CANIBALS. Segona Part
A. Canibalisme ritual
Visió de l'infern
B. Canibalisme nutricional
El canibalisme per raons nutricionals, opinen alguns autors que és molt infreqüent. Només ha estat practicat com últim recurs per a sobreviure en situacions extremes —des de les referències bíbiliques a setges de ciutats; el setge de Leningrad; des de l'accident aeri dels Andes, fins a la fam de Corea del Nord—, i aquesta és l'única forma en la qual pot eludir-se l'estricte tabú moral que s'ha anat construint a Occident entorn d'aquesta pràctica. L'evidència històrica del canibalisme, en suma, es troba tant a Occident com en altres pobles i cultures, i és molt diferent a la seva representació estereotipada.
No obstant això, la realitat és altra, i alguns investigadors opinen que el canibalisme nutricional és molt freqüent i pot anar en augment. Vegem sinó el que segueix, publicat en El Mundo el 11 de febrer de 2001.
5. El canibalisme avui
En 1962, un informe elaborat per experts de les Nacions Unides, sobre l'estat de l'alimentació mundial, mostrava que de les tres grans zones de canibalisme ancestral (Àfrica, Oceania i Amèrica) el consum de carn humana ressorgia especialment en les zones assotades per les guerres o per la fam. L'estimació dels especialistes va estimar que el 0,3 % dels famolencs en el món, és a dir, uns 6 milions de persones, s'alimentaven d'altres éssers humans.
Per fam extrema o mandats rituals, de dos a tres milions de persones, segons estimacions, practiquen encara avui el canibalisme en el planeta. En Àfrica, Amèrica, Oceania... i fins i tot molt més prop.
L'antropòleg forense José Manuel Reverte, de la Universitat Complutense de Madrid, ha arribat a estudiar a diversos antropòfags: persones capaces d'acabar a dentegades amb el cor de les seves víctimes o depravats necròfags. Ell sosté que un percentatge alt de assaltadors de tombes en el món occidental, també a Espanya, profanen els cementiris per pur gust a la carn humana. «Qui la mengen queden enganxats», assegura Reverte. Sense saber-lo, busquen la cadaverina, una substància que es produïx amb la putrefacció dels cossos i que -al dir del forense-, té efectes addictius.
El canibalisme, tan vell com l'espècie humana, està augmentant en les zones picades per les guerres i per la fam. Alguns soldats russos estan acusats per la Human Rights Watch, una organització que vigila el compliment dels drets humans, de practicar la antropofagia amb civils i militars txetxenos, als quals suposadament torturaven i esquarteraven en els camps de presoners abans de menjar-se'ls.
La falta crònica de menjar ha dut als habitants de la Rússia profunda a posar en pràctica el que els experts criden canibalisme de subsistència. «Es donen casos dintre de les pròpies famílies», assegura el professor Reverte. Hi ha fins i tot gent que no dubta a utilitzar la pobresa límit per a fer negoci, el que ha propiciat en aquest país el naixement d'un mercat clandestí de carn humana. La seva comercialització corria a càrrec de bandes organitzades -més d'un centenar, segons el Ministeri de l'Interior rus-, que fins a fa poc temps han operat en les zones més deprimides del territori. Penúries extremes, religions, cultura o forts desequilibris mentals són algunes de les causes que esgrimeixen els experts per a explicar la vigència actual de la antropofagia en totes les societats. En paraules de l'escriptor francès Martin Monestier, recollides en el seu llibre "Caníbales", publicat l'any passat per l'editorial Li Cherche Midi, el canibalisme anirà a més degut principalment al desmesurat augment d'éssers humans desnodrits i als conflictes de caràcter ètnic en els països pobres. Un vaticini macabre que, segons opina l'autor, obligarà a molts governs a autoritzar la donació de cadàvers per al consum.
EL MUNDO domingo, 11 de febrero de 2001 - Número 278 CANIBALISMO UNA PRÁCTICA QUE PERDURA
B. Canibalisme a Argentina
Alguns utilitzen la paraula "psicokillers" per referir-se als assassins en sèrie. En la dècada dels 80, Jean-Bidell Bokassa, emperador d'Àfrica Central, va ser enderrocat. Després de tretze anys de dictadura va ser acusat de genocidi i de canibalisme.
A. Canibalismo patològic
Canibals i el cine http://www.aullidos.com/leerarticulo.asp?id_Articulo=39&Id_Pagina=1
Els sacrificis humans i les pràctiques caníbals efectuades amb els enemics derrotats tenen el següent significat ritual: el vencedor desitja apropiar-se del seu valor i la seva força, i materialitzar la victòria amb un major vigor físic i valor en el combat. El canibalisme ritual també apareix en un gran nombre de pràctiques religioses i constitueix el substrat de la comunió cristiana — “Preneu, mengeu, aquest és el meu cos, aquesta és la meva sang...”— encara que hagi estat atenuat a través de símbols com el pa i el vi, que també representen l'energia i la vida.
Al matar a una persona de forma violenta, seguint un ritual, els sacrificadors estaven convençuts que es produïa l'alliberament d'una energia , que si era manejada per les persones triades, sacerdots, reis i alts mandataris, podia ser canalitzada per a aconseguir beneficis personals o per a la comunitat. En realitat seria un flux, un corrent poderós que existiria en tot l'Univers, encara que en determinades circumstàncies certs éssers i objectes estarien més carregats d’aquesta energia. Esta creença s'ha produït en nombrosos pobles i els noms que se li ha donat a aquesta "energia" són distints: Raja (Polinèsia), numen (romans primitius), téotl (mexicas), etc. Parlem doncs d'un concepte bastant generalitzat. En sembla que aquesta energia que surt del cos mort d’una persona seria el que anomenaven els grecs bios, la qual es com una espurna de la gran font o Deesa-Mare, anomenada Zoé.
Per a aconseguir recarregar aquesta font de vida (la bios), calia introduint sang humana en la boca dels ídols, i també podia obtenir-se consumint parts específiques del cos de la víctima. La sang era una d'elles però, a causa de el seu gran valor no podia ser consumida per tots, ja que -segons la creença-, els individus comuns no suportarien el seu enorme poder i -en el millor dels casos- el seu consum els conduiria a la bogeria. Altres parts carregades de bios serien el cor, el cap, les cuixes... Els reis i sacerdots (per aquest ordre) per exemple, tenien més bios, o raja, numen...
Tampoc està del tot clar quan i per què va sorgir la prohibició de consumir carn humana. Les primitives agrupacions d'homes en llogarets mancaven dels mitjans polítics per a aplicar impostos i absorbir grans poblacions que poguessin usar en profit propi. Menjar-se els presoners, ja fora per a satisfer necessitats espirituals o nutritives, oferia majors avantatges que mantenir-los vius.
Visió de l'infern
Al aparèixer les societats de nivell estatal, la situació va canviar. L'economia es va tornar més productiva i els pobles sotmesos van ser incorporats al propi sistema polític. Els vençuts van passar a formar part de la població vencedora i la seva mà d'obra va ser explotada mitjançant impostos i reclutament. El consum de carn humana es va convertir en tabú.
Canibals del Brasil
L'estat asteca va ser una excepció: va fomentar el sacrifici i el canibalisme i com més poderós es tornava, més els fomentava. Michael Harner, va elaborar una explicació per a això. Mil·lennis d'intensificació i creixement demogràfic van esgotar l'existència d'herbívors domesticables i porcs en el territori central mexicà. De fet, la dieta quotidiana dels asteques estava constituïda en gran mesura per insectes, cucs i pastissos d'algues aquàtiques. Harner ha proposat que l'esgotament dels recursos animals feia difícil als governants asteques prohibir el consum de carn humana. El principal objectiu de la guerra era expandir l'estat. Una conseqüència secundària de l'activitat bèl·lica era l'obtenció de presoners. Distribuir la carn capturada entre els guerrers i els nobles era una forma de recompensar el valor en les batalles i la lleialtat a l'estat i, al mateix temps, una font addicional de proteïnes. Sabem que els asteques practicaven el canibalisme amb fins gastronòmiques i no només rituals, com ho demostra l'historiador Juan Miralles, autor de "Hernán Cortés, inventor de Mèxic": "La antropofagia que els asteques practicaven no era ritual; era gastronòmica. El propi Bernardino de Sahagún parla de dos plats preparats amb carn humana, un d'ells el Tlacatlaolli, antecedent del que avui es coneix com ‘pozole’, uns menus que combinen el porc o el pollastre amb grans de blat de moro”, exposa Miralles. "A estos esclavos, hombres y mujeres, después de que los compraban criábanlos con mucho regalo y vestíanlos muy bien; dábanles a comer y beber abundantemente y bañábanlos en agua caliente", escrivia Bernaridono de Sahagún.
El canibalisme per raons nutricionals, opinen alguns autors que és molt infreqüent. Només ha estat practicat com últim recurs per a sobreviure en situacions extremes —des de les referències bíbiliques a setges de ciutats; el setge de Leningrad; des de l'accident aeri dels Andes, fins a la fam de Corea del Nord—, i aquesta és l'única forma en la qual pot eludir-se l'estricte tabú moral que s'ha anat construint a Occident entorn d'aquesta pràctica. L'evidència històrica del canibalisme, en suma, es troba tant a Occident com en altres pobles i cultures, i és molt diferent a la seva representació estereotipada.
No obstant això, la realitat és altra, i alguns investigadors opinen que el canibalisme nutricional és molt freqüent i pot anar en augment. Vegem sinó el que segueix, publicat en El Mundo el 11 de febrer de 2001.
5. El canibalisme avui
En 1962, un informe elaborat per experts de les Nacions Unides, sobre l'estat de l'alimentació mundial, mostrava que de les tres grans zones de canibalisme ancestral (Àfrica, Oceania i Amèrica) el consum de carn humana ressorgia especialment en les zones assotades per les guerres o per la fam. L'estimació dels especialistes va estimar que el 0,3 % dels famolencs en el món, és a dir, uns 6 milions de persones, s'alimentaven d'altres éssers humans.
Per fam extrema o mandats rituals, de dos a tres milions de persones, segons estimacions, practiquen encara avui el canibalisme en el planeta. En Àfrica, Amèrica, Oceania... i fins i tot molt més prop.
L'antropòleg forense José Manuel Reverte, de la Universitat Complutense de Madrid, ha arribat a estudiar a diversos antropòfags: persones capaces d'acabar a dentegades amb el cor de les seves víctimes o depravats necròfags. Ell sosté que un percentatge alt de assaltadors de tombes en el món occidental, també a Espanya, profanen els cementiris per pur gust a la carn humana. «Qui la mengen queden enganxats», assegura Reverte. Sense saber-lo, busquen la cadaverina, una substància que es produïx amb la putrefacció dels cossos i que -al dir del forense-, té efectes addictius.
El canibalisme, tan vell com l'espècie humana, està augmentant en les zones picades per les guerres i per la fam. Alguns soldats russos estan acusats per la Human Rights Watch, una organització que vigila el compliment dels drets humans, de practicar la antropofagia amb civils i militars txetxenos, als quals suposadament torturaven i esquarteraven en els camps de presoners abans de menjar-se'ls.
EL MUNDO domingo, 11 de febrero de 2001 - Número 278 CANIBALISMO UNA PRÁCTICA QUE PERDURA
B. Canibalisme a Argentina
“Entre 1904 y 1909, más de 130 árabes que venían a caballo desde General Roca y Neuquen para vender sus mercaderías en esta zona fueron asesinados a unos 100 kilómetros de aquí, al norte de Maquinchao y al sudoeste de El Cuy”. Però faltava la dada més escruixidora, i don Elías Chucair, com si demanés disculpes pel que estava revelant, va dir: “El caso es que a los turcos, como nos dicen cariñosamente a todos los árabes, sus criminales, unos aborígenes chilenos, se los comieron... Sí, luego de descuartizarlos los asaron y se los comieron”. Elías Chucair és un historiador argentí que ens conta com el 15 d'abril de 1909 va arribar a la comissaria del Cuy el comerciant Salomón Daud, de General Roca, per a denunciar la desaparició del seu cunyat i d'un peó. Com ja havia altres casos, el governador Carlos Gallardo i el cap de Policia Domingo Palasciano van ordenar investigar els fets al comissari José María Torino. La detenció d'un menor, que va confessar, va permetre desembolicar la punta del cabdell: durant cinc anys, uns nadius establerts en tolderías de la zona havien matat 130 venedors. Després els van cremar, perquè no hagués rastres. I després, embriacs, els van menjar. Quan li van preguntar perquè ho havien fet, un dels caps, Pedro Vila , va respondre: “Los demás me incitaron. Y no quise ser menos guapo que ellos”.
C. L'avió dels Andes
Va succeir el 13 d'octubre de 1972 quan un avió Fair-child F-H 227 de les Forces Aèries Uruguaianes es va estavellar durant el vol que realitzava entre Mendoza (Argentina) i Santiago de Xile. L'aeronau, pilotada pel coronel Julio Ferradas i el tinent coronel Dante Lagurara, es va estavellar en plena serralada dels Andes. En l'impacte, enmig de la neu i el gel, van perdre la vida vint-i-dues dels cinquanta ocupants que viatjaven en aquell infortunat aparell. Després -com vam escoltar a Madrid de llavis d'un dels supervivents, Gustavo Zerbino- es produiria una allau que va matar a nou persones més... La resta va poder sobreviure consumint la carn dels cadàvers dels seus companys de viatge.
Supervivents de l'avió estavellat
D. Els reporters del Orinoco
Això va ser el que els va succeir a quatre reporters nord-americans que van decidir internar-se en els pantans del Orinoco, en el Amazones, a la recerca dels antropófags shamatari. Volien aconseguir el document del segle, el reportatge que els proporcionés el premio Pulitzer o un Oscar. No obstant això, tant els esmunyedissos yanomans com els ja esmentats shamatari, evitaven creuar-se amb ells, fins que els desaprensius reporters, a fi d'atreure la seva atenció van decidir cremar un poblat de shamataris, així com violar i empalar a una dona que van trobar en el seu camí. Volien fingir que havien estat els natius qui empalaren la dona per a poder filmar-la com si es tractés d'un ritual propi d'aquests pobles. No obstant això, com és de suposar, els shamataris van decidir menjar-se als reporters i les escenes van quedar filmades en cintes de setze mil·límetres. Es va tenir coneixement de tot aquest increïble cas gràcies a un antropòleg que es va atrevir a anar en la seva recerca, alarmat per la seva perllongada desaparició. Va ser aquest home qui va recuperar les llandes de pel·lícula que es trobaven penjades dels arbres, després de ser convidat a menjar carn humana. Tot l'assumpte va donar bastant que parlar, ja que al contemplar-se les imatges, molts es preguntaven qui eren els salvatges en aquella història? La reconstrucció de l'ocorregut va donar pas a una pel·lícula titulada Holocaust Caníbal (1978), dirigida per Ruggero Deodato. El lema parlava per si sol: "Mai l'ull humà va contemplar tant horror".
E. Grans carnissers
Possiblement Jeffrey Dahmer -més conegut com el "carnisser de Milwaukee"-, un dels assassins més espantosos que ha conegut la història criminal, busqués una mica semblant al raja (bios, numen...) quan va violar, va assassinar, va beure la sang i es va menjar, entre altres parts del cos, els cervells de disset joves. Normalment, el caníbal rajaba els cossos des del coll fins a l'engonal fregant les vísceres per a procurar-se un major plaer sexual, però va arribar un moment que aquest plaer no era suficient i amb les seves víctimes va pensar a crear "zombis" o morts en vida que pogués conservar sense que es deterioressin, foradant els cranis i injectant-los un líquid.
Albert Fish va confessar que se sentia obligat a torturar i matar nens, i que solia actuar seguint ordenis divines de Déu, la veu de les quals escoltava freqüentment. Quant a la canibalització, Fish va contar que aquests actes li provocaven un estat de èxtasis sexual molt perllongat. Ed Gein era un granger americà i el registre de la seva propietat va revelar horrors com les calaveres al peu del llit, màscares de pell humana, una caixa de sabates plena de vagines dissecades, un cinturó de mugrons i un davantal fet amb el tors estripat d'una dona entre altres subtileses. L'alemany Georg karl Grossman sabia treure profit econòmic dels seus plaers i convertia a les seves víctimes en perritos calientes que posteriorment venia en l'estació de tren. Georg Karl Grossman estalviava diners comercialitzant i consumint els seus propis productes. Quant a les restes inservibles, es limitava a llançar-los al ric Spree.
A. Canibalismo patològic
No vaig a estendre'm massa en aquest tema perquè en la "xarxa" hi ha molts estudis i testimoniatges:
Canibals i el cine http://www.aullidos.com/leerarticulo.asp?id_Articulo=39&Id_Pagina=1
Comentaris