CANIBALS. Primera Part
1.Definició
3. Canibalisme i politica
Per canibalisme entenem aquí l'acte pel qual un ésser devori a un semblant. En aquest sentit estricte, de tots els vertebrats superiors pot dir-se que l'home és l'únic ésser caníbal. Passant a animals més inferiors, solen citar-se casos famosos de canibalisme, per exemple: l'alacrà o escorpí femella, que devora al mascle després del aparellament. També són cèlebres en aquest sentit els ortópters, coneguts amb el nom de Mantis religiosa i vulgarment pels de revolta-campanes, toca-campanes, beata, prega a Deu, cerbatana... etc.
El canibalisme es realitza en un complex marc ritual, on el sacrifici i la distribució de la carn estan regits per regles que determinen quines parts de la víctima poden ser consumides i qui poden consumir-les. Per exemple, entre els asteques, la distribució del cos es realitzava més o menys com segueix: el cadàver de la víctima es repartia en tantes parts com guerrers havien participat en la seva captura (un màxim de sis). Les cuixes i braços eren molt benvolguts. També les mans i peus eren -segons sembla- molt saborosos. El cap i el cor només podien ser ingerits pels sacerdots.
Encara que es devorara la víctima per mitjà d'un ritual religiós, el corrent és que es procedís a la seva preparació gastronòmica. Així se'ls procedia a engreixar en la majoria dels casos perquè el festí fos encara més satisfactori al paladar. Els caníbals afirmen que el sabor de la carn humana recorda a la carn de porc.
CANIBALISME: És l'acte o la practica de mejar membres de la seva pròpia espècie. Usualment es refereix a humans que mengen altres humans. També conegut com antropofagia.
Hi ha diferències entre antropofagia i canibalisme. La primera paraula deriva etimològicament del grec, que significa menjar carn humana, cosa que també poden fer altres animals i no té gens que veure amb els rituals de tipus religiós. La paraula "canibal" deriva d'una confusió dels primers descobridors d'Amèrica; prové de "cariba" (valerós), paraula que confonien amb "caniba" i d'aquí deriva "canibal" que aplicaven als indis que menjaven homes com a plaer culinari i/o ritual. Shakespeare en La Tempestad va inventar el monstre Calibán, un anagrama forjat per l’escriptor a partir de ‘caníbal’, que esdevé llavors emblema de la mirada del conquistador-colonitzador que caracteritza al nadiu d'aquestes terres com un monstre, meitat dimoni, salvatge pràcticament irredimible, com un home bestial situat irremeiablement al marge de la civilització, i a qui és menester combatre a sang i foc.
Baix veiem una il·lustració extreta del llibre de l'alemany Hans Staden, capturat en 1550 pels Tupinamba (ètnia de Tupi-Guaranies en l'actual costa brasilera).El llibre de Staden té el títol: "La verdadera historia de las gentes canibales salvajes, desnudas y feroces" (Verdadera historia y descripción de un país de salvajes desnudos, feroces y caníbales, situado en el Nuevo Mundo, América, "Warhaftige Historia und beschreibung eyner landtschafft der Wilnen Nacketen Grimmigen Menschfresser Leuthen in der Newenwelt America" ) editat en 1557 en Marburg i està traduït a diversos idiomes. La primera edició va ser ricament il·lustrada per T. de Bry. Ens explica Staden que ho obligaven a saludar als salvatges dient: Ajune che peê remiurama (ja vinc jo per al vostre menjar).
Aquest gravat mostra a Staden nu enmig de dones índies que ballen al seu voltant i li tallen la barba i les celles abans de procedir a la seva preparació culinària.
Vázquez,. Germán. Caníbales y caminantes : las aventuras de Hans Staden y Cabeza de Vaca ; [ilustraciones de Olga Pérez Alonso]. Madrid : Sociedad Estatal Quinto Centenario, 1991
Banquet de "caribes"
Dues escenes de Robinson Crusoe
CANIBALISME. Segona Part
4. Causes del canibalisme
Les causes del canibalisme són motiu de discussió entre els antropòlegs. En alguns casos semblen prevaler els motius rituals (el qui consumeix un organisme adquireix la seva substància); en uns altres, predominen les raons nutricionals que van des del simple gust per la carn humana fins a la necessitat d'enriquir dietes pobres en proteïnes. Però existeix una tercera causa, la qual practiquen els assassins en sèrie que respon a algun tipus de patologia mental, encara que en definitiva, jo estic convençut que tot el canibalisme, antropofagia o assassinat respon a un tipus de malaltia mental i és la que tenim la majoria dels homes actuals i es diu "debilitat mental", estupidesa i es manifesta en creences religioses i comportaments histèrics: aparició de verges, fantasmes, monstres, ovnis...Tots aquests éssers -ja dic, la majoria- en les circumstàncies apropiades serien capaces de devorar als seus semblants, això sí, convenientment dissimulat amb oracions i ritus religiosos, a manera de salsa. Per altra banda, molts d'aquests ignorants, incapaços de pensar per si mateixos, no podrien sobreviure en una situació extrema, com l'ocorreguda amb l'avió que es va estavellar en els Andes, doncs els seus prejudicis culturals, els hagués impedit menjar carn humana per sobreviure, provocant-los vòmits i altres manifestacions físiques semblants.
Les causes del canibalisme són motiu de discussió entre els antropòlegs. En alguns casos semblen prevaler els motius rituals (el qui consumeix un organisme adquireix la seva substància); en uns altres, predominen les raons nutricionals que van des del simple gust per la carn humana fins a la necessitat d'enriquir dietes pobres en proteïnes. Però existeix una tercera causa, la qual practiquen els assassins en sèrie que respon a algun tipus de patologia mental, encara que en definitiva, jo estic convençut que tot el canibalisme, antropofagia o assassinat respon a un tipus de malaltia mental i és la que tenim la majoria dels homes actuals i es diu "debilitat mental", estupidesa i es manifesta en creences religioses i comportaments histèrics: aparició de verges, fantasmes, monstres, ovnis...Tots aquests éssers -ja dic, la majoria- en les circumstàncies apropiades serien capaces de devorar als seus semblants, això sí, convenientment dissimulat amb oracions i ritus religiosos, a manera de salsa. Per altra banda, molts d'aquests ignorants, incapaços de pensar per si mateixos, no podrien sobreviure en una situació extrema, com l'ocorreguda amb l'avió que es va estavellar en els Andes, doncs els seus prejudicis culturals, els hagués impedit menjar carn humana per sobreviure, provocant-los vòmits i altres manifestacions físiques semblants.
CANIBALISME. Segona Part
Canibales brasilers
2. Classes de canibalisme
El denominat endocanibalisme és el que es practica sobre individus del mateix grup, usualment parents finits de mort natural, de qui s'ingereixen els ossos mòlts o les cendres dels cossos incinerats (barrejats amb begudes com sopes o chicha). Aquest costum està associada amb idees de reciclat i regeneració de les forces vitals. El tema de l’etern retorn (Mircea Eliade) i l’Any Nou, l’estudiarem més endavant. Aquest consum li permet al grup conservar les seves qualitats encara que desapareguin els individus que les posseïxen. El consum de la carn d'estranys, d'individus aliens al grup, és cridat exocanibalisme.
3. Canibalisme i politica
Els conquistadors espanyols i, en general, els europeus han acusat de canibalisme a altres pobles per a justificar la seva invasió i la seva submissió, en nom d'una evangelització i culturització, que no és més que l`embullament i el dissimulo d'un saqueig econòmic de les riqueses del "altre", un robatori perpetrat a gran escala amb els auspicis i el patrocini de la cultura, religió i institucions dominants. Es un aspecte més del anomenat complot, estudiat per Carlo Ginzburg en relació als leprosos, jueus i bruixes del sud de França, i que nosaltres explicarem en un altre apartat.
Canibalisme de susbsitencia practicat per espanyols
L'home blanc s'ha cregut superior en molts aspectes als altres homens i s'ha cregut amb el dret de robar i matar a les races inferiors, exterminar totes les seves cultures, encara que per a això s'hagi hagut d'inventar embustes sobre el dolents que eren els primitius. És a partir del segle XVI, quan Occident es troba amb el "altre" i ha d'elaborar la seva identitat, quan el canibalisme, com tret de barbàrie i salvatgisme, s'atribuïx als pobles primitius, com una cosa aliena al "occident civilitzat". Però la veritat és que, fins i tot en aquesta època, es practicava el canibalisme a Europa, i que durant tota la seva existència l'home ha estat un caníbal. I no cal dir que tots els humans moderns venim del mateix lloc, d’ Àfrica sud, i som exactament iguals: fa 120.000 anys iniciem el viatge de sortida d’ Àfrica, vam arribar a Austràlia fa 60.000 anys, i a Europa fa 40.000 anys i fa 12.000 a Amèrica. Quan vam arribar A Europa l'únic home blanc que existia eren els neandertals, nosaltres érem negres, amb els membres llargs, i caníbales.
En la representació clàssica d'aquest estereotip, els negres apareixen cuinant en una gran olla a l'explorador o el missioner blanc. Solen estar caracteritzats amb atributs que permeten identificar-los com "salvatges" o "primitius" —l'os en el cap, la vestimenta i els adorns tribals, la llança...—. En ocasions estan ballant al voltant de l'olla. En aquest tipus d'imatges, el canibalisme s'utilitza com tret distintiu o atribut del salvatgisme, al que, com hem vist, se li assigna un color de pell.
L'home justifica l'assassinat i els robatori que fa en altres societats, dient que els seus membres són salvatges i dolents, segons la seu pròpia "mentalitat", estructurada i definida en una sèrie de normes a les quals anomenem cultura i de forma més impròpia "civilització", la qual s'alimenta en la literatura i el art: aquestes manifestacions ens mostren com els diversos grups s'han imaginat a si mateixos, o com han estat pintats i animats pels seus veïns; ens mostren la concepció que les societats tenen dels seus arquetips; la literatura consisteix en l'educació, especialment de les classes dirigents, per a imbuir-los o ensenyar-los a identificar-se amb determinats models lloats per la classe dominat.
En la cèlebre novel·la de Daniel Defoe, publicada en 1719, s'expressa amb nitidesa aquesta visió quan Robinson Crusoe "civilitza" a Divendres —un aborigen caníbal al que Robinson salva de ser devorat pels seus enemics, caníbals com ell— fent-li abandonar per la força tal pràctica. En Tarzán dels micos, apareguda en 1912, Burroughs retrata als africans de la tribu de Kulonga —els primers que Tarzán troba sent un noi— com "caníbals salvatges i bestials". Tarzán, no obstant això, com fill d'europeus, sap "instintivament" que no pot menjar carn humana.
En la cèlebre novel·la de Daniel Defoe, publicada en 1719, s'expressa amb nitidesa aquesta visió quan Robinson Crusoe "civilitza" a Divendres —un aborigen caníbal al que Robinson salva de ser devorat pels seus enemics, caníbals com ell— fent-li abandonar per la força tal pràctica. En Tarzán dels micos, apareguda en 1912, Burroughs retrata als africans de la tribu de Kulonga —els primers que Tarzán troba sent un noi— com "caníbals salvatges i bestials". Tarzán, no obstant això, com fill d'europeus, sap "instintivament" que no pot menjar carn humana.
Per canibalisme entenem aquí l'acte pel qual un ésser devori a un semblant. En aquest sentit estricte, de tots els vertebrats superiors pot dir-se que l'home és l'únic ésser caníbal. Passant a animals més inferiors, solen citar-se casos famosos de canibalisme, per exemple: l'alacrà o escorpí femella, que devora al mascle després del aparellament. També són cèlebres en aquest sentit els ortópters, coneguts amb el nom de Mantis religiosa i vulgarment pels de revolta-campanes, toca-campanes, beata, prega a Deu, cerbatana... etc.
El canibalisme es realitza en un complex marc ritual, on el sacrifici i la distribució de la carn estan regits per regles que determinen quines parts de la víctima poden ser consumides i qui poden consumir-les. Per exemple, entre els asteques, la distribució del cos es realitzava més o menys com segueix: el cadàver de la víctima es repartia en tantes parts com guerrers havien participat en la seva captura (un màxim de sis). Les cuixes i braços eren molt benvolguts. També les mans i peus eren -segons sembla- molt saborosos. El cap i el cor només podien ser ingerits pels sacerdots.
Encara que es devorara la víctima per mitjà d'un ritual religiós, el corrent és que es procedís a la seva preparació gastronòmica. Així se'ls procedia a engreixar en la majoria dels casos perquè el festí fos encara més satisfactori al paladar. Els caníbals afirmen que el sabor de la carn humana recorda a la carn de porc.
Comentaris