sábado, 10 de marzo de 2012

La fabricació del complot


9. La fabricació del complot (En castellano)
  
   La labor dels inquisidors –en qualsevol temps de la història- consisteix a esbrinar si en la pròpia societat es donen delictes contra la religió establerta, sacrilegis, encisos i altres actes semblants que han de ser castigats. Vegem un exemple típic de «acció judicial» d'aquesta classe en l’anomenat «afer» de les Bacanals, a Roma, precedit i seguit per altres dos grans processos en què les dones van fer el gasto. En efecte, l'any 33 a. C. s'havien produït moltes morts a Roma. Totes amb els mateixos símptomes i entre gent important: molt d’ells magistrats. En canvi, les dones apareixien lliures d'aquella espècie rara de plaga o pesta. Heus ací que una dona, humil criada o serva, veurà l'edil curul i li promet revelar la causa del mal a condició que se li perdone. El  Senat accepta la condició i la dona, davant d'una comissió, manifesta que tot el mal és degut a unes comares que preparaven coccions verinoses i drogues que tenien amagades. Descobertes les malèfiques, se'ls va obligar a beure aquelles pocions i van morir. La culpabilitat de les denunciades va quedar clara i de grup en grup es va arribar a condemnar fins a setanta. Açò ho compta Titus Livi amb excessiva sobrietat de detalls.





Metge alemany amb vestimenta per a previndre el contagi de la pesta (segle XVII). El pic és una màscara de gas primitiva, farcida amb substàncies que es pensava allunyaven la pesta


El jove Bacus, de William-Adolphe Bouguereau (1825-1905)

      El cas és que en el 180 aC. va haver-hi un altre assumpte semblant. També va començar a causa de les denúncies d'una dona de mala reputació, la cortesana Hispala Fecenia va revelar el secret d'estes pràctiques a un jove que amava, Publi Aebutio, per a protegir-lo de la seua pròpia mare que volia iniciar-lo en els misteris de Bacus. Seguint el consell de Hispala, Publi es va negar a ser iniciat en els misteris, però, va ser obligat per sa mare i pel marit i va buscar refugi amb una de les seues ties, que li va aconsellar que comptara esta història al cònsol Postumi. Les confidències estan plenes de detalls sobre horrors que s'atribuïen a dones i hòmens de les millors famílies de Roma, en orgies que celebraven en honor a Bacus. El cònsol va decidir dur a terme una investigació secreta. El Senat va témer que davall la secta s'ocultara una conspiració contra la República. Va encarregar als cònsols informes contra les bacanals i els sacrificis nocturns, prometent recompenses als informadors i prohibint les reunions d'iniciats. L'enquesta va servir per a acusar fins a set mils sequaços de la secta religiosa d'origen estranger, una secta relacionada amb el culte a les ànimes i al seu deu –Bacus o Dionisi-  que presidia la comunicació entre els vius i els morts.


 Bacanal de Peter Paul Rubens




10. Els efectes del complot

    El lector pot establir pel seu compte la connexió que poden tindre estos fets amb el que en castellà s'anomena «faula», que és una classe molt especial de notícia falsa, amb efectes greus. Per exemple, durant el còlera de 1834 es va dir que s'havien enverinat les aigües i que gent malvada produïa la mort d'innocents. Els responsables sempre són gents odiades: els leprosos, en un moment, els jesuïtes, en un altre; els maçons, els jueus, en fi, totes les minories.

      Al llarg de la història d'Europa esta trista faula dels enverinaments ha produït terrors semblants. En aquest mateix estudi tindrem oportunitat de seguir pas a pas la fabricació d'un complot per a exterminar els leprosos en el sud de França, després als jueus, als heretges i, finalment, a les bruixes. Però el més greu és que la gent d'autoritat li doni crèdit a la faula i es plantegen situacions com la que es va donar a Milà l'estiu de 1630, quan la pesta va atacar la ciutat. Manzoni en «I Promessi Sposi» (Els nóvios), va donar una descripció dramàtica de la situació que, en general, pareix que està d'acord amb el que els erudits italians han esbrinat sobre l'assumpte, com l'estudi de Faust Nicolini ('La pesta del 1629-1632', Fondazione Treccani degli Alfieri, Storia di Milano, X. Milà, 1957) comparant el text novel·lesc de l'escriptor amb certs documents històrics.

La pesta de Milà de 1630: un altre exemple de complot contra els dèbils

     A Federico Borromeo (1564-1631) se li recorda fonamentalment per dos raons: per la creació de la Biblioteca Ambrosiana, i per l'heroica lluita contra la pesta. L'epidèmia que li va tocar enfrontar es va iniciar en 1628, quan ja comptava amb 64 anys. Va ser afavorida per l'estupidesa humana, expressada a través de la malaptesa i corrupció de les autoritats i de la ceguesa mèdica. En primer lloc, hi havia guerra; en segon, i com a conseqüència, fam canina i migració a les ciutats. Es tractava d'una guerra per la possessió -desprès de la mort del Duc Vicente Gonzaga II- de  Màntua i Monteferrato, els dos estats que posseïa a Itàlia.

     Espanya, França (amb el cardenal Richelieu), la República de Venècia i el papa Urbà VIII recolzaven a Felipe Gonzaga, i els alemanys i austríacs a Carlos Manuel I, Duc de Savoia. Les tropes alemanyes van envair Itàlia i el Tribunal de Sanitat de Milà va saber que les tropes alemanyes portaven la pesta, perquè al seu pas per les distintes ciutats deixaven una curiosa malaltia que delmava les poblacions. El protometge Luigi Settala, professor de medicina de la Universitat de Pavia, que de jove havia lluitat contra l'epidèmia anterior, va advertir oportunament al Tribunal perquè prenguera mesures, però aquest va preferir enviar un parell de metges a investigar en el terreny.

     Estos metges no van voler veure la realitat i van tornar dient que les morts es devien, en alguns llocs, a les emanacions pútrides dels pantans, i en altres, als excessos dels alemanys. Però, com les notícies eren cada vegada més alarmants i els germànics estaven més prop, es va enviar a un altre metge cèlebre, Tadino, qui va confirmar els més negres temors i en el testimoni del qual ens recolzarem sovint en aquest estudi.

      Alertat Ambrosio Espinola, qui governava interinament en nom d'Espanya, va respondre que eren més urgents els negocis de la guerra: Sed belli, gaviore esse cures. I en compte de tancar la ciutat, la va obrir per a celebrar el natalici del príncep Carles, primogènit del rei espanyol Felip IV, la qual cosa va donar ocasió perquè acudiren des dels pobles veïns multituds àvides de pa i diversions.

      El 1628 havia sigut un any de gran fam canina, tant per les males collites com per la devastació causada en el camp per les tropes de l'un i l'altre pretendents. Les autoritats van fixar el preu del pa en un terç del cost i el baix preu va fomentar la demanda a extrems impossibles de satisfer, els forners no van donar l'abast, els forns van ser assalts i destruïts, majors van ser la fam i la penúria. Les autoritats van reunir, per a socórrer-los millor, als més famolencs i depauperats en l'antic llatzeret, on es van amuntegar per milers els malalts. El brou estava preparat: faltava l’inoculi. El 22 d'octubre va començar amb l'entrada a Milà de Pedro Antonio Lovato, soldat italià al servei d'Espanya, que estava de guarnició en Lecco i va voler assistir a les festes. Encara que el Cardenal Federico Borromeo ja s'havia avançat, enviant una circular als rectors per a cremar les robes dels malalts del llatzeret, el Tribunal no havia estat tan àgil en el sentit de prohibir la compra avantatjosa de vestimenta als alemanys, de manera que el soldat va entrar amb un gran embolic de roba comprada o robada als invasors i ho va deixar a casa del seu oncle Giancarlo, qui va parar a l'hospital amb un bubó axil·lar. El Tribunal va ordenar cremar el seu llit i vestits, però era massa tard: van morir els dos practicants i el sacerdot que van assistir al malalt i la pesta es va estendre.

     Es va produir en la ciutat un curiós fenomen de negació de l'evidència, al què van cooperar inclòs alguns metges, els quals, no volent reconèixer que s'havien equivocat, per a evitar la vergonya ocasionada per la seva ignorància, parlaven de febres pestilents. El professor Settala, campió de la teoria de la pesta contagiosa, va ser apedregat per una torba que l'acusava d'atemorir amb una plaga inexistent a fi d'augmentar la seva consulta i així enriquir-se amb el terror de la població; no més quan el mateix protometge, la seva dona, dos fills i set criats van caure malalts, va començar la plebs a dubtar... però el convenciment total mai va arribar, gràcies als imaginaris untadors.

      Quan els porfidiosos no troben suport en els fets reals, recorren als imaginaris. Entre les idees populars de l'època estaven les dels maleficis, estimant-se possible que la pesta s'introduïra per encisos o per enverinaments, tant que ja l'any anterior el rei Felip IV havia enviat un ofici al governador interí de Milà, advertint-li que havien entrat a Itàlia uns francesos, escapats de Madrid, que escampaven ungüents verinosos i pestífers. La situació era explosiva i faltava només una espurna. El 17 de maig, quasi set mesos després de l’inoculi de la Yersinia pestis pel soldadet amb el seu fardell de roba alemanya, va ocórrer un fet banal i innocent, que va desencadenar una tragèdia.

      Algun amant de la neteja va passar un drap per la barana de fusta de la catedral, que separava els bancs de les dones i dels hòmens. Els que ho van veure, van córrer al Tribunal, denunciant que no sols la barana havia sigut untada, sinó també les banques; el Tribunal, en un excés de zel, va traure al carrer baranes i gran nombre de banques, que més tard serien cremades sense molta reflexió, donant crèdit al populatxo. L'endemà nombroses cases exhibien en les seves portes i finestres tacasses groc-blanquinoses, fetes segons pareix amb una esponja. Una broma estúpida dels jovials xics de l'època o el treball dels membres d'un complot? L'espant es va estendre en la ciutat i tot individu que per la seva vestimenta o la seva llengua paregués estranger, era detingut i portat a la presó, sospitós de ser untador, però a cap va poder provar-se tan nefast delicte. Experiències realitzades en gossos, sota la direcció de Settala, amb la substància suposadament untada -una espècie de sabonet apegalós- van presentar resultats negatius. Però el mal estava fet i va començar una sinistra cacera d'untadors, que va durar mentres l'epidèmia va persistir.

       Encara que ja s'havia passat del terme "febres pestilents" a una "malaltia semblant a la pesta", ni pacients ni metges, ni de bon tros les autoritats, volien reconèixer la presència de la pesta. El Tribunal, el porfidiós i testarrut Tribunal, va acabar per convèncer-se al fi i va transmetre eixe convenciment a la població de la manera més atroç. Per a la Pasqua de Pentecostes solien les famílies concórrer al cementiri de Sant Gregori, fora de la Porta Oriental de Milà, on reposaven els morts de l'epidèmia anterior, ocasió en què tots solien vestir les seves millors gales i mostrar un alegria impròpia del lloc. El Tribunal va esperar que estiguera reunida la major multitud, i va fer passar entre ella un carro amb els cadàvers nus de tota una família morta el dia anterior, "perquè tots pogueren veure els fastigosos i positius senyals de la pesta". Esta teràpia de xoc va valdre per mil bans i la presència a Milà de la pesta va ser acceptada, però a la idea del contagi s'havia sumat la idea del verí i del malefici: l'untet.

      Federico Borromeo, el Cardenal-Arquebisbe, creia en la pesta i en el "contagi", açò és, acceptava l’existència d’un agent miasmàtic, impossible de definir, agafar o imaginar en eixa època prebacteriològica. Però, esperit ampli i obert, dubtava i no excloïa, al principi, la possibilitat del verí untat. Si be va ser el primer a prendre mesures epidemiològiques, disposant la crema de roba i l'aïllament dels malalts, es va negar a les comandes de l'autoritat civil per a combatre la pesta prestant el cos de Sant Carles per a una processó salvadora. Va expressar sàviament que, si hi havia untadors, una massiva processó seria ocasió pintada perquè cometeren els seus untets; i que, si no els hi havia, la concurrència de molta gent facilitaria el contagi, risc molt més cert. Però la pressió de les autoritats, recolzades subtilment per les armes, va ser tremenda, i Borromeo va acabar per cedir, sens dubte per a evitar mals majors, i va permetre exposar durant vuit dies el cadàver del seu sant cosí en l'altar major. El Tribunal de Sanitat va acceptar l'exhibició, però va fer tancar les portes de la ciutat als estrangers i clavar les portes i finestres de les cases dels empestats, que eren unes cinc-centes.

      La processó es va fer. Va ser immensa, magnífica, luxosa, va travessar la ciutat i des de les finestres malalts i sans saludaven el cadàver del sant. El resultat va ser espantós: l'endemà va créixer el nombre de casos en forma abrupta i massiva, com ningú haguera pogut tan sols imaginar. I encara que el Tribunal i Borromeo ho van atribuir a la facilitació d'un contagi massiu, "persona a persona", va dir la gent que es devia a untadors infiltrats, els que havien dispersat pols verinoses.

Caça d'unatadores

     La catàstrofe va ser total. Els morts passaven de cinc-cents diaris i el llatzeret va augmentar de dos mil a dotze mil pacients. Segons Tadino, la mortalitat va arribar en el seu pitjor moment a tres mil cinc-cents per dia i el llatzeret a quinze mil malalts. El temor dels untadors va desenrotllar algunes conductes pràctiques: ningú usava capa, per a evitar que la tela fregués accidentalment algun untet, ni tampoc portaven hàbit o sotana els religiosos, mobilitzant-se laics i sacerdots amb la roba cenyida al cos, pel centre del carrer, perquè no els caiguera alguna pols dels balcons. Anaven els cavallers sense seguici a les compres i els amics se saludaven des de lluny, evitant la menor reunió social; tots portaven vinagre en un drap, amb ell cobrien de tant en tant els seus nassos, per a evitar les emanacions pestíferes, ningú es tallava barba ni cabell, perquè els barbers tenien fama d'untadors... La creença en el poder desinfectant del vinagre, així com d'essències oloroses i penetrants, estava molt estesa: quasi un segle després el cèlebre metge francès Chicoyneau dissenyaria, en ocasió de l'epidèmia de Marsella, un curiós trage d'infectòleg, que sobreeixia una màscara en pic de lloro, en l'interior de la qual el doctor posava una bona quota de vinagre.

     Al final va ser atrapat un barber com a causant dels untets, Gian Giacomo Mora, el qual baix tortura va anomenar  a Gaetano de Padilla, un cavaller poderós, el nom del qual havia estat posat en la seva boca pels torturadors, atribuint-li a ell la part financera. Els dos condemnats van ser carregats en un carro tirat per bous, rodejat per una multitud furiosa, i va prendre el camí de les monges Bernardes, on els dos van ser torturats amb tenalles al roig viu, i després se'n van anar a Sant Pere, detenint-se enfront de la barberia de Mora, on li van amputar la mà dreta.


      Finalment, la processó macabra es va detindre en la Piazza della Vetra, praderia infame, on van aixecar la bastida per a ajusticiar-los. Els presoners van ser lligats a la "roda" i van ser colpejats amb pals per a trencar-los tots els ossos. Durant la seva agonia, els dos pobres xics es van quedar durant sis hores exposats a la vista del públic, perquè tots pogueren reflexionar sobre el terrible destí dels enverinadors. Al final del ritual, es va posar fi als seus patiments cremant-los vius, i les seves cendres van ser vessades al Vetra que corria prop.



       Els carros mortuoris eren arrossegats per uns miserables rapaços, sense cap consciència, coneguts com els monatos, els que entraven a sac en les cases marcades per la pesta i desposseïen dels seus béns els malalts i als contagiats: no morien, bé perquè solien reclutar-se entre els que havien patit la pesta i havien sobreviscut, bé perquè, potser, no pertanyent com cal al gènere humà, eren immunes o refractaris... Els monatos son descrits en Els Nuvis de Manzoni com vestits d’uniforme roig, altres amb plomalls i flocs de diversos colors, que aquells desgraciats portaven com en senyal d'alegria, entre tant de públic endolat.

       En una ocasió, veient que dalt d’un carro anava, entrellaçada amb cadàvers pudents, una jove febril però encara viva, el Cardenal es va travessar en el seu camí per a detindre-ho, sostenint després una llarga conversació amb el cap dels monatos, a qui no sols va aconseguir convèncer del contagi persona a persona, fent-li desembarcar la seva passatgera en el llatzeret, sinó també regenerar-lo, "tornant-lo al si amorós de l'Església". Com en el llatzeret hi havia seccions "sanes", que albergaven suposats contactes, és possible que aquesta generosa acció de Borromeo haja causat un desastre, al ficar el bacil en l'interior d'un bell cavall de Troia, però la intenció és el que val.

     Federico Borromeo va entregar l'administració del llatzeret als caputxins, encapçalats per l'heroic pare Félix Casatti, la qual cosa va ser un gran avanç i va salvar innumerables vides. També va col·laborar el clergue organitzant quadrilles de soterradors, arreplegant cadàvers i cavant fosses amb un amor que mai hagueren imaginat els sinistres monatos. I si els metges del llatzeret es van extingir molt ràpid (no hi havia molts llavors) els religiosos, que van assumir les funcions terapèutiques i d'infermeria, van patir pèrdues més horroroses, morint "vuit de cada nou" i "més de seixanta rectors". Federico va veure al seu voltant com desapareixien els seus familiars i amics, però es va resistir a retirar-se a una quinta veïna al Llac Maggiore (Isola Bella no era habitable en eixa època), romanent en la ciutat, visitant els malalts i recorrent els carrers, exhortant al clergue a complir amb les seves funcions, ficant-se una vegada i una altra al llatzeret i a les cases condemnades. Convençut del contagi com a vertader mecanisme de transmissió, rebutjant definitivament la faula dels untadors, s’admirava aquest Borromeo "d'haver eixit amb bé". La seva fortuna no va eixir, en tot cas il·lesa, perquè va socórrer generosament de la seva butxaca a la ciutat sencera, comprant tot el gra necessari i mantenint sempre la seva porta i la seva bossa obertes a tots les vint-i-quatre hores del dia. Havia seleccionat sis frares d'entre els més robustos, per estimar-los amb majors possibilitats de sobreviure a la plaga, i els enviava dia a dia, dividits en tres parelles, carregats de queviures i de consols per a repartir porta a porta entre els necessitats, no important si estes portes estaven tancades. Estes parelles, per cert, van haver de renovar-se més d'una vegada.

      Va morir la major part de la població i la resta va quedar empobrida. La ciutat, deserta i ruïnosa, cremades les portes i finestres de les llars per a combatre l'untet, tardaria anys a recuperar-se.  Dels metges, entrarien a la història els noms de Luigi Settala i Alessandro Tadino, infectòlegs improvisats i esforçats, mentre que els untadors i monatos entrarien al folklore de la Toscana. Dels religiosos, el pare Casatti va emmalaltir mentre dirigia el llatzeret, però va sobreviure per a veure morir a quasi tots els seus companys: per la resta dels seus dies va lamentar "haver fet tan poc". I quant a Federico Borromeo, si no va ser santificat com Carles, fins a la Yersinia pestis, que no distingeix moros ni cristians, es va fer a un costat i el va saludar amb respecte quan el va veure venir, amb la capa al vent, menyspreant a l'untet imaginari, per a portar consol a la porta d'algun contagiat condemnat irremeiablement a morir en una casa clausurada (Article extret de Walter Ledermann D. Pesta a Milà: Borromeos i untadors.  Revista xilena d'infectología. Santiago de Xile (2003).

11. Conclusió

       En 1975, Luigi Ferrarino (citat per Julio Caro Baroja en Las Brujas y su mundo) va publicar diversos documents espanyols que confirmen el nostre coneixement del cas.  La pesta va unida a morts i traïcions sense càstig... però sobretot a ungüents enverinades i pols de la mateixa qualitat que en poques hores fan morir a les persones. Hi ha, sens dubte, una conjura i a ella pertanyen els «untori» que renegaven de Déu, es convertien en bèsties i entraven on no poden entrar hòmens.  Tot es fa per part del dimoni. A més, es diu que els convictes i confessos per mitjà del moderníssim sistema del turment deien haver rebut grans quantitats de diners per «sembrar les pols i untar els llocs més comuns del comerç». Recordar la conjura dels leprosos, estudiada per Carlo Ginzbur en  Història nocturna.
     Un comissari i un barber van ser els principals acusats. Heus ací al senyor inquisidor actuant. Heus ací la recepta màgica per a produir la pesta: «cossos d'hòmens, xiquets de llet, empestats vius posats a bullir en una caldera...» Serps també, clar és. Les pols així confeccionades es bufaven amb certes canyetes sobre botigues, esglésies, confessionaris. En una carta del 31 d'agost es conta com el Cardenal Borromeo i l'Inquisidor Major, per orde de La seva Santedat, «van citar personalment el diable» perquè aclarira la situació. Els fantasmes corrien pel cel, millor dir els fantasmes la visió dels quals causava paüra, com el de les persones altes i seques, mal vestides. El diable va donar la data de Sant Miquel per a respondre sobre el remei...  Mentrestant s’instruïen causes, se sentencia, es mata de manera cruel als acusats que accepten el seu paper de vegades. En casos es neguen a reconèixer res, la qual cosa es considera també com a signe evident de culpa. Si en la història hi ha un «faula» que haja produït errors famosos és aquesta que va produir la pesta de Milà en moments de tensions polítiques gravíssimes, demostrant que els complots o les faules són un bon mig per a desviar responsabilitats.
      Es pregunta Julio Car Baroja sobre la personalitat del jutge que actua en aquestos processos. Quina classe de jutge és el que pot actuar en aquestos casos? D'un costat, es pot pensar que es tracta d'un home de fe estreta per al que el poder del Mal, queda expressat en un déu estranger o maligne (els pagans acceptaven l'existència de déus amb malignitat) o en el diable. D'un altre, que és un buròcrata o alt funcionari ombriu i ordenancista, com hi ha molts, que creu en la repressió per principi, inclòs sense creure massa ni en Déu, ni en el Diable; o creient més en el segon que en el primer. Siga com siga, el jutge exerceix la justícia acceptant tot el que puga suposar culpa, la qual cosa pot considerar-se objecte de càstig i repressió, com «realment ocorregut» i establert. Prossegueix Julio Caro Baroja: “Si canta el reu en el turment tot va sobre rodes. Si no canta. Ah! Per quelcom serà! I què dir dels testimonis! Tots valen. Dones histèriques, xiquets aterrits, hòmens de mala voluntat. Qualsevol classe d'odis, ressentiments, pors, passions fosques, valen per a formar un judici”.

      La resposta que obté Julio Caro Baroja sobre aquestos jutges és que no tots els hòmens greus són impostors, però sí molts impostors són hòmens greus. Trasmuden la Religió fent dels formalismes religiosos, dels ritus nimis, de gestos i aparences, els elements bàsics de la mateixa per a produir efecte sobre el poble. No tenen fe ni moral. Els cristians que han acceptat el terme «fariseïsme» per a expressar el tipus més repulsiu d'hipocresia, també han usat per aquestes terres de la paraula «santó»: un fals sant, fora del cristianisme. Un home hipòcrita que aparença santedat, dins d'ell. Un home que es creu de natura angelical i acusa el proïsme de ser maligne per no combregar amb les seves rodes de molí. Un home de poder, un fanàtic. Quants polítics que ens estan dirigint són autèntics inquisidors? Massa. 

Bibliografia
1.- Ryan E A. Borromean Islands. En Collier's Encyclopedia. Crowell Collier and MacMillan, Inc, USA 1967.   
2.- Spillmann J. La peste de San Carlos. Editorial Difusión, Buenos Aires 1947
3.- Manzoni A. Los novios (I promisi sposi). Ramón Sopena S.A. Barcelona 1975        
4.- Ryan E A. Borromeo, Federico. En Collier's Encyclopedia. Crowell Collier and MacMillan, Inc, USA 1967
5.- Feval P. Le bossu. XVI édition. Librairie Hachette et Cie, París 1925.     
6.- Monasco A. Alessandro Tadino. Ragguaglio dell' origine et giornali succesi della gran peste contagiosa, venefica et malefica, seguita nella città di Milano 1630. Allegri Ed., Milano 1948
7.- Monasco A. Josephi Ripamonti. De peste quae fuit anno 1630. Allegri Ed., Milano 1951
8.- Verri P. Storia di Milano. Presse Italica, Milano 1825. Citado en: Blanchard, R. Traité des Maladies Contagieuses. Librairie J.B. Baillière et fils, París 1890
9.- Agostino Lampugnano. La pestilenza seguita in Milano l'anno 1630. Milano 1634. En: Favaro, A. Annales de la peste noir. J.Rueff, éditeur, París 1906
10.- Taine H. Voyage en Italie. Compilation anecdotique ajouté au treizième édition. Librairie Hachette et Cie, París, 1907
11.- Verri P. Observazione sulla tortura: Scrittori italiani d'economia politica. Impronta, Milano 1837. Citado en: Blanchard, R. Traité des Maladies Contagieuses. Librairie J.B. Baillière et fils, París 1890
12.- Muratori T. Del governo della peste. Modena 1814
13.- Arvin A. Protective clothing of doctors and other who visits plague houses. Clin Infect Dis 2002
14.- Manzoni A. La colonna infame. XII ed., Roma 1948




BRUIXES: INDEX



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...