El culte de la Sang a Pego

      Segons Luis Santonja, probablement, la confraria de la Sang té els seus orígens llunyans en la companyia dels flagel·lants, moviment místic iniciat a Perúgia el 1258, amb la idea que un pogués arribar a la salvació per mèrits propis i sense ajuda de l'església catòlica. Bastava participar en les seves processons de penitents per ser absolt dels pecats.

    A l'aplegar l‘any 1000 una sèrie de pregadéus anaven per tota Europa predicant el fi del món. En part, no els faltava la raó, doncs en aquells anys tota mena de calamitats van assotar a la gent de manera que va arrelar al seu interior el sentiment d’incertesa per la vida: tot podia ser destruït en un instant per una malaltia, per la pesta, per la fam. La vida era provisional i no hi havia res estable. El concepte de Déu de l’amor es substituït per un Déu de justícia que no para de castigar als humans: els creients, en el fons de la seva ànima, acaben creient que Déu es profundament injust. La irracionalitat es va imposar per tot arreu fent que l’home perdés la moral i la pietat. Es produieren progroms, caça del jueu, caça del morisc, de l'estranger, fins i tot de leprosos. Els exaltats, els elements reaccionaris –com sempre han fet i fan-, deslligaren el seu odi als altres  pel color de la seva pell, per la raça i per la religió, organitzant caceres humanes que, en el fons, ocultaven els interessos econòmics i les ambicions personals dels instigadors (GUINZBURG, 1991: 41-80 ). Per Europa es buscava al boc expiatori com a culpable de tots els mals.

Una processó de flagel·lants, de Francisco Goya i Lucientes (1812-1819)

     A mitjans del segle XIII la misèria s'estenia per tot arreu: els genets de l’Apocalipsi recorríen tots els territoris sembrant la fam, la pesta i tota mena de plagues. La misèria, la inseguretat i les guerres s’apoderaren d’Europa. Els flagel·lants anaven en processó amb un fuet (flagell) a la mà i s’autoflagel·laven per expiar els seus pecats. Vestien de negre i seguien un estendard en forma de creu,  practicant la penitència públicament. L’aparició al segle XIV de la Pesta Negra va impulsar aquesta devoció per la penitència i mortificació.

     La primera confraria de la Sang de Crist fou reconeguda per Roma en 1341 i s’estengué per tot l’occident. A València, al segle XV, fou estimulada per sant Vicent Ferrer. El Concili de Trent (1545-1563) va animar la devoció de la sang i el papa Pau III instaurà en 1540 la festa oficial de la Sang. Llegendes com la dels successos de Mislata (1535) van avivar la passió del poble. Es contava que un pagès va anar a llaurar la terra i els bous es van resistir a fer-ho. Llavors va escoltar una veu que li deia que no ho fes, ja que aquest dia era el dedicat a la Sang del Senyor.

Flagel·lants en un gravat del segle XV.

      Sant Vicent Ferrer amb la seua oratòria escampà la devoció per Europa meridional i els pobles valencians entre 1399 i 1419. Està considerat com un successor dels apologistes de l’Anticrist, com Arnau de Vilanova i Ubertino da Casale i, per tant, apòstol del mil·lenarisme escatològic del segle XV (LLOP, 1986: 141-152). Rere d’ell anava un gran nombre de fidels que l’acompanyaven per tot arreu, agrupats en l'anomenada Companya del Pare Vicent. Els disciplinants anaven amb les esquenes nues i públicament es colpejaven amb corretges o cordes de cànem rematades amb nucs. Joan Amades recull el costum a algunes poblacions catalanes i diu que els esquitxades dels flagel·lants incentivaven la passió eròtica de les donzelles en favor dels joves que les arruixaven amb la seua sang.

Los “picaos” de San Vicente de la Sonsierra. Googleusercontent.com

     El màxim impulsor de la confraria de la Sang fou el patriarca Joan de Ribera. El seu culte estigué molt lligat al del Sant Calze del Sant Sopar venerat a la seu de València des de 1437.

    Amb el pas del temps, els flagel·lants es van inflingir càstigs tan cruents que van obligar al arquebisbe a publicar un edicte el 1617 en que amb motiu “dels gravíssims motius, prohibint als disciplinats anar ab vestes ab colors y altres abusos, y vedant que en les esglésies no y haguen cadires ni banchs ni coixins per a veure pasar les processons dels disciplinats, ab penes de excomunions”. Es a dir, davant la degradació de les practiques religioses, calia corregir abusos i evitar que el fervor popular que inspirava aquest tipus de celebracions esdevingués un espai d'horror, a més de frivolitat i pompa.

     La confraria de la Sang de Sagunt (1492) és la més antiga documentada. Li segueix la d'Alcoi de 1545 i Cullera 1546. En 1559 es funda a Oliva la confraria del Santíssim Sagrament i Puríssima Sang de Jesucrist Redemptor mitjançant una butlla expedida a Roma per el papa Pau IV. Poc a poc van fundant-se confraries de la Sang als voltants de les grans vies de comunicació del regne: “en torno a la vía Augusta y a la que conducía desde Murviedro a Burgos vía Teruel. Así, se fundan, cronológicamente, las cofradías de la Sangre de Vila Real (1546), Castellón, Alcalà de Xivert (1552), Oliva (1559), Xàtiva, Manises, Llíria, Ontinyent (1575), Castalla (1577), Pego, Xixona (1580), Elx (1581), Benigànim (1586), Picanya (1596), Nules, El Toro, Viver y Segorbe” (MOROS, 1915: 283).

       Si no vaig arreplegar mal els apunts, em sembla que Carlos Sendra afirmava que en 1470 va començar a Pego la festa de la Sang (no hi ha suport documental), encara que la confraria no s’instituirà oficialment fins 1579 (MARTÍNEZ, 1983: 83)  o 1583 (SENDRA, 1986). En 1574 es menciona la Confraria de la Sang de Pego i en 1587 surten els confrares en processó, vestits amb vesta sense crucifix ni cap imatge (MARTÍNEZ, 1981: 90-96). Esta processó era de disciplinants, l’origen dels quals  el trobarien en la Companya del Pare Vicent que ja hem anomenat. A mitjan segle XVII es proclama  l'Ecce-Homo com a patró predilecte de la Vila de Pego (1640). L'1 de juliol es va convertir en el dia de festa major de Pego. Sembla que la Confraria del Sant Ecce-Homo es una escissió de la compraria de la Sang. A l'altar de la Confraria de la Sang de Crist es col·loca l'Ecce-Homo (SENDRA, 1987). En 1667 s'esmenta per primera vegada la imatge de l'Ecce-Homo a l'Hospital, on la troba el visitador Fèlix Miró, amb dues capes d'aixovar: una de domàs i una altra de tafetà, encarnades (OLMOS CANALDA, 1915: 20). No sabem qui és el seu escultor. En aquesta època ha desaparegut la Confraria de la Sang (MARTÍNEZ RONDÀN, 1981: 51-107), per que sembla, el 1651 es va unir a la Confraria del Santíssim Sagrament o de Minerva (MOROS, 1915: 273)

        El Pare Pere, coneixedor de la devoció de la Santíssima Sang que hi havia a Pego, així com el costum del Pa Beneït, durant la epidèmia que va patir Dénia l'any 1633 va repartir el pa benet entre els empestats i, segons diuen, es van aturar bruscament les defuncions. D'aquest fet arranquen les festes patronals de la Santíssima Sang de Dénia, segons es pot llegir a l’article de Javier Calvo Puig publicat a La Marina el 6 de juny de 1986,  citat per  Carlos Sendra (SENDRA, 1987) el qual afirma que la festa de Dénia prové de la pegolina. Sobre els orígens de la Sang a Dénia es diu que els seus inicis es remunten a 1587 quan al carrer Loreto es va fundar la Confraria de la Santíssima Sang. No obstant aixó, la consolidació no es va produir fins al 1633, segons diu Rosa Seser, sense anomenar la procedència pegolina (SESER, 2005: 267).

       

Bibliografía

AMADES, J. 1950: Costumari català: els curs de l’any. Salvat, Barcelona, VOL, V. II, p. 707

DELUMEUA, J. 1989: El miedo en Occidente (siglos XIV-XVIII): la Ciudad sitiada. Madrid,  p324-325
GUINZBURG, C, 1991: Historia Nocturna. Muchnik Editores. Barcelona

LLOP CATALÀ, M. 1986: La predicación de San Vicente Ferrer en la línia de evangelización medieval” en La proclamación del mensaje cristiano. Actas del IV Symposio de teologia històrica, València, p. 141-152

MARTÍNEZ RONDÀN, J. 1981: L’Hospital de Pego. J.Martínez Rondàn, Sagunt

MOROS CLARAMUNT, B. 2016: Las Cofradías de la Sangre en el Reino de Valencia. Cuadernos Doctorales de la Facultad de Teología. Universidad de Navarra. Volúmen 64. Pamplona

OLMOS CANALDA, E. 1915: Historia de la cofradía e imagen del Santísimo Ecce Homo de la villa de Pego y Novena y Corona de la Sangre, Tipografía moderna a cargo de Miguel Gimeno, Valencia.

Olmos i Canalda, Elies  (Silla 1880 – València 1961)  Eclesiàstic i escriptor. Era doctor en filosofia, teologia i dret canònic per la Universitat Pontifícia de València, on després fou catedràtic. Exercí el ministeri pastoral a les parròquies de Benissivà (1902) i Carlet (1908). El 1912 obtingué per oposició la canongia d'arxiver i bibliotecari de la catedral de València.

SANTONJA, J.L.: Els orígens valencians de la devoció a la Sang del Nostre Senyor. Arxiu Municipal d’Alcoi. Alcoi 

SENDRA GARCÍA, C. 1986:  Anecdotario del Santísimo Ecce-Homo. Llibre de Festes. Pego

SESER PÉREZ, Rosa, 2005: El Convent de les Agustines de Dénia i la Santíssima Sang: 400 anys de presència a Dénia, Ed. Ajuntament de Dénia, 2005, Jávea