sábado, 24 de diciembre de 2011

La capella de l'Ecce-Homo de Pego


   Feia poc que havia acabat la Guerra de Successió, que tanta fam va produir en les nostres terres. Amb ella va aplegar la pesta. El nostre poble es va sumir en una crisis econòmica. Per tal d’estalviar diners, a principis del segle XVIII, el poble de Pego va demanar al Duc de Gandia, senyor jurisdiccional, que l’alliberara de la càrrega del sosteniment del guarda-torrer que vigilava les invasions en la costa dels pirates barbarescs que captivaven cristians. Això ens demostra que ja havia passat l’etapa dels esglais que donaven els pirates, s’havien oblidat als moriscos i havien aplegat nous repobladors mallorquins al poble i, sobre tot, a la comarca.


Imatge de Miquel Semper “Michel” 1998

      L’any 1722 el Duc de Gandia va lliurar als pegolíns de la càrrega del sosteniment de la vigilància litoral, però, a canvi, va cedir a Oliva i Dénia la part del terme pegolí que afrontava amb la mar.  Això no els va preocupar ni gens, ni poc, doncs els pegolíns anhelaven sortir de la crisi i gaudir de nou de la prosperitat econòmica, i lliurar-se dels impostos.




   Sembla que finalitzat el primer terç del segle varen canviar les coses, la qual cosa li va permetre al poble sufragar les obres del campanar. El poble es sentia poderós i entre 1731 a 1733 es van enfrontar de nou amb els nobles, aquesta vegada van mantenir un pleit contra el Duc de Medinaceli que volia desviar les aigües del riu Racons per al seu molí del Molinell.

      Cap a la meitat del segle, Pego tenia 2.570 habitants. Es construeixen nous molins fariners i es milloren les tècniques de conreu, gràcies a la difusió dels nous coneixements agraris que fan gent il·lustrada com la família del pavorde Juan Sala Bañuls. La puixança econòmica es fa notar en la construcció del nou campanar de l’església, tasca que encomanen al arquitecte basc Francisco Galtea.

      Entre 1780 y 1786 el poble es manifesta amb una religiositat exacerbada, sentint una profunda devoció per l’Ecce-Homo i pels franciscans.  En aquells temps van habitar en el convent de Sant Antoni de Papua de Pego 58 religiosos, d'ells 29 eren sacerdots. Entre 1780 i 1781, temporalment, el convent de Pego és va convertir en seu de la facultat de Teologia. Durant aqueix sexenni van eixir 18 franciscans pegolíns.

      El fervorós poble decideix construir una nova imatge de l'Ecce-Homo, valorada en 14 lliures i 5 sous. Aquesta imatge va ser destruïda durant la Guerra Civil.  El 1744 un sastre anomenat Josep Fenollera, sufraga o construeix un pal·li per al patró de la vila, el qual costa 7 lliures i 17 sous. També li cusen una capa nova, la casulla i les dalmàtiques del rector. Josep Sullana cobra 38 lliures pel nou retaule que ha construït per a col·locar mes decentment la imatge de l'Ecce-Homo, mentre que Salvador Valeo fa els llenços del retaule, el qual es daurat per Eugeni Labernia, que també s’encarrega de daurar la peanya i pinta la capella de l'Ecce-Homo. La pica d'aigua beneïda costa 2 lliures (1).



   Cupula de l’Ecce-Homo
 
      Durant la segona meitat del segle XVIII Pego era un viver de bandolers, cosa que preocupava enormement a les autoritats, com el comandant de Dénia, que no parava d’ordenar a les autoritats de Pego que acabessin ja d’una vegada amb la quantitat tan gran de robatoris, baralles i assassinats que és produïen a Pego. El poble passa de nou una etapa de mortalitat elevada, amb l’arribada de la pesta d’Alger. En un any moren 161 habitants, dels quals 117 van ser Albats.

       El 1762 Espanya entra en guerra contra Anglaterra i Portugal al firmar el III Pacte de Família que uneix als borbóns francesos i espanyols. Anglaterra i França estaven embrancades en la Guerra dels Set Anys en la que es disputaven el domini colonial. Quan Espanya signa el pacte de família, Anglaterra li declara la guerra. Les operacions es van realitzar en territori portuguès, americà i filipí. Durant aquest període final de la Guerra dels Set Anys, es va posar de manifest la fortalesa dels britànics, que van ser capaços d'acabar de vèncer els francesos i dominar els espanyols en pràcticament tots els seus fronts. Va se una guerra insensata, declarada al final de la Guerra dels Set Anys,  en la que Espanya va demostrar la seva incapacitat militar per a defendre les seves vulnerables possessions d'Ultramar i en la que els britànics van conquistar dos dels dos ports més importants de l'Imperi espanyol: L'Havana i Manila.

     Les conseqüències d’aquesta guerra no foren importants per al nostre poble, doncs pocs anys desprès, les reparacions de les capelles de Sant Miquel, Sant Josep, l'hostal de la vila i la Sala de l'ajuntament, feien denotar que Pego tenia recursos econòmics. El 1764 el veí de Pego Jesús González Lucas construeix un molí fariner a Cotes. Dos anys desprès es canalitzar l'aigua de la Font, des del seu brollador fins als tubs (actual font), on és construeix un abeurador i un llavador de roba. Al començament de la dècada dels 70 s’arreglen tots els camins del terme.

      Continua, no obstant, el problema dels lladres i bandolers, com ho demostra la detenció de José Peña i altres cinc contrabandistes. El govern aquartera en la població a dues companyies del Regiment d’Alcàntera per controlar el bandolerisme. La classe dominant reprimeix allò que pugui estar relacionat amb el sexe i les diversions lúdiques: es dicten bans municipals en contra del calçons de cabestre ample, dels vestits de cotó procedents de l'estranger, dels jocs d’interès i dels focs d'artifici (cordaes). De nou es dispara la mortalitat; només de novembre fins a Gener de l'any 1775, es van soterrar molts albats.

        No obstant, continua el progrés econòmic amb una de calç i l’altra d’arena. S'autoritza al suís Jean Richard perquè extraga torba de la Marjal. S'autoritza a Jeroni Sendra perquè construïsca una sínia en Bullentó. Al juny de 1775 apareixen incendiaris, sense especificar si son de collites o de muntanyes,  que produixen greus danys.  A finals del segle XVIII, comença la colonització de determinades zones de marjal, començant la construcció de sèquies de desaigües en les parts mes externes de la zona pantanosa. Encara no apareix el cultiu de l'arròs, però els terratinents ja comencen a mostrar el seu interès per aquest conreu en la marjal.
***

      El 1757 s'acorda construir la nova capella de l'Ecce-Homo i, l’any següent, es trasllada l'Hospital al carrer que ara es diu Hospital, llavors anomenat carrer Sanxos, instal·lant-se on ara està el museu. Per aquesta casa es pagarà en 1759 la quantitat de 103 lliures i  7 sous. L’1 de novembre de 1759 diu Josep Martínez Rondàn (2), seguint a Elies Olmos i Canalda (3), que es posa la primera pedra de la construcció de l'Ecce-Homo, capella que serà acabada en 1777, una duració de 18 anys, que es van prolongar fins a 1785 amb la construcció dels altars interiors, decoració de quadres, enllumenat...



    En la portalada de la capella està escrita la data “A 1 DE NOVe DE 1759”. La cúpula mesura 21'50 metres d'alçada. La capella te forma octogonal en el seu interior, amb una superfície de 210 m quadrats. El seu constructor és l'arquitecte Fra Francisco Cabezas López (Énguera 1709-1773), un franciscà dedicat a l'arquitectura que va cultivar l'estil barroc amb influències orientals, com ho mostren la cúpula de ceràmica i la llanterna que va realitzar en el temple annex al monestir de Santa Bárbara d'Alzira (1729).

    El franciscà va ser autor de nombroses esglésies, entre elles la de l'Ecce-Homo (Pego), Sant Mauri i San Francesc (Alcoi), Mare de Déu de Sals (Sueca) i Santa Faç (Alacant). La seva obra més important és l'església de San Francesc el Gran de Madrid (1761), una de les més importants de la capital d'Espanya. Va deixar també un tractat teòric sobre la Trisecció de l'Angle (València 1772). A Énguera, poble que el va veure nàixer, un carrer porta el seu nom. 



       Fra Francesc Cabezas va estar a Pego, rebent com a pagament pel seu treball en la confecció dels plans de la capella: Han pagado los dhos. Prior. Y clavarios ocho libras, quince sueldos, y quatro dineros para dos libras de tabaco, y nueve libras de chocolate, que dieron de gratificació á Fr. Francisco Cabezas por el perfil y planta, que hizo de la Capilla del Ecce-Homo- 9L. 15s. 4. (Archivo Parroquial de Pego, Libro de la Cofradía de la Sangre).

     Va pintar la capella Fra Antonio de Vilanova (Lorca 1714-València 1785), de pares oriolans, destacant un desaparegut Baptisme de Crist. En la capella hi ha vuit medallons daurats que contenen escenes de la Passió de Crist segons Sant Joan. Als 70 anys de la seva pintura, en 1855, es restauren els medallons situats al principi de la cúpula, al cost de 800 reals. Els medallons representen: 1. El Davallament, 2. La negació de Sant Pere, 3. La Flagel·lació, 4. Oració de l'hort, 5. El bes de Judes, 6. Crucifixió, 7. Sant Joan Evangelista, 8. Ecce-Homo. En 1992 la confraria de l'Ecce-Homo restaurà la pintura i el pa d'or des de la base fins a la segona balconada, i els medallons que ja feia 138 anys que no s'havien tocat. La restauració va anar a càrrec de la Universitat de València, treballant durant trenta  dies un total de 15 llicenciats restauradors de la universitat (5).






     La fatxada està composta per dos cossos: un inferior amb carreus irregulars i un superior de rajola pintada de roig, que crea dos cossos visualment diferents. El conjunt es remata amb una cúpula amb teules vidriades d’un blau intens, semblants a les de l'església del Patriarca de València.





      S’accedeix a la capella per mitjà d'una porta-retaule, inspirada en l'Església del Gesú de Roma, obra de Giacomo della Porta, i està realitzada en pedra tallada, formada per dos cossos.




     En el cos superior trobem un nínxol amb una escultura del Santíssim Ecce-Homo, emmarcat per formes florals i vegetals. En la fatxada també es troba una porta de metall magníficament treballada creant una composició detallista, amb lleons, puttis (angelets), orles i formes florals, oferint-li major luxe i importància al lloc al què accedim.






 El campanar destaca sobre el conjunt per resoldre trapezoidalment la seva base, cosa poc comuna en l'arquitectura valenciana. Açò és causa de l'adaptació a l'espai disponible, ja que les mesures de  la cúpula defineixen la forma que pren el campanar.




  A l'interior domina la imatge del patró des del seu altar major. Davall d'aquesta imatge trobem un altar  amb la Vera Cruz, que segons diu la tradició conté un resta de la creu on va morir Jesucrist. A dintre trobem materials rics que li donen un caràcter majestuós, propi de la gran devoció pegolina cap al seu patró, amb marbres de color, imatges del Crist jaient, del Natzarè, la Mare de Déu dels Dolores, el Crist de Medinaceli i el Crist de la Columna.



En aquesta imatge trobem un altar  amb la Vera Cruz, que segons diu la tradició conté una resta de la creu on va morir Jesucrist.








   En el sòl, davall de la cúpula hi ha una estrella de vuit puntes continguda en un octògon, la qual reflectís la llum de Déu i,  a més, està relacionada amb l'estructura de l'edifici.




      L’any 1776 es va beneir l'obra de  la capella de l'Ecce-Homo. El lloc havia sigut antigament un hospital i alberg de viatgers i pelegrins. L’obra de la capella es va finalitzar el 1777, any en el qual va ser traslladada la imatge del Ecce-Homo a la nova capella, sent l’alcalde Damián García de Damián, que pertanyia al Sant Ofici.

      Aquell any va acabar amb un fort temporal, seguit de fort pluges, que inunden amb mes de deu pams d’aigua tots els camps del pla, arruïnant les collites de seda, blat, dacsa, olia, ordi i la resta de fruites, amb unes pèrdues valorades en mes de 45.800 lliures.

NOTAS:
  
1. (MARTÍNEZ RONDÀN, Josep. L'hospital de Pego. Sagunt, J.M.R., 1981, p. 99 i 108).
2. (MARTÍNEZ RONDÀN, Josep. L'hospital de Pego. Sagunt, J.M.R., 1981, p. 108, seguint a Olmos Canalda, p. 25)
3. Olmos i Canalda, Elies  (Silla 1880 – València 1961)  Eclesiàstic i escriptor. Era doctor en filosofia, teologia i dret canònic per la Universitat Pontifícia de València, on després fou catedràtic. Exercí el ministeri pastoral a les parròquies de Benissivà (1902) i Carlet (1908). El 1912 obtingué per oposició la canongia d'arxiver i bibliotecari de la catedral de València. Cal destacar, entre les seves publicacions, Catálogo descriptivo de los códices de la catedral de Valencia, Como fue salvado el Santo Cáliz, Los prelados valentinos, Catálogo de los incunables de la catedral de Valencia i Inventario de los pergaminos del Archivo Catedral de Valencia.
4. Llibre de Festes, Anònim, Restauració de la Capilla del Santíssim Ecce-Homo, Pego, 1993, sense paginar.
5. Llibre de Festes, Orfeó de Pego “25 anys de música coral a Pego”, 1992, Pego, sense paginació


Historia de Pego i dels nostres països

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...