Alfambra
Solitud i tranquil·litat, paisatges
humils on experimentar l'autèntica naturalesa, desolació i belles aus
rapinyaires solcant el cel... Sentiments trobats afloren a la meva ment cada
vegada que passege per aquelles terres ibèriques, voltades per les serres
d'Albarracín, Gúdar, Sant Just i Palomera. Travessàvem un erm inacabable, els plans
de Visiedo, amb presses, perquè el nostre
destí era Alcanyís. Terres tacades de sang, puntejades pel groc dels gira-sols,
passaven de reüll per la meva pupil·la i, alguna cosa en el meu interior, em
deia que m'estava perdent el millor del viatge. No vaig trigar a tornar una
altra vegada a l’altiplà per el qual discorria el riu Alfambra, aquest cop amb
el propòsit de explorar-lo.
Afores d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Alfambra s’estén als peus d'un turó vermell
on els àrabs van construir un castell, avui desaparegut, que va donar nom al
poble. El cel blau, esfilagarsat per girons blancs, mostrava un grup de voltors
que experimentaven les lleis de la termodinàmica, amb les seves espirals
d'ascens interminables. El poble estava tranquil aquell matí, una calma que va
resultar enganyosa, ja que tot just arribar a la Plaça Major, una multitud de
mercaders i veïns traginaven tota classe de productes. Vam baixar de la moto i
ens vam asseure a les taules que tenia posades un bar que no ho semblava,
llevat pel petit cartell lluminós d'una marca de cervesa.
El turó d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Esglèsia i turó d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Un carrer que ens porta al riu Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Mercat a la plaça d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Mercat a la plaça d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Era un dia assolellat que mitigava el fred
que impera per aquells indrets. Vam passejar el poble amb l'estació de
ferrocarril abandonada i, a l'acostar-nos al riu, contemplarem la figura del
monticle Al Hamra, nom que al·ludia a l'intens color vermell que tenen les
argiles de la zona. L'antic recorregut del tren miner Terol-Mequinensa s’havia
condicionat com a sender cicle-turístic que permet contemplar paisatges amagats
i escabrosos. Les dues ribes del riu estaven cobertes d'una verda vegetació,
amb pollancres gegants que acompanyaven el solitari fluir del riu cap al Túria,
les aigües del qual tintava de vermell. Per tots dos costats senders recorrien
la ribera del riu. Per la carretera ET-V-1008, a cinc quilòmetres del poble,
ens desviarem a la dreta cap a l'ermita de Santa Anna on recentment s'han
trobat pintures murals gòtiques i altres barroques. Les pintures gòtiques es
divideixen en tres escenes de grans dimensions, entre les quals destaca un
retrat de parella dels Reis Catòlics, el donant Juan Fernández de Heredia VII,
un Sant Jordi i un Últim Sopar.
Pintures murals a l'ermita de Santa Anna (Alfambra)
Pintures murals a l'ermita de Santa Anna (Alfambra)
Amb el descobriment
de les pintures es va decidir fer del lloc un petit museu i, per embellir
l'accés, es va construir un curiós rellotge analemàtic davant de l'ermita. A
Espanya són escassos els rellotges d'aquest tipus, on l'instrument que marca
l'hora som nosaltres mateixos que hem de situar-nos en la part central de
rellotge, triant el mes corresponent, de manera que la nostra pròpia ombra serà
la que marca l'hora del dia. El rellotge té un diàmetre de més de 15 metres i
està construït en granit rosa. En ell estan representats els escuts de les
ordres militars que han passat per Alfambra al llarg de la seva història. El
terolenc Antonio Castellote ha escrit una obra, “Otoño Ruso”, ambientada a
Terol i Alfambra, que tracta d'una família russa que ha vingut a Espanya a la
recerca de treball i xocarà amb una família amanerada i presumida de Terol amb
la qual es relaciona, esclatant una sèrie d'esdeveniments plens de gelosia,
enveges, amor i odi.
Rellotge analemàtic de l'ermita de Santa Anna (Alframbra). Foto: Primeras Letras
Territori de la família Banu Razin,
llinatge berber Hawwara, que governava aquella Taifa des d’Albarrasí, va ser
reconquerida pels aragonesos i lliurada a l'Orde del Temple. Els repobladors
aragonesos es van aprofitar dels canals de reg andalusins, en concret quatre,
que transportaven les aigües del proper riu fins a les hortes del poble. Amb
aquests records del passat en la ment ensopeguem amb la llera del riu i, al
nostre voltant, s’obrí una allargada vega amb hortes d'hortalisses, suculents
fruiters i plantacions de frondoses, principalment pollancres i àlbers. Resguardats
de l'estepa, entre la vegetació de ribera, es refugiaven rapinyaires com el
xoriguer o l'aligot que escridassaven esvalotades al nostre pas. En una petita
platja fluvial de sorra vermella vam sorprendre una família de llúdrigues que
jugaven amb els crancs vermells.
Vista d'Alfambra. Foto: Gonçal Vicens Bordes
La bellesa de les flors i els insectes que
les pol·linitzaven contrastava amb la solitud del lloc. Cap ésser humà recorria
aquells paratges i trobàvem a faltar els crits i les rialles dels nens que no
gosaven acostar-se fins aquí, no pel perill, sinó perquè quedaven molt pocs en
el poble. Borinots i libèl·lules pul·lulaven entre els nostres caps pel camí de
tornada. Vam pujar a la part alta del turó i el paisatge es va convertir en un
immens mar ondulat de terra vermella, amb fulles de cultiu verdes i altres
parcel·les blanques. El color era intens per la neteja de l'aire i, el blau de
les muntanyes, retallaven la immensa planura, durant segles dedicada al
pasturatge de bestiar i al cultiu miserable d'alguns cereals.
Sobre les pintures murals pots consultar
el bloc de Francisco Ponce Carrasco
https://franciscoponce.com/archives/1216
Comentaris