LES TREMENTINAIRES DE TUIXENT
No fa massa temps vaig viatjar a la Catalunya central amb el propòsit de recórrer
les sendes de les immigracions dels càtars fins aplegar al País Valencià. El camí dels Bons Homes comença al castell de
Montsegur (Arièja, França), passant pel Santuari de Queralt a Berga,
prosseguint terres avall fins al santuari del Miracle (Solsonés), fins endinsar-se
per terres de l’ Ebre.
Tuixent, serres del Cadí-Moixeró. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Nombrosos nobles occitans,
entre ells els Trencavell, foren declarats proscrits (faïdits) pels francesos i buscaren refugi a Catalunya. Després de
la desfeta de Montsegur i durant la resta dels segles XIII i XIV, els càtars
que quedaren emprengueren una migració cap a terres catalanes tot travessant
els Pirineus per anar a refugiar-se a casa de nobles catalans que els
acolliren. Alguns dels punts coneguts que van rebre un flux important de bons
homes per establir-s’hi foren els terres dels senyors de Bretós (Berga), Pinós
(Bagà i Gósol), la família Castellbò (Castellbò) i els senyors de Josa (Josa de
Cadí).
Vista de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Molts d’aquests cavallers van
participar en la conquesta de Mallorca i, en un grau inferior, en la de
València.
Allà per les altures de la Seu d’Urgell, el
camí càtar te una variant que des de Tuixent,
passant per Gósol i Saldes, arribant també, fins al santuari del Miracle al
Solsonès. L’altra variant discorre per Bellver de Cerdanya i Prullans.
Nosaltres elegirem fer el camí el
camí de la vall trementinaire, per la Seu d’Urgell, travessant el Port del
comte, ens porta a Tuixent, perquè volem conèixer un poc l’ofici de les
trementinaires.
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Font de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Carrer de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Quan les llavors agrícoles minvaven, per obtindré ingressos amb els que alimentar
la família, els habitants de les serres del Cadí-Moixeró explotaven la resina del
pi roig d’on s’extreia la trementina, i la mes refinada de la Cornicabra. Les
dones del poble tenien grans coneixements de les plantes i les seves virtuts medicinals i
els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral.
El producte mes popular que venien era la trementina d’on van rebre el nom de
trementinaires.
Els habitants de les serres del Cadí-Moixeró explotaven la resina del pi roig d’on s’extreia la trementina, i la mes refinada de la Cornicabra.
Aquestes dones, al menys dos cops a l’any,
marxaven de casa uns dies fins a quatre mesos, seguint sempre els camins de la
Catalunya Central. Anar pel món era una feina extraordinàriament
dura. La venda d’herbes i remeis es feia a la menuda; calia vendre molt perquè
sortís a compte i això volia dir anar cada cop més lluny, passar més dies fora
i carregar més pes a l’esquena.
La Sofia d'Ossera. Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
El viatge es feia a peu pels camins que de
ben antic havien comunicat les terres del Pirineu amb la plana i el litoral, de
poble en poble, de masia en masia, fent nit en refugis precaris, en pallers,
fins i tot algun cop a la serena i molt poques vegades en un llit.
Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Durant les seves llargues caminades, les
dones carregaven allò que vendrien pel camí. Duien les herbes en una coixinera
gran, de roba, penjada a l’esquena com una motxilla, classificades en
coixineretes més petites. Portaven el olis i la trementina en llaunes metàl·liques,
penjades a banda i banda per equilibrar el pes. Per alleugerir la càrrega,
s’emportaven ben poca muda; i la que duien, la rentaven en torrents o als safareigs
de les cases d’acollida.
Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Anar pel món volia dir estar molt temps
fora de casa. Calia sortir a l’hivern, quan les tasques agrícoles quedaven sota
mínims i la seva feina no era tan necessària. Quan hi havia fills pel mig, la
cosa es complicava. Tot sovint els sogres o altres familiars havien de fer-se
càrrec de les criatures. En alguns casos, se n’havia de fer càrrec el marit tot
sol i, en els casos mes extrems, la casa es tancava, el pare i la mare marxaven
per separat a fer tasques diferents i els fills acompanyaven un o l’altre segons
la seva edat.
Museu de les Trementinaires de Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Les dones que anaven pel món mai no
acostumaven a viatjar soles: anaven en parella. Normalment les filles
acompanyaven a les mares, o les nétes a les àvies, tot i que també podien anar
amb altres trementinaires. També hi havia parelles formades per dones d’una
mateixa edat o, fins i tot, alguna dona que anava pel món amb el seu marit.
L’acompanyant aprenia els secrets de l’ofici, ajudava en les diferents
incidències del viatge i protegia la reputació d’una dona sola que viatjava pel
món en un temps en què això no estava gaire ben vist.
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Tuixent. Foto: Gonçal Vicens Bordes
Amb el pas dels temps aquest ofici va desaparèixer.
Només una parella de trementinaires d’Ossera, Sofía Montané i Miquel Borrell, van
aconseguir resistir els forts embats de la modernitat fins a l’any 1982, quan
van fer l’últim viatge per terres de la Catalunya central i de la marina.
Comentaris