La Ruta de les bruixes de l'Alt Gàllego
Abans hem contat una història de bruixeria que va passar en aquelles terres del Vall del Tena i ara vos propose un recorregut per la història, les llegendes i els símbols màgics i religiosos de la comarca pirinenca. Oficialment, en el fullet de la Ruta de les Bruixes, el itinerari arranca des d’Orna de Gàllego fins al Portalet, apropant-nos a llocs en els quals el món de la bruixeria i la superstició, va acabar amb una brutal persecució.
En l’entrada anterior del meu Bloc hem parlat de les dones latrantes (que bordaven), amb casos registrats des d’Ansó a Yésero a la fi del segle XV, i la de possessió demoníaca col·lectiva, que va tenir lloc a la vall de Tena entre 1637 i 1643. En 1495 Alonso d'Aragó, virrei d'Aragó i arquebisbe de Saragossa va ordenar als justícies de diverses poblacions properes a Jaca l'inici de processos contra "molts homes i donas bruxos" que habitaven la vall.
“Relligada”, símbol protector (Biescas). Foto: Gonçal Vicens
Aquestes zones rurals de l’Alt Gàllego tenien supersticions de tota mena. El mal d’ull en el part era molt temut. Als nadons, calia protegir-lo del "mal d'ull" col·locant-los "evangelis i "escapularis", per defensar-los contra aquest mal.
Es tenia molta cura de defensar-los de les persones amb ulls clars. Encara hi ha la creença que les persones amb els ulls clars són més propenses per exercir aquest mal d'ull. L'explicació d'aquesta idea cal remuntar a temps molt antics de la civilització islàmica, concretament a l'època de les Croades. Els àrabs van pensar moltes vegades que els ulls blaus dels homes del nord d'Europa que integraven les Croades tenien un notori poder maligne.
Podien causar-la les persones que tenien "força de vista" i era degut principalment a una mirada d'enveja que causava la malaltia
L’epidèmia d’histèria, només a Tramacastilla i Sandiniés, va afectar a 62 dones. Es va considerar i es va jutjar com a principal responsable de la mateixa al bruixot Pedro de Arruebo, propietari de la finca de La Artosa. Els fets van ser recollits per Francisco Blasco de Lanuza en la seva important obra sobre dimonilògia Patrocinio de Ángeles y Combate de Demonios (1652). Blasco de Lanuza, qui va tenir un destacat paper en aquells i en altres successos relacionats amb la bruixeria, descendia de Sallent, va ser rector de Sandiniés, abat de Sant Joan de la Penya i representant a les Corts aragoneses.
Ja hem vist com el succés de les "obssesses de Tramacastilla" va inspirar el muntatge teatral Les espiritadas de Tena, estrenat el 2012 per Lateja Teatre, amb guió de Luis de Pablo i direcció de la Susi Zúñiga, estrenada en la primera edició de la Feria de las Brujas, Mitos y Leyendas del Valle de Tena, una feliç rememoració lúdica i festiva d'aquest fosc passat.
Per a fer el viatge es convenient llegir la guia d’Àngel Gari, la Ruta de las Brujas del Alto Gállego (Prames, colección Losa Mora) i descargar-vos aquest pdf -que hem serveix per elaborar la present entrada- titulat La magia de viajar por Aragón.
La guía de la Ruta de les Bruixes
De la Galliguera al Vall de Tena
Partirem d’Orna de Gàllego, localitat situada en terres de la Galliguera, a 16 km de Sabiñánigo, i a la qual arribarem per la carretera N-330 (Autovia Mudèjar), prenent un desviament a l'esquerra després de passar per Hostal de Ipiés. L'església de Sant Miquel d’Orna de gàllego (XI) es un excel·lent exemple de romànic jaqués, amb trets llombards i rica decoració del característic escacat, motius vegetals i rostres esculpits en mènsules i carreus. La torre és construcció posterior. Per la zona podrem escoltar les llegendes de Malafita o les Fetilleres de Jabarella.
Orna de Gàllego. Foto: Románico Aragonés
Desprès viatjarem fins al Vall del Basa, on visitarem Yebra de Basa, localitat que ja vam visitar en el lliurament de la Ruta del Sant Grial a Osca publicada en aquest bloc. Tornem a la carretera N-330 i, just abans d'arribar a Sabiñánigo, prenem a la dreta la HU-321. La localitat està situada als peus de la muntanya Oturia, dominant les conques dels rius Gállego, Basa i Ara, i és un espai de gran significació simbòlica i espiritual. Vuit ermites (quatre d'elles rupestres) mantenen viva una antiga tradició religiosa que fa eclosió en la multitudinària i acolorida romeria de Santa Orosia, celebrada cada 25 de juny.
Ermita rupestre de Sant Blai (Yebra de Basa).
L'ascensió des del poble dura unes tres hores. El romiatge discorre per un itinerari d'atractives vistes, en part per una faixa oberta a les parets rocoses de la muntanya, i culmina en una àmplia campa on s'aixeca l'ermita dedicada a Santa Orosia.
Ermita de Santa Orosia.
Segons l’antropòleg Àngel Gari, fins a mitjan segle XX, endimoniats del nord d'Espanya i del sud de França acudien aquest dia en la recerca d'ajuda i remei, tant a aquest lloc com a la catedral de Jaca.
Esperitada en la processó de Santa Orosia a Jaca, 1922. Foto: De les Heras (Arxiu Peñarroya)
Tornarem a Sabiñánigo per visitar el Museu Ángel Orensanz i Arts de Serrablo, que ocupa una casa tradicional anomenada Casa Batanero. Tot i que no està directament vinculat amb el tema que ens ocupa, ens ajudarà a apropar-nos a la història i les tradicions del territori ja que atresora una de les més completes col·leccions etnològiques pirinenques, al costat d'obres de l'escultor Àngel Orensanz.
Casa Batanero. Foto: Javier Ara
Partirem desprès cap a la Vall d'Acumuer, que recorre el riu Aurín, prenent directament des Sabiñánigo o bé des de la N-330, la carretera que porta a Larrés. En aquesta població situada a l'entrada de la vall, podem visitar el singular Museu de Dibuix juliol Gavin, situat al castell de Larrés (segles XIV-XVI). En Acumuer la tradició oral compta que va venir a treballar un barber de Biescas a qui la gent considerava un bruixot. El barber va convèncer a tres paisans per anar a visitar les bruixes de la Tolosa francesa però quan sobrevolaven el Pirineu els va entrar por i van fer marxa enrere en el seu viatge. En direcció al port hi ha una pedra perforada que anomenen el Bolo del Diable.
El riu Aurín al seu pas per Isín, vall d’Acumuer.
Castell de Larrés.
Vista de la Canal de Berdún des de Larrés. Foto: Gonçal Vicens
Acumer en el vall del riu Aurín i, al fons, el Pic de La Collarada.
Vall de l’Aragó, Vall d’Acumuer i Vall de Tena
Plaça Major d’Acumer.
El Vall d’Acumuer es troba en mig del vall de l’Aragó i el vall de Tena, per la qual cosa, tornarem a la N-260 baixant per la llera del riu Aurín, i travessant les poblacions d’Isín i Larrés, pujant cap al Vall del Tena per Senegüé, on trobem un altra referència en l'era As Bruges. D’allí ens desplacem ara a la Vall del Sía, envoltant Biescas per agafar la carretera N-260 fins Gavín, des d'on pot arribar-se al despoblat de Espierre. Allà, a la partida de Fornaz, hi ha un possible túmul on diuen que vivia el diable. Passat el túnel de Gavín, una pista a mà esquerra ens porta fins a l'ermita de Sant Bartomeu, temple romànic del segle XI que és un bell exemple d'arquitectura medieval serrablesa.
Senegüé. Foto: Gonçal Vicens
Església de Sant Salvador de Biescas.
Dolmen de Fornaz (Biescas), on vivia el dimoni.
Gavín, vall del Sía.
Ermita de Sant Bertomeu, Biescas.
Biescas, barri de Sant Salvador.
La llegenda de les Dues Avies en Gavín ens explica que quan van arribar demanant aixopluc els van donar la pardina d'As Biellas, a la qual pertanyia l'ermita de Sant Bertomeu. A prop de Gavín es localitzen també les restes del monestir de Sant Pelai (segles X-XI), un altre dels nuclis del procés de cristianització de la zona.
Les àvies personifiquen la fertilitat dels camps i, com el blat, han de morir per renéixer amb major esplendor. La llegenda es repeteix en Almergue, Arnillas, Bascués, Gárgoles, Lasoasa, villar de Javierre ... Explica la llegenda que un poble és assolat per una pesta, només una o dues àvies sobrevivent i aquestes, al veure’s desemparades, busquen refugi en les poblacions veïnes, on paulatinament se'ls nega al portar "el bayo" (paraula que significa el perill de contaminació inherent a tota persona o objecte que ha estat en contacte amb una malaltia contagiosa).
Per fi arriben a una localitat menys escrupolosa on els alimenten i recullen en un lloc apartat (cova, ermita, cova, hospital, etc.). En morir deixen tot al poble que les va acollir hospitalàriament (BENITO, m. 1987: 48)
A Yésero trobem el Barranc de l'Infern, amb topònims com les Comes i Canal de l'Inferno, i més al sud, al Sobrepuerto (prop de Cortillas i Basaran) el nom de Sarradiblo, que sembla al·ludir a la serra que es perllonga cap el pic Oturia (1.921 m).
Santa Osoria i el Pic Oturia. Foto: Komando Kroketa
Barranc de l’Infern a Yésero, dalt la Serra de Tendeñera.
Yésero.
Casa de Yésero, ben bé podria ser d’una bruixa fabulosa.
En les rodalies de Biescas trobem més noms relacionats amb antigues creences com la font de Lamiana (A Miana), la lamia de la mitologia grega o les làmies de la basca o dones d’aigua catalanes; la font de la Maribuena, en referència a la deessa Mari, i la cova Traconera, que evoca la figura del drac. També troben el barranc de les Bruixes, la gola, el pont i el salt del Diable, les fonts de l'Infern.
La tradició oral lliga aquests llocs a la llegenda d'un jove enamorat que va pactar amb el diable per aconseguir la seva estimada. Un dia el diable el va fer agafar a la seva estimada a l'esquena, els va fer volar i li va exigir al jove que la llancés des de l'altura però ell es va negar al mateix temps que la noia es va encomanar a la verge amb les seves pregàries, aconseguint així que, quan passaven sobre el pont, el pacte diabòlic quedés trencat.
Biescas vist des d’Acumuer. Al fons es veu el congost (la Hoz de Jaca) per on es penetra al Vall de Tena. Allí es troba Sta. Elena.
Ermita de Santa Elena. Foto: Una Huella en la Nieve
Dolmen de Biescas. Foto: Una Huella en la Nieve
L'ermita de Santa Elena sembla erigida a la part alta del pas en contraposició a aquests foscos llocs com a símbol de cristianització reforçat simbòlicament per la cova i el dolmen homònims i la font de la Gloriosa. Vestigis d'una antiquíssima i llegendària tradició lligada al món de l'espiritualitat.
Font Gloriosa. Foto: Una Huella en la Nieve
Així arribem a la Vall de Tena i a la localitat de Hoz de Jaca, on hi ha més topònims que ens convoquen com l'hort de les Bruixes i la cova l'Encantada. Als veïns de Piedrafita de Jaca, on s'ubica el Parc Faunístic Lacuniacha, els coneixen com els bruixots, sobrenom de ignot origen. Entre Piedrafita i Tramacastillas'estén un bosc poblat de follets, el bosc del Betato, que la tradició assenyala com a lloc de reunió de bruixes, igual que l'avenc de la Mora i, a dalt de la vall, el Formigal.
Des d’El Mirador de la Hoz de Jaca veiem l’embasament de Bubal i Sandiniés, al fons. Més a dalt, les serres del Formigal.
El Mirador de la Hoz de Jaca.
Església de Piedrafita.
Emb. de Bubal vist des de Piedrafita.
Escarrilla i la Hoz de Jaca vistes de del Bosc del Betato.
El Formigal.
En Lanuza trobem el Puen dero Diaple i, dalt de Panticosa, el Pic dels Inferns (3.000 m). A Sallent de Gàllego es recrea el món de les bruixes, al més de juny, en la ja esmentada Fira de les bruixes, Mites i Llegendes de la Vall de Tena. Com veieu, una ruta plena de contingut i d'atractius, que ens condueix fins una de les valls més bonics del Pirineu aragonès.
Vista del Pic dels Inferns des de Panticos. Foto: Rutas Pirineos
Lanuza i l’embasament de Bubal.
Sallent de Gàllego.
Jocs de bruixes a la esmentada Fira de les bruixes, Mites i Llegendes de la Vall de Tena. Sallent de Gàllego
Sirena en una mènsula de la església parroquial de Sallent de Gállego. Foto Javier Romeu
La Ruta de les Bruixes
Comentaris