Espais d'espiritualitat
El llibre Espais d'espiritualitat (les ermites de Pego) descriu les ermites
pegolines i, a més, estableix una ruta per aquests llocs sagrats. Al clos urbà
trobem les ermites de Sant Miquel i Sant Josep. Són els autors del llibre l'arxiver
municipal Joan Miquel Almela, el pare Àngel Talens i la professora d'Història
María José Berenguer.
Els llocs sagrats del
conqueridors, amb el pas del temps, es convertiren en llocs de cristianització
dels andalusins instal·la lats en les zones rurals dels seus voltants.
Actualment els coneixem com ermites de conquesta, uns edificis de construcció simple,
alats durant els segles XIV-XV, tots ells de planta rectangular i coberta de
teula a dues aigües, moltes vegades amb la porta d’accés protegida per una
portalada de carreus de pedra o taulells amb arc de mig punt.
El cas de Pego, com altres de la comarca,
es especial donada la proximitat de la població cristiana a les alqueries
musulmanes disseminades per les valls de Gallinera, Ebo, la Rectoria i Laguar. Els
pobladors d’Uxola foren gent de Barcelona capital, però, molts dels colons acabats
d’aplegar, abandonen de seguida el poble per por, ja que estaven rodejats d’andalusins
per totes les bandes, com si fos un fort del “Far west”.
En
1286, a causa de la falta de pobladors, per continuar cobrant els seus impostos,
el rei ha de recórrer als musulmans donant-los 30 jovades per repartir-se en la
moreria de Favara. Front els constants atacs andalusins, molts dels repobladors
renuncien a les seus possessions i es refugien a Oliva i Gandia. El rei Pere
III el Gran no para d’escriure als pegolins, amenaçant-los de revocar les
donacions de cases i les terres si no es queden a viure al poble i construeixen
unes muralles.
Localització de les ermites
Tornem a les ermites i ocupem-nos
d’aquelles que son típicament ermites de conquesta, com la de Sant Miquel, Sant
Josep, Sant Antoni i Sant Sebastià, instal·lades a prop de nuclis habitats per
moriscos. Sobre l’alqueria musulmana d’Uxola els cristians van fundar una
població, el nom de la qual procedeix dels romans, doncs la vall on estava
ubicada era denominada “Pagus”, es a
dir, una vall sense temple religiós, fora de la “urbs” o ciutat amb temple
religiós. De “pagus” derivaria “pagà”, amb el sentit de que era un habitant
d’un indret sense temple religiós.
Foto processada per
Gonçal Vicens. Reconstrucció de la muralla de Pego que roman intacta com
mitgera entre les cases. Vista des del carrer Carrascal. Foto original: https://www.facebook.com/groups/933800836650693/
El Torejó del camí de l’horta, una de les torrasses de la muralla i porta d’entrada a la població. Foto: https://www.facebook.com/groups/933800836650693/
Les muralles de Pego constrenyien el
creixement del poble i causaven que la mesura de les cases es reduís
considerablement, trossejades per les successives reparticions entre hereus. Per
evitar aquest menyscabament, els ciutadans més poderosos no tardaren en fundar
un raval al sud-oest de la població per construir quintanes per als seus fills.
En canvi, els andalusins i elements menys afavorits econòmicament, foren
instal·lats en el segon raval de Pego, al nord de la població junt al camí
d’Oliva.
Ermita de Sant
Miquel. Foto: Gonçal Vicens
L’ermita de Sant Miquel ja es trobava al costat d’aquest camí a
finals del segle XV, envoltada per bancals, segons el Llibre de la peita de
Pego. Durant un temps, segons els visitadors eclesiàstics, la capella estava “maltractada
i desolada”.
Exterior de Sant
Miquel, amb un plafó de ceràmica policrom dedicant al sant titular, dos ulls de
bous i una xicoteta espadanya que alberga la campana. Foto: Gonçal Vicens
Plafó de ceràmica
policrom de Sant Miquel. Foto: Gonçal Vicens
Segons sembla, aquest fou el tarannà de les
altres ermites pegolines, moltes de les quals no tenien ni ermità. Al segle
XVII, desprès de l’expulsió dels moriscos, foren reforçats els seus murs amb
contraforts i les autoritats municipals van encarregar tres retaules per
engalanar-les al mestre Nicolau Borràs de Cocentaina (1603), dels quals avui
només es conserva el de l'ermita de Sant Joan.
Interior de Sant Miquel amb una talla de la Puríssima del segle XVIII, un
llenç del sant del segle XVII i un de Sant Josep del pintor pegolí, deixeble de
Joaquim Sorolla, Just Almela Company de principis del segle XX. Foto: Gonçal Vicens
Una visita guiada al interior de l'ermita. Foto: Gonçal Vicens
Llenç de Sant
Miquel (segle XVII). Foto: Gonçal Vicens
Sant Josep (s. XX)
de Just Almela Company. Foto: Gonçal Vicens
No gaire lluny, al Pla de la Font, trobem
l'ermita de Sant Josep (1677) prop de la font que subministrava l'aigua de reg
a les sèquies de l'horta medieval i, tant mateix, a l’alqueria morisca
d’Atzeneta.
Pla de la Fot i
l’ermita de Sant Josep. Foto: https://www.facebook.com/groups/933800836650693/
Pla de la Fot i
l’ermita de Sant Josep. Foto: Gonçal Vicens
Façana de Sant Josep (s. XX) amb espadanya i un retaule ceràmic amb
imatge de Sant Josep i el Nen Jesús. Foto: Gonçal Vicens
Al interior, de
planta rectangular amb coberta de teules a dues aigües, s'accedeix per un arc
escarser (arc rebaixat). L’espai de culte està delimitat per una sèrie de
contraforts que conformen capelles laterals. Foto: Gonçal Vicens
Altar de Sant Josep. Foto: Gonçal Vicens
El presbiteri queda
remarcat per un arc de mig punt amb pintures (1677), el mateix que les pintures que decoren
l'altar presidit per la imatge de Sant Josep amb el Nen en braços dintre d’una
fornícula d'un retaule neoclàssic. Foto: Gonçal Vicens
Detall de les decoracions
pintades que fan referència a l’ofici de Sant Josep. Foto: Gonçal Vicens
On
millor podem observar l’estructura de les ermites de reconquesta es en la de
Sant Antoni i Sant Sebastià, construïdes
damunt les mesquites de les alqueries islàmiques de Beniçuleima i Benumeia.
Actualment es troben envoltades per camps
de cultiu. Foren construïdes en temps de Felip II, seguint les recomanacions
del patriarca Joan de Ribera, per donar servei religiós als moriscos
convertits, ara anomenats mudèjars, paraula d'origen àrab amb el significat
despectiu de "domesticats".
Entrada de Sant
Antoni: un porxo format per arcs de mig punt enquadrat per maons, dona accés a
l'ermita gòtica dividida en dos trams per un arc de diafragma. A l’exterior
destaquen els contraforts de pedra cimentada amb morter de calç. L'edifici el
corona un campaner d'espadanya i a sota té un retaule ceràmic amb la imatge del
sant. L'ermita té adossada la casa de l'ermità. Foto: Gonçal Vicens
Sant Antoni.
Diapositiva antiga de Gonçal Vicens
Ermita de Sant Antoni
a la partida de Beniçuleima. Foto: Gonçal Vicens
Altar de Sant
Antoni. Foto: Gonçal Vicens
Retaule original de
l’ermita de Sant Antoni, ara custodiat a l’Església arxiprestal de Pego. Foto: Gonçal Vicens
Entrada de l’ermita
de Sant Antoni. Foto: Gonçal Vicens
Més
propera al castell d'Ambra troben les restes de l'ermita de Sant Sebastià, ja
gairebé irrecuperable per l'estat d'abandó en què es troba. En peu resta la façana
barroca del segle XVIII, construïda sobre l'antiga mesquita de Benumeia. El seu
interior guardava un retaule de Nicolau Borràs, que va ser substituint per un
altre de Pere Joan Codonyer de Gandia. Els dos desapareguts.
Ermita de Sant
Sebastià. Foto: Gonçal Vicens
Visita guyiada a Sant Sebastià. Foto: Gonçal Vicens
Actualment no es
pot accedir al recinte de l’ermita de Sant Sebastià pel perill d’enderrocament. Foto: Gonçal Vicens
Capella lateral de
Sant Sebastià. Foto: Gonçal Vicens
Lateral Oest de l’ermita. Foto: Gonçal Vicens
Part de d’arrere on estava l’altar. Foto: Gonçal Vicens
Campaner d’espadanya
de Sant Sebastià. Foto: Gonçal Vicens
La ermita de Sant Pere, a l’alqueria
musulmana de Favara, fou destruïda en la segona meitat del segle XIX per
construir el panteó familiar de la nissaga del “Mayorazgo” Cendra, avui també
enderrocat.
Panteó del Mayorazgo. Foto: Gonçal Vicens
Retaule del Panteó
dels Cendra, ara al cementeri municipal de Pego. Foto: JCambrils
Façana del panteó, antiga ermita de Sant Pere. Foto: Gonçal Vicens
El temps de revoltes socials de
la primera meitat del segle XIX va ser nefast per a San Sebastià i per l'ermita
de Sant Pere, ocupades per bandolers que es refugiaven a dintre d’elles. També
van ser utilitzats aquests temples com llatzerets per posar en quarantena els
empestats del còlera de 1885.
Finalment,
acabarem parlant de les dues ermites de la família Sala. L'ermita de Sant Joan,
construïda al segle XV, a resguard del castell d'Ambra, que fou habitada per
l'anacoreta Joan
Maimó. L'altar va ser adornat amb una pintura del Baptisme
de Jesús (1588), semblant a la de Sant
Joan Baptista de Beniarjó, obra del frare i pintor Nicolau Borràs.
Baptisme de Jesús (1588), de Nicolau Borràs
Foto antiga de l’ermita
de Sant Joan. Foto: Marina Plaça
Paratge de Sant
Joan on es troba l’ermita del mateix nom. Foto: Gonçal Vicens
El
paratge on estava ubicada l’ermita de Sant Joan era propietat de l'ajuntament que,
a més, posseïa un abeurador, una rodona, assegadors pels ramats i un rejolar
comú del poble. L'ermità va ser venuda en 1804 al paborde de la universitat de
València, Joan Sala, per 1.700 lliures.
Al Calvari de Pego trobem un
complex religiós que consta de l'ermita de Sant Joaquim (Sant Xoxim), un panteó
familiar i el Viacrucis. Precisament, les capelles del Viacrucis, amb els seus
retaules ceràmics típicament valencians, són el més interessant i el més antic
del conjunt, ja que es remunten al segle XVII.
Capelleta del Calvari. Foto: Gonçal Vicens
Entrada al complexe religiós del Calvari. Foto: Gonçal Vicens
Retaule ceràmic del Calvari. Foto: Gonçal Vicens
L’ermita de Sant
Joaquim -així com al panteó familiar dels Sala- sols es poden visitar per
Setmana Santa.
L'ermita
de Sant Joaquim (1760) te forma de capella quadrangular amb coberta piramidal
de teules sobre la qual descansa un campaner cec d’espadanya. La porta d'entrada
està emmarcada per grans dovelles i una llinda sobre la qual descansen tres
creus en baix relleu. Per sobre de les creus veiem un retaule ceràmic de
l'última estació del Viacrucis protegit per un teuladell vidriat. En el seu
interior es conserven llenços representant l'Anunciació i l'Adoració dels
Pastors.
Retaule ermita Sant
Joaquim i l’escut dels Sala. Foto: JCambrils
Nota: Algunes fotografies
no tenen suficient qualitat i les he posades com a testimoni històric, mentre
trobe l’oportunitat d’accedir als espais religioses i fer-les un altra vegada.
Comentaris