EL CAMÍ DELS CÀTARS

EL CAMÍ DELS CÀTARS

A.    La religió càtara

B.     La Croada albigesa

C.    El camí dels Bons Homes:

1.      Occitània

2.      Catalunya

3.      La Matarranya

4.      País Valencià

       No fa massa temps vaig viatjar a la Catalunya central amb el propòsit de recórrer les sendes de les immigracions dels càtars fins aplegar al País Valencià. Després d’informar-me una mica, vaig acabar a l’Occitània. El camí dels Bons Homes comença al castell de Montsegur (Arièja, França) i per les Gorges de la Frau es dirigeix cap a Catalunya per intricades senderoles de muntanya que coincideixen amb el sender de Gran Recorregut GR 107.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró

    De Bellver de la Cerdanya surten dos variants: las primera cap a Bagà fins al Santuari de Queralt a Berga. La segona es dirigeix cap a la Seu d’Urgell i ens condueix a Tuixent, passant per Gósol i Saldes, on divisem l’impressionat massís del Pedraforca, arribant fins al santuari del Miracle al Solsonès.

 Prades, Ascou, L’Hospitalet-près-l’Andorre, Porta, Coll de la Portella Blanca d’Andorra i, ja a Catalunya, baixa ven per el Vall de la Llosa a Lles i Bellver de la Cerdanya, l’Ermita de Sant Serni de Coborriu, Bagà fins al Santuari de Queralt a Berga, prosseguint terres avall fins al santuari del Miracle (Solsonés), fins endinsar-se per terres de l’ Ebre i, per la Matarranya entrar al País Valencià pels Ports, Morella i Sant Mateu.

Canal del Midi. Foto: Turisme Toulouse

    Occitània és una regió privilegiada amb un clima que fa amable la supervivència dels seus habitants. La riquesa del país es reflectí en el seu nivell cultural: naixement de la llengua d’Oc, mare de la literatura trobadoresca que va exercir grans influències sobre terres catalanes i valencianes, fins que Ausiàs March elaborà un llenguatge literari propi.

D.    La religió càtara

         El càtars foren considerats com a heretges per Inocenci III, el qual va decretar la seva exterminació en la Croada Albigesa. Quin era el seu pecat?

     En primer lloc –i el més important per a la Església- era la desobediència a la jerarquia eclesiàstica i l’abominació de tot el culte catòlic. Les persones d’esperit lliure no poden ser acceptades per una societat jerarquitzada, ja que la seva independència mina les bases de la piràmide jeràrquica.

Pieter Bruegel El Vell - La Batalla dels Àngels Rebels. 

    Els càtars creien en l’existència de dos principis oposats, el Bé i el Mal (maniqueisme), i en la de dos creadors: un Demiürg (Satanàs o Llucifer) creador del món material que conté les coses efímeres i corruptibles, el sofriment i el dolor; per l’altra banda, el Déu bo creador del món autèntic, incorruptible i etern, es a dir, les seves obres són espirituals i eternes.

La Caiguda dels Àngels. Gravat de Jonas Syderhoff (1613) d’una pintura de Rubens

En aquest detall podreu comprovar que la batalla no tenia res de “celestial”. Va ser una brega forta. La Caiguda dels Àngels. Gravat de Jonas Syderhoff (1613)

     Al principi, al Cel tot era harmonia i pau, però un dia, com en totes les cases passa, van començar les desavinences i les discussions, fins que van acabar a les mans fent una brega monumental. Resulta que els àngels –ara es diuen “entitats espirituals”- tingueren discrepàncies pel poder i va començar la batalla celestial per veure qui manava.

Perquè us feu una idea de fins a on pot arribar els prejudicis religiosos, aquí teniu a Azazel, el Lluminós, l'àngel Brillant o Llucifer, convertit en poc més que un mico. Si hagués estat al inrevés, el simi seria Sant Miquel. Francesco Mafei, SanT Miquel guanyant a Llucifer (1656)

     El grup encapçalat per Azazel (Levític 16,8-10) va perdre davant la colla dels arcàngels, comandada per Sant Miquel. Llavors, els perdedores foren proscrits i imputats com a dimonis, sent expulsats del Cel de males maneres, en un esdeveniment que ara coneixem com la “Caiguda dels Àngels”. Des de llavors cap aquí, als perdedors se'ls coneix com dimonis i, al seu cap Azazel, com Llucifer.

Azazel segons una il·lustració del Dictionnaire infernal de Collin de Plancy

    Llucifer era el demiürg que havia creta el món, la terra i tot el que conté: el mar, les muntanyes, el sol, la lluna, les plantes, els homes i els animals. Es a dir, tot allò que mes estimem les persones i per les coses que fem les guerres. Com ja suposareu, d’un dimoni no pot sortir rés que siga bo. El Món va ser un engany, perquè la matèria no dura sempre, i allò que desitgem (riqueses i sexe) son coses efímeres i corruptibles, que ens causen sofriment i el dolor.

Sant Miquel guanya a Llucifer, de Luis Juarez (1615)

    En canvi, el bàndol vencedor, el de Sant Miquel i Déu, havien creat el Cel i els esperits purs, eterns i incorruptes. Molts pensareu que aquests paios estaven confosos, pues afirmaven que la matèria era irreal i, al inrevés, proclamaven que les entitats espirituals, les creacions de la ment (com les idees) eren reals: això en filosofia es coneix com Idealisme.

    Amb aquesta introducció jo crec que ja ho teniu més que bé, no siga que d’una fartada avorriu el tema per a sempre. Només vos aclariré una assumpte. Els francesos del nord, gelat i poc apte per a l'agricultura, envejaven el clima Occità i els seus cultius de fruitals, hortalisses i cereals. A més, volien acabar amb l'aliança que havien fet el Comte de Tolosa i el rei català Pere el Catòlic, ja que l'expansió catalana amenitzava la monarquia dels Capets.

Francesco Mafei, Sant Miquel guanyant a Llucifer (1656)

    Així doncs, una disputa entre esperits celestials per desavinences intel·lectuals, esdevindrà en una batalla celeste. Aquesta discussió narrada en l’Apocalipsi, que a qualsevol li haguera paregut de poca importància, inflamà  la ment fanàtica del papa Inocenci III, qui sense pensar-s'ho dues vegades, decretà la Croada contra al albigesos, conflicte que van aprofitar els francesos per eliminar el poder occità i fer-se amb les seues terres i riqueses.