miércoles, 30 de noviembre de 2011

Bruixeria: les persecucions


      Detectem tres onades de persecucions, que coincideixen amb l'aparició de noves idees que amenacen l'autoritat de l'església.

      1r. Final de les Croades. Segle XIII.

      Es produïx una confraternització en les fronteres, entrada de les idees maniquees, dualistes: gnosticisme. S'arriba a un coneixement de les filosofies orientals, de la filosofia àrab, que influïx en les idees càtares, valdesos i búlgars (confosos amb els bogomils, als que s'acusava de sodomia, d'ací deriva la paraula castellana bujarrón) L'Església, una vegada vençuts els seus enemics exteriors, crea la Inquisició per a controlar als interiors, és a dir, als que considera heretges.

       Comença l'atac als Cavallers Templers, que a més de riqueses temporals, tenen noves idees orientals, com el gnosticisme, constituint un cos dins de l'Església totalment independent. Acusats d'heretgia en 1307 pel rei francès Felip IV:  van dir que adoraven el dimoni, que havien venut les seues ànimes, que realitzaven sacrificis  de nois de bolquers, que cremaven als morts i bevien les seues cendres. Torturats a plaer, en 1312 l'orde va quedar totalment destruïda: 1500 membres van ser executats i 54 cremats lentament als afores de París.


Crema de Templers a França
  
      Segons els gnòstics Bogomils,  Déu, el Pare Suprem, té dos fills, el major és el Demiürg Satanael (Satan) i el jove Jesús el Crist (per a altres Miguel). Déu va assentar a la seua dreta a Satanael,  a qui li pertany el dret de governar el món celestial, però ple d'orgull, es va rebel·lar contra son pare i va caure del cel. Després va crear el món visible, a imatge del celestial i finalment va crear a l'home i la serp que es va convertir en el seu ministre. Més tard, Crist va vindre a la terra a fi de mostrar als hòmens el camí del cel, però va ser mort, sense poder arrabassar el poder al seu germà el Demiürg Satanael, és a dir, Satanàs. Esta creença en la impotència de Crist té com a conseqüència lògica que els bogomils creuen en la necessitat d'aplacar a Satanàs, el príncep d'aquest món i el seu creador, perquè sent totpoderós és necessari adorar-lo per a calmar-lo i que no ens fasa mal. Estes creences van passar a molts grups gnòstics, tal vegada als Templers i als Càtars. No obstant això, els atacs que van rebre aquests grups de part dels monarques francesos van tindre clars interessos econòmics: arrabassar-los les seues riqueses o els seus territoris productius. Però van saber emmascarar-los amb acusacions religioses d'heretgia.


Presoners Càtars i desfilada de flagel·lants

      2n. Segle XV, després de la Pesta Negra.

      Es produeixen grans alçaments dels pagesos, com les “jacqueríes franceses”, a causa de la fam i a les fortes imposicions amb què graven els nobles les rentes dels llauradors. Molta gent desesperada es llança a recórrer els camins d'Europa, nus i infligint-se danys a si mateixos, exaltats per visionaris fanàtics: són les danses dels flagel·lants. També es produïx l'aparició del nacionalisme i tots els països volen ser governats per governs propis.


El triomf de la mort (Pieter Brueghel h. 1562)
Museu del Prado

      L'Església posa en marxa la maquinaria de la Inquisició per a controlar als enemics interiors, als que considera heretges:

      Juí de Juana d'Arc (1430).  Es tracta d'una bruixa practicant de la Vella Religió, nom que es dona al culte de la Deessa Mare. Nascuda en Domrémy, on els llauradors dansaven al voltant de l'arbre sagrat en un bosc encantat. Va ser cremada i les seues cendres abocades al riu Rouen, on antigament es realitzaven sacrificis humans.

       Gilles de Rais (+1440). Company de Juana d'Arc, conegut com “Barbablava”, va atraure multitud de xics amb què va realitzar pràctiques sexuals i després els va assassinar. Diuen que estava impulsat pel diabolista Francesco Prelati, del que es deia posseïa poders psíquics.

       Juí d'Arres en 1459. És un judici contra els Valdesos que van ser acusats de robar les hòsties per a mesclar-les en els seus infernals brous. Van ser torturats. Els rics van comprar la seua llibertat i els pobres van ser cremats davant de l'expectació de milers de compatriotes -en la seva immensa majoria pobres morts de fam- vinguts de tot el país.

      3. Segles XVI i XVII. Les reformes religioses.

       El Renaixement i la Reforma havien enfonsat per complet el model de la catòlica Europa. Les élites il·lustrades son cada vegada més racionals i escèptiques, condemnant tota mena de manifestacions del fanatisme i la ignorància, doncs no saben res de l’origen antic d’aquestes creences, d’aquestos sistemes de medicina rural transmesos de generació a generació des del Neolític.

      Per a defendre's  dels atacs contra el catolicisme, en 1484 el papa Innocent VIII va publicar la Butla “Summis desiderantes afectibus”, autoritzant la persecució i el càstig de les bruixes per part dels inquisidors. Allò va ser l'estímul per a l'holocaust. Basant-se en ella els dominics James Sprenger i Henry Kramer publiquen el seu Malleus Maleficarum en el que sempre es presumia la culpabilitat de l'acusat, no permetia cap defensa i feia suggeriments perquè es confonguera i traïra el presoner; advocava per un cruel càstig i una mort prolongada per la tortura. Una vulgar difamació era suficient per a produir un arrest.


4. La crisi del Barroc

      La crisi té dos manifestacions:

a)      Abunden els que neguen la realitat dels actes de la Bruixeria.
b)      La Bruixeria deriva cap a la possessió demoníaca.

El descrèdit de la Bruixeria

      El jesuïta alemany Friedrich Von Spee (1591-1635), en realitat Friedrich Spee von Langenfeld, gaudia de bona entre els historiadors actuals, mentre que d'Alonso de Salazar i Frías, que havia treballat molt per a acabar amb estes creences, es reien per aparèixer el seu nom en l'Acte de fe de Logronyo (1610). Von Spee reduïa l'assumpte de la bruixeria a un problema de justícia mal administrada i als abusos i tortures injustificades. Entre els historiadors europeus el tenen com el primer a oposar-se als judicis contra les bruixes i a la tortura. En realitat, abans que ell ho va fer Alonso de Salazar i Frías, quan va realitzar la investigació de la zona durant el Procés de Logronyo,  i conclogué que calia l'anul·lació de totes les causes, al·legant per a això que ell, en el curs del seu viatge per les províncies basques, no havia aconseguit ni una prova de l'existència d'una secta de bruixots, només hi havia dones ignorants que deien bestieses.

     Entre els segles XV i XVIII es faran 100.000 judicis per bruixeria, dels que la meitat, 50.000, acabaren cremant al acusat. Doncs be: d'aquestes morts, la meitat s’executaren als Estats alemanys; a França en cremaren a 4.000; en països tan petits com Liechtenstein, las cremes aplegaren al 10% de la població. A Anglaterra, España i la resta de països mediterranis a penes van existir execucions públiques, segons Gustav Henningsen en la Inquisición y la Brujeria.

      A finals del segle XVI s'observa un augment de la persecució. Es comprova que l’onada procedeix de França, i el  responsable és el jurista i filòsof polític, Jean Bodino, que en 1580 ha publicat la Demonomania dels bruixots. En aquella època, els intel·lectuals concedien a la demonologia gran atenció i, de fet, aquesta preocupació era reflex de la creença popular en bruixots i fetilleries. Bodino va afegir un argument polític: els bruixots, al reconèixer com a únic senyor a Satanàs, eren enemics de l'Estat.

      Aquest escepticisme i l'ús de la raó fa que a partir de 1700 siguin moltes les persones que creuen que els calumniadors i els imbècils fan autoritat en els procés de Bruixeria. Molts erudits es van donar compte que els encarregats de jutjar i perseguir les bruixes eren bruixots convertits en perseguidors ignorants i supersticiosos. Les inspeccions que es portaven pel cos a la cerca de taques les feien els botxins  i gents indoctes, que no sabien res d'anatomia ni de medicina. Com Lorenzo Carnell, que en 1619 recorre Catalunya reconeixent bruixes. Deia: “Que els bruxos i bruxas els conoscía que miren escarotats i tenien en un dels ulls un senyal negre i no podien plorar, i que els que tenien el senyal que el dimoni els posava, encara que els punxaren molt fort en la senyal no ho notaven... tenen en l'ull esquerre en el blanc una senyal petita negra com a llentilla que els posa el dimoni, i quan el dimoni els posa la senyal, els diu que és de l’Àngel de la bellaguarda... i la posava el dimoni amb una vareta que parescía d'or” (AHN, sec. Inquisició. Lib. 732, ps 426-429. Actes del Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Ponència José Luis de la Torre Díaz El delito de brujería en el Tribunal de la Inquisición de Barcelona durante el siglo XVII  ).


      Era freqüent l'ús de les proves conegudes com ordalies, en les que s’abocava aigua calenta o freda damunt la pell del presoner, o s’aplicava el ferro candent, immersions en l'aigua… moltes vegades se sotmetien voluntàriament els acusats a estes proves, perquè creien que si les superaven quedava demostrada la seva innocència.

       Quan va quedar demostrat que les bruixes no volaven, tota la resta es va veure que era fals: les bruixes no menjaven xiquets de bolquers, ni feien orgies durant els aquelarres. Analitzant les receptes utilitzades per a la fabricació dels ungüents s'ha pogut determinar que s'utilitzaven ingredients com la cicuta en petites proporcions, arrel d'acònit (conté al voltant de 0,4 per 100 d'alcaloide i 1/15 de gram pot ser letal), que provoca disfuncions cardíaques, i la belladona (14 grams produïxen la mort), que en dosi moderada té un efecte d'excitació i deliri. La sensació de vol que aquestes drogues pogueren provocar en l'individu ha sigut discutida, però pareix que l’arítmia suscitada per l'acònit, unida a la sensació de deliri de la belladona, tenen com a conseqüència la sensació de caiguda al buit, assimilable al vol.

      Gassendi va administrar uns narcòtics a diversos pobletans dels  Baixos Alps i aquests van descriure el viatge que havien realitzat, volant, mentre que l'observador tenia la persona en observació davant d'ell. S'iniciaven els primers passos cap a una busca de les causes que ocasionaven alteracions en la percepció. Malebranche Deia que la Bruixeria era un problema ocasionat per un excés d'imaginació que afectava persones suggestionables per la seua inclinació a creure cegament  en tots els relats i somnis dels demoniografs.

Procés tardans

      Va haver-hi molts jutges i inquisidors, sobretot en els països protestants, que no van ser tan racionals i van continuar cremant dones al segle XVIII. Així va haver-hi unes cremes en 1670 a Suècia, en el poble de Mohra, reproduint tots els processos de la bruixeria clàssica. Les declaracions les van realitzar tres-cents xics, resultant cremades  70 dones i assotades 56.  Dels acusadors van ser cremats quinze xiquets de 16 anys. 


Las brujas de Mohra en Suecia
por Thomas Wright

5. L'Època de les Llums (Segle XVIII)

      A mitjan segle XVIII la batalla l'havien guanyat els racionalistes, no obstant això, durant tot el segle XVIII es va continuar condemnant els bruixots i bruixes. Va durar tant de temps la imbecil·litat bàrbara, que en 1750, en Wurtzburgo, van cremar una bruixa. Una jove de l'alta classe, que era abadessa d'un convent de monges, i açò va succeir durant l'imperi de María Teresa d'Àustria.

      Com quasi sempre, va ser Holanda d'on van eixir els escrits més radicals contra les creences en Bruixeria.  Molta gent va començar a dubtar de tot, eren escèptics, per tant no negaven, sinó que dubtaven de l'existència de les bruixes fins que algú els demostrés el contrari. També va tindre un caràcter crític el llibre de Baltasar Bekker Betooverde weereld” (Leuwarden 1691), traduït al castellà com El mundo encantado, en el que va tractar de demostrar que el Diable no intervenia en la vida de l'home, per la qual cosa va ser desposseït del seu càrrec i va acabar els seus dies portant una vida errant.


      Bordelon publica en 1710 en Amsterdam L'histoire dónes imaginations extravagants de Monsieur Oufle” que és una sàtira contra els llibres de màgia. El metge St. André va afirmar en 1725 que l'existència de la literatura sobre els fetillers és la que fa als bruixots. En les mateixes línies van escriure diversos autors italians com a Escipió Maffei.



           K. Baschwitz, en Procès de Sorcellerie, després d'estudiar el deliri de la bruixeria en el segle XVI, amb un record cap al doctor Wier (diu Alfredo Gil del Rio), que va tindre repetides consultes sobre persones posseïdes del dimoni, havent-los introduït en el cos puntes de ferro, agulles o agulles de cap, el doctor assentarà la conclusió següent:

«...des gens inexpérimentés ont attribue jusq'a present beaucoup d'evenements au diable et a sa bande, en pensant qu'il s'agissait de faits effectivement vecus alors que ce n'était qu'illusion, ensorcellement, mensonge, tromperie et besogne diabolique»..

       Christian Thomasius, nascut en Leipzig en 1655, va escriure Introducción a la doctrina de la razón (1691) declarant una lluita oberta contra els processos per bruixeria,  finalitzant la seua obra amb eixe capítol que denominarà La victòria de la raó, semblant al que assenyala  Julio Caro Baroja en el capítol 17 de la seua obra Les bruixes i el seu món, on senyala que Voltaire en el seu Diccionari Filosòfic va escriure:

        «És pena gran que avui no hi haja ja ni posseïts, ni mags, ni astròlegs, ni genis. No pot concebre's el que fa cent anys suposaven tots aquests misteris com a recursos. Tota la noblesa vivia llavors en els seus castells. Les vesprades d'hivern són llargues i s'haguera mort d'avorriment sense aquestes nobles diversions. No existia cap castell que en determinats dies no tornés una fada... El diable torcia el coll al mariscal Fabert. Cada aldea tenia el seu bruixot o la seva bruixa, cada príncep tenia el seu astròleg; totes les dames es feien dir la bonaventura; els posseïts caminaven camp roïna; la qüestió era saber qui havia vist el diable o qui ho havia de veure...».

      El pare Feijoo afirmava que les declaracions de culpabilitat es feien per tortura i terror, i que si avui en dia existiren jutges com aquells hi hauria tants fetillers com en altres temps. El pare Feijoo prosseguí dient:

      «Hubo en los tiempos y territorios en que reynó esta plaga, mucha credulidad en los que recibían las informaciones, mucha necedad en los delatores y testigos, mucha fatuidad en los mismos que eran tratados como delinqüentes. Los delatores y los testigos eran, por lo común, gente rústica, entre la cual, como se ve en todas partes, es comunísimo atribuir a la hechicería mil cosas, que en ninguna manera exceden las facultades de la Naturaleza o del Arte. El nimio ardor de los procedimientos y freqüencia de los suplicios trastornaba el seso de muchos miserables, de modo que luego que se veían acusados, buenamente creían que eran brujos o hechiceros y creían y confesaban los hechos que les eran imputados, aunque enteramente falsos. Este es efecto natural del demasiado terror, que desquicia el cerebro de ánimos muy apocados. Algunos jueces eran poco menos crédulos que los delatores y delatados, y si fuesen del mismo carácter los de hoy, hoy habría tantos hechiceros como en otros tiempos».

     Per a Caro Baroja aquestes paraules tenen més veritat històrica que les de Voltaire. També afirmava el filòsof francès que “només l'acció de la Filosofia ha curat els hòmens d'eixa abominable  quimera i ha ensenyat als jutges que no cal cremar els imbècils”.
  
      Al començament del segle XIX només creien en bruixes gents crèdules i absolutistes disposats a obligar a tots a creure en bruixes, perquè sí, perquè així s’autoafirmaven ells mateixos i la seva espasa.  El ser humà, des del seu origen en el sud d'Àfrica fins a Europa, va adorar durant milers i milers d’anys a una Deessa Mare, desenvolupant un  culte que percebia l'univers com un tot orgànic, sagrat i viu, del que la Deessa era el nucli. Els seus  fills eren la humanitat, la terra i totes les formes de vida terrestre. La terra i la creació sencera es componien de la mateixa substància que la Deessa. La terra era la seva epifania.

      Aquest principi femení, com a expressió vàlida de la santedat i unitat de la vida,  situava a la dona en un nivell superior a l’home. La importància de la dona, en temps prehistòrics va ser superior a la de l'home, perquè en una fase en què encara no es reconeixia una relació entre el fet d'engendrar i el de donar a llum, la dona (l'engendradora), apareixia com la força creadora totpoderosa, que dominava sobre l'home i l'animal, sobre la vida i la mort.

      L'home zelós de les facultats reproductives femenines va iniciar una sèrie de campanyes difamatòries de les bondats de la Deessa. Van sorgir multitud de batalles arcaiques que narraven un enfrontament primordial entre les potències masculina i femenina, batalla que va guanyar l'home, rebaixant la dignitat femenina al nivell d’una serp o d’una bruixa malvada.

      Però, la Deessa és la divinitat total i,  actualment el seu culte s’obri camí i perviu en el culte catòlic a la verge Maria, en la devoció hindú cap a la deessa kali i en les religions sud-americanes del vodú, condomblé, ubamba i batuca. També els aborígens australians de la terra d'Arnhem parlen de la “Vella” o “Mare de la Terra” que va arribar a Austràlia en forma de serp i va parir als seus avantpassats.

       El que més ressalta de l’època de la raó és la burla i l’humor per a satiritzar la Bruixeria. La bruixa  és un personatge dionisíac (borratxa, ansiosa de sexe) que sorgeix dels estats d'embriaguesa i frenesí produïts pels ritus i balls violents. És a dir, veiem una altra vegada, com la literatura, en general, apunta  als fenòmens estudiats actualment en els treballs de neuropsicologia sobre els estats de consciència alterada. Diu Julio Caro Baroja en Las Brujas y su mundo que “la bruixa real, turbulenta i esvalotada, va haver de ser ben sovint una dona borratxa que produïa rialla i por, o les dos coses a la parell, en persones senzilles.” (P. 269).

      Pocs són els estudiosos, com Carlo Ginzburg, que es van donar compte que les bruixes eren la pervivència de l'antic culte de la Deessa Mare. Referint-se a l'actuació del cristianisme contra les bruixes europees i el culte a l'antiga Deessa europea, Marija Alseikaite Gimbutas sosté en el seu llibre “El llenguatge de la Deessa” (ed. Dove, 1996):

      “La Regeneradora-Destructora, supervisora de l'energia cíclica, personificació de l'hivern i Mare dels Morts, va passar a ser una fetillera de la nit, dedicada a la màgia que, en els temps de la Inquisició, era considerada com a deixeble de Satanàs. La destronament d'aquesta Deessa vertaderament formidable, el llegat de la qual va ser transmès a través de dones sàvies, profetesses i curanderes –Que eren les millors i més valentes ments d'aquella època-, està tacada de sang i és la major vergonya de l'església cristiana: la caça de bruixes dels segles XV a XVIII va ser un esdeveniment dels més satànics en la història europea, dut a terme en nom de Crist; l'execució de les dones acusades de bruixes va ascendir a més de vuit milions, la majoria d'elles, penjades o cremades, eren, simplement, dones que van aprendre la saviesa i els secrets de la deessa de les seves mares o iaies.
      
6. Art i literatura entorn de la Bruixeria

        Un artista com El Bosc, creient i extraordinàriament piadós, va pintar l'anormal i rar com a representació del dimoni. En les seves pintures els moviments desconjuntats, els equilibris rars, capritxosos, de tipus muscular… eren diabòlics en essència, i pinta els seus quadres per a condemnar i censurar, en pla moralitzador.


El Jardí de la Delícies. El Bosc (Museu del Prado)

      Les pintures de Goya produïxen terror, por i angoixa. Estan reflectides en la sèrie Els Capritxos i les pintures negres de la Quinta del Sord. El tema de l'aquelarre és el símbol més perfecte d'una societat lletja i bestial que desagradava al pintor. Goya va intuir que el problema de la Bruixeria sorgia dels foscos estats de consciència de bruixots i embruixats, referint-se una altra vegada als estats de consciència alterats,  i és ací on es troba la solució i no en les anàlisis racionalistes, com els dels que es burlaven i censuraven les actuacions de lletrats i jutges. Mai va pensar l’artista aragonès que les dones que utilitzaven herbes medicinals, que creien en un cicle etern de mort i vida, a semblança dels cicles lunars, poguessin ser les últimes manifestacions d’antigues creences nascudes a la par que l’home descobreix l’agricultura i la ramaderia.


L'Aquelarre i bruixa dels Capritxos de Goya 

7. El romanticisme. Segle XIX

      S'observa un retrocés en els estudis seriosos per comprendre la Bruixeria, i  participem d'una visió costumista i folklórica del fenomen, que busca criteris efectistes i teatrals.

      Així ho veiem en els escrits de Victor Hugo, Valter Scot, Gautier i Gustavo Adolfo Bécquer. En els gravats de Gustave Doré veiem un virtuosisme, una destresa professional lluny de la sinceritat primitiva del Bosc  o de la profunditat de Goya. Els germans Jacob i Wihelm Grimm pretenen trobar rics filons per a les seves narracions en la mitologia germànica, transmesa oralment. Les investigacions de l'època es converteixen en una “collectanea”, en una acumulació de dades més o menys divertida, quasi sempre molt monòtona i poques vegades adornada amb una gràcia especial. La bruixa es banalitzada en sarsueles i operetes, o en pintures com la de ZuloagaLas brujas de San Millán”. En esta època la majoria dels investigadors, o cultivadors de les danses regionals i del particularisme rural són fills de famílies burgeses ciutadanes dirigits per “especialistes” a sou, mentre que els fills del pagesos somien no amb bruixes, sinó amb equips electrònics de música o bons tractors.


ZuloagaLas brujas de San Millán



El Infern, per a la Divina Comèdia. Gravat de Gustave Doré



Bruixa. Il·lustració dels comtes dels Grimm

8. Supervivència de la Bruixeria

      Les curanderes serien bruixes, o millor, la majoria de la dones cremades i processades per bruixes en altres èpoques, en realitat no eren sinó les curanderes que han tingut totes les cultures des de l'origen de l'home. De fet, la Bruixeria de tipus pagà ha pervingut més temps que la satànica.

      De reunions de bruixes les tenim documentades en 1929, segons Julio Caro Baroja, que parla d'un aquelarre celebrat entre Lequeitio i Ispaster. Un altre en 1942, prop de la frontera de Roncesvalls, en el que es van reunir tres dones i sis hòmens que havien consumit gran quantitat de vi i vermouth, es van despullar i van dansar, menjant-se una sopa feta amb un gat viu, van parodiar la missa prenent rodanxes de xoriço i van acabar amb una petita orgia sexual.


Maxine Sanders & Co., gener 1966. Bruixes partit cap al sabbat, París 1910 




      Els practicants de la bruixeria actuals es reuneixen en els prats bascos, no sempre coneguts com aquelarres, sinó alguns “eperrlanda” que significa el prat de la perdiu. Els dòlmens, fonts i penyes són llocs de cita. Al passar per ells es traça una creu amb una pedra, en el sòl o sobre la penya. Són llocs pagans que podreu veure més endavant en el blog en la secció de llocs màgics d'Espanya.

      En el nord de la península Ibèrica les bruixes estan dirigides per Mari o per la Dama d'Amboto. Mari és d'una bellesa extraordinària i provoca tempestats. Atrapa els hòmens per a explotar-los sexualment. Creua els aires rodejada de foc. Les seues coves estan plenes d'or i pedres precioses. És una divinitat “ctónica” tipus Prosèrpina.


Entrada de Mariurrika Kobea, en Amboto, morada principal de Mari.(Wikipedia)

      A Galícia és coneguda l'ancestral por de la Santa Compagna, a la companyia de bruixots i esperits malignes que vagaven de nit pels encreuaments dels camins. Les meigas són xucladors de sang.  Els bruixots gallecs s'apinyen en l'Arenal de Coiro, prop de Cangas, al peu de la font d'Areas Gordas. Presideix la reunió el boc de tres banyes, i Santa Comba, germana de la Santa Walburga  germànica. Les bruixes son convocades per una campana que tocava sola en l'església i que el pare Sarmiento va tindre ocasió de veure allà per 1745. Moltes d'aquelles dones eren pobres boges pertorbades per l'assalt barbaresc (segons Cunqueiro assegura) i van acabar els seus dies en els calabossos inquisitorials, com la pobra María Soliña que va cantar Celso Emilio Ferreiro en un poema que quasi s'ha convertit en cant nacional gallec.


La Santa Compagna


      En la muntanya de Santander les bruixes es congreguen en Cernégula, en la província de Burgos, on està el boc.  S'unten amb ungüent negre i viatgen amb graneres.



Foto de Laruca, Cernégula (on les bruixes càntabres fan el seus aquelarres)



Camps de Barahona. Pedra de les bruixes. Foto Castill@

     Altres punts de reunió són els camps de Barahona (Sòria); i en Sos del Rei Catòlic (Pirineus aragonesos), en el Barranco de las Brujas. També a Saragossa està Trasmoz, avui un centre d’interpretació sobre les bruixes en aquest lloc del Moncayo. Al seu castell es celebraven aquelarres y allí vivien algunes bruixes que va fer famoses Gustsavo Adolfo Bécquer, com Dorotea, la  «Tía Casca» o «Las Galgas».




Tramoz. Foto de Luis Sanz

       Gustavo Adolfo Bécquer en una de les seues narracions, conta el que li va succeir un dia en què, passejant pels bells paratges pròxims al monestir de Veruela, va quedar desorientat en el camí que transcorre entre Litago i Trasmoz. A l'estona d'anar deambulant per la zona, va topar amb un pastor que li va advertir perquè no prenguera la senda de "La tia Casca".

- "En ella va ser despenyada la senyora en qüestió, i al ser rebutjada per Déu i pel Diable, la seua ànima vaga per eixe camí, i per mitjà d'enganyosos sons, unes vegades amb plors de xiquet altres amb grunyits de llop, atrau als ingenus caminants per a, amb la seua seca mà, despenyar-los pel barranc"- Li va relatar l'home-.

       La llegenda diu que la tia Trenca era molt coneguda en Trasmoz. Va ser acusada de ser l'executora de mals d'ull i tots els encisos imaginables, pels veïns del lloc, els que la van perseguir fins al precipici en qüestió, i a pesar dels precs i súpliques de l'anciana, va ser espentada al rierol on va morir. En realitat aquest personatge va existir, i va ser despenyat l'any 1850, segons es narra en els periòdics de l'època, ja que se li presumia practicant de les males arts de la bruixeria, tan arrelades en estes terres. El mossos van ser jutjats i tancats a la presó, a pesar del gran descontent dels veïns del poble que creien que havien actuat bé.


Monestir de Santa Maria
De Veruela (Saragossa),
Dibuix de Valeriano Bécquer

Aquel que tiene por cimientos pizarra negra de que está formado el monte, y cuyas vetustas murallas, hechas de pedruscos enormes, parecen obra de titanes, es fama que las brujas de los contornos tienen sus nocturnos conciliábulos. Los sábados, después de que la campana de la iglesia dejaba oír el toque de las ánimas, unas sonando panderos, y otras, añafiles y castañuelas, y todas a caballo sobre escobas, los habitantes de Trasmoz veían pasar una banda de viejas, espesas como las grullas, que iban a celebrar sus endiablados ritos a la sombra de los muros de la ruinosa atalaya que corona la cumbre del monte". 
 G.A. Bécquer

       A Badajoz es reuneixen en la Fuente de las Brujas en Almendral. El poble oscense de Tella és un dels llocs aragonesos preferits per les bruixes per a celebrar els seus macabres aquelarres i encisos, i inclòs els seus actuals habitants mostren tota la relació entre Tella i les bruixes en un museu dedicat a elles. S'han arreplegat diverses històries relacionades amb l'habitual presència de bruixes en Tella, i fins a es té constància de la Danza d'as Bruxas que encara es balla en la població. 




Puntón de les bruixes, Tella. Oli de Manuel Sosa
  
9. Restes de la Bruixeria en la actualitat




En l'actualitat, sobretot en els països anglosaxons, també hi ha un ressorgiment de la bruixeria, arran de la publicació del llibre de Margaret Murray. Moviment de la Wicca i el Neo Paganisme.

      Han influenciat l'aparició dels nous moviments diversos llibres sobre Wicca, com el d'Escolta Cunningham, Guide for the Solitary Practitioner i a Further Guide for the Solitary Practitioner que és la segona part de la guia. Els llibres contenen tot el que un desitjaria saber sobre la Wicca, incloses xicotetes guies sobre l'ús herbes i minerals. També destaca el llibre de Starhawk, The Spiral Danse, un clàssic dels anys 60. 



    Una anàlisi sobre els rituals, com el traçat del cercle i ritual gardneriano, ho té Deborah Lipp en The Elements of Ritual. El llibre d'Edan McCoy, Making Magick, s'ocupa més que res dels aspectes pràctics de la màgia. El títol Màgia Celta de Murry Hope s'ocupa dels aspectes de la religió i mitologia. Màgia Celta de D.J.Conway és semblant al llibre de Murry Hope, encara que el que presenta és Wicca amb un sabor celta.






     El llibre de Ronald Hutton The Triumph of the Moon fa un estudi històric del ressorgir del paganisme en el segle XX. Els editors Bengt Ankarloo i Stuart Clark han publicat sis volums d'història de la bruixeria, l'últim dels quals tracta sobre l'actualitat: Witchcraft and Magic ‘in' Europe: The Twentieth Century




      Quant als  llibres sobre mitologia destaca La Branca Daurada de Sir James Frazer, un tractat sobre els costums màgics dels distints pobles, tenint un extens apartat sobre els festivals solars europeus. Va ser el primer a suggerir l'íntima relació entre les festivitats cristianes i les de l'Europa pagana. La Deessa Blanca de Robert Greus fa una revisió sobre els mites de la Deessa Triple (la Lluna: la xiqueta, la dona fèrtil i l'anciana) al llarg d'Europa, i torna sobre la relació entre els festivals solars primitius i les festivitats cristianes.

      Marguerite Elsbeth i Kenneth Johnson en The Silver Wheel  fan una revisió sobre els arquetips associats amb els tres aspectes de la Deessa, en tant que Donzella, Mare i Anciana, i com una dona pot activar els mateixos en la seua psique. Mother, Maiden, Crone  de D.J.Conway incidix a revisar els arquetips de la Deessa Triple i les seues distintes manifestacions. L'Oracle Celta de Liz i Colin Murray treballa sobre l'endevinació per mitjà de cartes, en compte de runes inscriptas en corfa. La seua informació és superficial i còpia les conclusions de Greus. Scott Cunningham  tenen tres llibres necessaris: l'Enciclopèdia d'Herbes Màgiques  és un llibre de referència sobre les herbes del món i els seus usos màgics; indispensable per a la creació d'encensos i bossa de perfum (sachets). L'Enciclopèdia d'Encensos, Olis i Pocions arreplega receptes, indica mètodes de fabricació de tintures, etc. I l'Enciclopèdia de vidres, gemmes i metalls








Gonçal Vicens i Bordes, Pego  2011


BRUIXES: INDEX





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...