, les buscarles i mosquiters, el reietó, el tot-estiu (Parus major) o el verderol. Pel roquer nidifiquen el carboner tió (Phoenicurus ochrurus), especialment abundant a l'hivern, el baldufell comú (Saxicola Torquata), l'esterrossador negre (Oenanthe leucura), la merla blava (Monticola solitarius), les busqueretes rabilarga (Sylvia undata), tomillera (Sylvia conspicillata), garriguenca (Sylvia cantillans) i cabecinegra (Sylvia Melanocephala), el popular teuladí (Passer domesticus) i la cadernera (Carduelis carduelis).



     M’assenti damunt una pedra per gaudir de la immensitat marina, pegue un glop de fresca aigua i sento una cosa freda que transita per damunt la mà en què em recolze. Instintivament  abaixo la vista i veig una enorme serp passejant per la meva mà. La retiri ràpidament i, el gest, molesta a la serp que obri la seva boca amenaçadorament, esbufegant i unflant el seu cos. Instintivament li observo els ulls i em dono compte que te les pupil·les rodones, com les d'un ocell, la qual cosa em tranquil·litza enormement, perquè es tracta d'una colobra, molt grossa, això sí, una colobra bastarda.



Malpolon monspessulanum. Fotografia de Marcos Veiga (Pontevedra)







     Quan ja creia que havia arribat al cim, resulta que m'havia equivocat de camí, perquè mirant les plantes del sòl no vaig llegir els cartells indicadors. Així que, molt a pesar meu, vaig haver de tornar arrere i enfilar l'esvarosa senda que condueix al cimadal. Cada vegada hem resulta mes penós acatar-me i fotografiar les petites espiquetes (Hordeum murinum), els peus de llebre, el salat o la malva marítima (Lavatera marítima). La gent baixa del pic a culades, agafant-se de les cordes, i encara així, molts són els que s’esvaren i cauen a terra. La vegetació es fa cada vegada més esclarissada. Trobem algun niu de corb marí, sobrevolant el cel vola el soliguer i el falcó, les falsies xiulen per damunt dels nostres caps i, per tot arreu, l’escridassa de l’agressiva gavina de potes grogues (Larus michaellis).
    
      Cal ressaltar l'extinció com a nidificant de l'àguila pescadora (Pandion haliaetus) de la que, fins fa alguns anys, encara quedaven uns enormes nius.




     Mes tard que prompte, al final, també he aconseguit encimbellar-me al pic del penyal. Allò sembla una festa amb els alpinistes i els excursionistes tombats al sòl prenent el sol . Uns gats gorrers demanen amb desvergonyiment menjar als visitants. Observo, al nord, la punta de Moraira i el Puig Llorença; a l'oest la serra de Bèrnia i la d'Ortà, cap al sud el Puig Campana i la Serra Gelada. La boirina marina impedeix veure l'illa d'Eivissa. Em desagrada la vista de tants edificis i xalets per a residents estrangers. Una pena! Li doni l'esquena al poble i miri a la llunyania, allà lluny del mar, per on segurament encara navega Ulisses amb els seus companys. 












Comentarios

Entradas populares