Soltanto Madonne

Vargas: sensualitat, erotisme i retrats

      Mariano Vargas va néixer a Algesires en 1964 i està considerat un dels millors fotògrafs eròtics contemporanis. La fotografia de Vargas ha tingut més repercussió fora que dins d'Espanya. Va tornar de Londres amb un premi al millor llibre de fotografia eròtica de l'any; la revista Playboy alemanya va triar una de les seves imatges per al seu monogràfic sobre fotografia artística; ha publicat amb Taschen i diverses revistes italianes han divulgat els seus retrats. La situació, no obstant això, comença a canviar a poc a poc. L'edició espanyola de “Avenue Illustrated” ha dedicat a Vargas el reportatge ‘Mirada còmplice'.

     Mariano Vargas te una tècnica impecable i un sentit compositiu inspirat en les millors pintures del Renaixement i del Barroc. Té la llibertat total per a apropiar-se de les formes del passat sense recórrer als clixés acadèmics. Les seves madonnes nues destil·len erotisme a dolls i, tant mateix, pel seus colors vius –rojos, grocs, blaus i verds brillants- gaudeixen de quelcom oníric i irreal. En les seves fotografies es combinen elements contemporanis amb estètiques renaixentistes.

Lucrècia Borja

Salomé II

      L’artista gaudeix cercant la bellesa allí on estigui: en el somriure d’una dependenta de botiga, en el muscle difuminat pel fum i la llum d’un cafè... Alguna vegada s'ha descobert a si mateix seguint els passos precipitats d'una desconeguda perquè li ha paregut veure de gairó un bescoll de port renaixentista.

      Marià Vargas considera l’aparell fotogràfic com un substitut del pinzell. Construeix escenaris, on vesteix i desvesteix les seves dones, estudiant cada punt de llum, fen i desfent fins trobar la bellesa del seu grat. Els pits nus protagonitzen la sèrie de Soltanto Madonne, en contrapunt a una PSP, un aparell de radio, una perla evocant Vermeer, uns cors sagrats o unes claus antigues.

     La primera impressió que tenim davant de la seua obra és la de dubtar entre un pintor exacerbadament hiperrealista o un fotògraf que té molt d'artista italià, pròxim a Rafael Sanzio, Correggio, Leonardo i molts altres. Tant mateix com aquestos, els processos de creació de l'artista es concentren en complexes elaboracions de taller, no sent l’artista un ser solitari, sinó que al voltant seu treballen una sèrie de col·laboradors, igual que ho feren en la Florència dels Medicci, aquells vells mestres. La seva obra porta l’empremta de Van Eyck, Fra Angèlic, Boticcelli, Leonardo, Veronés, Boucher, J.W. Waterhouse, Fragonard, Ingres…

Les Tres Gràcies de Rafael

Dama amb ermini de Leonardo da Vinci

Sant Sebastià. Ticià

       En declaracions fetes a La Verdad l’artista afirma que pretén recordar la seva infancia: «Em vaig criar en una família amb molts llibres d'art de gran format. Amb 7 u 8 anys em colava d'amagat en la biblioteca del meu iaio per a visionar les imatges d'eixos llibres. Així com els meus germans tenien sang de Spiderman, jo era un xiquet amb sang de Leonardo i Botticelli».

    Les 'madonnes' abillades amb vestidures barroques i renaixentistes i portadores d'objectes contemporanis s'han convertit en la carta de presentació de l'artista. Les protagonistes de les seves fotografies sostenen gossos mecànics, espills, joguines sexuals, ordinadors d'última generació, videoconsoles i, inclòs, diseccionant ossets de peluix. Són dames enfundades en vestits antics que efectuen tasques contemporànies i que semblen despreses de qualsevol tipus de prejudici. Així és com Vargas les veu.

La Velleta Verda, 2012